La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits és un antic complex hospitalari situat al districte de les Corts de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local. Va ser construït en diverses fases entre 1883 i 1957 i hi van intervenir diversos arquitectes, en particular Camil Oliveras, amb la col·laboració de General Guitart, però també Josep Bori, Manuel Baldrich, Joan Rubió i Bellver, Josep Goday i Carles Lladó i Badia.
Història Antecedents Des del l'Hospital de la Santa Creu era l'encarregat d'acollir els nens expòsits de tot Catalunya. L'exposició d'infants al articula un discurs al voltant del pecat i la il·legitimitat, el que fa que aquesta institució es dediqui al manteniment de la maternitat secreta i la cria de «fills del pecat». La qualitat del tractament era molt baixa, havent-hi un índex de mortalitat de més del 70% dels asilats.
Durant els segles i augmentà l'índex d'exposició fins a un punt en què es col·lapsa la institució. La manca d'espai i recursos, la sobreocupació i la manca de condicions sanitàries de les ciutats abans l'enderrocament de les muralles a mitjan va fer augmentar fins al 80% l'índex de mortalitat. La situació insostenible de la institució, així com les transformacions de caràcter polític, social i econòmic derivades de la Revolució Liberal va donar com a única solució possible la creació d'una institució singular dedicada a la maternitat i a la infància.
Creació de la Casa de Maternitat i Expòsits Així, el 23 de novembre del 1853 s'inaugurà la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona amb seu a la Casa de la Misericòrdia del carrer de Ramelleres, 17, tot rebent 32 infants de l'Hospital de la Santa Creu. En virtut de la Llei de Beneficència del 23 de gener del 1822, la Llei General de Beneficència del 26/6/1849 i al reglament posterior publicat el 14 de maig del 1852 es decretà que aquestes institucions havien d'estar al càrrec de Juntes de Senyores, establint així l'associació del proïsme de la dona de classe benestant al món de l'assistència a la infància, tal com era costum a l'Europa del .
L'origen de la majoria dels asilats (40-50%) era el torn (caixa de fusta giratòria instal·lada al mur de l'edifici que permetia que hom pogués portar a terme l'exposició en total anonimat; un cop el nadó es ficava a la caixa, es feia sonar una campaneta i la criatura era recollida). Un cop revisat, el nadó era batejat i, si el seu estat era bo, es lliurava a les dides externes tan aviat com fos possible, ja que l'alletament artificial era una condemna a mort per al nadó pràcticament segura durant el primer any de vida. Els altres asilats eren els nadons provinents de pobles i ciutats de tota la província (30%), que en la majoria no sobrevivien a un trasllat en condicions pèssimes d'abric, alimentació i transport; els nens abandonats a les parròquies o pels carrers de Barcelona (8%), i els nadons de mare soltera nats a la maternitat de l'Hospital de Sant Pau, que eren automàticament traslladats a la Casa (15-20%). Les criatures restaven a la Casa de Maternitat fins als 5 anys per passar després a la Casa de Caritat fins als 25 anys.
Tot i el trasllat, les condicions al carrer de Ramelleres no foren bones, a causa de la mancança d'aigua, la superpoblació d'expòsits (cada any ingressaven entre 600-700 nous interns) i la mancança material, el que provocava veritables epidèmies infeccioses. Per provar de pal·liar-ho es van prendre mesures com introduir activitats físiques (1872), l'accés als Banys Orientals de la Barceloneta (1874), desinfeccions periòdiques, vacunacions, etc. Els nens rebien educació en la més estricta ortodòxia catòlica. Aprenien rudiments de lectura, escriptura i aritmètica bàsica. En els nens es fomentava el treball agrícola i en les nenes les tasques domèstiques. A finals de la dècada del 1870 la situació de la Casa era propera al col·lapse, i la construcció d'un nou centre era imperiosa.
Trasllat a les Corts alt=Pavelló de Desmamats.|miniatura|Pavelló de Desmamats.|305x305pxEls canvis que es produïren a la societat catalana en el darrer terç del –amb l'explosió demogràfica de Barcelona, els nous avenços mèdics i científics, i l'aparició de la filantropia liberal davant del catolicisme social tradicional– portaran a la planificació d'una nova seu.
En 1878 s'adquireixen uns amplis terrenys, dits del Mas Cavaller, a Les Corts de Sarrià, la qual cosa donarà la possibilitat d'edificar unes instal·lacions racionals integrals en un context eminentment rural oferint aire pur. A més l'ambient de Les Corts, amb els nuclis de població dispersos i els camps de conreu oferien, des de l'òptica burgesa, les virtuts del món rural davant dels vicis de la vida urbana, però amb els avantatges de preus més baixos i bones comunicacions amb la ciutat. Aquestes condicions faran que en aquesta època s'instal·lin a les Corts altres institucions com la Institució Frenopàtica o l'Hospital de Sant Joan de Déu, entre d'altres.
