Comissió d'Indústries de Guerra

La Comissió d'Indústries de Guerra, també coneguda per les sigles CIG, fou l'organisme endegat per la Generalitat republicana el 7 d'agost de 1936 amb l'objectiu d'organitzar i coordinar els esforços de totes les instal·lacions de producció d'armament per abastir l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil espanyola. La Comissió va restar operativa a Catalunya fins a l'11 d'agost de 1938, quan va ser del tot intervinguda pel govern republicà després d'anar-li restant competències des dels Fets de Maig.

L'any 1936 Catalunya pràcticament no disposava de cap tipus d'indústria bèl·lica. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, de forma autònoma, alguns tallers i fàbriques van començar a produir armament. L'esforç però, en la majoria dels casos, fou ineficient i estèril. Per arreglar-ho es va crear la CIG, encapçalada pel Conseller de Finances Josep Tarradellas, amb l'objectiu de canalitzar aquesta empenta en quelcom efectiu. Per això es va prohibir la producció artesanal d'armes, es va controlar la producció de les indústries reconvertides i es va projectar nova infraestructura industrial militar, sobretot química. A gran escala la Comissió es va organitzar en seccions principals, dedicades directament a la producció d'armes o equipament, i seccions auxiliars, dedicades a l'obtenció de primeres matèries, semielaborats o maquinària a l'estranger.

Els resultats de la Comissió d'Indústries de Guerra van ser diversos segons les fàbriques, algunes aconseguint produccions molt satisfactòries i d'altres no arribant a produir en sèrie. En total es calcula que pel conjunt de la CIG van treballar-hi entre 50.000 i 80.000 persones, entre ocupació directe i auxiliar, en uns 500 tallers i fàbriques. Amb l'apropiació per part del govern republicà la producció va decaure perceptiblement.

miniatura|Organigrama de la Comissió d'Indústries de Guerra.

Història El 17 de juliol de 1936 va començar la Guerra Civil espanyola i Catalunya va guanyar als rebels i es va mantenir fidel a la República. Però a territori català pràcticament no hi havia indústries bèl·liques, i molts treballadors, conscients de les necessitats del front i empesos per l'esperit revolucionari del moment, van decidir per iniciativa pròpia començar a fabricar armes i material pels soldats. Aquesta ràpida espontaneïtat, però, tenia una eficiència molt reduïda. Per aconseguir que aquestes iniciatives fossin efectives es va crear el 7 d'agost de 1936 la CIG, que es va fer efectiva per decret de la Generalitat, el 12 d'agost. Al Butlletí Oficial de la Generalitat apareixia el següent:

La Comissió d'Indústries de Guerra de Catalunya estava dirigida per un Consell d'Indústries de Guerra, format per 8 homes, i tenia com a Secretari General el que aleshores era Conseller de Finances: Josep Tarradellas i Joan. Encarregats de diferents tasques els Consellers d'Indústries de Guerra eren nomenats pels Consellers de la Generalitat. El repartiment era el següent: Secretaria General: Josep Tarradellas. Responsable de la Comissió d'Indústries de Guerra des dels inicis fins al cessament. Defensa: Ricardo Jiménez de la Beraza i Miguel Ramírez de Cartagena Marcaida. El primer era un militar d'artilleria i va ser una peça clau de l'organització de la Comissió, va dedicar-s'hi fins a la intervenció del govern republicà. Miguel Ramírez era comandant d'aviació i per això el van fer responsable de la secció d'aviació de la Comissió fins que va ser detingut a València el juny del 1937. Economia i Serveis Públics: Francesc Salsas Serra, director de la CROS de Lleida, i Joan Deulofeu i Arquer, enginyer i alcalde de Badalona entre 1934 i 1936. Finances: Ferran Cuito Canals, enginyer i polític, i Josep Quero i Molares, jurista i polític. Governació: Alfred San Juan i Colomer, pilot militar i professor d'aeronàutica.

miniatura|Dibuix de l'Esquella de la Torratxa del 13 novembre 1936 amb el lema: Catalunya, arma al braç...

A més a més, és molt destacable l'actuació d'Eugenio Vallejo, formant part de la Comissió com a representant del Conseller d'Economia. Sindicalista de la CNT, era peça indispensable per resoldre els conflictes amb els obrers.

