Les Forces d'Autodefensa del Japó (en japonès: 自衛隊), són les forces defensives establertes al Japó després de la fi de l'ocupació nord-americana del país després de la Segona Guerra Mundial. Durant la major part del període de postguerra aquestes forces van estar confinades a les illes del Japó per decret i no se'ls permetia desplegar-se a l'estranger. Tanmateix, en els darrers anys, i sempre sota autorització nord-americana, han participat en operacions internacionals de manteniment de la pau. Recents tensions, particularment amb Corea del Nord i la Xina, han reactivat el debat sobre l'estatus de les Forces d'Autodefensa i la seva relació amb la societat.
L'exèrcit japonès exigeix l'edat mínima de 18 anys per a participar-hi però se sap que entrena menors d'edat des dels 15 anys.
Personal i organització Les Forces d'Autodefensa del Japó es componen de 230.300 homes (2010), dels quals 147.737 pertanyen a la Força Terrestre d'Autodefensa, 44.327 a la Força Marítima d'Autodefensa, 45.517 a la Força Aèria d'Autodefensa i 1.849 a l'Oficina de l'Estat Major conjunt. Per la seva banda, els reservistes sumen 57.899.
D'acord amb la Llei de les Forces d'Autodefensa de 1954, l'organització de la defensa nacional cerca en tot moment que les forces armades es trobin sota un estricte control civil, resultant així un sistema militar únic al món. Tot el personal adscrit a les Forces d'Autodefensa són tècnicament civils: els uniformats són funcionaris especials i estan subordinats als funcionaris civils del Ministeri de Defensa. No hi ha secrets militars ni un codi legal militar específic; en cas que algun membre de les Forces cometi un delicte, sigui a la seva pròpia base o fora d'ella, en acte de servei o no, i de naturalesa civil o militar, aquest seria jutjat de forma convencional pel tribunal civil de la jurisdicció corresponent.
Política de defensa En la Política Bàsica de Defensa Nacional del Japó es marquen les següents directrius: Manteniment d'una política exclusivament orientada a la defensa. No incrementar el poder militar per evitar recels d'altres països. Abstenir-se del desenvolupament d'armes nuclears i rebuig a la presència d'aquest tipus d'armes al territori nacional. Reforçar el control civil sobre els militars. Manteniment d'acords de seguretat amb els Estats Units. Desenvolupament dins d'uns límits de les capacitats defensives del país.
El 2011, el pressupost de defensa del Japó va ser el sisè en despesa militar del món. Un 50% d'aquesta despesa correspon als salaris del personal, mentre que la resta es dedica a subministraments, armament, renovació de material, etc. Com a mostra de la controvèrsia existent al voltant de les Forces i el seu estatus legal, ni el terme japonès 軍 amb el significat de força armada o militar, ni els vocables "militar", "exèrcit", "armada" o "força aèria" són emprats en referències oficials a les Forces d'Autodefensa.
Article 9 En teoria, el rearmament japonès està terminantment prohibit per l'article 9 de la Constitució del Japó, el qual a més d'afirmar que "el poble japonès renuncia per sempre a la guerra com un dret sobirà de la nació, i a l'amenaça o ús de la força com a mitjà per resoldre disputes internacionals", també declara que "mai podran mantenir-se forces de terra, mar, i aire, així com qualsevol altra amb potencial bèl·lic". El Parlament (definit a l'Article 41 com "el màxim òrgan dels poders de l'Estat"), va aprovar el 1954 la constitució de les Forces d'Autodefensa. Degut al seu peculiar estatus, qualsevol intent de millorar les capacitats i el pressupost de les Forces sol ser motiu de controvèrsia política. Com les Forces d'Autodefensa del Japó tenen molt limitades les seves possibilitats d'operacions a l'exterior, amb prou feines compten amb mitjans per dur-les a terme, com ara míssils terra-terra, cossos d'infanteria de marina, unitats amfíbies, o grans arsenals. Les Ordenances de les Forces estan estrictament regulades a la Llei de Forces d'Autodefensa de 1954.
Reformes recents Les proves realitzades per Corea del Nord amb el seu míssil balístic Taepodong-1 sobre espai aeri japonés a l'agost de 1998, així com altres proves, juntament amb altres assumptes han portat a una escalada de tensió entre tots dos països, que al seu torn ha provocat un augment de l'interès per part del Japó a desenvolupar un sistema anti-míssils balístics. Aquest sistema, compost per naus de combat Aegis i míssils Patriot PAC-3, es troba en procés de desplegament. Així mateix s'està considerant permetre l'activació del sistema en cas d'amenaça sense necessitat de consultar el Parlament. Al desembre de 2004, Japó i els Estats Units van signar un memoràndum per a l'establiment d'un marc general de cooperació per al desenvolupament d'un sistema marítim anti-míssils.
Al novembre de 2005 van ser propostes diverses revisions de la Constitució segons les quals es crearia el Ministeri de Defensa i es podria fer referència a les Forces d'Autodefensa com a força militar per primera vegada des de la seva creació. L'expressió proposta és "Amb la intenció d'assegurar la pau i la independència del nostre país així com la seguretat de l'Estat i el poble, les Forces Militars d'Autodefensa realitzaran el seu treball a les ordres del Primer Ministre del govern com a Comandant Suprem." En els darrers anys l'esmena ha anat guanyant suport popular.
