miniatura|Els pobles itàlics als inicis de l'edat del ferro Picentins (en llatí: picentini, en grec Πίκεντες, pikentes) foren un poble de la Itàlia central entre la Campània i la Lucània, que pel seu nom semblaven connectats estretament als habitants del Picenum.
Se suposa que eren d'ètnia sabèl·lica. Encara que pel nom se'ls ha relacionat amb la divinitat itàlica Picus, això és dubtós. Sili Itàlic diu que van conquerir la regió que antigament estava habitada per una tribu de pelasgs. Estrabó diu que eren una colònia d'exiliats grecs siracusans que es van establir a Ancona, però no dona cap referència de quan i perquè es va fer el trasllat. Cal suposar que el trasllat es va fer després de la conquesta del Picenum pels romans després del 268 aC.
Per l'amenaçadora proximitat dels gals a Roma, aquests van buscar l'aliança dels picens i la va obtenir el 299 aC en un tractat que fou respectat escrupolosament pels picentins. La llarga pau va fer esdevenir el Picenum un dels districtes més poblats d'Itàlia. El país fou ocupat militarment pels cònsols Semproni Sop i Appi Claudi en una sola campanya el 268 aC.
Els picentins gairebé mai van oferir resistència a Roma, però a la Segona Guerra Púnica es van declarar favorables a Hanníbal Barca, això va portar que al final de la guerra foren castigats severament: se'ls va prohibir servir a l'exèrcit i van haver de realitzar les pitjors feines. A més a més van haver d'abandonar la seva capital, Picentia i establir-se en llogarets reduïts; el 194 els romans van fundar al seu territori la colònia de Salernum. Picèntia va subsistir i apareix com una de les ciutats destruïdes fins a la guerra social (vers el 90 aC) però no prou per desaparèixer, ja que continua apareixent en les fonts literàries. Constava encara a la Taula de Peutinger i segurament correspon a la moderna vila de Vicenza a la vora del rierol Vicentino.
Encara que el nom de picentes es dona a aquest poble i el de picens o picentins als habitants del Picenum, en el seu temps aquesta diferenciació no es va observar molt acuradament. Estrabó anomena picentins als habitants de Picenum (nord) i picentes (pikentes) als de la Campània (sud). Pompeu i Tàcit anomenen també picentins als habitants del Picenum. Els historiadors moderns consideren que els escriptors antics van confondre diversos pobles. Actualment, i per convenció, es designa picentins als antics pobladors del Picenum i picens als habitants de l'actual Picè.
Ètnia Hipòtesi principal El terme picentins era emprat tant en les fonts gregues antigues com en les llatines. Des del , després dels primers contactes amb els romans, a les ètnies que habitaven el Picè se'ls aplicava l'adjectiu "picentins" (Picentes/???e?te?), emprat per exemple en els fasti triumphalesFasti capitolins, 268-267 aC i per Polibi.Polibi "Històries", II 21,7; III 86, 8-10 També se'ls va atribuir el significat d'«adoradors de Picus».Dins l'àmbit literari el primer a esmentar els picentins fou Marc Porci Cató Censorí en la seva obra Origines (segle II aC).Marc Porci Cató Censorí Origines fragment 43
Emprat en el sentit d'«habitants del Picenum» es va fer servir des del , per exemple en el De bello civili escrit per Juli Cèsar.Juli Cèsar De bello civili I, 15 Generalment és una ètnia la qui dona nom al territori que ocupa, però alguns autors opinen que l'adjectiu es feia servir més per referir-se al territori ocupat que no en relació als seus habitants. Oswald Szemerényi, proposa un procediment invers, que el nom de l'ètnia "picentins" vingui derivat del "Picenum" a través d'una forma no atestada Picenetes.Oswald Szemerényi, The name of Picentes en: "Sprache und Geschichte", ed.Festschrift für Harri Meier, Monaco, 1971, p. 531-544 En la literatura historiogràfica contemporània és habitual utilitzar "picens" en lloc de "picentins", tot i que el mateix Giacomo Devoto va reservar el terme "picentins" a la civilització preindoeuropea arqueològicament provada que va haver al Picè (Estela de Novilara) i el de "picentes" o "picens" al poble itàlic esmentat en les fonts clàssiques.
