La Simfonia núm. 5 en re menor, op. 47, de Dmitri Xostakóvitx és una obra per a orquestra composta entre l'abril i el juliol de 1937. La seva primera actuació va ser el 21 de novembre de 1937 a Leningrad per l'⁣Orquestra Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Ievgueni Mravinski.

L'estrena va ser un «èxit triomfal» que va agradar tant al públic com a la crítica oficial, rebent una ovació que va durar més de mitja hora. Diversos crítics occidentals la van rebutjar, considerant-la una obra sotmesa a les exigències polítiques del règim. Tot i així, amb el temps s'ha evidenciat que la Cinquena conserva una veu pròpia i universal, capaç d'emocionar qualsevol públic, independentment de l'època o el context. Sigui perquè el seu estil va estar marcat per les pressions polítiques o perquè va néixer d'una convicció íntima, el fet és que aquesta obra s'ha consolidat com la més apreciada de les quinze simfonies del compositor i, probablement, com la seva peça més emblemàtica.

Origen i context A mitjans dels anys trenta, Xostakóvitx travessava un període de recerca creativa mentre intentava definir un llenguatge musical propi que li permetés estructurar obres simfòniques de gran envergadura. El seu amic proper, Ivan Sol·lertinski, li va descobrir la música de Gustav Mahler, i ell, alhora, experimentava amb corrents modernistes d'Europa occidental, influït parcialment per Kurt Weill i el jove Hindemith. Fruit d'aquestes exploracions van ser els 24 Preludis per a piano, op. 34 (1933), el Concert per a piano núm. 1, op. 35 (1933), la Sonata per a violoncel, op. 40 (1934) i, sobretot, l'ópera Lady Macbeth de Mtsensk, op. 29 (1932). Algunes d'aquestes obres es caracteritzen per l'ús de dissonàncies extremes i un esperit satíric provocador.

El desembre de 1935, alts càrrecs polítics van assistir a una representació de Lady Macbeth, que havia tingut molt d'èxit durant dos anys. En aquell moment, Xostakóvitx treballava en la Quarta Simfonia. Però el 28 de gener de 1936, el diari 'Pravda' va publicar un article titulat 'Caos en lloc de música', on denunciava durament les seves obres experimentals, especialment Lady Macbeth. L'obra va ser titllada d'anti-soviètica, perjudicial, vulgar i extravagant, mancada de melodia i considerada «una monstruositat esquerranosa» amb una trama «grollera, primitiva i indecent». La condemna oficial afirmava que la seva música s'apartava dels nous preceptes del realisme socialista, que exigien «una creació musical concisa, clara i fidel que reflectís adequadament la realitat del socialisme». Aquest atac deixava clar que els compositors soviètics no gaudirien de llibertat artística.

Després d'aquest afer, Xostakóvitx es trobava davant un futur professional incert a causa del descontentament del govern estalinista. Xostakóvitx es va veure immers en una tempesta de crítiques per part de les autoritats soviètiques. Enmig de les esgarrifoses purgues de la dictadura de Stalin i amb el clar advertiment que ni tan sols el compositor més destacat de Rússia estava fora de perill, Xostakóvitx es va veure obligat a reformular el seu estil musical per evitar la censura oficial. Aquest tipus de censura no només podia truncar la carrera d'un compositor, sinó que també posava en risc la seva pròpia supervivència.

Tot i la polèmica, Xostakóvitx va continuar treballant en la seva Quarta Simfonia, que va entrar en assaig el desembre de 1936 amb la Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Fritz Stiedry. Però, després de deu assajos, el compositor va decidir retirar-la i cancel·lar-ne l'estrena seguint les recomanacions dels seus amics.

