Ledat mitjana als Països Catalans és el període històric en què els Països Catalans assoleixen progressivament una personalitat jurídica pròpia, associada a un context geogràfic determinat. I també és el període en què neix el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques, i també gaudeix de la seva màxima esplendor com a llengua literària i oficial, tant als comtats catalans com a la corona d'Aragó. En aquest període, es va produir la següent cronologia d'esdeveniments històrics:
Invasió musulmana
miniatura|esquerra|Una part de l'Atles català d'Abraham i Jafudà Cresques La primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, signava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir (tractat de Teodomir), pel qual Teodomir reconeixeria la sobirania islàmica i passava a administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura kura de Tudmir, amb centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Àndalus, per la costa mediterrània ibèrica.
Després de la ràpida invasió musulmana d'Hispània (711 - 718), aquest territori es constitueix com una província dependent del califat de Damasc. Els governants en van fixar la capital a la ciutat de Còrdova, van rebre del califa de Damasc el títol de valí i envaïren la Gàl·lia.
Inicialment, els musulmans no eren massa nombrosos i només anaven a l'ocupació de les places importants, la qual cosa els va obligar a deixar, de moment, grans bosses lliures.Ezequiel Gort, quan Siurana era Xibràna
Conquesta carolíngia
Els francs, liderats per Carles Martell, aturaren els peus dels àrabs a la batalla de Tours l'any 732 i així cessà l'embat musulmà dins el Regne dels Francs. A partir de llavors, els francs emprengueren la conquesta d'Hispània per tots dos costats dels Pirineus. Els territoris conquerits dins Espanya conformaren un territori fronterer anàleg a les altres marques de l'imperi, el qual ha estat anomenat Marca Hispànica; no obstant això, aquests territoris no conformaren cap unitat governada per un marquès i diversos autors han posat en qüestió el concepte.
La conquesta d'Hispània tengué fruits diferents a cadascun dels caps dels Pirineus; així, mentre que fou fallida la campanya contra Saragossa que va acabar amb la derrota a la batalla de Roncesvalls, la conquesta franca dels territoris hispans orientals va començar el 759 al Rosselló i va concloure amb la conquesta de tota la Catalunya Vella, estructurada en comtats. El 785 les mateixes elits locals que havien capitulat als musulmans, lliuraren la ciutat de Girona, que estava governada pel valí Matruh ibn Sulayman, a Carlemany; el 798 caigueren Vic i Cardona, i finalment, el 801 caigué Barcelona.
Els comtats catalans
Els comtats catalans són els comtats que aparegueren formats pels volts de l'actual Catalunya arran de la conquesta carolíngia. Immediatament després de la conquesta carolíngia, als territoris pirinencs en poder dels francs, hom hi troba la menció d'uns districtes politicoadministratius -Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries, Rosselló- que reben el nom de comtat, dins dels quals, com a subdivisió, existeixen altres circumscripcions menors, els pagi (pagus, en singular), com, per exemple, Berga o el Vallespir.
miniatura|esquerra|Origen de l'escut del comtat de Barcelona (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). Seguint el que diu la llegenda, Claudi Lorenzale pinta (1843-1844) el moment en què Carles II estén els dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes del comtat de Barcelona
L'origen d'aquests comtats i pagi es remunta a èpoques anteriors als carolingis, tal com testimonia la freqüent coincidència entre els seus límits i els dels territoris d'antigues tribus iberes; com a mostra, el comtat de Cerdanya es corresponia amb el país dels ceretans, el d'Osona amb el dels ausetans, i el pagus de Berga amb el dels bergistans o bargusis. En conseqüència, aquests territoris, forçosament, haurien d'haver tingut alguna entitat politicoadministrativa en temps dels romans i dels visigots, encara que no s'anomenessin comtat, ni haguessin estat governats per comtes en època dels reis de Toledo; en la monarquia visigoda, els comtes, situats en jerarquia per sota dels ducs, la màxima autoritat provincial, governaven només les ciutats, circumscrivint la seva autoritat exclusivament a l'àmbit urbà, sovint delimitat per muralles, deixant de banda el districte rural dependent de la ciutat. Així doncs, per organitzar els territoris guanyats al Pirineu, els francs no crearen cap entitat nova, sinó que es limitaren a seguir les establertes en la tradició ètnica i cultural del país.
