miniatura|Al·legoria de la música La música d'Itàlia abasta un ampli espectre d'òpera i música instrumental, els estils tradicionals de cada regió del país, i un conjunt de música popular i romàntica basada tant en fonts natives com estrangeres.
La música ha estat tradicionalment una de les característiques culturals de la identitat ètnica i nacional d'Itàlia, i manté un lloc rellevant en la societat i la política del país. Les innovacions a l'escala, l'harmonia, la notació i la música teatral, van produir el desenvolupament de l'òpera a la fi del així com molta de la música clàssica europea, incloent-hi la simfonia i el concert.
Al cas particular de l'òpera, ha de ressaltar-se que constitueix part fonamental de la cultura musical italiana, amb influències que han assolit fortament a la música popular. La tradició de la cançó napolitana i del cantautor representen estils populars, que a més a més, formen part important de la indústria musical italiana, al costat de gèneres importats com ara el jazz, la música rock i el hip-hop.
La música folklòrica italiana és primordial a l'herència cultural del país, i abasta un ampli conjunt d'estils regionals, danses i instruments.
Característiques Tal com d'altres elements de la cultura italiana, la música és en general eclèctica. No van existir a la pràctica moviments proteccionistes per mantenir-la lliure d'influències foranes, a excepció potser del moviment feixista de la dècada de 1920.Niccolodi, Musica e musicisti nel ventennio fascista En conseqüència, la música italiana ha pres elements de les diverses cultures que van dominar o van influir al país, incloent-hi la música de les tribus germàniques, la música àrab, la música grega, la francesa i l'espanyola.
Les contribucions històriques del país al camp de la música formen part de l'orgull nacional. La relativament recent història d'Itàlia com a país unificat inclou el desenvolupament de la tradició operística difosa per tot el món. Fins i tot abans de la formació d'Itàlia com a nació, va ser bressol d'importants innovacions en qüestions com la notació musical i el cant gregorià.
Identitat social Itàlia té un fort sentit de la identitat nacional a través la cultura distintiva, un sentit de l'apreciació de la bellesa i emotivitat, que està fortament evidenciat a la música. Les qüestions culturals, polítiques i socials sovint també s'expressen mitjançant la música. Lleialtat a la música es teixeix de manera integral a la identitat social dels italians, però sense estil únic ha estat considerat com un «estil nacional» característic. La majoria de les músiques populars estan localitzades per a una petita regió o ciutat. Sorce Keller, Catalano & Colicci 1996, p. 613-614 És un llegat clàssic d'Itàlia, tanmateix, un punt important de la identitat del país, en particular l'òpera; peces operístiques tradicionals continuen sent una part popular de la música i un component integral de la identitat nacional. La producció musical continua estant caracteritzada per una gran diversitat i la independència creativa amb una rica varietat de tipus d'expressió.
Amb la creixent industrialització que es va accelerar durant el segle XX i XXI, la societat italiana es va traslladar gradualment d'una base agrícola a un centre urbà i industrial. Aquest canvi afebleix la cultura tradicional en moltes parts de la societat; un procés similar succeït a altres països europeus, però a diferència d'ells, Itàlia no va tenir gran iniciativa per preservar les músiques tradicionals. La immigració procedent de l'Àfrica del Nord, Àsia, i d'altres països europeus va donar lloc a una més gran diversificació de la música italiana. La música tradicional va arribar a existir només en petites parts, sobretot en el marc de campanyes específiques per retenir identitats musicals locals.
