LErmitatge de Cardó és un conjunt de catorze ermites que envolta l'antic monestir de Sant Hilarió de Cardó, al municipi de Benifallet (Baix Ebre). Cada ermita forma part de manera independent de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i es troba protegida com a bé cultural d'interès local.
L'estat d'abandonament ha fet que l'estat de conservació amenaci ruïna en la majoria de les 14 ermites, tot i així, una ruta excursionista d'uns 10 quilometres de distancia, permet visitar totes aquestes ermites.
Història La construcció d'ermites disperses per la vall de Cardó va respondre, com l'edificació del monestir de Sant Hilarió, a la necessitat per part dels monjos de l'Orde del Carmelites descalços, de posseir alguns llocs apartats on aquells monjos que volguessin es poguessin allunyar-se de la vida mundana per a dedicar-se a la vida eremítica. Raó per la qual, es van començar a construir aquestes petites ermites on retirar-se per viure aquesta vida eremítica que tant desitjaven, seguint la tradició d'altres deserts carmelites.
Les 14 ermites es van començar a construir uns anys després que es construir el monestir al 1606. Entre 1611 i 1626 es van edificar 11 ermites, que un segle després es convertirien en 14. La primera ermita que es va construir va ser la de Sant Bernat (1611), posteriorment s'edificà la de Sant Josep, fundada també a l'any 1611, un any més tard, al 1612 es construïren la de Sant Simeó o de la Columna, la de l'Àngel i de Santa Teresa. I entre els anys 1613 i 1622, es van construir les de Sant Jeroni (1613), del Carme (1613), de Santa Anna (1614), de Sant Onofre (1616), de Sant Joan Baptista (1616) i la de Santa Agnès (1622). Les últimes que es van construir van ser les ermites de Sant Elies, de la Santíssima Trinitat i de Sant Roc.
La construcció i manteniment de cada ermita eren sufragats per personatges adinerats de l'època. A canvi, l'ermità pregava diàriament per la salvació de l'ànima del benefactor de la seva ermita.
Arran de les bullangues de 1835, enfront del perill que comportava, tot i que el monestir no es va veure amenaçat, es va decidir l'exclaustració de la comunitat monàstica. Posteriorment, l'any 1836, va patir la desamortització dels seus béns, quedant el convent i les ermites abandonades i posteriorment saquejades. Uns anys després, el 5 de juny de 1866, l'espai obrí al públic com a balneari, amb el nom de Balneari de Cardó, que funcionà fins al 1967.
Descripció L'estructura de les 14 ermites era molt similar, la majoria tenien una altura d'uns 3 o 4 metres, una longitud d'entre 6 i 7 metres i estaven distribuïdes en quatre sales: un pòrtic, un oratori, una cel·la, així com una petita cuina. Les ermites eren ubicades en indrets amb un cert encant dins de la vall i disposaven d'un hort, un jardinet i també d'una font d'aigua a prop.
Segons Carme Narváez (2015) diu que existien quatre tipologies: les destinades a habitatges, les que tan sols eren un petit oratori on els frares practicaven puntualment les seves pregaries en solitari, les ermites porteria que ocasionalment eren obertes als feligresos de les localitats veïnes, i finalment les ermites basíliques, situades com a prolongació de les esglésies conventuals del desert, amb altar interior i amb un nínxol que encabia la imatge del sant. Les més comunes eren les destinades a habitatge, les quals estaven pensades per ser la residencia i oratori d'un sol ermità.
Les ermites Ermita de Sant Bernat LErmita de Sant Bernat és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local. Ermita construïda al 1611 i destruïda ja des d'antic. Com que les altres tretze s'assemblen força, li suposem una planta rectangular de reduïdes dimensions amb carreus irregulars lligats amb morter.
Aquesta ermita era considerada la porta d'entrada al Desert de Cardo per a tots aquells que arribaven pel camí de Tivenys i de Tortosa pel Coll de Sant Bernat, avui conegut com a Coll de Murtero, antiga ruta que seguien els monjos per anar a missa tots els diumenges a la seu episcopal de Tortosa.
Segons assenyala Beguer al seu llibre "El valle de Cardó", l'ermita de Sant Bernat va ser la primera que es va construir i també la primera de ser abandona desprès que patís un incendi possiblement provocat i s'esfondrés. L’Ermita mai es va reconstruir i arran d'aquest incendi, és coneguda en l'actualitat amb el nom de l'ermita cremada.
Ermita de Sant Josep LErmita de Sant Josep és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local. És una ermita de planta rectangular amb teulada a doble vessant i espadanya. Construcció feta amb pedra i morter. Com les altres de la zona, és de reduïdes dimensions.
Va ser encarregada per D. José Dalmau, fundador dels convents de l'Ordre del Carme de Barcelona i Gràcia, donant 600 ducats. Es consagrà el 17 de març de 1611 en un indret relativament pla, fresc i tranquil, a tan sols 600 metres del monestir. La duquessa de Feria, anys més tard, també realitzar l'aportació de 2.600 ducats, a canvi que el seu ermità pregués permanentment per la salvació de la seva ànima.
Va ser abandonada, com les altres, l'any 1835, durant l'apropiació dels béns de l'església promoguda per Mendizábal.
L'ermita va ser anomenada "el verger" per l'aigua abundant i per la verdor que l'envoltava. Les seves aigües eren considerades l'any 1891 com les més riques en minerals.