Altres hipòtesis En un glossari, el geògraf Escílax de Carianda (s. IV-V aC) va esmentar ?e??et?e?? (peuketieis, que es va traduir al llatí per picentes), incloent-los entre els parlants de llengua samnita i donant per suposat que eren homòlegs dels peuquetis, originaris de la Iapígia i establerts al sud de la península Itàlica.Escílax de Carianda ?e??p???? (Periplos), 5 Aquesta confusió era accentuada per la presència d'un grup d'origen picè que es va traslladar per habitar a la Campània (sud de la península) l'any 268 aC, i se'ls coneixia com els "picentins del sud". Els peuquetis eren un grup il·líric establert a l'actual Pulla, però en un context més ampli se'ls podia considerar amb arrels samnites i que es van estendre fins a la Campània, en el territori ocupat pels picentins del sud.
Entre els autors grecs del , es van fer servir altres formes: la forma ???e?te? (pikentes) i la derivada ???e?t???? (pikentinoi) van ser emprades per Diodor de Sicília,Diodor de Sicília, Biblioteca, XXXVII 2, 4 mentre que l'arrel picen- es va transformar en l'etnònim ??????? (pikenis) emprat per Plutarc,Plutarc, "Vides paral·leles: Pompeu", 6, 1 Apià va fer servir la forma ??????t?? (pikenitis)Apià "Història de Roma: Guerres civils", 366 i Esteve de Bizanci emprava el terme ????a?te? (pikiantes).Esteve de Bizanci ?????? (Etnica) Una altra possible confusió, atribuïda a les fonts antigues, era amb els gals sènons, que podria ser deguda a les analogies culturals entre gals i picens o al fet que aquests darrers, si més no a la zona septentrional, havien assimilat els caràcters d'escriptura celtes.
L'etruscòleg Adriano La Regina ha formulat la hipòtesi que entre el i el següent els picentins es referien a ells mateixos amb el terme pupun, una paraula trobada en algunes inscripcions del dialecte picè. Encara no tota la comunitat d'acadèmics és partidària d'aquesta proposta, ja que la forma pupun sembla incompatible amb l'arrel piko-/u que va donar origen a Picus, en estreta relació amb l'etnònim llatí Picentes.
Orígens i història Els historiadors antics miniatura|El pica-soques està relacionat, segons les fonts antigues, amb la migració de a què va néixer el poble dels picaentins. L'etnogènesi tradicional fa referència a una civilització pre-romana establerta al centre de la costa itàlica de la mar Adriàtica, però de procedència forana (procedents de l'alta Sabínia), arribats després d'una primavera sacra, un grup de joves es va adreçar primer cap a l'àrea d'Ascoli Piceno i després es va estendre per la rodalia. La tradició, que relaciona els orígens d'aquesta civilització amb una primavera sacra (ver sacrum) implica que els picentins són el fruit d'una migració ritual sabina. Verri Flac narra aquesta llegenda, presentant el pica-soques com a l'element primaveral que fa la crida per marxar.Gianluca Tagliamonte, L'origine sabina dei Piceni, p. 13 En l'obra de Fest es basa lExcerpta ex libris Pompeii Festi de significatione verborum de Pau Diaca escrita al , que és el text més extens sobre la justificació dels orígens sabins dels picentins. Una breu referència a aquest mite està present també en l'obra principal del mateix autor (Historia Langobardorum) sense esmentar el ver sacrum però sí el pica-soques. També Plini el Vell, relata la mateixa història, probablement perquè havia llegit a Verri Flac.Plini el Vell, Naturalis historia, III, 110
La història sobre els orígens dels picentins narrada pel geògraf grec Estrabó posa èmfasi en la procedència sabina i en la migració proposada pel pica-soques, aquest era l'ocell sagrat del déu Ares i com que aquest era un déu relacionat amb la guerra, alguns estudiosos creuen que la migració sabina tenia un caràcter purament militar.