Història miniatura|«Mà de Guido», manuscrit del , de Màntua (Oxford University MS Canon. Liturg. 216. f.168 recto) Guido d'Arezzo, monjo benedictí, va inventar al un mètode de cant afegint els preceptes i regles dels seus predecessors i contemporanis. Els segles XIII, XIV, i XV van sobresortir pels seus treballs Marchetto de Pàdua de Beldamantis, els dos de Pàdua Franchino Gaffurius i Lodi, Giovanni Spataro de Bolonya i molts d'altres.Diccionario enciclopédico de música, Carlos José Melcior, 1859
Al les capelles de música del papa i de les Corts d'Itàlia estaven poblades de cantants flamencs i picards. A tot Itàlia i encara a Roma es cantava música de compositors flamencs i francesos. Cap a finals del , Itàlia va aparèixer sobre l'escena i va ocupar com veritable creadora del període melòdic el primer rang als canals de la música. Ottaviano Petrucci natural de Fossomblona, va inventar l'any 1503 a Venècia, els caràcters de la música i va imprimir en el mateix any algunes misses de l'espanyol Pedro de la Calle. Al mateix segle es van introduir algunes regles molt útils per a la modulació pels grans compositors Costanzo Porta i Claudio Monteverdi ajudats pels cèlebres Giovanni Pierluigi da Palestrina, l'abat Giovanni Matteo Asola de Verona, Giovanni Maria Nanino de Valerano i d'altres mestres. També pertany a aquesta època la fundació del conservatori tan nomenat de Nàpols i la invenció dels oratoris en música obra del piadós Felip Neri. En aquest segle es va inventar el fagot pel canonge Afranio de Pavia i es va fundar la Societat filharmònica de Verona. L'estructura del violí va ser molt perfeccionada durant el pels Amatí de Cremona que després ha arribat al més alt grau de perfecció pels Stradivari també de Cremona. La primera Societat música de Bolonya va ser fundada el 1615 pel pare Adriano Banchieri i es va dir Societat dels Gloridi. El 1662 el mestre de capella Girolamo Giacobbi en va establir una altra sota el nom de Filomuso i el 1663 una tercera anomenada Filaschisi. Aquestes tres societats van ser absorbides per la Societat filharmònica o Acadèmia Filharmònica de Bolonya fundada el 1666 per Vincenzo Maria Carrati.
Política Música i la política han estat entrellaçades des de fa segles a Itàlia. A l'igual de moltes obres d'art del Renaixement italià van ser protegits per la reialesa i l'Església Catòlica Romana, la major part de la música va ser composta igualment sobre la base de la mencionada música cortesana, encàrrecs per a ocasions especials: la música per a les coronacions, pel naixement d'un hereu reial, marxes reials. Entre els músics més coneguts d'aquests casos va ser el compositor napolità Domenico Cimarosa, qui va realitzar l'himne republicà de l'efímera República Napolitana de 1799. Quan va caure la República, va ser jutjat per traïció junt amb altres revolucionaris. Cimarosa no va ser executat per la monarquia restaurada, però va ser exiliat.Il Mondo della musica, p. 583
miniatura|esquerra|Giuseppe Verdi
La música també va tenir un paper en la unificació de la península. Durant aquest període, alguns líders van tractar d'usar la música per forjar una identitat cultural unificadora. Un exemple és el cor Va Pensiero de Giuseppe Verdi de l'òpera Nabucco. L'òpera tracta de l'antiga Babilònia, però el cor conté la frase «oh Pàtria meva», amb el pretext de la lluita dels israelians, però també en un velat esment al destí d'una Itàlia que encara no estava unida; tot el cor es va convertir en l'himne no oficial del Risorgimento, la unitat d'unificar Itàlia en el . Fins i tot el nom de Verdi era un sinònim de la unitat italiana, perquè «Verdi» podia llegir-se com un acrònim de Vittorio Emanuele Re d'Itàlia -Víctor Manuel rei d'Itàlia-, el monarca savoià que finalment es va convertir en Víctor Manuel II, el primer rei de la Itàlia unificada. Per tant, «Viva Verdi» va ser un crit de guerra per als patriotes i, van aparèixer graffiti a Milà i d'altres ciutats en el que aleshores era part del territori Imperi Austrohongarès. Verdi va tenir problemes amb la censura abans de la unificació d'Itàlia. La seva òpera Un ballo in maschera va tenir per títol original de Gustau III i va ser presentat al Teatro San Carlo d'òpera a Nàpols, la capital del Regne de les Dues Sicílies, a la fi dels anys 1850. Els censors napolitans es van oposar a la trama realista sobre l'assassinat de Gustau III, rei de Suècia, en la dècada de 1790. També després que el tema va ser canviat, els censors napolitans encara ho van rebutjar.Il Mondo della musica, p. 163
