fou un metge, històleg i catedràtic universitari espanyol, d'estirp aragonesa, guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1906. Germà de Pedro Ramón y Cajal, també notable histopatòleg.
Biografia miniatura|esquerra|Placa d'homenatge a Santiago Ramón y Cajal a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya Ramón y Cajal va néixer el 1852 al poble de Petilla de Aragón, enclavament navarrès a la província de Saragossa, que deixà als dos anys. Era fill de Justo Ramón Casasús —cirurgià— (1825-1896) i Antonia Cajal, provinents de la població aragonesa de Larrés, pertanyent al municipi de Sabiñánigo (Osca). Els seus avis van ser Esteban Ramón i Lorenzo Cajal. A l'època del naixement dels seus pares, el poble de Larrés tenia quaranta cases d'una austeritat extrema i uns dos-cents habitants. La inexistència de camins en bon estat dificultava la comunicació amb els pobles veïns de Sos (llogaret pertanyent a Sessué) i Uncastillo. Les dues famílies eren humils i amb fortes arrels a la zona de l'Alt Aragó. Per entendre el particular comportament posterior de Santiago Ramón y Cajal i del seu germà Pedro, cal tenir en compte que el seu pare (qui va aprendre a llegir de forma autodidacta), exclòs de l'herència de terres pel tradicional mayorazgo, va anar a peu de Xavierrelatre (Alto Gállego, toponímia aragonesa) a Barcelona (1845) per treballar, estudiar i obtenir després d'un esforç extraordinari el títol de cirurgià de segona amb un excel·lent a totes les assignatures, amb el propòsit de millorar la seva condició de barber i evitar la pobresa. El cirurgià de segona era un nivell intermedi entre el cirurgià i el sagnador que permetia fer cures i petites operacions. Quan exercien als pobles tenien una retribució anual d'uns 3.500 rals de l'època, una quantitat molt inferior a la que cobraven els professionals urbans similars. Anys més tard, malgrat les dificultats econòmiques, el pare de Cajal aconseguí el grau de metge-cirurgià (1858), la llicenciatura en Medicina (1862) i finalment el doctorat, ja en una posició folgada, l'any 1878 amb el treball Consideraciones acerca de la doctrina organicista.
Tota la infantesa i adolescència de Santiago Ramón y Cajal es veié marcada pels continus canvis de residència dels seus pares per diverses poblacions aragoneses. Als sis anys, ensenyat pel seu pare, ja escrivia correctament i era l'encarregat de la correspondència quan aquest no estava a casa. Va cursar els estudis primaris als col⋅legis públics de Valpalmas i Ayerbe i el batxillerat als escolapis de Jaca i a l'Institut d'Osca. Uns anys marcats per l'agitació social i el desterrament d'Isabel II. De jove, va ser poc disciplinat, molt trapella, bon dibuixant i un gran observador de la natura, de la qual sempre va treure inspiració artística i científica. Va quedar fascinat per l'eclipsi total de sol de 1860, que va anar a veure als vuit anys amb el seu pare a Rivabellosa (Àlaba), on van coincidir amb l'astrònom Warren de la Rue.
Com a exemple de les seves entremaliadures, va estar uns dies a la presó municipal d'Ayerbe, després de fabricar i disparar un petit canó contra la porta de l'hort d'un pagès. Va descobrir tot sol els principis de la cambra fosca castigat a una habitació per fer caricatures dels seus professors, i la seva primera monografia manuscrita d'aquells anys va ser Estrategia lapidaria, un temible manual amb il·lustracions personals sobre l'ús de la fona. Aquesta gran afició per dibuixar i pintar temes de tota mena li va costar molts càstigs i amonestacions. A canvi de portar-se bé i estudiar, el seu pare li va deixar rebre classes particulars de pintura a Osca de l'artista León Abadías de Santolaría (1836-1894). La seva etapa d'escolarització va ser bastant turbulenta, amb diversos episodis que alguns autors consideren assimilables a l'assetjament escolar i que Ramón y Cajal va afrontar amb èxit. Durant aquests anys va desenvolupar un gran interès per l'exercici físic i les activitats atlètiques, que el mateix va qualificar com una «mania» molt temps després, considerant en el seu llibre Pensamientos de un octogenario els esports violents poc recomanables per al rendiment intel·lectual dels bons investigadors.
