La Sereníssima República de Venècia va ser una ciutat Estat i república marítima situada al nord d'Itàlia, a la riba de la mar Adriàtica, amb la ciutat de Venècia com a capital. Va existir entre el finals del fins a l'any 1797. La Serenissima es va constituir com a Estat progressivament durant l'Edat Mitjana i va esdevenir una de les principals potències econòmiques, ocupant un lloc preponderant en els intercanvis comercials entre el Mediterrani occidental i oriental. A més, amb les seves institucions oligàrquiques notablement estables durant gairebé un mil·lenni, va representar un paper polític essencial.
Fundada, segons la tradició, el 697 per Pauluci Anafest, al llarg dels seus 1.100 anys d'història es va establir com una de les principals potències comercials i navals europees. Inicialment es va estendre en una àrea coneguda com el Dogado (del vènet: ducat, un territori actualment comparable a la ciutat metropolitana de Venècia), durant la seva història es va annexionar gran part del nord-est d'Itàlia, Ístria, Dalmàcia, les costes de l'actual Montenegro i Albània, així com nombroses illes als mar Adriàtic i de la mar Jònica oriental. Durant el màxim apogeu de la seva expansió, entre els segles i , també va governar el Peloponès, Creta, Xipre, la majoria de les illes gregues, així com diverses ciutats i ports de la Mediterrània oriental. Com que sant Marc n'era el seu patró, també és coneguda amb el nom de Serenisima Repùblega de San Marco.
Les illes de la llacuna de Venècia al , després d'haver conegut un període d'augment substancial de la població, es van organitzar a la Venècia marítima, un ducat romà d'Orient dependent de l'exarcat de Ravenna. Amb la caiguda de l'exarcat i l'afebliment del poder romà d'Orient, va sorgir el ducat de Venècia, dirigit per un dux i establert a l'illa de Rialto; que va prosperar gràcies al comerç marítim amb l'Imperi Romà d'Orient i amb els altres estats orientals. Per tal de salvaguardar les rutes comercials de les que depenien, entre els segles i el ducat va emprendre diverses guerres, que li van assegurar el domini complet sobre l'Adriàtic. Gràcies a la seva participació en les croades, la penetració del ducat en els mercats del Mediterràni oriental es va fer cada vegada més forta i, entre els segles i , Venècia va aconseguir estendre el seu poder a nombrosos ports i ciutats comercials orientals. La lluita per la supremacia sobre el mar Mediterrani va portar la República a la confrontació amb Gènova, que va perdurar fins al , quan, després d'haver arriscat el seu complet col·lapse durant la Guerra de Chioggia (amb l'exèrcit i la flota genovesa estacionada dins la llacuna durant un llarg període), Venècia va aconseguir ràpidament recuperar-se de les pèrdues territorials sofertes amb la Pau de Torí de 1381 i començar l'expansió sobre la terra ferma.
L'expansió veneciana, però, va portar a la coalització de la monarquia dels Habsburg, Espanya, França i altres estats a la Lliga de Cambrai, que l'any 1509 va derrotar a la República de Venècia en la batalla d'Agnadello. Malgrat mantenir la major part de les seves possessions a la terra ferma, Venècia va sortir derrotada i l'intent d'ampliar els dominis orientals va causar una llarga sèrie de guerres contra l'Imperi Otomà, que no van acabar fins al amb la Pau de Passarowitz de 1718 i que va causar la pèrdua de totes les possessions a l'Egeu. Malgrat controlar encara algun centre cultural important, la República de Venècia va ser ocupada per les tropes franceses de Napoleó Bonaparte i els seus territoris van ser dividits amb la monarquia dels Habsburg, després de la ratificació del Tractat de Campo Formio.
Al llarg de la seva història, la República de Venècia es va distingir pel seu ordenament polític. Heretat de les estructures administratives romanes d'Orient anteriors, tenia com a cap de l'Estat la figura del dux, càrrec que va ser elegit des de finals del . A més del dux, l'administració de la República estava dirigida per diverses assemblees: el Maggior Consiglio, amb funcions legislatives, a les quals es van unir el Minore Consiglio, la Quarantia i el Consell dels Deu responsables en matèria judicial i el Senat.
