Cipriano de Rivas Cherif (Madrid, 1891-Ciutat de Mèxic, 1967) fou un dramaturg, director de teatre, crític teatral, traductor i poeta.Sánchez-Cascado, M.J., «Ideas teatrales de Don Cipriano de Rivas Cherif», Teatro: revista de estudios teatrales, Nº 1, 1992, págs. 141-146. És considerat un dels renovadors de l'escena en castellà de la primeria del , dominada fins aleshores per la comedia burgesa costumista i moral. Va conéixer Adrià Gual i l'escola de Edward Gordon Craig i va col·laborar amb actors com Enric Borràs i Margarita Xirgu.
Vida i obra És un dels noms clau de la renovació dramàtica a l'estat Espanyol de les primeres dècades del . Entre 1920 i 1929 funda bona part de les companyies de més avantguarda de l'època: El Mirlo Blanco –Juntament amb Carmen i Ricardo Baroja–, El Cántaro Roto–juntament amb Valle-Inclán al Círculo de Bellas Artes–, El Caracol –que impulsa i realitza la històrica estrena de l'Orfeu de Jean Cocteau–, Fantasía, Pinocho i el Teatro Escuela de Arte (TEA). Durant aquesta època també procura fer arribar als escenaris espanyols propostes molt innovadores com per exemple Teatro dei Piccoli de Vittorio Podrecca –representada l'any 1924–, fet que repercutí enormement el desenvolupament del teatre de titelles a Espanya i, tal com apunta Valle-Inclán, per a la gestació de la seva pròpia teoria esperpèntica.Aznar, Soler, M. Valle-Inclán, Rivas Cherif y la renovación del teatro espanyol (1907-1936). 1992, Barcelona: Cop d'idees/ Taller d'investigacions valleinclanianes. P.138 L'esperit renovador de Rivas Cherif fou prou potent perquè es traslladés, també, a companyies de caràcter més comercial; és el cas de la companyia d'Irene López Heredia, amb qui va estrenar Cándida de Bernard Shaw, i dugué a l'escenari a autors tant rellevants com Wilde o Mérimée, entre molts d'altres. Aquestes primeres companyies es caracteritzen per haver sigut totes molt innovadores i, a la vegada, efímeres: els col·lectius toparen amb dificultats estructurals com la precarietat dels locals, la inexperiència en la gestió o la manca d'actor professionals.
En els anys 20, doncs, Cipriano de Rivas Cherif desenvolupa un món teatral concret i influent que l'any 1929 el durà a l'Amèrica Llatina. A la tornada fundarà, juntament amb Isabel Barrón, la Compañía Clásica de Arte Moderno, de la qual Rivas serà el director i Empresari. La primera representació d'aquesta companyia és Sombras de sueños de Miguel Unamuno, estrenada l'any 1930 en el teatre de Segovia. La seguirà La moza del cántaro, de Lope de Vega, i diversos títols d'Honorio Maura, Car miniatura|La zapatera prodigiosa, de García Lorca, representada per la companyia de Margarita Xirgu i Cipriano de Rivas Cherif los Arniches i els germans Álvarez Quintero, entre d'altres.
Diverses discussions amb Isabel Barrón propicien que Rivas Cherif entre com assessor literari (figura corresponent, en part, a director d'escena) a la Companyia de Margarita Xirgu que dirigí durant cinc temporades. Xirgu i Rivas Cherif són partícips d'un mateix criteri estètic: uneixen el seu amor pels clàssics –Calderón (El gran teatro del mundo, 1930), Lope de Vega (El caballero de Olmedo)… – amb el seu desig de dur a escena el teatre coetani més renovador. És des d'aquesta òptica que s'han d'entendre estrenes com La zapatera prodigiosa (1930), Yerma (1934), i Doña Rosita la soltera (1935), de Federico García Lorca (i en aquest aspecte, és clau la confiança de la companyia per al desenvolupament de la curta obra teatral d'aquest autor); Fermín Galán (1931), de Rafael Alberti; El otro (1932), d'Unamuno; Divinas palabras (1934), de Valle-Inclán; Ni al amor ni al mar (1934), de Jacinto Benavente; La sirena varada (1934) i Otra vez el diablo (1935), d'Alejandro Casona.
