L'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (ATCI; en anglès, Transatlantic Trade and Investment Partnership, TTIP) va ser un projecte d'acord comercial i d'inversió entre la Unió Europea i els Estats Units. Les negociacions, iniciades el 2013, van quedar aturades després de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units el 2017, i l'acord no arribà a signar-se ni a entrar en vigor.
Els defensors deien que l'acord donaria lloc a un creixement econòmic multilateral, mentre que els crítics deien que augmentaria el poder empresarial i faria més difícil que els governs poguessin regular els mercats per al benefici públic. El govern dels Estats Units considerava l'ATCI com un acord que acompanyaria l'Acord Estratègic Trans-Pacífic d'Associació Econòmica. Després que un avantprojecte fos filtrat el març del 2014, la Comissió Europea va llançar una consulta pública sobre un conjunt limitat de clàusules.
Segons la Comissió Europea, l'acord eliminaria «els obstacles comercials en una àmplia gamma de sectors econòmics per facilitar la compravenda de béns i serveis». Els governs europeus i nord-americà insistien que amb l'eliminació de barreres en l'àmbit duaner s'eliminararien «pèrdues innecessàries de temps i de diners» i es crearien «dos milions de llocs de treball». miniatura|Mapa amb els estats implicats en l'Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió: Estats Units i els 28 estats que formen la Unió Europea Economies Conjuntament representaven el 60% del PIB mundial, el 33% del comerç en béns i el 42% del comerç en serveis. El creixement del poder econòmic de la UE havia desembocat en conflictes comercials entre les dues potències; encara que tots dos eren dependents dels mercats econòmics de l'altra part i les disputes afectaven només al 2% del comerç. Una àrea de lliure comerç entre les dues parts hagués representat potencialment el més gran acord de lliure comerç de la història, cobrint el 46% del PIB mundial.
Detall dels fluxos comercials. Direcció del comerçBensServeisInversionsTotalDe la UE cap als EUA260 mil milions d'euros139 mil milions d'euros112,6 mil milions d'euros511,6 mil milions d'eurosDels EUA cap a la UE128 mil milions d'euros180 mil milions d'euros144,5 mil milions d'euros452,4 mil milions d'euros
Les inversions dels Estats Units en la Unió Europea eren tres vegades més grans que les inversions dels EUA a tota l'Àsia i les inversions de la UE als EUA eren vuit vegades més grans que la suma de les inversions de la UE a l'Índia i la Xina. S'estimava que les transferències dintre d'una mateixa corporació constitueixen un terç de tot el comerç transatlàntic. Els EUA i la UE eren els més grans socis comercials de la majoria dels altres països del món i representen un terç dels fluxos de comerç mundials. Ja que les barreres aranzelàries eren ja baixes -prop del 3%-, per fer que el pacte fos un èxit l'objectiu era l'eliminació de les barreres no aranzelàries.
Rerefons Les barreres econòmiques entre la UE i els EUA eren relativament baixes, no només a causa del seu llarg període de pertinença a l'Organització Mundial del Comerç sinó també a causa de recents acords com l'Acord de Cels Oberts UE-ELS EUA i al treball del Consell Transatlàntic Europeu. La Comissió Europea afirmava que l'entrada en vigor d'un acord transatlàntic de comerç podria incentivar el comerç conjunt entre els respectius blocs, fins i tot a un 50%. Tanmateix, les relacions econòmiques eren tenses i existien freqüents disputes comercials entre les dues economies, moltes de les quals acabaven en l'Organització Mundial del Comerç. Els beneficis econòmics del TTIP van ser anticipats en un informe conjunt per la Casa Blanca i per la Comissió Europea.