Independència dels francs Els comtats, com a nuclis territorials i amb el suport de l'Església, es van anar independitzant (826-987). Guifré el Pelós guanyà el dret de possessió per al seu llinatge del rei de França. Fins aleshores, els comtes eren funcionaris carolingis nomenats per lliure disposició del rei. Lligant la possessió dels comtats al seu llinatge, va unificar els comtats d'Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Borrell II va oficialitzar la independència, en negar-se a jurar lleialtat al monarca que no havia ajudat els catalans davant un saqueig musulmà. La societat d'aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc d'excedent i poc de comerç, tret de les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància.
Dominació romana d'Orient de les Illes Balears
miniatura|Belisari La dominació romana d'Orient de les Illes Balears és un fosc període històric que s'inicia el 534, amb la conquesta romana d'Orient d'aquesta part del Regne Vàndal, i finalitza en una data incerta situada entre principis del i principis del . La documentació sobre aquesta època és molt escassa, així com les restes arqueològiques conegudes, per la qual cosa abunden les suposicions historiogràfiques.
Enderrocat el rei vàndal Hilderic, aliat romà d'Orient, per l'usurpador Gelimer, l'emperador Justinià I va encarregar a Belisari (533) l'expedició de conquesta del Regne Vàndal, que a més de la regió de Numídia, a l'Àfrica nord-occidental, incloïa les illes de Sardenya, Còrsega i les Balears. Belisari encomanà un any més tard, al seu lloctinent Apol·linar, la conquesta de les Balears, on exercí el càrrec de governador. Els romans d'Orient mantingueren l'estructura territorial vàndala, i les Balears, extrem occidental de l'imperi, romangueren a la província de Sardenya, que al seu torn depenia de la prefectura d'Àfrica.
Màxima expansió romana d'Orient miniatura|Màxima expansió romana d'Orient sota Justinià Poc després de la conquesta romana d'Orient de les Illes Balears, l'imperi d'Orient conquerí Espània, extensos territoris del sud d'Hispània (552-620), iniciada a Cartago Nova (cosa que fa pensar que les Balears en foren el cap de pont). Així, les Balears passaren a ser un territori estratègic en les rutes marítimes imperials cap a l'occident de l'imperi, que en aquests anys ocupava un territori molt similar al de l'antic Imperi Romà (tret de la resta d'Hispània i Gàl·lia). Aquesta centralitat permet suposar que les Balears estaven ben integrades en el conjunt de l'imperi.
D'aquesta època, les escasses referències documentals conservades, es refereixen a qüestions religioses: L'exili del bisbe Víctor de Tunnuna a les Balears l'any 555 per l'enfrontament amb Justinià I per la qüestió dels tres capítols.Victor Tonnenensis Episcopi Chronica , Monumentis Germaniae Historicis, Berlín, 1894. pàg. 204. La carta de Licinià de Cartagena al bisbe Vicenci d'Eivissa, l'any 582, en què es posa de manifest la continuïtat dels bisbats insulars atestada en el Baix Imperi Romà i en l'època vàndala, la credulitat en qüestions sobrenaturals i la interrelació entre les comunitats cristiana i jueva. Judíos, catolicos y herejes:..., Josep Amengual Batle, Granada, 2008. pàg. 171-178. L'any 603, el papa Gregori I envià el defensor Joan, a imposar disciplina als dissipats monjos de Cabrera.
