Els paleoamericans o paleoamerindis és l'era inicial i la més llarga de la història americana. Comprèn tots els successos esdevinguts aproximadament abans del 8000 aC). Durant aquest temps, es van desenvolupar les primeres eines de pedra i les bases de la diversitat ètnica i lingüística d'Amèrica precolombina. Per extensió, s'aplica també el terme per designar els éssers humans que van viure en el continent durant aquesta fase. miniatura|500px|Mapa de les primeres migracions humanes basat en la recent teoria de la migració africana. L'inici d'aquesta gran fase històrica és motiu de debat entre els especialistes. Si bé tots estan d'acord que inicia la primera presència humana a Amèrica, no hi ha consens sobre el moment en què això va ocórrer i les rutes migratòries que van seguir aquests grups. Per moltes dècades, la proposta dominant va ser l'anomenada teoria del poblament tardà, per la qual els primers humans no van poder haver arribat abans de l'11.000 aC a causa de condicions climatològiques i al fet que no hi ha evidència arqueològica vàlida que recolzi una data anterior.
Alguns descobriments posteriors als anys seixanta van posar en dubte la validesa d'aquesta proposta. Alguns llocs situats en el centre i sud del continent van llançar dates per radiocarboni més antigues que les ofertes pels partidaris de la teoria del poblament tardà ―també anomenada Clovis I―, la qual cosa va donar pauta a l'enfortiment de la teoria del poblament primerenc. Moltes d'aquestes troballes han estat objectades per inconsistents, generalment amb l'argument d'una contaminació del jaciment per factors no humans. No obstant això, la solidesa de l'evidència trobada a monte Verde (Xile) no deixa lloc a dubte, i les seves dates per radiocarboni (12.800 aC) són anteriors a les de qualsevol altre jaciment nord-americà lliure d'objecció.
Les dades disponibles per a la història d'aquest període són escasses, particularment en les època més antigues, i generalment es tracta d'inferències a partir de les troballes arqueològiques, que consisteixen principalment en eines de pedra i restes orgàniques ―humanes, animals i vegetals― o d'antics campaments. A partir d'aquestes, s'observa una complexitat creixent i una exploració tecnològica que va donar com a resultat una major diversitat de materials per a la confecció d'eines i l'especialització d'aquestes per a diverses activitats.
Poblament d'Amèrica miniatura|500px|Evolució del pont de Beríngia (1.000 anys)
Durant l'última glaciació (glaciació de Würm), la concentració de gel als continents va fer descendir el nivell dels oceans en uns 120 metres. Aquest descens va fer que en diversos punts del planeta es creessin connexions terrestres, com per exemple Austràlia amb Tasmània i Nova Guinea; Filipines i Indonèsia; Japó i Corea. Un d'aquests llocs va ser el denominat pont de Beríngia. A causa que l'estret de Bering, que separa Àsia d'Amèrica, té una profunditat d'entre 30 i 50 metres, el descens de les aigües va deixar al descobert un ampli territori que va assolir 1.500 quilòmetres d'ample, unint les terres de Sibèria i Alaska, fa aproximadament 40.000 anys.
Aquest fenomen natural va succeir dues vegades: la primera fa aproximadament 40.000 anys i es va mantenir 4.000 anys; la segona formació es va produir aproximadament fa 25.000 anys per 11.000-10.500, segons Scott A. Elias..Alanshano Hall: «Bering land bridge was open until after 11,000 years ago - Scrub tundra grew in lowland Beringia, not “mammoth steppe”» , 1997. Després, al final de la glaciació, es van inundar els territoris i es va separar definitivament Àsia d'Amèrica en el que avui és l'estret de Bering. Aquestes dues ocasions van ser una oportunitat propícia perquè tribus de Sibèria travessessin cap a Amèrica.