Més tard, a l'era feixista dels anys 1920 i 30, es va produir la censura governamental encara que no de forma sistemàtica. Exemples destacats inclouen el famós «Manifest antimodernista» de 1932, i la prohibició per part de Mussolini de l'òpera de Gian Francesco Malipiero La Favola del figlio cambiato després d'una actuació el 1934. Els mitjans de comunicació de la música criticaven de vegades que es percebia una política radical o insuficient italiana. Impresos generals, com lEnciclopedia Moderna Italiana, tendien a tractar els compositors tradicionalment afavorits, com ara Giacomo Puccini i Pietro Mascagni amb la mateixa brevetat com a compositors i músics que no eren tan modernistes afavorits com Alfredo Casella i Ferruccio Busoni; és a dir, entrades d'enciclopèdia de l'època eren meres llistes de fites de la seva carrera, com ara composicions i càrrecs docents mantinguts. També Arturo Toscanini, un opositor declarat del feixisme, s'hi posava ell mateix amb un tracte neutral i distant, sense cap menció de la seva actitud «antirègim».
Més recentment, a l'última part del , sobretot a partir de la dècada de 1970, la música es va involucrar encara més en la política italiana. Hi va haver un renaixement que va estimular l'interès per les tradicions populars, encapçalats per escriptors, col·leccionistes i artistes tradicionals. El dret polític a Itàlia, va veure reviure aquesta arrel amb menyspreu, com a producte de les «classes privilegiades». Va arribar a ésser associada amb l'oposició, i es va convertir en un vehicle per «a la protesta contra el capitalisme de lliure mercat». De manera similar, l'escena de la música clàssica d'avantguarda des de 1970, ha estat promoguda pel Partit Comunista Italià, un canvi que es remunta als anys 1968 de les revoltes i les protestes estudiantines.
Música clàssica
Itàlia ha estat durant molt de temps un centre per a la música clàssica europea. A començaments del , la música clàssica italiana havia forjat un so nacional diferent que era decididament romàntic i melòdic. Com tipificat per les òperes de Verdi, que era la música en què ... les línies vocals sempre dominen el complex tonal i mai no es veuen opaques pels acompanyaments instrumentals..., la música clàssica italiana havia resistit el «monstre harmònic alemany», és a dir, les denses harmonies de Richard Wagner, Gustav Mahler i Richard Strauss. També tenia poc en comú amb la reacció francesa a qui Claude Debussy, d'impressionisme musical, s'abandonà, en què el desenvolupament melòdic sobre passi a la creació de l'estat d'ànim i l'atmosfera, a través dels sons d'acords individuals.
La nova música va abandonar gran part de les escoles històriques, va desenvolupar en l'àmbit nacional l'harmonia i la melodia a favor de la música experimental, l'atonalitat, el minimalisme i la música electrònica, tots aquests usos de sistemes s'han tornat comuns a la música europea en general i no específicament a Itàlia. Aquests canvis també han fet de la música clàssica menys accessibles a moltes persones. Importants compositors del període inclouen: Ottorino Respighi, Ferruccio Busoni, Alfredo Casella, Gian Francesco Malipiero, Franco Alfano, Bruno Maderna, Luciano Berio, Luigi Nono, Sylvano Bussotti, Salvatore Sciarrino, Luigi Dallapiccola, Carlo Jachino, Gian Carlo Menotti, Jacopo Napoli, i Goffredo Petrassi.
Òpera