El lígur és una llengua romànica, consistent en un grup de dialectes parlats a Ligúria, regió situada administrativament al nord de la República Italiana, al sud del Piemont, a Carloforte i a Calasetta (Sardenya), i en algunes zones de costa mediterrània francesa i Mònaco.
La regió té uns 2 milions d'habitants, però els parlants nadius solen ser gent major, com la majoria de llengües pròpies d'Itàlia. El dialecte genovès, parlat a Gènova i voltants, és el més destacat per raons històriques, per la presència de la República de Gènova en tot el Mediterrani i per la importància de la seva literatura, que existeix des del . Del dialecte d'aquesta llengua parlat a Mònaco, se'n diu monegasc; mentre que el dialecte tabarquí es parla a les illes de l'arxipèlag del Sulcis, al sud de Sardenya. El lígur és també la llengua històrica de Bonifacio, Ajaccio i Calvi (Còrsega).
Classificació Avui dia el lígur és considerada una llengua gal·lo-itàlica. Bernardino Biondelli, però, no el va incloure com a tal al seu fundacional Saggio sui dialetti Gallo-italici. La raó és que el lígur es caracteritza, al contrari del piemontès, el llombard i l'emilià-romanyol, pel manteniment de les vocals àtones a final de paraula i en mig de paraula en posiciò pretònica. La llengua lígur presenta, al contrari, una forta tendència a perdre consonants intervocàliques.
Història Paral·lelament a l'evolució lingüística interna, que mostra l'alternança en el període de diferenciació per fases d'obertura cap al nord, seguides de fases d'orientació cap al sud (coincidint amb la resistència romana d'Orient a l'expansió llombarda entre els segles VI i VII), un aspecte constitutiu de la personalitat actual de la llengua lígur ve donat per les conseqüències de la primera expansió polític-comercial de la República de Gènova a l'ultramar, fins i tot més que Venècia. Interessada en el control d'un important sector del seu rerepaís, Gènova, després d'unificar la llarga regió, l'arc de ribera i més enllà, va resultar que els models culturals i lingüístics del nord no foren prou atraïents, fins al punt de marca una diferencialitat ètnica respecte els llombards, comunament representat a la literatura medieval.
Així doncs, la dinàmica d'expansió mediterrània va introduir, primerencament, a llengües genoveses o lígurs, una sèrie d'elements lèxics d'orígens diversos que van contribuir decisivament al desenvolupament d'una personalitat lingüística autònoma respecte el fons. Al mateix temps, la connexió directa amb la Toscana eludia la participació de la zona de Ligúria en els models del koinè nord-italià, aïllant Gènova, i la Riviere també, dels processos evolutius més recents en el context gal·lo-italià. Llengua del mar com poques altres, el lígur va deixar una quantitat considerable de préstecs a les llengües amb les quals ha tingut un contacte més llarg i durador, com el cors, però també a diverses llengües orientals, com el castellà, el francès i, per descomptat, l'italià, que ha manllevat una part important del seu lèxic del marinaresc genovès (paraules com scoglio, cable, gassa, bolentino, entre d'altres, són de derivació lígura).
També s'ha de considerar que els genovesos van gaudir d'un considerable prestigi per tindre una "llengua comercial" a l'època medieval i moderna, i la llengua s'estengué durant molt de temps als grans ports de la Mediterrània oriental i occidental, així com les costes atlàntiques americanes; no només les colònies comercials genoveses, des de Pera a prop de Constantinoble fins a Caffa a Crimea, van ser testimoni d'aquesta expansió lingüística (puntualment traçable als documents). Fins i tot, a mitjan , els genovesos van tenir un paper destacat en els contactes comercials entre operadors locals i europeus, per exemple a Tunis, i va estar el llenguatge tècnic de navegació al llarg del riu de la Plata a Argentina. Aquesta difusió va tenir com a reflex intern un creixement del genovès com a llengua escrita des de finals del .