Una de les teories sobre l'arribada de l'ésser humà a Amèrica és la de l'encreuament pel pont de Bering: els científics afirmen que el pont de Bering, en condicions de ser transitat per humans i animals, va durar un "breu" període durant l'última glaciació, quan el nivell del mar va arribar a baixar 120 metres aproximadament, i l'actual estret de Bering es va convertir en istme, durant dues etapes. La primera etapa va durar uns 4.000 anys i la segona etapa, uns 15.000 anys. És a dir, el pont de Bering es va mantenir en condicions de trànsit durant uns 19.000 anys.
La ruta que van seguir els primers humans que van creuar va poder haver estat per les valls situades al sud dels muntanyes Txukots a Àsia, i l'entrada a Amèrica va poder haver estat per la península de Seward. Entre tots dos punts extrems a Sibèria i Alaska, no hi ha més de 75 quilòmetres.
La ruta de Bering és indiscutible i està confirmada per proves arqueològiques, genètiques i culturals. El que actualment es discuteix és si aquesta va ser l'única ruta per a l'entrada dHomo sapiens a Amèrica i l'època de les migracions. La mateixa ruta de Bering presenta dues possibilitats: l'una netament terrestre i l'altra costanera, fins i tot de cabotatge. La primera d'ambdues probabilitats, fins fa poc gairebé "oficial" en la comunitat científica, actualment és objectada, ja que la ruta netament terrestre significava travessar zones glacials o gairebé glacials on la supervivència humana era molt difícil, mentre que un cabotatge sense dubtes va ser perfectament practicable, i això explicaria que es trobin a Amèrica del Nord jaciments més antics a les zones costaneres del Pacífic properes a Califòrnia i que els jaciments trobats fins ara en zones més septentrionals d'Amèrica del Nord siguin més tardans.
Els primers jaciments nord-americans presenten restes humanes d'un fisiotipus diferent al dels amerindis típics; es troben més semblances amb els paleosiberians del jaciment del riu Iana; és per això que es parla d'una primera població de paleoamericans a la qual després es va sobreposar la dels nadius americans. L'arribada dels primers humans a Amèrica s'hauria produït fa al voltant de 35.000 anys enrere.
Altres rutes de probables migracions van ser les següents: Península de Kamtxatka (Sibèria), illes Aleutianes (Pacífic), costa sud de la península d'Alaska. Procedència: asiàtica. Haurien utilitzat embarcacions rudimentàries. Islàndia, Groenlàndia, Labrador, Terranova. Procedència: europea. Remy Coteville-Giraudet va documentar entre 1928 i 1931 la hipòtesi de l'origen europeu (cromanyó) dels pells roges (algonquins). Emerson Greenman, el 1963, va plantejar la ruta hipotètica de la migració europea a Amèrica durant el Paleolític superior i l'origen europeu dels beothuks de Terranova. Bruce Bradley i Dennis Stanford van replantejar el 1999 l'existència d'aquesta migració, basats en les similituds entre la indústria lítica solutriana, i la cultura Clovis. Oceania, Antàrtida, Amèrica del Sud: van haver d'usar rais primitius (teoria de l'antropòleg portuguès A. Mendes Correia). Melanèsia, Polinèsia, Amèrica: també van haver d'usar rais, del tipus polinesi actual (teoria de l'antropòleg francès Paul Rivet).
Períodes Dins del període paleamericà es poden distingir dues fases: Caçadors recol·lectors indiferenciats: cultures caracteritzades per una indústria lítica arcaïtzant (caires tallats, llesques musterianes, bifaços...). Les restes són escasses però poden posar-se exemples datats per sobre dels 30.000 anys d'antiguitat en tot el continent: Topper (als Estats Units), Pedra Furada (a Brasil), Tlapacoya (a Mèxic) i monte Verde (a Xile).