Pèrdua romana d'Orient de les possessions d'Hispània En el , els romans d'Orient visqueren una etapa de decadència, molt debilitats en les lluites contra l'Imperi Sassànida, a Orient, i amb els longobards, a les seves possessions itàliques. Així, l'any 620 els romans d'Orient perderen, a mans dels visigots, les seves possessions hispàniques, i les Balears tornaren a ocupar una posició excèntrica en l'imperi. Poc de temps després, els àrabs emergeixen com una nova potència mediterrània, i entre els anys 633 i 645 els romans d'Orient perderen definitivament les seves possessions a Síria, Egipte i Cirenaica, i fins i tot sofriren el setge de Constantinoble (688). Se suposa que, en aquest context, el poder romà d'Orient s'anà afeblint a les Balears.
La incerta dependència de l'Imperi Romà d'Orient En aquest estat de debilitat imperial, l'Imperi Romà d'Orient mantenia les seves possessions de Sicília, Sardenya, alguns enclavaments al centre i sud de la península Itàlica, així com les possessions de Numídia, al nord d'Àfrica occidental, però aquestes darreres foren preses per Mussa ibn Nussayr, l'any 705, el qual, l'any 707, envia el seu fill Abd-Al·lah ibn Mussa ibn Nussayr a una expedició als territoris imperials insulars de Sicília, Sardenya i les Illes Balears, signant amb els seus governants un tractat de submissió o ahd; així mateix s'emportà, entre altres ostatges dels distints territoris atacats, els malik de Mallorca i Menorca, segurament governadors romans d'Orient, a Damasc, per ratificar-lo davant el califa omeia Al-Walid ibn Abd-al-Màlik. Aquest tractat no s'ha conservat, però devia ser semblant al tractat d'Oriola, signat pel germà d'Abd-Al·lah, Abd-al-Aziz, sis anys més tard.
Aquests tractats de submissió, reiterats l'any 848, semblen incompatibles amb el manteniment de la dependència de l'Imperi Romà d'Orient, enemic declarat dels musulmans, però aquesta és una qüestió sense resoldre definitivament.
També a finals del , l'any 799, davant els continus atacs musulmans a les Illes Balears, s'enviaren ambaixades a la cort de Carlemany per tal d'oferir-li la submissió de les Balears als carolingis a canvi d'ajut, la qual fou acceptada. No es documenta la continuïtat d'aquesta submissió, però no sembla que aquesta dependència es pogués mantenir una vegada iniciades les guerres civils franques (830-840), i en tot cas després de la renovació del tractat de submissió amb l'emir de Còrdova d'Abd al-Rahman II, l'any 848.
Tots aquests episodis, juntament amb l'expedició normanda de 859, i les pretensions del bisbat de Girona sobre Mallorca i Menorca formulades el 892 i 897 posen de manifest que, si encara existia una dependència de l'Imperi Romà d'Orient, aquesta era purament formal i els balears havien d'afrontar les grans dificultats del moment per si sols.
Finalment, les Balears foren annexionades l'any 903 al califat de Còrdova. En el relat de la conquesta que en fa l'historiador al-Zuhri (mort entre 1154-1161), s'afirma que els rum resistiren al castell d'Alaró per espai de vuit anys i cinc mesos. La paraula àrab rum és polisèmica, i tant pot referir-se, en un sentit restringit, als romans d'Orient com, en un sentit extens, als cristians; per això, s'ha defensat que els mallorquins d'aleshores encara eren percebuts, si més no, com a romans d'Orient.
Atacs musulmans a les Illes Balears (segles i )
Al llarg dels segles i , hi hagué diversos atacs musulmans a les Illes Balears, sense que arribassin a suposar l'ocupació efectiva del territori, si bé la documentació existent permet deduir que hi hagué relacions de submissió, segurament concretada amb tributs, i actes de resistència a aquesta dependència.
miniatura|L'Imperi Romà d'Orient abans de l'any 705