Per recuperar el favor de les autoritats, Xostakóvitx va compondre una obra que s'ajustés als principis del realisme socialista. La Cinquena Simfonia, creada en tan sols tres mesos el 1937, semblava complir aquesta funció. Les autoritats soviètiques van decidir restaurar l'alt estatus de Xostakóvitx, probablement perquè consideraven que la seva simfonia tenia un caràcter programàtic. El compositor va definir la Cinquena Simfonia com «la resposta pràctica i creativa d'un artista soviètic a una crítica legítima». En el pròleg de la partitura, va explicar: «El fil conductor de la meva simfonia és l'equilibri d'una personalitat. Al cor de l'obra—plantejada amb un enfocament líric de principi a fi—hi vaig situar un home amb totes les seves vivències. El finale transforma la tensió tràgica dels moviments anteriors en una expressió d'optimisme i celebració de la vida».

Estructura Primer moviment: Moderato El primer moviment, en re menor, és en forma sonata. L'exposició s'obre amb una figura de corda "extenuant" en cànon de sisenes menors ascendents i descendents que ràpidament es redueixen a terceres menors.

El ritme puntejat de l'obertura persisteix mentre un primer tema líric és tocat pels primers violins. Aquest tema es presenta com un motiu descendent de cinc tons als compassos 6-7, però Xostakóvitx ja l'havia utilitzat en el segon moviment de la Quarta Simfonia (compàs 318-321), que va ser reconegut com una cita de la cançó de Gustav Mahler Des Antonius von Padua Fischpredigt, de Des Knaben Wunderhorn; concretament, la línia “Va als rius i predica als peixos”. En la seva aparença original, aquesta cita de Mahler es juxtaposa amb una cita de "La Internacional", que també estava oculta als compassos 25-30 del primer moviment de la 4a simfonia, amb l'efecte de representar la inutilitat del “sermó” socialista.

Per a l'aparició d'aquesta cita a la cinquena simfonia, el motiu de Mahler de cinc tons es presenta en un total de 15 variants en el primer i tercer moviment, i és testimoni del triomf secret de Xostakóvitx en poder descriure la doctrina del partit que havia silenciat el seu treball anterior com un sermó completament inútil. Per tant, aquesta visió provocativa forma part de la "resposta creativa d'un artista soviètic a la crítica justificada" de Xostakóvitx. Tanmateix, com que la Quarta Simfonia havia estat retirada abans de l'estrena el 1936 i només es va poder presentar al públic 25 anys més tard, el context extramusical es va perdre quan es va estrenar a Leningrad la 5a simfonia. Només més tard s'ha descobert aquesta connexió entre la Quarta i la Cinquena simfonia, que soscava les exigències del "realisme socialista".Jakob Knaus: Schostakowitsch dreht allen eine Nase. In: Neue Zürcher Zeitung, 28 August 2021, p. 36.

El primer tema es repeteix diverses vegades en combinació amb el motiu d'obertura, i varia molt amb noves demarcacions i penetracions. Hi ha una gran variació i enllaç de tots els elements, fent l'efecte d'un sol procés continu.

El tema secundari (mm. 50-120) ofereix el contrast més gran possible amb el tema principal. El tempo és més fluid, i els tons sostinguts del tema secundari estan units per amplis intervals: octaves, quartes, setenes en comptes de les segones dominants que es troben al primer tema. La senzillesa preval sobre la complexitat, ja que la melodia lírica de gran abast s'acompanya d'acords en un ritme continu i una mica viu.

Una figura acompanyant pren la iniciativa al començament del poderós desenvolupament. Només ara el tempo d'aquest moviment arriba a Allegro. Els temes de l'exposició apareixen en augment i disminució en conflictes contrapuntístics amb ells mateixos. El material temàtic es transforma en una marxa ràpida grotescament distorsionada en un ampli desenvolupament amb tambors i trompetes militars. Després de diverses sortides en fals, a partir del m. 157 el segon tema intervé en l'acció.