Orígens Es té com a data de la fundació de Venècia l'any 421, quan els habitants de la regió, davant l'amenaça de les invasions de llombards i huns que havien destruït la capital, Aquilea, es van refugiar als aiguamolls de la desembocadura del Po, en la llacuna situada al golf, entre la península Itàlica i la balcànica, anomenat més tard precisament golf de Venècia. Les construccions d'aquesta època eren simples edificacions lacustres. A causa d'aquesta estratègica característica geogràfica, Venècia va tenir des de llavors una gran independència respecte als seus dominadors, gràcies a la barrera natural de la cadena d'illes en una llacuna profunda que impedia un atac de cavalleria o infanteria.
Dependència de l'Imperi Romà d'Orient Quan el general Belisari va conquerir per a l'Imperi Romà d'Orient gran part d'Itàlia en la Guerra gòtica del 535 a 554, Venècia va passar a formar part del domini d'aquest imperi, depenent administrativament de l'exarcat de Ravenna. A finals del la província de la Venècia marítima de l'Imperi Romà d'Orient per les pressions del Regne Longobard havia quedat reduïda a la regió de la Llacuna de Venècia, protegida per la seva posició geogràfica específica i pel suport marítim de la poderosa marina romana d'Orient. La distància de Constantinoble i algunes disputes polítiques a causa de la Qüestió dels Tres Capítols van provocar inicialment el naixement de dues faccions a Venècia que lluitaven entre si, alineades amb els llombards o els romans d'Orient i l'establiment del ducat de Venècia amb les ciutats de la Llacuna de Venècia, governada per un duc elegit pels seus pars de la classe dirigent de la ciutat. Segons la tradició l'any 697 Pauluci Anafest, un noble d'Heraclea, llavors la ciutat més important de la regió, fou nomenat primer dux de Venècia.
Quan l'emperador Lleó III l'Isàuric va ordenar la destrucció d'imatges sagrades per la seva política iconoclasta, els venecians, alineats amb el sentiment pro-romà i el papa Gregori II es van sumar al descontentament general d'Itàlia i es van revoltar contra les directrius ideològiques de Constantinoble. Enmig d'aquest clima de tensió i rebel·lió contra els dictats de l'emperador, els venecians van fer un pas sense precedents en triar pel seu compte cap al 726 o 727 el dux Ursus Hípat com a líder militar i polític de la llacuna, sense la intervenció directa ni el consentiment previ de Constantinoble. Malgrat la insubordinació inicial i el rebuig a l'autoritat dogmàtica de Lleó III, l'emperador romà d'Orient, en lloc d'enfrontar-se militarment a una Venècia en plena expansió naval va reconèixer formalment Ursus atorgant-li el títol honorífic d'hípat (cònsol) cap a l'any 733 o 737. Amb la ràpida desaparició del poder romà d'Orient a Itàlia, Ursus Hípat va quedar assentat definitivament com a dux de Venècia, en qualitat de governant autònom.
Independència i expansió miniatura|Itàlia romana d'Orient cap al 600 A finals del la província de la Venezia marittima de l'Imperi Romà d'Orient per les pressions del Regne Longobard va quedar reduïda a la regió de la Llacuna de Venècia, protegida per la seva posició geogràfica específica i pel suport marítim de la poderosa flota romana d'Orient. La distància de l'Imperi Romà d'Orient i algunes disputes polítiques a causa de la Qüestió dels Tres Capítols van provocar inicialment el naixement de dues faccions a Venècia que lluitaven entre si, alineades amb els llombards o els romans d'Orient i l'establiment del ducat de Venècia amb les ciutats de la Llacuna de Venècia, governada per un duc elegit pels seus pars de la classe dirigent de la ciutat. Segons la tradició l'any 697 Pauluci Anafest fou nomenat primer dux de Venècia.