El temps dedicat a la companyia no li impedeix, però, col·laborar amb moltes altres empreses: Amb Salvador Bartolozzi i Magda Donato funda el teatre Pinocho, que estrenarà, al Teatro de la Comedia, Rataplán, Rataplán o una hazaña de Pinocho y Pipo Pipo i Pipa y el gato Trespelos (1930), de Bartolozzi, que un any després tindrà una altra part escrita pel mateix Rivas Cherif: Pio, Pipa, Pinocho y Pulgarcito en la isla misteriosa.
La seva presència en la creació, direcció i gestió de l'activitat teatral espanyola es fa tan imprescindible i insubstituïble que l'any 1932 és nomenat director artístic del Teatro Lírico Nacional, funda la Companyia dramático de arte Moderno –dintre de la qual dirigeix Crim i Càstig de Dostoievski– i és nomenat subdirector del Conservatori de música i declamació amb l'encàrrec de dirigir la secció teatral. A més a més crea el Estudio Dramático del teatro Español immediatament convertit en el Teatro Escuela de Arte, la història del qual es desenvolupa entre 1934 i 1936 dins del teatre María Guerrero de Madrid. En aquest projecte l'acompanyaren Felipe Lluch i José Franco, en un intent per crear un laboratori experimental per a l'estudi, renovació i pedagogia de tots els oficis relacionats amb el teatre. La breu intensitat d'aquest projecte, degut a la Guerra Civil espanyola, se centrà en l'estudi del teatre clàssic espanyol. D'aquesta manera, amb motiu del tricentenari de Lope de Vega l'any 1935, du a escena El acero de Madrid, La corona merecida, El Maestro de danzar i La selva sin amor, per a les quals rebé assessorament dels millors “lopistes” de llavors. També en el si de la coneguda popularment com TEA tingueren cabuda autors contemporanis; s'hi estrenà Gas de Kaiser, La cacatúa verde de Schnitzler, i Antes del desayuno, d'O’Neill, experiments que foren altament renovadors als quals s'ha d'afegir La leyenda de don Juan, una recopilació de diferents textos sobre la figura del burlador sevillà; i la intenció fracassada de muntar El público de García Lora.
La Guerra Civil fa caure tots els projectes duts fins llavors i també la fèrtil relació entre Rivas Cherif i Margarita Xirgu: el primer ha de retornar a Espanya –ambdós estaven fent una gira per Mèxic i Cuba en el moment de l'esclat de la guerra– per posar-se al servei del Govern de la República. És anomenat cònsol de Ginebra i roman allí fins al 1938. Un cop acabada la guerra s'exilia a França. Degut a l'ocupació Nazi, és detingut per la Gestapo i entregat a la policia franquista, que el reclourà primer a la presó del Port de Santa María i, després al penal del Dueso. En aquesta última institució penitenciària, demostrant un entusiasme inextingible per al teatre, funda, l'any 1943, el Teatro Escuela del Dueso.
Si bé Cipriano Rivas Cherif destaca per ser un agitador cultural i un renovador del teatre espanyol, no s'ha d'oblidar la rellevància de la seva producció teatral. Entre els seus textos cal destacar Trance, “acto de gran guiñol” composta a partir d'un relat que havia publicat l'any 1923 i que, tres anys més tard, portaria a escena amb el seu grup El Mirlo Blanco; i, sobretot, Un sueño de la Razón, obra que neix per les teories psicoanalítiques de Freud i que, estrenada a principis de l'any 1929 dins de les activitats del grup El Caracol, explica l'amor entre dues dones, en una aposta arriscada que explicita la necessitat de Rivas Cherif per buscar nous camins d'expressió. La crítica de l'època destaca, quasi de forma unànime, la interpretació, la posada en escena i la valentia en el plantejament d'un assumpte prou tabú en l'època com l'homosexualitat.V.V.A.A. Diccionari de teatre español. Madrid, 2001: Planeta.