Els documents oficials redactats en llengua vernacla genovesa apareixen amb una freqüència creixent entre els segles i , i només a partir de mitjan s.XVI es pot parlar d'una substitució generalitzada de l'italià en usos escrits (on, però, sempre va prevaldre el llatí). D'aquesta manera, els genovesos van acabar representant un element caracteritzador de la representació retòrica de la “diversitat” genovesa, denunciada per Dante a la Divina Comèdia però assumida per la classe dirigent local com la força de la seva pràctica política: les peculiaritats institucionals de la República, sobretot a partir del 1528, estaven estretament relacionades amb l'ús d'una llengua que els humanistes italians, com Varchi, definien com a "bàrbara" i "diferent de tots els altres", però que per això mateix els intel·lectuals locals, com Paolo Foglietta, no es va deixar de promocionar com una expressió original d'un sentiment de pertinença.
La relació entre llengua i identitat es va fer particularment evident entre els segles XVII i XIX, primer en una controvèrsia amb l'italià i l'espanyol florentins, llengües “estrangeres” rebutjades per una part de l'aristocràcia local, després com a element de cohesió interclasista durant la guerra d'alliberament de l'ocupació austro-piemontesa de 1745-1748.
A diferència dels estats veïns de Savoia, l'italià mai no va tenir prerrogatives oficials durant l'Antic Règim. Amb l'ocupació piemontesa (1815), el seu ús públic va influir profundament en el prestigi dels genovesos. relegat al rang de llenguatge tècnic de la navegació i el comerç, així com, per descomptat, la llengua pròpia; la reacció autonomista es va desenvolupar sobretot abans que la proclamació del Regne d’Itàlia (1861) fes ús dels genovesos com a antimonàrquics. Restres significatives d'aquesta actitud, que va confirmar el vincle essencial entre identitat lingüística i sentit de pertinença, es trobaran en la pràctica dels escriptors actius fins les primeres dècades del . Des de llavors, la decadència dels dialectes lígurs pateixen pràciques similars als que caracteritzen la progressiva disminució del prestigi de les diferents llengües pròpies d'Itàlia.
La legislació regional en matèria lingüística és una de les més endarrerides i les activitats de promoció i millora del patrimoni lingüístic continuen essent confiades actualment a iniciatives voluntàries, no sempre fonamentades en una preparació científico-cultural adequada.
Característiques Trets en comú amb les altres llengües gal·lo-itàliques:
Presència de la vocal tancada anterior arredonida [y] i la vocal semitancada anterior arredonida [ø], com en piemontès, llombard i part de l'emilià però absents a la franja central emiliana i en romanyol: Lùnn-a 'lluna'; Ti ti veu '(tu) vols'En dialecte de Ventemiglia (extrem ponent) escrit Lüna. En canvi pel so [u] corresponent a una O etimològica (so absent a La Spezia, extrem oriental) el ventimiglès fa servir la lletra U mentre les grafies més habituals del genovès mantenen la lletra O. D´altra banda la grafia genovesa de Lunn-a (o Luña) vol marcar la velarització de la N, també present en piemontès o emilià, però absent a moltes zones de la Ligúria (Vent. Lüna) La lenició de consonants sordes intervocàliques -el fenomen és dut fins a l'extrem a algunes varietats lígurs, on consonants com D o L acaben desapareixent. En el cas concret del genovès la desaparició de consonants ha provocat la modificació del so resultant de les vocals en contacte: Marina ➔ mænn-a Tendència a evitar el gerundi substituint-lo amb l'ús d´adverbis (Apreuvo, Derê) + infinitiu: Genovès Son apreuvo a fâ 'estic fent' Ús extens, menys en monegasc, dels anomenats pronoms subjecte clítics, com en totes les llengües gal·lo-itàliques -i també en vènet i varietats toscanes-: Obligatoris per la segona persona singular i les terceres persones singulars en genovès: O/A mangia '(ell/ella) menja'; també a la tercera plural en varietats de Ponent: ventimigliès I mangia '(ells) mengen'; i extensiu a totes les persones en altres varietats (el pronom A per les primeres i la segona plural en sanremasc, per exemple). En canvi en lígur, al contrari de la resta de llengües gal·lo-itàliques (i del vènet), és residual l'ús dels clítics posposats al verb en les frases interrogatives: Genovès Cöse ti veu? 'què vols' enfront de, per exemple, parmigià Có vót? A algunes varietats lígurs es fa servir també un pronom clític a les frases impersonals o amb subjecte posposat. Fins i tot les que no tenen aquest clític, impersonalitzen la frase posant el verb en singular: Genovès Vegne i figeu 'venen (literalment Ve) els nens'. La velarització d'N final i N després de vocal en [ŋ].