Va aprendre les primeres nocions anatòmiques ajudant al seu pare i com aprenent de barber a Osca (a les barberies encara feien algunes cirurgies menors), on va conèixer el «senyor Acisclo», un revolucionari bastant radical. Sobre ell va escriure: «yo no entendía jota de política, pero […] por instinto atraíame el llamado credo democrático». Potser, en bona part, aquestes influències contribuïren a fer que Ramón y Cajal mai no acceptés sense crítica esas ideas mostrencas (sic) sobre les quals es fonamenta el poder tranquil⋅litzador de l'autoritat. Durant els dies de «La Gloriosa» va dibuixar els retrats de Prim i Pierrad, afegint al marge gloses d'elogi.
El setembre de 1869, després d'aprovar els dos exercicis de ciències i lletres requerits, va aconseguir el títol de Bachiller en Artes.
Estudis a Saragossa Una vegada acabat satisfactòriament el curs preparatori impartit pels doctors Florencio Ballarín, Marcelo Guallart i Bruno Solano, va estudiar medicina a la Universitat de Saragossa, on tota la seva família es va traslladar el 1870. De família aragonesa per ambdues branques i educat a l'Aragó, Ramón y Cajal es va considerar sempre aragonès, malgrat la seva naixença en un territori jurídicament navarrès com Petilla d'Aragó i així ho va proclamar als seus escrits, en els quals abunden els aragonesismes. Al 1871, amb ocasió d'uns insults als alumnes de la Facultat per part d'un professor de fisiologia, va escriure una llarga Oda a la Commune Estudiantil, inspirant-se en els fets de la Comuna de París d'aquell any. El mateix any va dedicar al seu primer enamoriscament, una noia de nom Maria, una senzilla poesia amb acròstic:
Persona de múltiples inquietuds intel·lectuals i artístiques, en aquella època es va centrar poc en els estudis universitaris, i en llicenciar-se amb un aprovat el 25 de juny de 1873 —als vint-i-un anys— va ser cridat a files de forma obligatòria, motiu que li va fer presentar-se tres mesos després a oposicions en l'Hospital Militar de Madrid per aconseguir una plaça de metge segon a la sanitat militar, que va guanyar amb el número sis d'entre cent candidats. Malgrat haver arribat amb retard a l'examen, va fer un brillant exercici pràctic sobre el tema: amputació i dissecció d'una cama.
Servei militar: Lleida i Cuba La seva primera destinació de vuit mesos com a tinent va ser a Lleida, en el context de la III Guerra Carlina. Ramón y Cajal va acompanyar les marxes i contramarxes de les tropes del Regiment de Burgos per l'Urgell, en persecució de les partides carlines, sense veure cap ferit de bala. La seva tasca era curar peus nafrats, accidents, trastorns digestius i malalties venèries. A les seves memòries va recordar en especial el temps d'allotjament a Tàrrega.
