El setge de Gibraltar de 1779 o Gran Setge a Gibraltar, el tercer intent d'Espanya des de la Presa de Gibraltar el 1704 per recuperar la ja colònia britànica, va ser la campanya més intensiva a la zona durant tot el . Tenia com a antecedents els setges de 1704 i 1727. Durant gairebé quatre anys de bloqueig naval, bombardejos i la nova utilització de les anomenades bateries flotants, Gibraltar va ser capaç de resistir l'última acció militar espanyola sobre la ciutat.
Antecedents miniatura|esquerra|Mapa de la Badia d'Algesires on s'indiquen les posicions dels forts i bateries espanyols i britànics. El tercer setge a Gibraltar per part d'Espanya va tenir com a antecedent diferències en el tràfic de mercaderies entre Europa i Amèrica. Ja l'any 1738 van sorgir les primeres disputes entre Espanya i la Gran Bretanya: a instàncies del primer es va intentar celebrar una convenció en el Palau Reial del Pardo, el gener de l'any següent, però el Parlament Britànic no va acceptar la mediació del seu ministre Robert Walpole, partidari d'arribar a acords amb Espanya. Poc després tindria lloc la Guerra de l'orella de Jenkins, la qual va fer que tots dos països es declaressin la guerra el 23 d'octubre de 1739 i comencessin els primers plans per formar trinxeres enfront de Gibraltar, motiu sempre de disputes entre ells. Veient aquests primers moviments, la Gran Bretanya va manar al vicealmirall Vernon que salpés des de Portobelo i reforcés l'esquadra de l'almirall Haddock que ja era a la Badia d'Algesires.
No obstant això, els anys passaven i no arribaven a trencar-se les hostilitats a la zona. El 9 de juliol de 1746 moria a Madrid el rei Felip V. El seu successor, Ferran VI, va començar aviat les negociacions amb la Gran Bretanya per arribar a acords sobre el comerç. El parlament britànic també desitjava la fi de les hostilitats i fins i tot es veia amb bons ulls anul·lar l'acta que prohibia el comerç amb Espanya i es va arribar a plantejar la possibilitat de cedir la plaça de Gibraltar a Espanya. La conferència que es va celebrar a Aquisgrà el 18 d'octubre de 1748 va acabar amb la signatura d'un tractat entre Espanya, França, Àustria i les potències marítimes però no amb les bel·ligeràncies entre Espanya i la Gran Bretanya. Aquest sistema de neutralitat adoptat per Ferran VI va acabar amb la seva mort el 1759. El nou rei, Carles III, va signar el 1761 un pacte de família amb el rei de França Lluís XV. La Gran Bretanya va reaccionar declarant la guerra a Espanya, que va causar grans pèrdues en el seu comerç marítim, i prenent les ciutats de Manila i l'Havana. Dos anys després, una vegada acabades les hostilitats, Espanya les va recuperar a canvi de les seves possessions a La Florida. Uns anys més tard, el 1779, mitjançant el tractat d'Aranjuez s'assegurava Carles III l'aliança amb França enfront del Regne Unit a causa dels seus comuns interessos a Amèrica i als greuges que ambdues nacions deien sofrir per part de la Gran Bretanya; en virtut a dita tractada ambdues nacions actuarien conjuntament per a la recuperació de Gibraltar, Menorca i diverses places espanyoles a Amèrica. Aquest mateix any es declarava la guerra contra la Gran Bretanya.