La tasca de la CIG es va repartir en tres seccions: la d'aviació, la siderometal·lúrgica i la química. Els seus responsables, respectivament, eren Miguel Ramírez de Cartagena, Eugenio Vallejo i Francesc Salsas Serra (que abandonaria el càrrec el febrer del 37).

Aquest Consell, on hi tenien representació totes les faccions polítiques de Catalunya, va estar en conflicte constant amb el govern republicà. Amb els Fets de Maig el Consell va canviar d'acord amb els canvis polítics i la voluntat de l'Estat d'ocupar-se de la producció militar va augmentar.

La primera maniobra de la República fou la creació de la Subsecretaría de Armamento, que envaïa part de les competències de la CIG. Aquesta invasió de competències va prosseguir l'octubre del 37 quan la República intervé totes les fàbriques i tallers col·lectivitzats que no són propietat de la Generalitat. Amb això, el dens teixit que s'havia format va quedar esquinçat. En algunes coses la Subsecretaría va actuar correctament, com en la suspensió de la producció dels camions blindats, que poc servien en combat camp a través. Però el menyspreu mostrat envers la producció que es realitzava suposà un cop pels treballadors que no tornarien a produir a la mateixa velocitat ni amb el mateix entusiasme.

Finalment l'11 d'agost de 1938 per decret, tot i l'oposició de la Generalitat i el fet que no hi havia cap motiu clar, fins i tot les 15 fàbriques de la Comissió passarien a jurisdicció i direcció de la Subsecretaria d'Armament i Municions espanyola.

Les fàbriques La CIG va organitzar, per la producció d'armes, una dens teixit industrial de mig miler de tallers i fàbriques a més a més de laboratoris a tot el territori català, sense tenir en compte les que eren propietat de l'estat espanyol. Les empreses sota control de la CIG es podien apropiar, intervenir o coordinar, segons el cas i d'acord amb el Comitè Obrer de Control. L'obra de la CIG es va centrar, sobretot, al camp metal·lúrgic i químic.

En global, les reconversions industrials de més èxit foren les que passaren de produir: articles d'escriptori, bicicletes, tubs de llautó per perfumeria, pintallavis… a manufacturar cartutxeria. Moltes de les fàbriques i tallers en un any van arribar a quotes de fabricació de fins a 1 milió mensual de cartutxos. Els problemes més grans que va haver d'afrontar la Comissió van ser la irregularitat de la matèria primera i la manca de divises.

miniatura|La indústria de guerra catalana sovint era objectiu dels bombardejos feixistes. A la fàbrica Elizalde es va construir un refugi antiaeri per protegir-se'n.

Les fàbriques intervingudes per la CIG, i el nombre d'obrers que hi treballaven, a Barcelona van ser: Elizalde (400 operaris), Foret (440), Fàbrica Riviere (1.200), Maquinista Terrestre i Marítima (1.279), Material para Ferrocarriles y Construcciones (1.500) i Hispano Suiza (1.500). A la resta de Catalunya es van intervenir l'Electroquímica de Flix (650), Pirelli (1.500) i la CROS de Lleida.

Les fàbriques i tallers coordinats per la CIG van ser molts més. Amb més de 200 treballadors a Barcelona hi havia: Orfeó Sincrònic (212), Compañía del Gramófono Odeón (223), Altos Hornos de Cataluña (241), Industrias Lacambra (262), Labora Talleres Confederales núm. 1 (294) i Metales y Platería Ribera (508). A la resta del territori català, de més de 200 operaris, es van coordinar les empreses següents: Comité Metalúrgico de Torelló (312), Casa Bacas (332), Casa Serra (385) i Talleres G. de Andreis (631).

