Leconomia és l'activitat humana que consisteix en la producció, distribució, intercanvi i consum de béns i serveis. Habitualment fa referència a l'activitat econòmica d'un estat, però també s'utilitza per a altres àmbits.
Una economia és una àrea de producció, distribució i comerç, així com de consum de béns i serveis. En general, es defineix com un domini social que emfatitza les pràctiques, els discursos i les expressions materials associades a la producció, l'ús i la gestió dels recursos. Una economia determinada és un conjunt de processos que impliquen la seva cultura, valors, educació, evolució tecnològica, història, organització social, estructura política, sistemes legals i recursos naturals com a factors principals. Aquests factors donen context, contingut i estableixen les condicions i els paràmetres en què funciona una economia. En altres paraules, el domini econòmic és un domini social de pràctiques i transaccions humanes interrelacionades que no està aïllada.
Els agents econòmics poden ser individus, empreses, organitzacions o governs. Les transaccions econòmiques es produeixen quan dos grups o parts acorden el valor o el preu del bé o servei transaccionat, expressat habitualment en una determinada moneda. Tanmateix, les transaccions monetàries només representen una petita part del domini econòmic.
L'activitat econòmica està estimulada per la producció que utilitza recursos naturals, treball i capital. Ha canviat amb el temps a causa de la tecnologia, la innovació (nous productes, serveis, processos, mercats en expansió, diversificació de mercats, nínxols de mercat, augment de les funcions d'ingressos) i els canvis en les relacions laborals.
Sistema econòmic El sistema econòmic és la manera en què s'organitza l'economia d'un país determinat, és a dir, és el mecanisme que determina què es produeix, com es produeix i com es distribueix la producció entre la població. Històricament, només hi ha hagut tres tipus de sistemes econòmics: els que es basen en la tradició, el sistema d'economia autoritària o planificada i el sistema d'economia de mercat. En l'economia de mercat, els individus i les empreses prenen les decisions sobre producció i consum a través de la seva interacció en els mercats. En canvi, en l'economia planificada aquestes decisions les pren una autoritat central.
Els sistemes econòmics de les societats actuals tenen elements tant de l'economia de mercat com de l'economia planificada, per aquest motiu s'anomenen economies mixtes. En les economies actuals, els individus s'especialitzen en determinades tasques del procés productiu que després comercien en els mercats per a obtenir els béns que necessiten. Per al comerç dels diferents béns i serveis s'utilitza el diner com a mitjà de pagament. Les entitats econòmiques es poden agrupar en: les llars, les societats no financeres, les societats financeres, el govern i les entitats sense ànim de lucre. Els governs intervenen en l'economia mitjançant la regulació dels mercats, la provisió de béns públics, la recaptació d'impostos i pagament de subvencions i transferències, controlant l'oferta monetària, etc.
Producció La producció és una activitat realitzada per una entitat econòmica en la qual s'utilitza mà d'obra, capital i béns i serveis per obtenir altres béns i serveis.
El Producte Interior Brut (PIB) es defineix com el valor dels béns i serveis produïts en un país durant un any un cop deduïda la part consumida en la producció. És la mesura més utilitzada del volum d'una economia. L'economia més gran del món és la dels Estats Units amb un PIB el 2011 de 15.534 milers de milions de dòlars. El segueix la Xina, amb un PIB de 7.322 milers de milions de dòlars. Tanmateix, diferències en el PIB es poden deure tant a diferències en el nivell de producció com a diferències en els preus. Per aquest motiu s'utilitza la paritat del poder adquisitiu a l'hora de comparar el PIB de diferents països. Si es calcula el PIB de la Xina utilitzant aquest mètode, valorant la seva producció amb els preus dels Estats Units, el seu PIB esdevé 13.496 milers de milions de dòlars.
La quantitat de béns i serveis que es produeixen en una economia depèn de la quantitat de treball, capital humà, capital físic i de la tecnologia. Aquests recursos s'anomenen factors de producció i el creixement de les economies depèn de l'evolució d'aquests factors. El capital són béns durables produïts que s'utilitzen en la producció d'altres béns. Disposar de capital permet poder produir més béns per al consum, però per tal d'obtenir capital s'ha de renunciar al consum d'una part de la producció. En les economies de mercat, el capital és de propietat privada i es pot comerciar. En canvi, els treballadors no es poden vendre o comprar, només es pot comerciar la força de treball.
Actualment, el principal component de la producció mundial són els serveis, i representen el 70% del PIB. El sector secundari representa el 30% mentre que el sector primari només arriba al 3% del total. El pes del sector serveis és del 49% en els països amb nivell d'ingrés baix, 54% en els de nivell mitjà i 74% en els d'ingrés alt. En els tres casos és el principal component del PIB.
Distribució miniatura|Participació del treball en el valor afegit de les societats La distribució de la producció es realitza o bé venent-la a través del mercat o bé subministrant-la gratuïtament o a preus no de mercat. Aquest segon canal de distribució el realitza el govern i les entitats sense ànim de lucre, sobretot per a productes com l'administració pública, la defensa, l'educació i la salut. Una part de la producció no es distribueix sinó que és usada pels mateixos productors.
