Chanel és una gran empresa francesa, propietat d'Alain i Gerard Wertheimer, que són nets de Pierre Wertheimer, que fou soci de Gabrielle Bonheur Chanel. Chanel s'especialitza en l'alta costura i la roba prêt-à-porter, objectes de luxe i accessoris de moda. L'empresa neix de la mà de la dissenyadora de moda francesa Gabrielle Bonheur Chanel (Coco Chanel), que va ser una de les modistes més prolífiques de la història i una de les més innovadores durant la Primera Guerra Mundial.
Va establir un canvi amb l'opulenta i poc pràctica elegància de la Belle Époque i va crear una línia de roba informal, senzilla i còmoda. També es va consolidar com a dissenyadora de bosses, perfums, barrets i joies. De fet, la seva fragància exclusiva, Chanel N° 5, es va convertir en un producte emblemàtic i és mundialment conegut.
La filosofia i l'estètica de la moda de Coco Chanel li han parlat a les dones amb estil del món sencer potser més que les de qualsevol altre dissenyador anterior o posterior.
Carrera Gabrielle Chanel va néixer el 19 d'agost de 1883 a Saumur, França. Quan la seva mare va morir, tenint ella 11 anys, el seu pare va optar per ingressar-la en un asil de monges abans de desaparèixer per sempre. Allí, va aprendre a cosir fins que amb divuit anys va aconseguir una ocupació com a venedora en un negoci de roba interior i de llar. Va compaginar el seu primer treball amb el de cabaretera en un local de Moulins, on va adoptar el sobrenom de Coco.
Activa i desimbolta, Gabrielle desafiava a les lleis socials de l'època parlant de tu a tu amb els homes i elaborant el seu propi vestuari. Va ser llavors quan va conèixer a Boy Capel, el que seria un dels homes més importants de la seva vida, i també el que li va recolzar quan es va traslladar al seu apartament de París i va decidir muntar una botiga de barrets.
En 1908 Coco Chanel iniciava la seva carrera professional. En 1910 obre la seva primera botiga de barrets "Chanel Modes" al número 21 de la rue Cambon de París.
Va guanyar reconeixement ràpidament, ja que era molt bona modista, així que va decidir ampliar el negoci i obrir, a partir de 1918, una nova botiga en el número 31 del mateix carrer. Coco estableix el seu territori en aquest immoble del segle XVIII: a peu de carrer, la boutique i, en la primera planta, el gran saló per presentar les col·leccions. En el gran saló també tenen lloc les proves d'Alta Costura. A continuació, l'escala repleta de miralls condueix al seu apartament, situat en la segona planta, un lloc íntim carregat de tresors. En la planta superior, es troba l'estudi on posteriorment també va treballar Karl Lagerfeld a més dels tallers, banyats per la llum que penetra per les teulades. Aquí alberga totes les seves activitats: taller de joieria, de barrets, d'esports, etc. Avui dia, aquesta configuració ideada per Gabrielle Chanel continua intacta.
En 1927, Chanel acabaria per ocupar fins a cinc immobles, del número 23 al 31 de la rue Cambon.
Els anys vint Coco Chanel va tenir nombrosos amants el bagatge cultural dels quals i gustos personals, van inspirar sovint els materials, ornamentació i estils de les seves col·leccions de moda. No obstant això, mai va permetre que un home tingués una influència negativa sobre el seu negoci. Durant tota la dècada dels anys vint, París va seguir dominant la moda internacional, i el comerç de l'alta costura va conèixer una gran expansió. Les principals cases de moda eren Chanel, Patou, Vionnet, Lanvin a la qual es va unir en 1927 Schiaparelli entre d'altres.