La construcció de l'edifici va tenir en compte els criteris del Dr. Josep Cabot i Rovira Especialitzat en l’estudi de la mortalitat infantil, que va rebre l’encàrrec de redactar un dictamen sobre les mesures higièniques que havia d’aplegar la futura Casa Provincial de Maternitat i Expòsits al Mas Caballé , dictamen que fa conjuntament amb Joan de Rull i Xuriach, cirurgià pediatre de la casa de Maternitat, i l’higienista Rafael Rodríguez Méndez, dictamen que es publica el 1883. Va tenir una gran rellevància, ja que va ser el model dels projectes arquitectònics que va desenvolupar la Casa Provincial de Maternitat durant les següents dècades. L'1 de juliol 1884 van ser traslladats els nens de la sala de desmamats i un any després les nenes a un recinte provisional del mas. La millora en l'estat de la salut dels nens porta a no demorar més la construcció del recinte nou, tasca que s'inicià l'any 1890 amb la construcció del Pavelló de Lactància, el Pavelló de Desmamats el 1891 i el de malalts infecciosos el 1893. L'organització del centre va patir una profunda transformació, imposant-se criteris de reducció de costos i racionalització de processos. Es fusionaren les Juntes de les Cases de Caritat i de Maternitat i Expòsits (1913), presidides pel President de la Diputació de Barcelona Enric Prat de la Riba, cercant la integració de serveis dedicats a la protecció de la infància i la maternitat en un projecte global. Tot i així, les dificultats pressupostàries va ocasionar endarreriments en la millora i ampliació de les instal·lacions.
alt=Maria Montessori|miniatura|esquerra|El mètode educatiu de Maria Montessori es va implantar per primer cop a Espanya a l'escola de la Casa de Maternitat i Expòsits el 1913
Els índexs d'ingressos es van disparar en aquesta època, per la crisi econòmica de postguerra mundial i l'augment de la misèria en el període 1915-20, i consegüentment els problemes amb les dides disponibles, tot i l'avenç en els sistemes d'alletament artificial i esterilització. Això porta a eixamplar el marc geogràfic de contractació de dides més enllà de les fronteres de la província i fins i tot de Catalunya, arribant a l'Aragó i Castelló. També es va incrementar el control de les famílies d'acollida per tal de detectar fraus, ja que sovint descuidaven la salut i alimentació dels nens, i els feien servir com a mà d'obra barata al camp. Els nens i nenes desmamats majors de 2 anys – uns 500 en aquesta època– foren els grans beneficiats del trasllat a Les Corts. A part de la millora sanitària i la caiguda dràstica de la mortalitat, ara disposaven d'espai per l'esbarjo i l'activitat física. A més s'augmentà l'edat d'estada fins als nou anys, el que incidí positivament en la seva educació, que seguia tres eixos: escola, treball i previsió; abandonar la caritat i donar eines als individus per integrar-los al cos social.
Va ser a l'escola de la Casa de Maternitat i Expòsits on s'aplica per primer cop a Espanya el sistema pedagògic de Maria Montessori (1913) de la mà del pedagog Joan Palau i Vera. La mateixa Montessori en supervisarà la implantació. Es reafirma l'ús de la llengua catalana en la formació dels nens de 3 a 8 anys; les sortides freqüents al Tibidabo, la instal·lació d'un cinema, etc. Als nens se'ls donava una educació professional en tallers interns i externs, i beques per a la formació intel·lectual. A les dones la formació estava orientada a l'àmbit domèstic (mainaderes, cuineres, cosidores, etc.).
Quant a la Maternitat, cal dir que a casa nostra, la medicalització de la sexualitat femenina, especialment pel que fa a la reproducció i el part, va ser molt lenta. Només es va implantar entre les classes benestants, metre les classes populars es mantenien fidels a les llevadores. És a hospitals i maternitats on trobem el desenvolupament de l'obstetrícia, amb la implantació dels principis d'antisèpsia i les noves tècniques d'anestèsia i cirurgia, que van fer caure les xifres de mortalitat maternoinfantil al darrer quart del .
La maternitat es traslladà des del carrer Ramelleres l'any 1896, i així va augmentar la capacitat de 30 a 200 parts anuals, i tenint un important descens de morts entre mares i neonats. El que no va canviar eren les usuàries, gairebé totes solteres que volien amagar el seu embaràs (un 80% del total fins als anys 20). La secció de maternitat portà a terme també una important tasca docent, ja que facilitava pràctiques als estudiants de Medicina de Barcelona (obstetres, ginecòlegs i pediatres).
Període 1929-1939 alt=Alfons XIII, Rei d'Espanya amb Miguel Primo de Rivera|miniatura|esquerra|Alfons XIII, Rei d'Espanya (esquerra) amb Miguel Primo de Rivera (dreta)
La Dictadura de Primo de Rivera (1923-31) comportà, entre moltes altres coses, la paralització de la tasca portada a terme per la Mancomunitat i, finalment, la supressió d'aquesta institució el 1925. La Casa de Maternitat i Expòsits tornarà a dependre de la Junta de Govern. No fou fins al triomf de les forces progressistes l'abril de 1931 que es tornà a obrir el camí cap a una nova sensibilitat en els afers socials i a l'atenció a la infància intentant separar l'estigma del pecat i la vergonya; passant al concepte de solidaritat i responsabilitat social, com ho demostra el fet que la Constitució de la Segona República serà la primera a reconèixer el paper de l'Estat en la protecció de la infància i la família.
La instauració de la Generalitat de Catalunya el 1932 dona l'oportunitat per desenvolupar una política pròpia per Catalunya en aquesta matèria. Així es promulga al Decret del 17 de juny de 1933 que crea la Comissió Assessora d'Assistència Social per tal de fiscalitzar la tasca de les institucions d'assistència social. En virtut d'això, es crea un Patronat d'Associacions Socials de la Casa de Maternitat i Expòsits i de Protecció de Menors, sota la presidència del Conseller de Sanitat i d'Assistència Social. Durant aquesta època comença una continguda però constant caiguda en el nombre de nens expòsits ingressats fins a l'adveniment de la Guerra Civil.