miniatura|El ducat de Venècia el 720 Des de mitjan , la ciutat ni obeïa l'emperador romà d'Orient en la pràctica, ni formava part del Sacre Imperi Romanogermànic, sinó que hi establia relacions comercials com un estat sobirà; l'any 803, tots dos imperis van reconèixer la independència de facto de Venècia arribant aquesta a rebutjar en el 811 un intent d'invasió llombarda, i enviant el 841 una flota de suport a l'emperador romà d'Orient en la seva lluita contra el Califat Abbàssida. La ubicació de Venècia enmig d'una llacuna natural feia arriscat l'intent de conquerir-la, mentre l'art naval europeu en l'alta edat mitjana estava molt poc desenvolupat; precisament, van ser els venecians qui van col·laborar en el desenvolupament de la construcció nàutica per raons primordials de necessitat: amb un territori continental molt petit, la seva font de subsistència va ser el comerç a l'Adriàtic, per la qual cosa l'estímul a la navegació marítima s'havia transformat en una necessitat i alhora en font de poder.
A l'Alta Edat Mitjana, Venècia va prosperar com mai abans gràcies al control del comerç amb l'Orient i als beneficis que això suposava, expandint-se pel mar Adriàtic, aproximadament des del 991 amb el regnat de Piero II Orseolo; sota el règim, va començar l'expansió veneciana per les costes de Dalmàcia. El fet que molt pocs estats de l'època tinguessin els coneixements navals dels venecians va afavorir-los en el desenvolupament d'una flota comercial i militar molt extensa per a la seva època, que els va servir per a instal·lar llocs comercials en cada racó de la Mediterrània oriental. En realitat, com que l'expansió politicomilitar de l'Imperi Romà d'Orient es concentrava en les rutes de terra ferma, la cort de Constantinoble deixava les illes mediterrànies a l'ambició mercantil dels venecians, que les aprofitaven com a avançades comercials. L'expansió veneciana va ser tan reeixida que, a mitjan , una butlla papal va reconèixer la sobirania de Venècia sobre tota la costa oriental de l'Adriàtic.
La ubicació de Venècia al mig del mar Mediterrani li permetia un actiu paper mercantil entre l'Imperi Romà d'Orient i la resta d'Europa; a més, la seva ubicació a l'extrem nord de l'Adriàtic la defensava d'atacs marítims a causa del seu domini militar sobre Dalmàcia; aquestes circumstàncies van augmentar el poder venecià en una època en què les flotes comercials en el Mediterrani eren rares.
Un altre factor clau en va ser la tolerància religiosa i social dels venecians cap als jueus i musulmans; és, de fet, aquesta tolerància dels venecians en matèria religiosa el que els va permetre comerciar lliurement amb els estats islàmics del nord d'Àfrica, servint de valuosos intermediaris entre aquests i Europa. Paral·lelament, es permetia lliurement l'assentament de comerciants jueus a la ciutat, consentint a aquests exercir el comerç i la indústria lliurement, a més de beneficiar-se de les xarxes de contactes perquè les comunitats jueves d'Europa lluitaven per preservar.
Apogeu de la República miniatura|La República de Venècia amb els seus territoris de Terraferma miniatura|La República de Venècia (taronja) amb els seus territoris als segles i Després de l'any 1100, Venècia era ja una gran potència mediterrània, fins al punt que podia oferir els seus serveis com a flota naval al mateix Imperi Romà d'Orient i guanyar, gràcies a això, privilegis comercials excepcionals a Constantinoble, el centre comercial d'Europa en aquests anys. El rol intermediari dels venecians els va permetre exercir un control gairebé total sobre els intercanvis comercials europeus amb l'Orient Mitjà, mentre que els regnes musulmans de la Mediterrània recorrien també a Venècia com a intermediari comercial amb la resta d'Europa. La República veneciana, més interessada en el comerç que en l'expansió religiosa o militar, apareixia com l'intermediari mercantil ideal per als regnes mediterranis de qualsevol religió a partir del .