Latemptat d'Enpetrol va ser un atemptat sense víctimes mortals que es va perpetrar la matinada del 12 de juny de 1987 contra la refineria que l'empresa Enpetrol (actual Repsol) tenia ubicada a El Morell (Tarragona). Es van produir dues explosions simultànies com a resultat de dues bombes col·locades al llarg d'un feix de canonades de l'oleoducte del Complex Petroquímic, que travessava el terme municipal de Tarragona. Es va atribuir a l'organització armada ETA (que va reivindicar posteriorment l'acte) i va formar part d'una campanya d'atacs a la zona costanera catalana.
L'acció terrorista, que es va produir minuts després de mitjanit, va agafar per sorpresa als habitants dels municipis adjacents a la zona industrial. El desconeixement de la magnitud dels fets, unit a la violència de les flames, va provocar la fugida de fins a 20.000 ciutadans de la capital del Tarragonès camp a través o per l'Autovia de la Mediterrània que transcorre al costat del municipi. Per altra banda, va suposar un punt d'inflexió en la relació entre la població dels municipis propers i la indústria petroquímica —que s'havia establert dues dècades abans a la zona. La ciutadania, que es va congregar en multitudinàries protestes inèdites a Tarragona, va exercir una pressió que va resultar en un esforç institucional i privat per a enfortir el nivell de seguretat de les instal·lacions i, en general, del territori limítrof.
Context terrorista al territori La situació terrorista des de l'inici de la dècada dels 80 havia estat marcada per l'activitat de diverses organitzacions armades com els GAL, Terra Lliure, els GRAPO o ETA en un període polític difús posterior a la transició democràtica espanyola.
Pel que fa al grup basc, la situació bèl·lica s'havia agreujat per a forçar les negociacions amb el govern espanyol, i els atemptats massius i indiscriminats cap a la ciutadania es van constituir com a precedent dins el rang de violència que l'organització havia mostrat fins aquell llavors. Mentre que l'any 1980 s'havien donat períodes de fins a un mort cada 60 hores, la xifra es va reduir els anys posteriors, però no la tensió política. El 1986 van ser 39 les víctimes d'ETA —la majoria guàrdies civils— i el 1987, 53 (gran part d'elles civils), 8 de les quals comptabilitzades abans de l'atemptat d'Enpetrol.
A Catalunya, el 1986 s'havia constituït una facció d'ETA anomenada Comando Barcelona, la qual es va considerar fins a la dissolució de la banda terrorista un dels comandaments més actius i el responsable de l'atemptat més mortífer de tots els perpetrats per l'organització, l'Atemptat de l'Hipercor de Barcelona. Va ser necessari desmantellar-la fins a 6 vegades, la primera d'elles el mateix 1987.
El modus operandi d'aquesta ramificació s'havia basat fins llavors en la utilització de cotxes bomba i amonal (una substància explosiva) per atemptar contra els carrers barcelonins. Així mateix, els precedents més directes als fets d'Enpetrol havien estat l'assassinat d'un guàrdia civil al Port de Barcelona el 27 de març amb la mateixa tàctica i la decomissació, 3 dies abans de l'escomessa al conjunt petroquímic, de 120 quilograms d'amonal i altres eines i aparells per a realitzar atemptats en una àrea de servei de l'AP-7, al municipi de Castellbisbal. Fonts oficials van revelar que amb aquests explosius es podrien haver fabricat fins a 6 cotxes bomba i que la intenció del grup era projectar diversos atacs al litoral català durant el mes de juliol.
Pel que fa a atacs terroristes contra instal·lacions petrolíferes o gasístiques en l'àmbit espanyol, fins al 1987 se n'havien comptabilitzat 3 antecedents. El febrer de 1978 el MPAIAC va col·locar dues bombes de goma-2 en unes instal·lacions de CEPSA a Santa Cruz de Tenerife, mentre que quatre anys més tard, el setembre de 1982, va ser un atac simultani entre ETA i Terra Lliure en una terminal de CAMPSA a Badalona el que es va registrar com a primer atemptat d'aquestes característiques en territori català. El grup armat basc va tornar a la càrrega el desembre de 1984 contra un oleoducte militar de Calataiud, on es van fer explotar 4 càrregues de goma-2.
Des de feia més de dos mesos diversos membres del Grup Operatiu Especial (GOE) de la IV Zona de la Guàrdia Civil estaven investigant l'estructura del Comando Barcelona. Malgrat que, segons les mateixes autoritats, hi havia forts indicis que la banda podia perpetuar un atac dies després de les Eleccions al Parlament Europeu del 10 de juny, no es van poder evitar les detonacions al cap de dos dies.
Aquest, però, no acabaria sent l'únic atac cap al complex industrial tarragoní. El setembre de 1990, els GRAPO tornarien a atemptar a 150 metres d'on ho havia fet ETA tres anys abans i contra la mateixa empresa (per aquell moment rebatejada com a Repsol), pel que es coneix com l'Atemptat de Repsol. La metodologia de l'acció va ser força similar a la de 1987, però les conseqüències van ser considerablement menors gràcies a les mesures de seguretat preses arran dels primers fets.
Fets L'atemptat va produir-se a les 00.31 de la nit, a través de dues bombes de rellotgeria formades per 54 quilograms d'amonal totals col·locades en un rack (feix de distribució de canonades per al transport de líquids i gasos) de 22 conductes i d'una extensió de 14 quilòmetres que unia el Port de Tarragona amb la refineria. Concretament, l'atac es va realitzar en un punt d'operació de tot aquest paquet de canalitzacions que comunicava el pantalà de càrrega marítima de productes amb les instal·lacions de la refineria; a 4 quilòmetres de les instal·lacions marítimes i a 10 de la refineria, el que correspon al Polígon Sud del Complex Petroquímic.