Desenvolupament tàctic miniatura|Defenses de Gibraltar miniatura|Línia de Contravalació El 21 juny de 1779 Espanya va tancar la frontera amb Gibraltar al mateix temps que es va manar constituir a la ciutat un consell de guerra encapçalat pel governador de Gibraltar George Eliott. L'artilleria era al comandament de Rudesindo Tilly, mentre que la cavalleria i els dragons francesos serien comandats pel marquès d'Arellano. Les forces marítimes que havien de dur a terme accions de bloqueig de subministraments en la badia estaven a les ordres d'Antonio Barceló, que tenia la seva base establerta a Algesires i estava al comandament d'una flota de diverses jabeques i llanxes canyoneres. Una flota d'onze navilis i dues fragates es va situar en el Golf de Cadis al comandament de Luis de Córdova per a impedir el pas de reforços britànics. Des dels primers dies del setge es van començar a reconstruir les antigues bateries de l'istme que vindrien a completar les ja creades en els anys trenta sota la supervisió del Marquès de Verboom. Aquestes obres, part d'un ambiciós projecte de fortificació en tota la badia d'Algesires, fortificaven especialment la zona de l'istme en l'anomenada Línia de Contravalació de Gibraltar mentre la resta del litoral era reforçada per un gran nombre de forts i bateries que eren capaces de creuar foc contra un únic enemic. La construcció d'aquests forts i bateries artillades havia començat el 1729, i va ser objecte de queixes per part de les autoritats gibraltarenyes durant els anys següents. A l'octubre van arribar a la zona vint mil homes per engrossir les files espanyoles que s'assentarien en una zona especialment preparada per a això i encara avui denominada Campament, als voltants del fort de Punta Mala. L'artilleria se situaria a la zona de la Tunara, al costat de la bateria del mateix nom i més a prop de la frontera.
El governador de Gibraltar, Sir George Eliott, tenia a la seva disposició 5.382 homes i l'almirall Robert Duff una flota d'un navili, tres fragates i una goleta. La ciutat va obrir foc contra els treballs de reparació dels forts el 12 de setembre des de les bateries de Green's Lodge, Wills's i Queen Charlotte properes als assetjadors. El foc espanyol no es va fer esperar i aviat les bateries de l'istme van obrir foc contra les situades a les faldes del penyal.
La principal base per a la presa de la ciutat no era, no obstant això, l'acció de l'artilleria i l'assalt directe; aquest tipus d'accions ja s'havien demostrat insuficients en els anteriors setges de 1704 i de 1727. Havia de ser fonamental el bloqueig de subministraments a la ciutat, ja que en els anteriors setges s'havia posat de manifest que mentre la ciutat tingués queviures resistiria l'acció armada. D'aquesta manera, durant les primeres setmanes la flota de Juan de Lángara situada als voltants de l'Estret reixia evitar l'arribada d'ajuda a Gibraltar, de manera que al cap d'uns mesos la situació dins de la ciutat començava a ser desesperada per escassetat d'aliments. Des de la ciutat el consell de guerra havia garantit, tan aviat com es va conèixer el tancament de la frontera, contactes amb el regne del Marroc per a poder rebre els subministraments necessaris des dels propers ports nord-africans.
Infructuoses negociacions miniatura|Lord North, primer ministre britànic des del 1770 fins al 1782. A l'octubre de 1779 van començar negociacions entre els governs espanyol i britànic per a posar fi a les desavinences entre tots dos i que en aquells moments, recentment iniciada la guerra d'independència dels Estats Units, no beneficiaven gens ni mica als britànics. A través del comodor Johnstone es van manar comunicacions al comte de Floridablanca perquè sabés el govern espanyol que Lord North, primer ministre del Regne Unit, era disposat a negociar amb la ciutat de Gibraltar per aconseguir una treva.
A partir del 29 de desembre de 1779 es van celebrar reunions entre Floridablanca i el clergue irlandès Hussey. Al retorn d'aquest a Londres, es va acordar que només existiria cessió si Espanya acceptava cedir a la Gran Bretanya les illes de Puerto Rico, la fortalesa d'Omoa, un port i una extensió de terreny suficient en la Badia d'Orà a més de la compra de les unitats d'artilleria existents a Gibraltar i una compensació per les despeses de fortificació que s'havien dut a terme a la ciutat. Aquestes bases preliminars van ser comunicades als ministres britànics, que van rebutjar fermament la cessió de la ciutat sota qualsevol terme i van posar en dubte la capacitat del comodoro Johnstone per mitjançar entre els dos països.