El 1874 va ser destinat per sorteig a Cuba, amb el grau de capità (metge primer). Allà va contagiar-se de paludisme i disenteria en treballar a llocs molt insalubres amb pocs mitjans mèdics. Va exercir a l'hospital de campanya de Vista Hermosa —Camagüey—, a la manigua, on va cridar l'atenció del comandant del post, qui va informar els superiors de Camagüey que el físico Cajal passava hores mirant per un tub i demanant el seu trasllat. I després a San Isidro, una destinació encara pitjor a la trocha de l'Est, que servia de reformatori dels militars conflictius i on atenia fins a tres-cents malalts diàriament, per mort del metge en cap. Alguna vegada va haver d'agafar un fusell i defensar l'hospital amb els pacients menys greus. No va voler mai utilitzar les cartes de recomanació del seu pare, dirigides als caps militars de l'illa. De més a més, tingué seriosos problemes amb els seus superiors en enfrontar-se amb la corrupció imperant a l'exèrcit, on era pràctica usual que oficials i caps superiors es repartissin una part dels aliments destinats als soldats ferits i malalts. Al març del 1875 va ser traslladat per malaltia greu a lHospital de San Miguel de Nuevitas fins a retornar a Espanya el 16 de juny com a «inutilitzat en campanya» —a causa del seu penós estat de salut i gràcies a les gestions de Joaquín Gil Berges, ministre d'Ultramar i president de l'Ateneu de Saragossa—, amb un diagnòstic de caquèxia palúdica, incompatible amb qualsevol servei segons el tribunal facultatiu. Va tenir moltes dificultats abans d'embarcar per percebre els salaris endarrerits de vuit o nou mesos (125 pesos per mes). De fet, anys després va escriure: «a fuerza de súplicas y porfías, logré liquidar mis haberes, no sin dejar en las garras del aprovechado funcionario un 40 y hasta un 50 por 100 del importe de aquéllos». miniatura|Autoretrat de Ramón y Cajal al seu laboratori de València
Retorn a Saragossa i primeres recerques L'any 1875 va marcar també l'inici de la seva vocació científica. Impressionat per les preparacions histològiques del Dr. Maestre de San Juan —observades mentre feia els cursos de doctorat—, ell mateix es va pagar, a terminis, el seu primer microscopi (un Verick de Edmund Hartnack de fabricació francesa de 800 augments, amb objectiu d'immersió i 140 duros de preu), un micròtom, reactius químics i diversos estris per fer micrografies; abans de guanyar, l'any 1876, una plaça de practicant a l'Hospital de Nuestra Señora de Gracia a Saragossa. Al juny de 1877 va llegir la seva tesi doctoral sobre la patogènesi de la inflamació. Maestre de San Juan fou el padrí del discurs, en el qual va tractar de forma eclèctica les diferents corrents científiques del moment sobre el tema; sense rebutjar completament els plantejaments de Virchow, va mostrar el seu acord amb moltes idees de Cohnheim. El contacte amb les teories de Cohnheim va tenir molta influència en la seva sistemàtica metodològica posterior. Sobre el tema de la seva tesi va escriure, pocs anys després (1880), una extensa monografia, centrada en especial en els mecanismes de migració leucocitària segons els diferents òrgans. El mateix any 1877 va ingressar a la lògia Caballeros de la Noche nº 68 de Saragossa, amb el nom simbòlic Averroes i el número 96. Ramón y Cajal, però, no va ser mai un membre de la maçoneria gaire actiu. La seva correspondència posterior amb Simarro indica un notable desengany envers aquest assumpte. D'aquesta època —possiblement entre 1879 i 1883, quan fou director per oposició del Museu Anatòmic de la Facultat de Medicina de Saragossa— es conserva un Atlas de anatomía dibuixat per ell mateix i ampliat posteriorment pels seus successors en el càrrec. Part d'aquest treball segurament va fer-lo mentre era auxiliar interí de la càtedra d'Anatomia, de setembre de 1876 a març de 1879. L'obra s'ha restaurat i està formada per vint-i-set làmines de gran format dibuixades amb aquarel·la densa.
Matrimoni i estada a València El 1878 va contraure la tuberculosi amb una considerable hemoptisi (motiu que el va obligar a fer repòs durant un temps a Panticosa i a Sant Joan de la Penya), cuidat per la seva germana Pabla; però el 1879 fou nomenat pel claustre de la Universitat director dels Museus Anatòmics de Saragossa i el 19 de juliol del mateix any es va casar a l'església de Sant Pau de Saragossa amb Silveria Fañanás García (1854-1930), nascuda a Osca i òrfena d'un funcionari del Govern Civil, amb qui va tenir set fills. Els dos es coneixien de vista des de petits i es van trobar de nou per casualitat. El pare de Ramón y Cajal no va donar el seu beneplàcit al matrimoni, ja que creia que no era el moment oportú, i no va assistir al casament. Només hi va anar el seu germà Pedro i la cerimònia es va fer de bon matí, sense públic ni festa posterior. Silveria Fañanás sempre va donar suport al seu marit. esquerra|miniatura|Autoretrat familiar de Cajal amb la seva dona, Silveria, i els seus fills, cap a 1895.