Els historiadors moderns Tribus osco-umbres van penetrar a la península Itàlica durant la segona meitat del II mil·lenni aC, probablement al voltant del . No és conegut el moment exacte en què les tribus de parla osco-umbra es van establir a l'àrea del Picè. El grup que s'identifica amb els picentins van començar ocupant la conca del riu Nera i la vall del Tronto. Després es van escampar per una zona més ampla, que va rebre el nom de Picè, van establir la capital a Ascoli i van erigir un important santuari a Cupra.
Basat en el nexe establert per Estrabó entre el pica-soques i la migració de sabins, Gianluca Tagliamonte ha proposat que la zona d'origen d'aquests migrants fos Tiora Matiena, on hi havia un oracle freqüentat per un pica-soques, lloc esmentat per Dionís d'Halicarnàs, que segons Tagliamonte és un indret no gaire lluny de la ciutat d'Amitèrnum. En conseqüència el mateix Tagliamonte ha proposat el possible itinerari de la migració, que tindria la direcció Montereale-Amatrice-Ascoli Piceno, un antiga ruta d'enllaç entre els territoris veïns de l'actual L'Aquila i les regions de la costa central adriàtica.Aquesta hipòtesi és incompatible amb les troballes arqueològiques que es van obtenir al , les quals situaven l'oracle a prop de l'actual nucli habitat de Santa Anatolia (província de Rieti). Allà hi va haver una ciuat dels eques el nom de la qual tenia les formes: Tyra, Thora, Tiora, Thiora i de vegades anava acompanyada de l'epítet "Matiena" o "Matiene". L'element decisiu per la localització de Tora a Santa Anatolia és la distància entre la ciutat antiga i Reate: 300 estadis (segons Dionís d'Halicarnàs),Dionís d'Halicarnàs, Rhomaike archaiologia, 1, 14, 5 el mateix entre l'actual Santa Anatolia i la capital.Felice Martelli, Le antichità de' Sicoli, 1830; "Bullettino dell'Istituto di Corrispondenza Archeologica", 1831; "Annali dell'Istituto di Corrispondenza Archeologica", 1832; Giuseppe Colucci, Gli Equi, 1886; Enrico Abate, Guida dell'Abruzzo, 1903; Domenico Lugini, Memorie storiche della regione Equicola, ora Cicolano, 1907
Durant el i primer decenni del XX, es van establir propostes, sobre la base dels coneixements llavors disponibles, i algunes insinuaven un origen de fora de la península Itàlica. Per Innocenzo Dall'Osso les ciutats picenes van néixer durant un flux d'immigrants aqueus, els quals s'haurien integrat perfectament amb les poblacions indígenes. Anàlogament, Friedrich von Duhn va expressar la idea que els picentins fossin el fruit de la barreja entre els habitants originals del lloc i algunes tribus balcàniques. Després de les primeres excavacions realitzades seguint el mètode científic en la rodalia de Novilara, entre el 1892 i el 1893, van sorgir les propostes sobre un possible origen lígur. Ja als anys trenta, Randall Mac Iver i Vladimir Dumitrescu van reduir els orígens dels picentins als pobles autòctons, tot i que el mateix Dumitrescu no exclou del tot una possible influència dels il·liris dels Balcans, o potser dels sabins. En canvi, altres estudiosos com Franz Messerschmidt o, més recentment, Mate Suic, Sime Batovic i Delia Lollini han emfatitzat en l'aportació il·lírica, fins al punt de considerar-la central en l'etnogènesi dels picentins.
Territori miniatura|El territori habitat pels picentins, entre els rius Foglia i Aterno, en època d'August fou repartit entre la Regio V Picenum i la Regio VI Umbria (Umbria et ager gallicus picenus)