Quan els resultats de les deliberacions van ser comunicats al ministre espanyol, es va acordar continuar-les deixant a part el tema de Gibraltar. Les noves pretensions britàniques serien a partir d'aquest moment que Espanya trenqués els seus llaços d'amistat amb França. Aquests termes, no obstant això, serien totalment rebutjats per Floridablanca.
L'aprovisionament de Gibraltar miniatura|La batalla del Cap de Sant Vicent de 1780, la primera de les esdevingudes en el setge segons la historiografia. The Moonlight Battle off Capi St Vincent, 16 January 1780, obra de Richard Paton (1717–1791). A la ciutat la gana començava a fer mossa en els assetjats, mentre les autoritats gibraltarenyes esperaven l'arribada de l'Almirall George Brydges Rodney que havia salpat a principi de 1780 des de Londres amb l'ordre de fer port a la ciutat costi el que costi.
Escassejava el pa i els aliments, mentre que els articles de primera necessitat adquirien per aquestes dates preus desorbitats. Encara que diversos vaixells havien pogut portar aliment a la ciutat des del Marroc, molts gibraltarenys començaven a acusar els efectes d'una alimentació deficient.
El 16 de gener la flota que havia d'aprovisionar a la ciutat assetjada, composta per 21 navilis de línia, va albirar a la flota d'onze vaixells que, al comandament de Lángara, era apostada a proximitat del Cap de Sant Vicent on impedien el pas de vaixells britànics. L'espanyol no va ser capaç d'advertir la gran quantitat de vaixells que se li apropaven a causa de la boira que en aquests moments envaïa la zona; quan per fi va constatar la superioritat dels anglesos, Lángara va optar per tornar a Cadis abans de fer front a l'enemic.
Els vaixells britànics van emprendre la persecució de Lángara convençuts de l'avantatge que posseïen. A les quatre de la tarda d'aquest 16 de gener, ambdues flotes obstaculitzen en combat malgrat que la de Rodney gairebé doblava en nombre a la de Lángara. Després d'una hora de lluita el navili espanyol Santo Domingo va ser incendiat i hi van morir tots els tripulants. L'esquadra espanyola va posar direcció a Cadis, i va perseguida i interceptada. Poc després el navili de l'almirall, el Fènix, es va veure envoltat per fins a cinc vaixells britànics i, el capità ferit per una bela en la seva orella esquerre, i el vaixell havia perdut el pal de messana i feia aigua, es va rendir. Després d'haver capturat cinc vaixells espanyols, l'Almirall Rodney arribava a Gibraltar el 18 de gener amb els queviures. Després de deixar diversos vaixells a la zona, va salpar amb el gruix de la seva flota cap a Marbella, abandonant les aigües de la badia i prenent l'avantatge del mar obert davant la possible arribada de la flota espanyola de Cadis.
miniatura|Perspectiva de Gibraltar l'1 de novembre de 1779. Després de les inútils negociacions de 1779, les accions bèl·liques contra la ciutat assetjada van augmentar a partir de l'any 1780. Els vaixells de provisions continuaven arribant al port de Gibraltar i informaven el comandament sobre els moviments de l'esquadra espanyola als voltants de la Badia d'Algesires. Els treballs en les trinxeres i el foc anglès eren ja una constant en el setge, com havia ocorregut en els anteriors. Els bucs estacionats en el moll nord obrien foc constantment contra els forts espanyols, per la qual cosa Barceló va manar diverses llanxes canyoneres durant la nit en un intent d'incendiar els vaixells anglesos. Alertades pel buc Enterprise, les llanxes britàniques van sortir en persecució de les canyoneres espanyoles, que van haver de refugiar-se a Algesires a l'empara del fort d'Isla Verde. Durant tot aquest any se succeirien les lluites entre les dues forces. L'intens canyoneig que va caracteritzar els primers anys del setge obligava també gran part de la població civil de Gibraltar a refugiar-se a Punta Europa, lluny de la zona batuda per les bateries espanyoles.