El bisbat de Macerata-Tolentino-Recanati-Cingoli-Treia - diocesi di Macerata-Tolentino-Recanati-Cingoli-Treia ; Dioecesis Maceratensis-Tolentina-Recinetensis-Cingulana-Treiensis - és un bisbat de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Fermo, que pertany a la regió eclesiàstica Marques. El 2004 tenia 134.412 batejats d'un total de 138.940 habitants. Des del 2014 està regida pel bisbe Nazzareno Marconi.
Territori miniatura|esquerra|El territori de la diòcesi miniatura|esquerra|El palau episcopal de Macerata miniatura|esquerra|La catedral de San Catervo a Tolentino La diòcesi comprèn 13 municipis de la província de Macerata: Appignano, Cingoli, Colmurano, Macerata, Montecassiano, Montefano, Montelupone, Pollenza, Porto Recanati, Recanati, Tolentino, Treia i Urbisaglia.
La seu episcopal és la ciutat de Macerata, on hi ha la catedral de San Giuliano. A Tolentino, Recanati, Cingoli i Treia hi ha les cocatedrals dedicades respectivament a San Catervo, San Flaviano, Santa Maria Assunta i a la Santissima Annunziata.
El territori està dividit en 67 parròquies.
Història La diòcesi actual és fruit de la unió de cinc seus episcopals, cadascuna amb la seva pròpia història, que sovint està estretament entrellaçada amb la d'altres diòcesis.
Diòcesi de Recanati L'origen de la diòcesi de Recanati és debatut. Segons alguns autors (Cappelletti i Compagnoni) Claudio, episcopus provinciae piceni, que el testimoni de sant Jeroni va ser un dels signants del concili de Rímini del 359Lanzoni, op. cit., p. 381. podria ser bisbe de Recina, el nom antic de Recanati abans de la seva destrucció a mans d'Alaric I a principis del .
La diòcesi de Recanati va ser erigida el 22 de maig de 1240Algunes fonts donen erròniament com a data el 22 de desembre (XI Kal. Ian. anziché XI Kal. Iun.). Nel Bullarium, vol. III a la butlla Rectae considerationis examine segueix una altra butlla Cum olim, sempre datada el 22 de maig, que tracta de l'erecció. Ambdues a Two churches: England and Italy in the thirteenth century, p. 84, Robert Brentano publica una carta del 4 de juliol de 1240 en la qual el papa informava el cardenal Sinibaldo Fieschi del trasllat. Encara que les dues fonts que donen la data errònia del 22 de desembre es contradiuen presentant una altra butlla Attendentes constantiam, datada el 15 de novembre, en la qual después del trasllat de la seu episcopal, es preveu una compensació per a la diòcesi d'Umana, privada de les rendres de Recanati. Apareéis a Giuseppe Cappelletti, Le Chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, Venècia 1848, vol. VII, p. 97-98, 198 e Giuseppe Colucci, Delle antichità picene, t. X, Fermo 1791, p. 230-234. amb la butlla Rectae considerationis del papa Gregori IX, amb territori desmembrat de la diòcesi de Numana. L'erecció de Recanati va ser motivada pel fet que Osimo s'havia unit a l'emperador Frederic Barbarroja, i això havia causat que el papa la privés de l'honor de ser ciutat episcopal i transferir els seus privilegis a la fidel Recanati.
No obstant això, en 1263 la ciutat s'havia unit al partit del rei de Sicília Manfred en lluita amb el papat. Això va provocar que el papa Urbà IV suprimís la diòcesi amb la Butlla Cives Recanatenses del 27 de juliol de 1263, annexionés el territori a la de Numana. A l'any següent, el 13 de març, el mateix papa, amb la butlla Recti statera Iudicii restaurà el bisbat d'Osimo i va reiterar la supressió de la diòcesi de Recanati. Quan Recanati va tornar a l'obediència papal, la diòcesi van ser retornada, amb la butlla Apostolicae SedisEl text de la butlla a: Cappelletti, op. cit., vol. VII, p. 205-206. de Nicolau IV de l'1 de desembre de 1289. A l'any següent, el papa va haver d'intervenir per ajustar algunes qüestions frontereres entre les diòcesis de Recanati i Numana.
A la nit entre el 9 i 10 de desembre 1294, durant l'episcopat de Salvo, segons narra la tradició, va tenir lloc el trasllat de la Santa Casa de Natzaret a Loreto (Ancona), que llavors formava part de la diòcesi de Recanati.