Com que una part de la producció s'obté adquirint-la a través del mercat, la seva distribució entre la població depèn de la distribució de la renda. La distribució de la renda es pot desagregar en dues etapes: distribució primària i secundària. La distribució primària de la renda fa referència a com la renda generada en el procés productiu es distribueix entre els factors de producció (treball i capital) i el govern. La proporció de la renda que reben els treballadors s'ha mantingut constant fins als anys 80, quan en molts països ha començat a disminuir. Actualment, és del 62% en els països de l'OCDE. A més, també s'obté/es paga renda per la possessió d'actius financers o de recursos naturals. La distribució secundària de la renda consisteix en el cobrament i pagament de transferències corrents, com per exemple impostos sobre la renda i la riquesa, contribucions a la seguretat social, subsidis d'atur i pensions. La renda que tenen els sectors després de la distribució primària i secundària és la renda en què disposen per a consumir o estalviar, s'anomena renda disponible.
Ús de la producció Les llars, el govern i les institucions sense ànim de lucre utilitzen la renda disponible per a consum final i estalvi. L'estalvi és la font de finançament per l'acumulació de capital d'una economia. El capital inclou edificis, carrers, carreteres, pous, túnels, vies fèrries, obres hidràuliques, maquinària, equips de transport i equips per a les TIC entre d'altres. Com que és un factor de producció, la seva acumulació permet majors nivells de producció. A més de l'estalvi nacional, es pot finançar mitjançant les transferències de capital de la resta del món i l'endeutament amb la resta del món.
Sector financer El sistema financer realitza diverses funcions en una economia: executa pagaments d'una entitat a una altra, reuneix recursos, transfereix recursos de les entitats amb capacitat de finançament a les entitats amb necessitat de finançament, gestiona riscos. Aquestes funcions es realitzen mitjançant operacions amb instruments financers. Un instrument financer és el reconeixement per una entitat a realitzar en el futur una sèrie de pagaments a una altra. Per l'entitat que ha de fer els pagaments, l'instrument és un passiu, mentre que per l'altra, és un actiu. La major part d'operacions amb instruments financers es realitza a través d'intermediaris financersUn intermediari financer és un tipus de societat financera. Les societats financeres es poden classificar en tres tipus: els intermediaris financers, els auxiliars financers i els prestadors de diner. Els intermediaris financers poden contraure passius per compte propi per tal d'adquirir actius, per exemple incrementen els seus passius quan tenen nous dipòsits i utilitzen els fons provinents dels dipósits per a proporcionar préstecs. Els auxiliars financers estan dedicats al servei dels mercats financers però no poden assumir la propietat dels actius. Finalment, els prestadors de diner estan relacionats amb actius i passius que no estan disponibles en els mercats financers oberts. (finançament indirecte) però alguns prestataris poden obtenir finançament de prestadors no financers a través dels mercats (finançament directe).
Si la renda disponible d'una entitat és superior a la seva despesa en consum i adquisició de capital, es diu que té capacitat de finançament. En aquest cas els seus actius financers augmenten (o els passius disminueixen). En cas contrari, l'entitat té necessitat de finançament i, per tant, els seus actius financers disminueixen (o els passius augmenten), és a dir, s'endeuta. La situació de capacitat de finançament del govern es coneix com a superàvit mentre que a la necessitat de finançament es coneix com a dèficit.
Un instrument financer a destacar és el diner. El diner és un bé que s'accepta com a mitjà de pagament. En les economies actuals es consideren diners els bitllets, les monedes i els dipòsits a la vista. D'altra banda, la moneda és la unitat monetària d'una economia.
L'intermediari financer que controla els aspectes claus del sistema financer és el banc central. En el cas del Banc Central Europeu les seves tasques consisteixen a executar la política monetària (té el control de l'emissió de bitllets), realitzar operacions de divises, gestionar les reserves de divises i promoure el bon funcionament dels sistemes de pagament.
Nivell de vida Els economistes utilitzen el PIB per capita com a indicador del nivell de vida. El PIB per capita és el PIB dividit entre la població del país. Per tant, indica la quantitat de producció que rebria cada persona si es repartís equitativament. El 2011, el país amb el major PIB per capita fou Luxemburg, amb 111.689 dòlars, seguit de Noruega, amb 99.035 dòlars, i Qatar, amb 97.091 dòlars. Utilitzant la paritat del poder adquisitiu, els països amb major PIB per capita foren Qatar, amb 146.521 dòlars, Macau, amb 115.441 dòlars, i Luxemburg, amb 88.670 dòlars. Utilitzant aquest últim mètode, els països amb menor PIB per capita foren Libèria, amb 537 dòlars, Comores, amb 610 dòlars i la República Democràtica del Congo, amb 655 dòlars.
Història