Ermita de Sant Àngel LErmita de Sant Àngel és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local. Segons l'autor Beguer i Pinyol (p. 91), aquesta ermita era considerada com la porteria del Desert de Cardo per a tots aquells que arribaven pel camí de Rasquera, tot creuant el Portell de La Creu de Cosp, i a més de l'ermita tenia un porxo cobert amb dues arcades on s'ubicaven les portes, i entre elles, al llarg, unes parets laterals on hi ha dotze nínxols, sis a cada costat, que devien tenir imatges de sants i santes, actualment inexistents, així com un gran finestral que servia per controlar el pas dels vianants. Devia ser de planta rectangular, reduïdes dimensions, teulada a doble vessant i espadanya. La teulada està totalment ensorrada i les parets en molt mal estat. Encara resten les muralles de la portalada nord, les quals tancaven l'accés als vianants no desitjats i obligava a tots aquells que volien entrar, a trucar a la porta.
L'ermita de l'Àngel o de l'Àngel Custodi va ser fundada per la pròpia comunitat i consagrada el dia 19 de març de l'any 1612. La duquessa de Feria, anys més tard, realitzar una aportació de 2.600 ducats, a canvi que el seu ermità pregués permanentment per la salvació de la seva ànima.
Quan es produí l'exclaustració dels monjos, l'any 1835, va ser abandonada. Durant els anys que el monestir funcionà com a balneari, les aigües de la seva font van ser aprofitades, suposem que igual que l'ermita.
Ermita de Sant Simeó de Benifallet
LErmita de Sant Simeó de Benifallet és una ermita de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local.
L'ermita és emplaçada sobre un penyal (d'aquí el nom d'ermita de la Columna), a la que es pot accedir gràcies a unes escales que s'obren per un dels costats de la roca. La seva planta és rectangular, de reduïdes dimensions. Té planta baixa i primer pis, on es trobaven la cel·la i l'oratori. La teulada és de doble vessant i espadanya, que actualment es troba totalment enfonsada.
Aquesta es consagrà el 14 de juliol del 1612 i fos posada sota l'advocació de Sant Simeó Estilista, un asceta del segle V que va passar part de la seva vida dalt d'una columna
Com les altres ermites de la zona, va restar abandonada des de l'exclaustració dels monjos l'any 1835 fins a l'any 1866, en què es va obrir al públic com a balneari, moment en què va refer-se l'edifici per aprofitar les seves aigües.
Ermita de Santa Teresa L'''Ermita de Santa Teresa, una bella ermita que domina el conjunt del balneari des d'un turó, és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local.
Beguer i Pinyol ens diu al seu llibre que la que avui dia es coneix com a Ermita de Santa Teresa no és aquella aixecada l'any 1612, que no tenia font pròpia, sinó una edificació posterior. De planta rectangular i reduïdes dimensions, té dos pisos i està construïda amb carreus irregulars lligats amb morter, i teulada a doble vessant. L'entrada està emplaçada a una de les parets de major longitud. Encara hi ha restes d'una petita espadanya.
L'any 1835 s'abandonà, igual que les altres ermites i el monestir, en entrar en funcionament la llei de desamortització de Mendizábal. Així mateix, com les altres, va tornar a ser aprofitada al convertir-se en balneari (1866-1967).
Ermita de Sant Jeroni LErmita de Sant Jeroni és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local. Encara que enfonsada, es pot apreciar la seva estructura: planta rectangular de petita dimensió i espadanya central, emplaçada a una de les parets estretes. La teulada devia ser com la de les altres ermites, de doble vessant. Aixecada amb carreus de pedra de dimensions diverses, morter i maons.
Es construí l'any 1613 i es consagrà el 17 de maig del mateix any, per desig de D. Jerónimo Ferrer, racioner de la catedral de Tortosa, que volia dedicar una ermita al seu patró, Sant Jeroni. Va ser abandonada, com les altres, l'any 1835, durant l'apropiació dels béns de l'església promoguda per Mendizábal.
Suposem que després, mentre va funcionar el balneari, aquesta ermita va ser aprofitada de nou.
Ermita de la Mare de Déu del Carme LErmita de la Mare de Déu del Carme és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local. És una ermita de planta rectangular de reduïdes dimensions, d'un sol pis i emplaçada per sota del balneari, és un espectacular balcó sobre el Cingle de Sallent. Com les altres ermites disperses per la vall de Cardó, està construïda amb carreus units amb morter i teulada a doble vessant. L'espadanya es troba en una de les parets laterals.
S'edificà per la pròpia comunitat monàstica, qui la tenien com una de les ermites predilectes, per sota del monestir, a tocar del Salt del Frare, un salt d'aigua que recull l'aigua dels quatre barrancs de l'amfiteatre de Cardó. La primera missa es realitzà el 16 de setembre de 1613. Va patir l'abandonament durant l'aplicació de la llei de desamortització de Mendizábal, l'any 1835. Durant l'època que funcionà el balneari, l'ermita va ser reconvertida per altres usos del propi balneari. Actualment està abandonada i no efectua les seves funcions religioses.
Ermita de Santa Anna LErmita de Santa Anna és una obra del municipi de Benifallet (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i que es troba protegida com a bé cultural d'interès local. És una ermita de reduïdes dimensions, d'un sol pis i planta rectangular, construïda amb carreus de pedra de mides irregulars lligats amb morter. L'espadanya es troba en el vèrtex que forma la teulada de doble vessant. La seva conservació és bastant bona, malgrat el lògic deteriorament degut al desús.