Des del final de la Primera Guerra Mundial, la moda femenina havia evolucionat cap al que es va conèixer a França com l'aspecte garçonne, que va aconseguir el seu punt culminant en 1925 i va seguir en vigor, amb pocs canvis, fins a 1929. La dona garçonne ideal exhibia una figura androna, i si no la tenia de manera natural, l'aconseguia, com feien les més decidides amb estrictes règims d'aprimament. La roba es dissenyava per penjar de les espatlles i dissimular els malucs: qualsevol indici de cintura o bust se suprimia amb cotilles elàstiques rectes. El llarg dels vestits es va anar escurçant gradualment fins a arribar just per sota dels genolls; fins llavors, les dones mai havien ensenyat tanta cama.
Chanel i Patou van liderar aquesta tendència. El negoci de la Casa Chanel anava vent en popa, així que, a mesura que augmentava la seva fama, la modista va ampliar la seva producció per incloure perfums, joies i escenografia per a teatre.
Chanel dissenya per a l'escena Coco Chanel es relacionava amb cercles d'artistes, escriptors i músics de caràcter progressista. A través d'aquests contactes li va arribar la possibilitat d'aplicar la seva experiència en la moda al disseny de vestuari per als Ballets Russos de Serguei Diàguilev i per a obres de teatre de l'escriptor i artista d'avantguarda Jean Cocteau. També els va proporcionar, a ells i al compositor Ígor Stravinski (de qui en 1921 es deia que era el seu amant), ajuda econòmica.
Pablo Picasso va dissenyar els decorats, les màscares i escuts dels actors i Chanel, el vestuari per a la producció de Cocteau "Antígona".
Els anys trenta A l'ensulsiada borsària de Wall Street l'octubre de 1929 li va seguir una depressió mundial que va tenir gran efecte sobre el comerç de luxe, inclosa la moda. A conseqüència de la recessió econòmica en la moda francesa van ser acomiadats 10.000 treballadors per la poca demanda d'alta costura. No obstant això, encara que Chanel va perdre part del seu negoci, va mantenir els seus mercats de l'Índia i Amèrica del Sud, i va seguir vestint a l'elit adinerada i a la moda. En 1930 Chanel va tenir una facturació anual de 120 milions de francs i va donar ocupació a una plantilla d'unes 2.400 persones en 26 tallers. A les seves gammes de joies i perfums, Coco Chanel va afegir el llançament d'articles de tocador i cosmètics.
En 1931 i 1932 els seus ingressos van augmentar significativament gràcies al seu treball a Hollywood, pel qual va guanyar 2 milions de dòlars.
Les repercussions econòmiques de la Gran Depressió, accentuades per les tensions polítiques generades per l'augment del suport popular a les tendències polítiques d'extrema dreta, van tenir com a conseqüència una creixent antipatia cap al que es percebia com una subversió cultural de la modernitat. En la moda, tot això es va concretar en el gust pel neoclàssic i el ressorgiment dels estils victorians, així com en la imatge idealitzada de l'abillament rural. L'excepció va ser el surrealisme, que va exercir una important influència sobre el paper de la moda i en alguns dissenys concrets, però no va interessar de manera especial a Chanel, malgrat la seva amistat amb Salvador Dalí.
Cap a 1930, les cases d'alta costura havien abandonat la imatge garçonne. Es mantenia el gust per les formes esveltes, però les teles es tallaven i frunzien per accentuar el cos femení. Per a la roba de nit això s'aconseguia amb teles suaus com el teixit de setí, que es tallaven de biaix per seguir les línies de la figura sense arrugues ni frunzits. Les tècniques cares i laborioses com els brodats o adorns, van ser abandonats.
En les peces de dia i de nit, Chanel va començar a col·locar aplicacions rígides al voltant de colls i punys en sorprenents contrastos, sovint blancs sobre un vestit negre. Aquesta imatge havia de convertir-se en un dels seus molts estils característics. El negre i el blanc formaven els pilars de les seves col·leccions per a dia, amb tocs de vermell, verd, marró i ametista, mentre que recorria sovint al marró-mostassa per a abrics i peces esportives. Els seus vestits jaqueta tenien els cossos bombatxos, la qual cosa donava un efecte d'amplitud, subratllat per l'ús de corbates de llaç, que feien que la cintura semblés fins i tot més fina. Cap a mitjans dels anys trenta es va accentuar aquesta tendència amb l'ús de muscleres. Chanel sempre va prestar una atenció especial al tall de les seves mànigues, de manera que permetessin una gran comoditat de moviments sense distorsionar la línia de la peça.