Puntes de projectil: cultures de tecnologia lítica molt avançada i amb una economia basada en la caça d'animals de grandària mitjana i gran. Apareixen fa uns 13.000 anys i es caracteritzen per diversos tipus de puntes de llança foliàcies finament elaborades, les més famoses són les de la cultura Clovis (sud dels EUA), encara que, per descomptat, n'hi ha moltes més. Cal destacar, per situació geogràfica, la cova Fell (a Pali Aike, Xile), amb puntes de cua de peix, es daten en l'11000 aC
Subperíodes miniatura|440px|El Mammut americanum (mastodont americà) es van extingir fa uns 12.000-9.000 anys, a causa de les activitats humanes o pel canvi climàtic. En els darrers anys s'ha proposat una causa híbrida d'activitat humana-canvi climàtic. Vegeu també extincions del Quaternari o extinció de l'Holocè Període protoamerindi Amb una data d'arrencada que queda oberta, ja que encara no s'ha dit l'última paraula quant al moment de l'arribada dels primers humans al continent, aquest subperíode es perllonga fins a aproximadament 20000 aC. En aquest lapse, els immigrants inicien la seva adaptació al nou medi ambient i s'expandeixen per tots els confins. Els protoamerindis eren bàsicament cercadors de menjar que van travessar l'estret perseguint les seves preses (mamuts, antics bisons, etc.), integrant bandes de caçadors recol·lectors que lentament van anar desplaçant-se cap al sud. El seu instrumental era preferentment fabricat en fusta, os i pedra, treballant aquesta última mitjançant la talla per percussió. D'aquesta manera van produir grans choppers (destrals de mà), raspadors, martells i eines bifaces que s'han trobat en les excavacions arqueològiques en abundància. A Veneçuela (Jobo i Cumaré), a Califòrnia (Farmington), apareixen soterrats per material al·luvial. A Texas i Idaho (EUA), a Muaco (Veneçuela), a Tequixquiac (Mèxic), a Pikimachay (Perú), es troben associats a restes de fauna extinta de fa 22.000 anys. A Argentina, en l'altiplà andí i a la regió Valliserrana apareixen restes semblants.
Els protoamerindis integraven petits grups composts per famílies de caçadors menors i recol·lectors que es cobrien amb les pells dels animals que mataven als voltants de les glaceres. Alguns grups amb major mobilitat van anar desplaçant-se cap al sud, cap a regions que oferien major varietat d'aliments vegetals i animals. Les troballes de menys de 20.000 anys mostren una variació en la manera de vida d'aquests caçadors recol·lectors, la qual cosa ens indica el començament d'una nova etapa.
Període paleoamerindi 440px|miniatura|Diferents tipus de puntes lítiques, dels períodes paleoamericans al sud-est dels Estats Units En aquest període, que s'estén des del 20000 fins al 8000 aC, és abundant la quantitat de restes arqueològiques trobades als Estats Units, Mèxic, Amèrica central i Amèrica del Sud. Apareix una nova indústria lítica, la de les puntes de projectil, tallades finament en pedra que presenten varietats denominades Clovis, amb forma de llança, folsom, inca, fell, cua de peix, etc., que demostren la gran difusió d'aquesta tècnica, que arriba fins al nord-oest argentí, al riu de la Plata, Patagònia i Tierra del Fuego. L'especialista alemany Müller Beck afirmava que aquesta tècnica va poder ser aportada per nous immigrants procedents d'Àsia que van passar per Bering fa entre 28.000 i 23.000 anys, abans que l'últim avanç de la glaciació Wisconsin tanqués el corredor d'Alaska.
L'altra gran innovació del període fou làtlatl o propulsor, artefacte que augmentava l'eficàcia en el llançament de les javelines per part dels caçadors. Aquestes millores tecnològiques van constituir la base de les grans cultures caçadores del Plistocè, que van habitar les prades i valls boscoses nord-americanes de clima benigne i abundància d'animals de presa. Els jaciments excavats assenyalen llocs de campament i matança, amb restes industrials i ossos de bèsties fòssils.
Encara que no han quedat testimoniatges, se suposa que van fabricar xarxes, cordes, adorns d'os i plomes, etc. A Mesoamèrica (Mèxic i Amèrica central) i Amèrica del Sud s'han reconegut versions d'aquestes formes culturals perfectament adaptades al medi ambient, que complementaven la caça major amb la recol·lecció, desenvolupant un estil de vida que va perdurar per segles sense modificacions substancials.
Període mesoamerindi