Companyies teatrals de Cipriano de Rivas Cherif Teatro de la Escuela Nueva El Teatro de la Escuela Nueva nasqué l'any 1920 a partir de la fixació de Rivas Cherif per les Festes del Poble, un teatre de caràcter social que s'havia instituït l'any 1914 a París, de la mà d'Albert Doyen. A banda de dedicar un teatre a la representació d'obres contemporànies Rivas Cherif apuntava cap a un centre intel·lectual i artístic, que, a compàs del moviment sindical i polític, fos una força d'alliberació i de resurrecció populars. La seva característica més significativa, partint de les Festes del Poble doncs, era una tendència a la culturització popular a partir del teatre amateur.Aguilera, J., Aznar Soler, Manuel. Cipriano de Rivas Cherif y el teatro espanyol de su época (1891-1967). 1999, Madrid: publicacions de la Asociación de Directores de Escena de España. P.91
Un enemic del poble de Henry Ibsen, fou la representació “zero” del Teatro de la Escuela Nueva, representació que esdevingué al juny del 1920 al teatre Español amb motiu del Congrés que el Partit Socialista i la UGT celebraven en aquelles dates a Madrid. Tot i que aquest espectacle no havia de tenir continuïtat, articles apareguts al diari España remarcaren la importància de donar cos al projecte. Poc temps després Luís García Blasco, mecenes del diari España, dona suport financer a Cipriano Rivas i la resta de professors, intel·lectuals i actors que havien plantejat el projecte. El grup es constituiran en societat amb el nom de “Los amigos de Valle-Inclán” i serà dirigit pel mateix Valle-Inclán. L'any 1921 s'inaugurava, doncs, el teatre, amb una política de preus populars.Aguilera, J., Aznar Soler, Manuel. ibíd. p.96
Però el Teatro de la Escuela Nueva tingué una vida curta: poc temps més tard l'obra La voz de la vida de Hjalmar Bergstriom fou prohibida per una ordre del Director General de Seguretat, Millán de Priego. Malgrat la pressió popular i l'adscripció del món del teatre espanyol al manifest de protesta a la censura, la manca de mitjans i espais en condicions i el desgast, així com problemes familiars de Rivas Cherif feren cloure el projecte. Ara bé, hi hagué un intent de represa per part de Rivas Cherif a partir de l'entusiasme d'aquest per Adrià Gual. Rivas intentà iniciar una nova temporada del Teatro Escuela Nueva sota la direcció de Gual, per tal d'expandir el seu teatre íntim a Madrid, però la represa, tot i l'esforç general, no prosperà.Aguilera, J., Aznar Soler, Manuel. Ibíd. p. 100. Per un aprofundiment en la relació epistolar entre Rivas Cherif i Adrià Gual vegeu el mateix llibre.
Mirlo Blanco Aquesta nova companyia teatral tingué com a punt de partida unes tertúlies setmanals en les quals participaven escriptors i artistes com Ricardo i Carmen Baroja, Carmen Monné, Valle-Inclán o Azaña. En una de les tertúlies apareix la idea d'organitzar un teatre de cambra a la mateixa casa. La idea fou recollida amb entusiasme, sobretot per Monné, la propietària de la casa, i Rivas Cherif fou nomenat director del nou teatre. El nou projecte presentava notables diferències amb el Teatre de l'Escola Nova. Ja no es tractava d'assajar un teatre popular per a un públic nou, sinó d'un teatre selecte, fet i pensat per a intel·lectuals. El preu d'entrada marcava més aquest fet, es cobrava la suma astronòmica del 20 pessetes.Aguilera, J., Aznar Soler, Manuel. Ibíd, p.112
El Cántaro Roto Aquesta companyia és una extensió o un trasllat de les representacions del Mirlo Blanco, que es feien al pis de la parella Baroja, a la nova sala de teatre del Círculo de Bellas Artes gràcies a la figura de Valle-Inclán. El grup, però, no arribà a fer més de dues presentacions: les discrepàncies entre Valle-Inclán i la junta directiva del Círculo feren que el Cántaro Roto suspengués espectacles. Poc temps després també el Mirlo Blanco desaparegué a causa de la mala salut de Cipriano Rivas Cherif.
El Caracol