Mentrestant, la ciutat i les seves autoritats administratives havien unit a la facció dels gibel·lins trobant un bon oponent en el bisbe Federico, que estava del costat dels güelfs. El papa Joan XXII va intervenir en 1320, excomunicant primer els responsables de la violència contra el bisbe i sotmetent la ciutat a interdicció eclesiàstica (1 d'octubre) i després, el 18 de novembre, amb la butlla Sicut ex debito, suprimí una altra vegada la diòcesi de Recanati i va erigir en el seu lloc la de Macerata, de la qual el primer bisbe va ser el mateix Federico, tralladat de Recanati.
La victòria del partit güelf sobre els gibel·lins rebaixà la discòrdia i va permetre de nou l'erecció de la diòcesi de Recanati amb la butlla del papa Innocenci VI el 8 de gener de 1356; en aquesta ocasió, però, el papa va decidir unir-se aeque principaliter la seu de Recanati amb la de Macerata.
El bisbe, i més tard cardenal, Angelo Cino ser responsable de la reconstrucció de la catedral.
El 1507 el papa Juli II va retirar el santuari de Loreto a la jurisdicció del bisbe de Recanati i l'hi va donar en administració a un governador pontifici.
El 7 de gener 1516 la diòcesi de Recanati i Macerata es dividiren de nou, tot i que durant un temps van ser administrades conjuntament pel cardenal Giovanni Domenico de Cupis. La divisió de les dues seus es va perllongar fins a 1571, quan es va restaurar la unió.
El 17 de març de 1586 la diòcesi de Recanati va ser suprimida i es va erigir la diòcesi de Loreto, que va incorporar el territori. En el mateix any 1586 els territoris de Castelfidardo i Montecassiano, anteriorment pertanyents a Osimo, van ser traspassats a la diòcesi de Recanati.
A petició dels habitants de Recanati, Innocenci IX va decretar amb una butlla de 19 de desembre de 1591 la restauració de la diòcesi de Recanati, però va morir el 29 de desembre sense que es pogués posar en pràctica la seva decisió. Així que li va tocar al papa Climent VIII amb una nova butlla de 9 de febrer de 1592 confirmar la creació de la diòcesi i establir la unió aeque principaliter amb la de Loreto.
La unió va durar al 15 de setembre de 1934, quan, amb la butlla Lauretanae Basilicae del papa Pius XI, va ser suprimida la diòcesi de Loreto i el seu territori incorporat a la de Recanati, excepte el de la Basílica de Loreto, de conformitat amb els acords assolits amb el govern italià el 1929, se li va donar en administració directa a la Santa Seu; en memòria de la diòcesi als bisbes de Recanati els va ser concedit el títol de Recanati-Loreto. L'11 d'octubre de 1935 la totalitat del territori del municipi de Loreto (Ancona) va ser sotmès a l'autoritat religiosa de l'Administrador Pontifici i en el mateix territori, en conseqüència es va suspendre la jurisdicció del bisbe de Recanati-Loreto. El 24 de juny de 1965 Recanati va cedir formalment les parròquies de la ciutat de Loreto a la recentment erigida prelatura territorial de Loreto i va assumir simultàniament el nom de la diòcesi de Recanati.
El 1984 Castelfidardo va ser cedit de nou a la diòcesi d'Osimo, a canvi de la incorporació de la ciutat de Montefano.
Diòcesi de Macerata La diòcesi de Macerata, amb territori procedent de les diòcesis de Fermo i Camerino, va ser erigida el 18 de novembre de 1320 amb la butlla Sicut ex debitoEl text de la Butlla a: Cappelletti, op. cit., vol. III, p. 672-678. del papa Joan XXII, a costa de gibelina Recanati, de la que va incorporar el territori. Quan Recanati va recuperar la seu episcopal el 1356, les dues diòcesis es van unir aeque principaliter. Amb l'excepció del període 1516-1571, la unió va durar fins a març de 1586.
La diòcesi originalment estava immediatament subjecta a la Santa Seu i s'estenia fins al mar, incloent amb Recanati, també el territori de Loreto.
El 17 de març de 1586 va donar una gran porció de territori per a la construcció de la diòcesi de Loreto, inclosa la regió de Recanati. Això reduíx en gran manera l'àrea de Macerata, que va ser ampliada pel papa Sixt V el 1588 amb les ciutats de Pollenza i Urbisaglia,Aquesta darrera havia estat una antiga seu episcopal. retirades de la jurisdicció del bisbe de Camerino.