L'estil de Chanel L'afició de mademoiselle Chanel pel masculí i per trobar la funcionalitat, l'emancipació i la comoditat en l'estil, van marcar la trajectòria de la dissenyadora i de la seva marca. miniatura|Perfum Chanel N° 5 Començant pels barrets canotiers i passant pels vestits de punt, els jerseis o les jaquetes de tweed, la dissenyadora buscava amb freqüència la inspiració en l'armari dels seus amants homes. A ella li devem la passió pel negre, el tweed, la popularització de les perles i un altre bon grapat de fites.
Els perfums «El perfum anuncia l'arribada d'una dona i allarga la seva marxa» Gabrielle Chanel. En 1924, Pierre Wertheimer va fundar Parfums Chanel, per a produir i vendre perfums i cosmètics; La perfumeria va resultar ser la divisió comercial més rendible de la corporació Chanel SA. Des de la seva creació, la divisió Parfumerie Chanel ha emprat quatre perfumistes:
Ernest Beaux (1920–1961) Henri Robert (1958–1978) Jacques Polge (1978–2015) Olivier Polge (2015-present)
Chanel N° 5
El Chanel N° 5 neix en el 1921 i va ser la primera fragància en portar el nom d'un dissenyador de moda en l'etiqueta. Fins a aquesta data, les fragàncies havien reproduït aromes de flors identificables. El Nº5 va ser el primer perfum abstracte, una combinació de vuitanta ingredients barrejats per l'eminent químic francès Ernest Beaux. Va imposar un vocabulari olfactori totalment nou que el poeta Mallarmé anomenava «l'absent de tot ram de flors»- i va trencar les convencions del llenguatge conservant la denominació de la prova de laboratori, que era també el número de la sort de Mademoiselle: el N°5.
Història Coco Chanel, en un moment de baixada del seu negoci, va pensar a crear un perfum per a poder regalar als seus 100 millors clients. Clientes refinades que els agradés l'olor d'un perfum fresc i floral que recordés a la dona elegant parisenca.
La història comença en 1920, quan Gabrielle Chanel va conèixer al perfumista d'origen rus, Ernest Beaux, al qual li proposa el repte de crear un perfum femení amb essència de dona, extraordinari, poderós i que resumís la seva vida passada. Un any més tard, Beaux va viatjar fins al cercle polar àrtic, on va trobar en el sol de mitjanit la seva inspiració. En el seu procés creatiu va arribar a barrejar fins a 80 essències: flor de taronger amarg, Jasminum officinale de Grassa, rosa, fusta de sàndal, vainilla, vetiver d'Haití i nerolí entre d'altres.
Ernest Beaux va presentar a Coco envasos de laboratori numerats. Ella va triar el que estava numerat amb el 5 perquè l'aroma li recordava la seva infància enmig dels camps de Grassa al sud de França i perquè el 5 era el seu número preferit. A aquest nº5, Beaux li havia afegit un component orgànic nou en l'època, anomenat aldehid que intensificava les notes olfactòries florals sense necessitat d'afegir més essència. Els aldehids són les substàncies químiques que van aconseguir que el 5 no pogués associar-se amb l'olor de res conegut, notes sintètiques basades en una aroma que li recordaven el perfum extremadament fresc que havia olorat més enllà del cercle polar. Les associa al gessamí de Grassa i a la rosa de maig, i crea l'Eau de Toilette N°5 (intens preludi d'ilang-ilang i del nerolí amb una estela potenciada per la fusta de sàndal) en el 1921.