El 8 de juny de 2006, el govern japonès va enviar al Parlament una proposta per la qual s'elevava l'Agència de Defensa a la categoria de Ministeri. Aquesta proposta va ser aprovada el desembre de 2006.
Japó també ha millorat els seus llaços militars amb Austràlia, i els líders dels dos països es troben en converses per arribar a un pacte militar a Àsia de característiques similars a l'OTAN.
Història L'actuació de l'Exèrcit imperial japonès que va acabar amb la derrota del Japó a la II Guerra Mundial va suposar un profund i durador impacte en l'actitud de la nació cap a tot allò relacionat amb guerres, forces armades i intervencions militars en política. Aquestes actituds es van fer aparents al poble amb l'acceptació de no només el desarmament total, desmobilització i purga de tots els caps militars que ocupaven llocs d'influència pública després de la guerra, sinó també la prohibició constitucional de qualsevol rearmament. Sota les ordres del General de l'Exèrcit dels Estats Units Douglas MacArthur com a Comandant Suprem, les Forces Aliades van començar la desmilitarització i democratització del Japó. Tots els clubs, escoles i societats relacionades amb el servei militar van ser eliminades. Es va abolir l'Estat Major així com els ministeris de l'Exèrcit i la Marina, i les seves respectives forces, l'Exèrcit i l'Armada Imperials. També es va desmantellar el teixit industrial bèl·lic. Aquesta "desmilitarització forçosa" no sempre va comptar amb el beneplàcit dels japonesos, i es van realitzar sonades accions de protesta contra una política que presumiblement humiliava a la nació derrotada a la Segona Guerra Mundial.
El trauma de l'atac nuclear nord-americà va produir un gran terror al poble, terror que va acompanyar la Constitució de 1947 redactada per les autoritats nord-americanes i a on, en el seu Article 9, la nació japonesa renunciava per sempre a l'ús de la guerra com a mitjà de resolució de conflictes internacionals i declara que el Japó mai tornarà a mantenir "forces terrestres, marítimes o aèries ni cap altre potencial militar". Posteriors governs van interpretar aquests punts com una forma de conservar el dret inherent de la nació a defensar-se, de manera que, amb suport dels Estats Units, van començar el desenvolupament de les Forces d'Autodefensa, la legitimitat constitucional va ser desafiada de forma notable en els anys 70 i fins i tot als 80.
Primers passos Despullada de la seva capacitat militar després de 1945, la nació només comptava amb forces d'ocupació i petits grups de policia als quals havia de confiar la seva seguretat. L'escalada de tensió pròpia de la Guerra Freda juntament amb diverses vagues i manifestacions d'esquerres celebrades al Japó, van portar a alguns líders conservadors a qüestionar-se la renúncia unilateral de la nació a desenvolupar i mantenir qualsevol tipus de capacitat militar. Aquests sentiments es van intensificar el 1950 quan gran part de les tropes d'ocupació van ser enviades a la Guerra de Corea (1950-53), deixant al Japó virtualment indefens davant qualsevol acció subversiva interna, i molt conscient de la necessitat d'establir una relació mútua de defensa amb els Estats Units per garantir la seguretat exterior de la nació. Animat per les autoritats ocupants, el govern japonès va autoritzar al juliol de 1950 la creació d'una Reserva Nacional de Policia composta de 75.000 homes equipats amb armes d'infanteria lleugera.
D'acord amb els termes del Tractat de Cooperació Mútua i Seguretat entre els Estats Units i el Japó, ratificat el 1952 amb el tractat de pau que el Japó havia signat amb els Estats Units i altres països, les forces nord-americanes establertes al Japó tenien l'obligació d'afrontar qualsevol agressió externa contra el Japó, mentre que les forces japoneses, tant terrestres com marítimes, haurien d'intervenir en els problemes interns i desastres naturals. Com a conseqüència d'aquests acords, a mitjans de 1952 la Reserva Nacional de Policia va ser ampliada fins als 110.000 homes i va ser redenominada com a Forces Nacionals de Seguretat. La Força Costera de Seguretat, que havia estat organitzada el 1950 com un equivalent marítim de la Reserva Nacional de Policia, va ser transferida a l'Agència Nacional de Seguretat constituint l'embrió d'una futura Armada.
A mesura que el Japó percebia la possibilitat de rebre creixents amenaces de l'exterior sense comptar amb forces adequades per combatre-les, les Forces Nacionals de Seguretat van experimentar un gran desenvolupament que va desembocar en importants problemes polítics. La clàusula de renúncia a la guerra prevista a la Constitució va ser la base per a l'aparició d'importants objeccions polítiques a qualsevol tipus de força armada diferent d'un Cos de Policia convencional. Malgrat tot, el 1954 es van constituir tres forces separades de terra, mar i aire amb propòsits estrictament defensius subjectes al comandament del Primer Ministre.
Per evitar la reaparició del militarisme, els líders nipons van remarcar les garanties constitucionals darrere del control del Governs i els militars per part de civils, així com l'ús de termes no militars en l'estructura de l'organització i funcions de les Forces. Al principi, els carros de combat eren denominats "vehicles especials"; el departament administratiu encarregat de les Forces tenia rang d'Agència en comptes de ser un Ministeri a l'ús i les diferents branques de les forces armades van rebre els noms de Força Terrestre, Marítima i Aèria d'Autodefensa en comptes dels noms convencionals d'Exèrcit de Terra, armada i Força Aèria.