El 10 de desembre 1586 va ser erigida la diòcesi de Tolentino, que va estar acompanyat aeque principaliter a la seu de Macerata. El 24 de maig de 1589 les dues diòcesis es van convertir en sufragànies de l'arxidiòcesi de Fermo, elevada simultàniament a la categoria de seu metropolitana. Per compensar Macerata de la pèrdua de la submissió immediata a la Seu Romana, Sixte V va instituir aquell mateix any a la ciutat el tribunal de la Sacra Rota, que es van sotmetre al mateix arquebisbe de Fermo.
El seminari va ser establert pel bisbe Felice Centini el 1615; la seva darrera seu va ser, el 1954, l'antic convent dels agustins.
En 1984 la diòcesi de Macerata va adquirir el territori del municipi d'Appignano, que havia pertangut a la diòcesi d'Osimo.
Diòcesi de Tolentino Tolentino va ser una antiga seu episcopal del Picé, vinculat a la memòria de sant Catervo, patró de la ciutat i de la diòcesi. Segons la tradició Catervo hauria rebut el baptisme pel bisbe Probianus. Un altre bisbe conegut de Tolentino és Basilio, que va participar en els sínodes romans de 487, 489 i 502. Amb la invasió dels llombards, la diòcesi va desaparèixer i el seu territori va ser absorbit per Camerino.
La diòcesi va ser restablerta pel papa Sixte V el 10 de desembre de 1586 amb la butlla Super universas, amb territori desmembrat de la diòcesi de Camerino, i unida aeque principaliter a la diòcesi de Macerata.
El primer bisbe va ser Galeazzo Moroni, ja bisbe de Macerata, que va morir l'1 de setembre de 1613. El seminari va ser establert pel bisbe Papirio Silvestri en 1653 i va romandre obert fins al 1975.
Diòcesi de Cingoli Cingoli, ciutat romana, era un antic bisbat, vinculat a la memòria del sant bisbe Esuperanzio; d'aquesta diòcesi es coneixen els noms d'alguns bisbes, fins a la segona meitat del , un moment en què, arran de la invasió dels llombards, la diòcesi va desaparèixer i el seu territori va ser absorbit des d'Osimo.
El 19 d'agost de 1725 amb la butlla Romana Ecclesia del papa Benet XIII la diòcesi va ser restaurada i unida aeque principaliter a la diòcesi d'Osimo, que es va escindir. El bisbe Giacomo Lanfredini celebrar tres sínodes diocesans a Cingoli el 1736, el 1737 i el 1738. El bisbe Guido Calcagnini el 1777 va celebrar solemnement el reconeixement de les relíquies de Sant Esuperanzio i va erigir el seminari de la diòcesi. No obstant això, durant els segles XVIII i cap dels bisbes residí de forma permanent o per un període prolongat a Cingoli, a causa de la pobresa dels ingressos episcopals.
A la mort del bisbe Domenico Brizi (1964) les dues diòcesis van romandre vacants i, de fet, es van separar. Si bé la seu d'Osimo el 1972 es va unir in persona episcopi amb l'arxidiòcesi d'Ancona i Numana, la seu de Cingoli va ser donada en administració apostòlica als bisbes d'altres diòcesis de les Marques (Cassullo 1964-1968, Sabattani 1968- 69, Tonini 1969- 1975, Cecchi 1975-1976) fins a 1976.
El 1984 la diòcesi de Cingoli va adquirir cinc parròquies que havien pertangut a l'arxidiòcesi de Camerino.
Diòcesi de Treia Treia és una ciutat antiga, que va ser municipium en l'època romana i probablement seu episcopal, com testifica l'historiador Colucci, encara que no s'han transmès els noms dels bisbes. Amb la invasió dels llombards el Piceno va ser devastat i el territori de Treia va quedar sota la jurisdicció eclesiàstica de la diòcesi de Camerino.
La diòcesi de Treia va ser erigida el 8 de febrer de 1817 amb la butlla Pervetustam locorum del papa Pius VII, prenent territori de l'arxidiòcesi de Camerino, als arquebisbes de la qual els va ser concedida l'administració perpètua. El primer administrador va ser l'arquebisbe Nicola Mattei Baldini, qui va ser responsable de la construcció del seminari en 1837.