Algun tipus de Área Transatlàntica de Lliure Comerç havia estat proposat a la dècada del 1990 i posteriorment el 2006 per la canceller alemanya Angela Merkel com a reacció al col·lapse de les converses sobre comerç mundial de Doha. Tanmateix, el proteccionisme per ambdues bandes pot ser una barrera per a qualsevol acord futur. Inicialment emprès el 1990, poc després de la fi de la Guerra Freda, amb el món ja no més dividit en dos blocs, la Comunitat Europea -12 països- i els EUA en van signar una «Declaració Transatlàntica» que apel·lava a la continuació de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, així com a cimeres anuals, reunions biennals entre ministres d'afers exteriors, i a trobades més freqüents entre figures polítiques i alts funcionaris. Les subsegüents iniciatives empreses pels líders europeus i pel govern dels EUA van incloure: el 1995, la creació d'un grup de pressió de gent dels negocis, el Diàleg Transatlàntic sobre Negocis (en anglès: Transatlantic Business Dialogue, TABD) per part d'autoritats públiques de tots dos costats de l'Atlàntic; el 1998, la creació d'un comitè assessor, l'Acord Transatlàntic de Negocis; el 2007, la creació del Consell Econòmic Transatlàntic, en el qual es reuneixen representants de corporacions que operen a tots dos costats de l'Atlàntic per assessorar la Comissió i el govern dels EUA - i finalment, el 2011, la creació d'un grup d'experts d'«alt nivell» les conclusions dels quals, emeses l'11 de febrer de 2013, recomanaven l'obertura de negociacions per a un acord de lliure comerç d'àmbit ampli. El 12 de febrer de 2013, el President dels EUA Barack Obama va apel·lar en la seva intervenció anual al Discurs de l'Estat de la Unió per un acord. L'endemà, el President de la Comissió Europea José Manuel Durão Barroso va anunciar converses per a la negociació de l'acord.
Mandat El TTIP estava dividit en 15 grups de treball específics, cadascun atenent diferents àrees. L'àmbit era ampli, però d'acord amb el mandat filtrat, els aspectes més rellevants van ser: El primer objectiu era eliminar, tant com fos possible, totes les «obligacions duaneres» entre la UE i els EUA. Això ja havia estat pràcticament aconseguit, excepte el sector agrícola on romanien sent bastant elevades. El segon objectiu era reduir, o també eliminar, el que l'argot especialitzat denomina barreres no aranzelàries. Això fa referència a les normes, regles i regulacions legals i constitucionals al·legables de limitar l'amplitud de la competència econòmica, definida aquí com una llibertat fonamental suprema i inalienable. Aquestes normes poden ser de qualsevol tipus: ètiques, democràtiques, legals, socials, que fan referència a la salut o d'orientació mediambiental, financeres, econòmiques o tècniques. Molts dels articles del mandat (art. 14, 18, 19, 21, 25, 29, 31, 32, 33) expressaven un desig de protegir les normes europees existents socials, de referència a la salut i mediambientals. Hi havia referències específiques a l'Organització Internacional del Treball (OIT), a les convencions internacionals sobre medi ambient, i a la convenció de la UNESCO sobre diversitat cultural. Un article establia que els serveis audiovisuals no estaven inclosos en l'acord. El tercer objectiu era proporcionar a les corporacions privades dret de litigi contra les lleis i regulacions dels diversos estats, en aquells casos en què les mencionades corporacions sentin que aquestes lleis i regulacions representen obstacles innecessaris per al comerç, l'accés als mercats públics i a les activitats de subministrament de serveis. Aquests litigis no serien ja més establerts d'acord amb les jurisdiccions nacionals, sinó a través d'estructures privades d'arbitri denominades «mecanismes de resolució de conflictes». Els articles 23 (inversions), 32 (normatives laborals i mediambientals) i 45 (per a tot l'acord), requeririen la creació d'aquest mecanisme.
Els punts conflictius més importants eren les polítiques europees de limitació de les importacions d'aliments transgènics, així com la normativa de la UE relativament més laxa sobre la regulació del sector financer, en oposició a les lleis domèstiques més estrictes d'aplicació sobre els bancs dels Estats Units.