En la recapitulació, que es veu molt reduïda en comparació amb l'exposició, els temes escoltats anteriorment tornen de nou de manera idèntica o una mica variada. Cap al final del moviment, el segon tema se sent de nou en forma d'un cànon tocat per la flauta i la trompa, després el mateix material és interpretat pel violí i el flautí. El moviment acaba amb la celesta interpretant una figura que s'aixeca i s'esvaeix lentament.

En general, el drama interior del primer moviment es pot descriure com un joc entre la lamentació i el dol, que contrasta amb una "partida per a la batalla" que arriba al seu clímax amb l'entrada de la recapitulació. Al final, el resultat d'aquest conflicte resulta ser ambigu i les amenaces que s'acosten encara no s'han resolt.

Segon moviment: Allegretto El segon moviment és un scherzo en forma ternària, o forma de minuet i trio, en la menor, però s'assembla més a un ländler que a un minuet o un scherzo.

La primera secció i la seva repetició consisteixen en una seqüència força fluixa i variada de melodies ländler. El moviment s'obre amb una introducció pesada i forta als violoncels i els baixos, seguida d'un solo més suau al clarinet en mi i la trompa francesa, més tard els oboès i, finalment, les cordes. Al final d'aquest desenvolupament, el ländler es torna grotesc i inflat.

El trio té una harmonia peculiar. Els graus I i VII s'alternen en la posició bàsica, de manera que constantment sorgeixen quintes paral·leles. L'efecte no sona com a música popular, sinó més aviat com a música "desgastada".

A la recapitulació, part del material escoltat anteriorment es repeteix amb el piano i staccato, no en veu alta i sostinguda com al principi.

El moviment es tanca en la menor amb quatre compassos fortissimo enriquits canònicament. En general, a l'scherzo li falta innocència i humor; una escolta més propera assegura que la pau no és de fiar, tenint en compte les nombroses modulacions inusuals i les discòrdies ocasionals.Jakob Knaus: A «Happy Birthday» for the Russian Revolution. The hidden musical quote was a secret weapon for Dmitri Shostakovich. In: Neue Zürcher Zeitung. 14 October 2017, page 47

Tercer moviment: Largo Xostakóvitx comença aquest moviment amb violins en fa menor en tres seccions, en lloc de les dues més habituals. El tema inicial el toquen els tercers violins. Segons i primers violins s'afegeixen lentament i continuen la melodia. Després de les trompetes assertives del primer moviment i les trompes estridents del segon, aquest moviment no utilitza cap instrument de metall, de manera que hi ha una paleta de sons limitada. Aquesta secció cedeix a un parell de flautes en contrapunt molt separat, la segona de les quals fa referència al primer tema del primer moviment. A continuació, el solo passa a l'⁣oboè amb acompanyament de la corda. El tercer moviment acaba com el primer, amb un solo de celesta que s'esvaeix a poc a poc. Les cordes es reparteixen al llarg de tot el moviment (3 grups de violins, violes en 2, violoncels en 2 i baixos en 2).

Aquest moviment és la culminació de la resignació, el dol i la lamentació, i tot plegat augmenta al centre del moviment fins a una acusació apassionada del clarinet, xilòfon i piano. El moviment és més semblant a la música de cambra i portat per l'orquestra de corda. La tonalitat és flotant i sovint no es defineix, preval la linealitat lliure i independent de les veus individuals.

Quart moviment: Allegro non troppo El finale en re menor, també en forma ternària, difereix molt dels seus predecessors, sobretot pel que fa als motius i a l'estructura melòdica. Diversos temes anteriors de l'obra s'amplien fins a arribar a un nou tema tocat per la trompeta. Aquest nou tema es transmet a les cordes i, finalment, la peça es torna més silenciosa. La secció central és molt més tranquil·la, i finalment se substitueix per una marxa, on les melodies anteriors es toquen amb un toc fúnebre, acompanyades de timbals. La música es construeix a mesura que el nou acompanyament passa dels timbals als instruments de vent fusta i després a les cordes, arribant finalment a un punt en què la peça canvia d'una tonalitat menor a una tonalitat major.

Visió general Composició