Trets que diferencien el lígur de les altres llengües gal·lo-itàliques:
Palatalització extrema dels conjunts consonàntics llatins bl-, fl- i pl-: Giànco 'blanc'; Sciô 'flor'; Ciànta 'planta', que l'apropen més a dialectes meridionals. Altres nexes llatins poden donar diferents graus de palatalització: al genovès Vegio 'vell' correspon el ventimiglès Veciu; Gen. Fìggio 'fill', Vent. Fìgliu Fort rotacisme que afecta la consonant L: per exemple en el pas de l'article Lo a Ro o La a Ra i, per afebliment posterior, a O/A (forma també del pronom clític subjecte de tercera persona singular). Manteniment, com en toscà, de les vocals finals en noms masculins -però no quan la darrera consonant és -l-, -n- o -r-: Gàtto/Gatti 'gat/gats' -però genovès Cansón/Cansoìn 'cançó/cançons' Negació preverbal, en contrast amb el predomini dels adverbis de negació postverbals en piemontès, llombard o emilià (Nen, No, Mi(g)a, Brisa.)
Divisió dialectal miniatura|Confí oriental de les parles lígurs: detall sobre la zona de transició dels dialectes parlats a la província de La Spezzia. Varietat genovesa. Transició entre especí i genovés. Dialecte especí. Transició entre especí i lugianés. Dialecte lugianés (del troc emilià-romanyol). miniatura|upright=1|Dialectes lígurs en França i a Mònaco. El dialecte figun fou estingit en la primera meitat del s.XX. Els dialectes ligurs son un grup substancialment unitari, malgrat el fraccionament territorial, gràcies a la gran influència de Gènova en la major part del domini. Açò ha marginat, per una banda, els dialectes més excèntrics, com l'arcaic d'Alpi Marittime (dialecte brigasc) o el de Cinque Terre, en alguns la conservació és testimoniada alhora amb el dialecte urbà. Per exemple, la [ɹ] palatal cau en la variant ilustre a partir del s.XVIII i encara és present en moltes varietats de la Riviera di Ponente, i el so [ts] i [dz] del genovés medieval es manté en algunes àrees muntanyoses. Més enllà de la influència genovesa, alguns elements de diferenciació interna son comuns des d'antic: l'àrea occidental fa ['speʎu], Taggia inclosa; en canvi, degut a un continuum, l'evolució del llatí -LI- és [ʤ] a la zona oriental, fins Finale Ligure.
Sobre la base d'aquestes i d'altres diferències, és comú classificar els dialectes ligurs segons el seüent esquema:
Lígur oriental, des del confí oriental de la Ligúria fins Llevant, per la costa (amb l'àrea particularment conservadora de Cinque Terre, on la parla és peculiar per la influència genovesa i especina), i fins Brugnato (SP). El dialecte del centre urbà d'A Spezia (especí), a més de la forta influència del flux migratori extern, presenta característiques del confí entre l'àrea lígur a la qual pertany i de Lunigiana. La Vall de Vara mostra concordància amb el lunigianés, sempre major cap al sud-est. Així mateix, el canvi per l'eix nord-oest va trobant cada vegada més influències genoveses: Sesta Godano és qui marca una divisòria lingüística entre les dues varietats fonètic-lèxiques. Lígur genovés, de Bonassola a Capo Noli, amb l'interior corresponent per sota de la conca de l'Apenní i els apèndixs de la Vall de Scrivia; és la varietat més estesa i parlada, reconeguda com a "il·lustre". Lígur centre-occidental, de Finale Ligure a Taggia. Lígur occidental de Taggia a Monaco (monegasc).