Es tracta d'un conjunt escultòric funerari localitzat al presbiteri de l'església de Sant Feliu de Girona, constituït per vuit sarcòfags esculturats, dos d'ells de temàtica romana pagana i els altres sis de temàtica paleocristiana. La seva cronologia aniria dels del primer terç del dC fins al primer terç del dC i en conjunt evoquen els inicis de la introducció de la religió cristiana a la ciutat de Girona. Aquest conjunt funerari, considerat com el més important del seu gènere de tots els que s'han conservat a la península Ibèrica, està format per vuit sarcòfags de marbre blanc dels que només s'observa el frontal, ja que es troben encastats a les parets del presbiteri gòtic de l'església de Sant Feliu de Girona. Una petita excavació feta l'any 1934 en un d'ells (el del rapte de Prosèrpina) demostrà que les seves parets laterals no presenten decoració. Com la major part de l'escultura funerària importada a la península els sarcòfags provenen de tallers de Roma. Haurien estat enterraments privilegiats de personatges importants del primer cristianisme gironí, prou rics i poderosos per adquirir objectes de luxe d'importació.

Context històric El ritual funerari romà es pot resumir en dos grans models: cremació del cadàver en una pira funerària i posterior enterrament de les cendres en una urna funerària, i inhumació, ja sigui directament a terra o bé dins un taüt que pot ser de diferents tipus. Dins d'aquests tipus podem distingir simples fossats oberts a terra, tombes de teules, pedres petites clavades verticalment marcant la tomba, sarcòfags d'obra, sarcòfags monolítics i sarcòfags esculturats. A partir del en el món romà s'observa un augment gradual de la tendència a la inhumació. A partir del , les famílies cristianes de forta posició econòmica van començar a usar aquest sistema de sepultura, si bé intentaven evitar els sarcòfags amb escenes clarament paganes, limitant-se a escenes de cacera, verema o d'estacions de l'any. A partir del apareixen sarcòfags amb iconografia clarament cristiana. El conjunt de Sant Feliu és un testimoni de la introducció de la religió cristiana a Girona. Al voltant dels anys en què estan datats aquests sarcòfags podem distingir tres estils diferenciats en l'art funerari paleocristià: un estil pre-constantinià (aproximadament entre 270-313 dC) en el que es reconeixen els antecedents pagans; un estil constantinià (313-340 dC), menys hel·lenístic i en el que les escenes es solen organitzar en un fris corregut; i finalment un estil post-constantinià (340-370) de major qualitat i en el apareixen nous temes com el de Crist entronitzat.

El cristianisme, nascut a Judea al voltant de l'any 30 dC, s'expandí ràpidament arreu de l'Imperi Romà malgrat les diferents persecucions decretades. A partir del passà a ser una religió tolerada i, de forma progressiva, va acabar per esdevenir la religió principal i oficial de l'Imperi Romà. A l'actual territori català no coneixem de l'existència d'una comunitat cristiana fins a mitjan , concretament l'any 259, en què sabem que van morir martiritzats a Tarragona durant la persecució de l'emperador Valerià el bisbe Fructuós i els seus dos diaques Auguri i Eulogi. A la ciutat de Girona, la notícia més antiga d'una comunitat cristiana és del : El poeta hispanoromà Prudenci testimonia el martiri de Sant Feliu a la ciutat de Girona durant la persecució de Dioclecià contra els cristians (303-305). Diferents aspectes indiquen que entre finals del i principis del IV hi havia a la ciutat una comunitat important: a part del mateix martiri de Sant Feliu i els sarcòfags ubicats a l'església de Sant Feliu cal remarcar que la ciutat ja s'esmenta com a seu episcopal en una carta del papa Innocenci I, escrita entre els anys 397 i 400. Es pensa que sobre l'indret on hauria mort Sant Feliu, o bé on hauria estat enterrat, hi devia haver hagut un temple martirial. Amb el temps, s'hauria ampliat el conjunt amb la possible construcció d'un monestir i de l'edifici episcopal. El cementiri que es localitza als voltants del temple de Sant Feliu és una àrea que aniria des del peu de l'actual campanar fins a la zona situada a llevant de l'absis i s'hi ha localitzat diferents sepultures que anirien des del fins al IV dC.

Descripció general Els vuit sarcòfags es troben encastats a les parets del presbiteri de l'església, quatre a cada un dels murs laterals. Dels dos sarcòfags de temàtica pagana, el primer i més antic, dels primers decennis del , conté la representació del rapte de Prosèrpina per Plutó, mentre que el segon, que és de principis del conté una representació d'una cacera de lleons. Pel que fa als sis sarcòfags paleocristians, podem distingir dos sarcòfags, el de l'orant i els dos pastors (número 2) i el de l'orant en el centre (número 1), que tenen decoració estrigilada (és a dir, que estan decorats amb estries en forma d'essa o estrígils). Aquests dos sarcòfags es daten de període preconstantinià (305-312). Els altres quatre sarcòfags són de fris continuat. D'aquests quatres sarcòfags, dos (sarcòfags de fris continuat 1 i 2) són també de període preconstantinià i en ells es representen diferents escenes entre les que podem esmentar “El sacrifici d'Abraham” o “Crist triomfant sobre el lleó i la serp” en un d'ells i “La història de Susanna” en l'altre. Pel que fa als dos darrers (sarcòfags de fris continuat 3 o de Sant Feliu i 4) són de període constantinià (315-335) i representen diferents escenes del Nou Testament. Els altres set se situen en el primer terç del , cinc al voltant del 310 dC i els altres dos, plenament constantinians, entre el 315 i el 335 dC. S'ha apuntat que el taller en el qual es van realitzar aquests dos darrers sarcòfags correspondria a l'anomenat "Taller del Dogmàtic", que va treballar en la decoració escultòrica de l'Arc de Constantí a Roma. El conjunt permet veure l'evolució estilística i temàtica entre els segles  i . Així mentre el sarcòfag del rapte de Prosèrpina seria un prototipus d'art de plena tradició clàssica amb un clar domini de la perspectiva, els sis sarcòfags paleocristians serien el símbol d'un art cristià amb un hieratisme, immobilisme i frontalitat característics. Els sarcòfags estan situats a les parets nord i sud del presbiteri i la ubicació de cadascun és la següent:

Mur nord (esquerre) del presbiteri:

Esquerre superior: sarcòfag paleocristià de fris continuat 2 Esquerre inferior: sarcòfag pagà de la cacera dels lleons Dreta superior: sarcòfag paleocristià de fris continuat 1 Dreta inferior: sarcòfag paleocristià de fris continuat 3 o de Sant Feliu

Mur sud (dret) del presbiteri: Esquerre superior: sarcòfag paleocristià de fris continuat 4 Esquerre inferior: sarcòfag paleocristià estrigilat 1 Dreta superior: sarcòfag paleocristià estrigilat 2 Dreta inferior: sarcòfag pagà del rapte de Prosèrpina

Origen i canvis de localització La majoria d'estudiosos consideren que els vuit sarcòfags foren importats directament de tallers d'escultura ubicats a la ciutat de Roma tot i que alguns autors posen en dubte aquesta procedència i assenyalen que, d'acord amb certs elements iconogràfics, alguns d'ells (els de fris continuat 2 i 3) haurien estat esculpits a Gerunda i altres (els de fris continuat 1 i 4 i l'estrigilat número 2) serien còpies locals de models procedents de Roma. Probablement els vuit sarcòfags conservats s'ubicarien inicialment a la necròpoli localitzada als voltants del temple de Sant Feliu i es van encastar en el presbiteri en un moment indeterminat, excepte un d'ells, el popularment anomenat com el "sarcòfag de Sant Feliu", ja que es deia que contenia les relíquies de Sant Feliu. Aquest, al llarg dels segles ocupà diversos llocs de privilegi en el temple, abans que l'any 1943 fos encastat a les parets del presbiteri juntament amb els altres.

Saber quan es van trobar o encastar a les parets és gairebé impossible; el fet que alguns caps esculturats estiguin mutilats i que no s'hagués previst que els sarcòfags havien d'encastar-se en les parets de l'església fa suposar que hi hagué un lapse de temps més o menys llarg entre la descoberta de les peces i el seu encastament en les parets de l'església. Bàsicament hi ha dues hipòtesis possibles; la primera és que foren trobats el en època del comte-bisbe gironí Miró (970-984) i la segona és que foren descoberts i posteriorment encastats en el mur durant la construcció de l'absis del temple a inicis del . En tot cas, ja s'havien trobat abans del s. XVII, quan apareixen les dues primeres citacions bibliogràfiques que fan referència a certes peces de marbre en les parets de l'absis.

Sarcòfag del rapte de Prosèrpina miniatura|433px|esquerra|Sarcòfag del rapte de Prosèrpina Es tracta del sarcòfag estrigilat situat a la part inferior dreta del mur dret (sud) del presbiteri. Fet amb marbre de Paros, presenta una longitud 2,12 m; i una alçada de 0,54 m i la seva datació el situaria vers l'any 230 dC. La peça es troba lleugerament fragmentada en els seus dos extrems. Es tracta d'un sarcòfag de fris continuat que representa el tema del rapte de Prosèrpina en tres escenes diferents i amb un total de 31 figures. A l'escena de l'esquerra s'hi representa Ceres, en el seu carro dirigit per l'auriga Trepidatio i, sobre els cavalls, una figura femenina alada identificada com Càlig. Als peus del carro hi ha una figura que és Tellus i a l'extrem esquerre hi ha representada una divinitat, probablement una representació de l'alba. Completen aquesta primera escena tres amorets, dos portant cistells de flors als peus dels cavalls i un tercer als peus de Ceres. En l'escena central hi ha representat el moment del rapte. En primer terme hi ha dues noies agenollades, Prosèrpina, a la dreta, amb una companya i un amoret amb un cistell de flors. Al seu darrere hi ha quatre personatges: Plutó, que amb el seu braç intenta agafar Prosèrpina, Minerva, amb casc i que té un escut amb una representació del cap de la Gorgona, Mercuri, amb el pètasos alat al cap i que sosté el caduceu i un cargol de mar i finalment, Diana, que sosté un arc i porta un buirac a l'esquena. Al fons de l'escena apareix un Júpiter alat o Júpiter Pluvius que és una absoluta novetat iconogràfica. En l'escena de la dreta, Plutó sosté Prosèrpina sobre un carro i és ajudat per Minerva, situada a l'esquerra tancant l'escena. Mercuri apareix conduint el carro i a l'extrem dret de l'escena hi ha una nimfa i una representació del crepuscle. A terra davant les rodes apareix un personatge barbut identificat amb Oceà i sota els cavalls s'observa la figura de Cíane. Finalment, tres amorets situats prop dels cavalls completen l'escena. Una composició similar la podem trobar en diferents sarcòfags distribuïts per la geografia europea com els situats a Barcelona, el de Walters Art Museum procedent de Roma, el del Museu d'Història de l'Art de Viena, el de la Catedral d'Aquisgrà, que fou la tomba de Carlemany, o el del Palau Barberini, a Roma.

Sarcòfag de la cacera dels lleons miniatura|433px|esquerra|Sarcòfag de la cacera dels lleons