Les 15 fàbriques de la CIG Les empreses directa i totalment controlades per la CIG, algunes de creades i d'altres requisades, però totes de propietat de la Generalitat, van ser les 15 fàbriques següents:

Fàbrica número 1 (F-1). L'activitat principal era la fabricació d'octanol. Instal·lada el juliol de 1936 a Badalona estava formada en part per l'empresa Unión Española de Explosivos, al carrer Eduard Maristany, 355. Un dels principals esforços de la Comissió de la Indústria de Guerra va ser la d'aconseguir fabricar tetraetilplom, un compost necessari per etilar la gasolina i fer-la més apta pels motors d'aviació. El 7 d'agost de 1936 es va realitzar una petició al Laboratori de Química Orgànica de l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona perquè provés d'aconseguir dibrom-1-2-età, que van aconseguir posteriorment. El dibrom-1-2-età s'ha de mesclar amb el tetraetilat de plom i amb monocloronaftalè per obtenir octanol, també anomenat fluid etil, que consumien els avions de combat de l'època com a antidetonant millorant-ne el rendiment. Hi treballaven 21 obrers i la producció va ser bona. Fins al 31 d'octubre de 1937 es van elaborar 1.293,90 kg d'octanol (1.146 litres), 4.342,5 kg de clorur d'etil i 1.110,175 kg de tetraetilat de plom pur.

Fàbrica número 2 (F-2). La seva activitat se centrava a elaborar natamita, pólvora i metxes. Va iniciar la producció el novembre de 1936, era al carrer Parcerisa de Barcelona a tocar de l'Hospitalet. Va ser difícil començar la producció, faltaven mobles i era una cosa mai abans fabricada a Catalunya. El primer mes es van produir 3.000 kg de natamita però va augmentar mes rere mes i l'octubre de 1937 se'n van arribar a elaborar 38.000 kg. A més a més, també fabricava pólvora per fusells i corregia pólvores en mal estat provinents de fora de Catalunya. En total hi havia uns 400 treballadors i van arribar a produir vora 300.000 kg de natamita, 20.000 kg de pólvora, 100.000 kg de càrregues i 800.000 metres de metxa. La F-2 estava subdividida en 7 seccions: miniatura|Granada artesanal carregada amb pólvora negra i amb metxa per a l'encesa, possiblement fabricada a Catalunya. Preparació del cotó per nitrar. Nitració del cotó. Afinament del cotó pólvora. Producció de les diferents pólvores, per canó, fusell, morter... Fabricació de natamita. Preparació de càrregues. Elaboració de metxes.

Fàbrica número 3 (F-3). Principalment realitzava trinitrotoluè (trilita). Va començar a funcionar l'agost de 1936, ubicada al carrer Niño al Districte de Sant Andreu. Treballava amb estreta relació amb la F-9; tant a una com a l'altra, per les baixes mesures de protecció, hi van haver-hi accidents amb morts i ferits.Besses, Montserrat. 2007, min. 15 i 30 segons. Inicialment produïa 4.000 kg de trinitrotoluol amònic i tetralita i va augmentar fins a 56.000 kg l'abril de 1937. Els seus 150 treballadors també van elaborar nous productes com la dinitronaftalina, mononitronaftalina, àcid pícric o el trinitrotoluol.

Fàbrica número 4 (F-4). La seva activitat principal fou la producció de cel·lulosa a partir de l'espart, més barat que el cotó, per fabricar posteriorment trilita o pólvora. Confiscació de l'empresa Papelera del Fluvià S.A. es va controlar a finals del 36 i va començar a produir, amb 224 obrers, després d'una remodelació. Estava instal·lada a Can Porxas, a la Canya d'Olot.Besses, Montserrat. 2007, min. 13.

Fàbrica número 5 (F-5). Destinada a l'elaboració de gasos tòxics. Adaptació d'una fàbrica de colorants del tèxtil situada a la Farga de Queralbs, al Ripollès. Estava dirigida per un químic, professor d'institut, anomenat Francesc Sánchez Mur i hi treballaven 199 persones. Va ser l'únic intent de col·laboració amb una fàbrica de fora de Catalunya, a la Marañosa, vora Madrid, que havia hagut d'aturar-se i traslladar-se a causa de la proximitat al front. Hi va haver discrepàncies entre Francesc Sánchez i el director de la Marañosa, ja que aquest segon volia dur els treballadors madrilenys a la F-5 argumentant que treballadors no qualificats no podrien produir el material a temps de participar en la guerra. No va arribar a produir gasos tòxics en sèrie. Sembla que en aquest cas, a diferència dels altres, sí que es demanava un cert secretisme sobre la naturalesa del que es feia dins la fàbrica.Besses, Montserrat. 2007, min. 32.