Línia temporal i ratificació Les negociacions es desenvolupaven en cicles setmanals alternant entre Brussel·les i Washington. Els negociadors esperaven concloure els seus treballs el 2014 o el 2015.
Els 28 governs hauran d'aprovar aleshores l'acord negociat en el Consell de Ministres de la UE. En aquest punt, el Parlament Europeu serà consultat. Té potestat per aprovar-ho o per rebutjar-ho. S'ha desencadena] una controvèrsia sobre si els parlaments nacionals haurien també de ratificar aquest acord. A França, l'article 53 de la Constitució estableix que els tractats comercials poden ser[només ratificats mitjançant una llei. Als EUA, el Congrés haurà de ratificar aquest text.
El 2017, la nova administració nord-americana va optar per prioritzar acords comercials més limitats i les negociacions de l’ATCI van quedar inactives. No es va arribar a publicar un text final, ni es van iniciar els procediments de signatura o ratificació previstos.
Beneficis proposats El TTIP aspirava a liberalitzar un terç del comerç global i a generar milions de nous llocs.
Una prospectiva econòmica preparada pel Centre d'Investigació en Política Econòmica al març de 2013 estimava que un acord ampli resultararia en un creixement anual del PIB de la UE de 68-119 mil milions d'euros per l'any 2027, i un creixement anual del PIB dels EUA de 50-95 mil milions d'euros. El mateix estudi estimava que un acord limitat, centrat només en els aranzels, resultararia en un creixement anual del PIB de 24 mil milions d'euros a la UE i un creixement anual de 9 mil milions d'euros als EUA. El creixement màxim del PIB estimat es traduiria en 545 euros addicionals d'ingressos disponibles anuals per a una família de quatre membres a la UE i 655 euros per a una família de quatre membres als EUA.
El director executiu de Siemens, que tenia el 70% de la seva força de treball a Europa i als EUA, va indicar que el TTIP reforçaria la competitivitat global dels EUA i de la UE reduint barreres comercials, millorant la protecció de la propietat intel·lectual i establint unes «regles de circulació» internacionals.
Efectes en tercers països Algunes propostes per a una zona de lliure de comerç transatlàntica incloent el costat americà als altres membres de la Zona Nord-americana de lliure comerç (Canadà i Mèxic) i del costat europeu als membres de l'Associació Europea de Lliure Comerç (Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein). Mèxic ja tenia un acord de lliure comerç amb EFTA i amb la UE mentre que el Canadà en tenia un amb EFTA i n'estava negociant un amb la UE. Aquests acords podien necessitar harmonització amb l'acord els EUA-UE i podrien potencialment formar una zona de lliure comerç de major amplitud. Observadors canadencs dels mitjans de comunicació van especular que el llançament de converses els EUA-UE posaven pressió sobre el Canadà perquè finalitzés les seves negociacions del tractat de lliure comerç amb la UE que duraven ja tres anys a la fi de 2013. Països amb acords duaners amb la UE com ara Turquia podrien veure com s'obria el mercat dels Estats Units als seus productes, al qual sense un acord separat amb els EUA mancaven d'accés.
Crítiques En paraules de l'economista Juan Torres López,
Creixement econòmic A l'article del 15 de juliol de 2013 de The Guardian, Dean Baker del Centre per a la Investigació en Política i Economia als EUA va manifestar que amb les barreres comercials convencionals entre els EUA i la UE actualment baixes, l'acord es concentraria a les barreres no convencionals com ara l'alliberació de regulacions respecte a la fracturació hidràulica, els transgènics i les finances i a l'enduriment de les lleis sobre el dret de còpia (copyright), arribant a afirmar que amb projeccions menys ambicioses els beneficis econòmics per a cada llar són mediocres. «Si apliquem el guany d'ingressos projectat d'un 0,21% a la mitjana de l'ingrés personal projectat el 2027, assoleix una mica més de 50$ a l'any. Això és una mica menys que 15 cèntims al dia. No us ho gasteu tot de cop».