El primer artefacte explosiu tenia un sol detonador i estava conformat per 3 càrregues d'aquesta substància separades a una distància de 9 metres entre elles, el que suposaven uns 16 o 18 quilograms d'amonal. Es va col·locar en un pont en forma d'u invertida; aquestes estructures logístiques ubicades al llarg de l'oleoducte permetien la dilatació o contracció de les canalitzacions a conseqüència dels canvis de temperatura. Al costat de la zona de l'explosió s'hi trobaven diversos dipòsits de gas i butà. Com a resultat d'aquesta deflagració, 400 metres de canonades van quedar totalment destruïts, concretament els situats vora l'autovia Tarragona-Salou i la línia fèrria Tarragona-València. Totes dues vies van quedar tallades al trànsit. A més a més, 10 quilòmetres del rack van patir danys.
La segona bomba, sense metralla i que va explotar simultàniament a la primera, no va donar lloc a cap incendi; va provocar una lleugera fuga i afectacions en l'estructura metàl·lica d'un dels tubs, a part de danys menors en la protecció antitèrmica del rack. Estava a 2,5 quilòmetres de la primera, sota una canonada de combustible per a vaixells.
A partir del moment de la detonació, es van alliberar més 10.000 metres cúbics de líquids i gasos inflamables, entre els quals 1.800 tones de cru, 1.100 tones de fueloil i 50 de naftalina. A més a més, es va donar l'escapament de substàncies com etilè, propilè, gas liquat i gasolines. Aquests components van provocar un incendi amb flames de fins a 50 metres d'alçada —l'equivalent a un bloc de més de 15 pisos—, que van poder ser albirades a una distància de 20 quilòmetres i van provocar el pànic de la població dels municipis més propers.
A partir d'aquell moment es va activar el Pla d'Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona (PLASEQTA), en el marc d'actuació i coordinació dels serveis de bombers, Protecció Civil, Policia Nacional i Guàrdia Civil. Això no obstant, malgrat que aquest dispositiu d'emergències estava redactat des del mes d'abril del mateix any, en el moment del sinistre el procés d'implantació es trobava en una etapa molt prematura, la qual cosa va dificultar notablement la seva aplicació.
Els primers serveis de socors que van acudir al lloc dels fets van ser els bombers de Tarragona i els bombers privats d'Enpetrol, que van intentar succionar el flux de productes vessats a través dels tubs danyats. També van protegir de les radiacions de calor els edificis i instal·lacions més propers. Durant les hores immediates a la deflagració, els esforços es van centrar a impedir que el foc es propagués als magatzems perifèrics al rack, concretament a uns dipòsits de 20.000 tones de propilè cadascun que la multinacional química BASF tenia ubicats a escassos metres de la zona crítica de l'atac. Afortunadament, gràcies al fet que el vent no bufava amb intensitat i que l'ona expansiva de l'explosió havia estat arran de terra, es va evitar una catàstrofe de dimensions molt més greus.
La mateixa matinada de l'atemptat es va activar també el Pacte d'Ajuda Mútua (PAM), constituït el 1978 i que tenia com a finalitat sumar esforços de tots els cossos de seguretat de les empreses del Complex Petroquímic en cas de risc per possibles accidents. També es van posar a disposició de l'empresa efectius dels parcs públics de bombers de Cambrils, Reus, Valls, el Vendrell, Móra d'Ebre, Sant Feliu de Llobregat, Tortosa, Amposta, Vilanova i la Geltrú, Martorell, Vilafranca del Penedès, l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Balaguer, Lleida, Tàrrega, Bellaterra i Cervera, repartits entre 27 dotacions mòbils. Segons el Govern Civil, es van mobilitzar un total de 400 agents.
La virulència del foc va quedar controlada a les 06.10 hores del mateix 12 de juny. Es van aïllar tots els punts d'emergència i bloquejar totes les vàlvules del rack, i el dia 13 es van realitzar dues purgues; un procés consistent en injectar nitrogen procedent de l'empresa veïna Messer a les canonades per arrossegar els gasos restants a l'interior. La primera es va executar a les 12.00 hores i la segona a mitja tarda. Això va provocar una revifada del foc per una pressió excessiva de nitrogen, i alhora va desencadenar una major sortida de gasos i líquids (amb la seva conseqüent combustió).
La situació anterior, unida a complicacions meteorològiques, va dur al fet que el dia 16 es publiqués un comunicat d'alerta en què s'afirmava que l'extinció total no es donaria per acabada en els terminis previstos i s'allargaria força jornades més. Aquest avís, emès per un comitè format per l'alcalde de Tarragona, el delegat del govern de la Generalitat, el director d'Enpetrol i un representant del Govern Civil informava de la situació del rack, que seguia cremant de manera reduïda i controlada. La metodologia que es va seguir —i va perdurar fins al final de l'incendi— va ser deixar cremar els gasos escapats i mantenir les flames, mentre que, paral·lelament, es va procedir a refrigerar totes les conduccions amb espuma a pressió. Nogensmenys, en certs moments es va haver de sufocar la intensitat de les flames per la força del vent, el que va provocar un retard en el consum dels combustibles i la corresponent extinció definitiva, que va finalitzar al cap de 22 dies del sinistre.
Reaccions i autoria Primeres reaccions i fugida de la població