va ser una pintora, escultora, escriptora, dramaturga i escenògrafa surrealista.
Biografia Carrington va néixer el 6 d'abril de 1917 a Clayton Green, Lancashire, Anglaterra. La seva mare, Maureen, era irlandesa, filla d'una gran contacontes, i el seu pare, Harrold, era un industrial anglès amb èxit, que van formar una família profundament catòlica amb quatre fills: Patrick, Leonora, Gerard i Arthur.
Infantesa El 1920 la família Carrington es va traslladar a Crookhey Hall, una mansió victoriana a prop de Lancaster, que va tenir una influència notable en tota la seva producció artística. Quan Leonora tenia 10 anys es van tornar a mudar, però en els seus records ressorgeix com a Crackwood ('fusta esquerdada') tant en la seva obra escrita, com als seus quadres Crookhey Hall (1947), Inventory (1956), Country House (1957), i Red Cow (1989).
Des de petita va conviure amb l'existència de dos mons contrastats i contradictoris: la disciplina autoritària d'una societat patriarcal i cruel, versus un món de llibertat i imaginació nodrida per les seves pròpies lectures, pels contes celtes i les històries que li explicaven sa mare, la seva àvia i la seva nana irlandesa. Bona part de la seva obra prové d'aquesta rebel·lia contra l'autoritat patriarcal, així com de la fascinació pels indrets mítics i paradisíacs de la seva infància, poblats per déus, fades, monstres híbrids i bèsties fabuloses.
Els seus germans van ser enviats a la institució jesuïta de Stonyhurst College i Leonora va començar els estudis a casa sota la instrucció catòlica del pare O'Connor; durant aquesta època estava fascinada amb les històries de miracles. Paral·lelament van entrar a formar part dels Carrignton una institutriu francesa i una mainadera que es va fer càrrec de Leonora. La jove mainadera va encoratjar la seva ardent imaginació amb històries de crims terribles i amb contes sobrenaturals d'origen irlandès i alemany.
Als nou anys la van enviar a la primera escola de monges, el Holy Sepulchre, a Reading, on va estar un any, i va ser expulsada per mostrar molt poc d'interès en les assignatures impartides. A St. Mary's, a Ascot, va estar un altre any i va ser expulsada per fer preguntes compromeses que no tenien resposta i van descobrir que la seva escriptura il·legible prenia sentit en reflectir-la en un mirall.
Descobriment de la pintura Als 15 anys va ser enviada a l'internat de Miss Penrose a Florència, Itàlia, que va ser determinant per a la seva carrera: allà va descobrir les obres que estaven a la Galeria dels Uffizzi: la pintura fantàstica medieval amb escenes religioses, l'Apocalipsi, els màrtirs cristians, representació de crueltat i els monstres de la pintura flamenca, que van confirmar la seva creença en altres mons i en l'habilitat dels artistes per percebre'ls.
A l'estiu de 1934, amb 17 anys i sota protesta, va ser presentada en societat: va assistir als balls de Londres, va presenciar les carreres d'Ascot des de la Llotja Reial, i va debutar formalment en societat a l'Hotel Ritz. Va fer ficció aquests successos al seu conte La debutant, en què la protagonista parla amb la seva millor amiga, una hiena, i li proposa que la substitueixi a l'acte de la seva presentació en societat. Després de pintar el quadre The Inn of the Dawn Horse, la hiena no va tornar a aparèixer en la seva obra.
Dos anys més tard va convèncer sos pares per anar a una escola de pintura, tal com recorda en un passatge autobiogràfic del seu llibre La trompeta acústica. Així que va ser alumna a l'acadèmia del pintor purista Amédée Ozenfant, a Londres, on durant un any va tenir un sol model: una poma. En aquesta època va aficionar-se a llegir textos d'alquímia, passió que va mantenir tota la seva vida.
Encoratjada per l'exploració acurada de l'ofici de la pintura, gràcies als consells d'Ozenfant i, sobretot, a l'observació de les obres mestres del Renaixement italià, Leonora va adquirir el poder que dona la cuina pictòrica, i va comentar: “El que necessitava era tècnica. No idees. D'aquestes tot el món en té. La tècnica, en canvi, és allò que s'aprèn. Per això em vaig dedicar a estudiar les fórmules de la pintura”.
París i el surrealisme Sa mare li va regalar el llibre Surrealism, de Herbert Read, que portava la il·lustració de Max Ernst Deux enfants menaceés par un rossignol (1922), una imatge que “em va causar una gran impressió. Això, vaig pensar, sé el que és, ho entenc.” Quan va visitar l'Exposició Internacional Surrealista de Londres, va conèixer Max Ernst, i tots dos es van enamorar. Aquesta trobada va tenir una gran importància en la seva vida des d'una perspectiva artística. Poc de temps després, van fugir a París, i son pare la va repudiar. Molts dels contes que va escriure a França tenen per objectiu ridiculitzar els seus avantpassats, l'estil de vida de la seva família i la seva obsessió pel llinatge: La debutant, Els tres caçadors i L'oncle Sam Carrignton, entre d'altres.
Sota el guiatge de Max Ernst, va entrar al cercle artístic surrealista, encapçalat per André Breton, on va conèixer la seva gran amiga Remedios Varo. La seva identificació amb els animals la va allunyar del paper tradicional de les dones del regne surrealista nena musa; desafiant-lo, va revelar-se el seu poder com a dona fetillera.
Amb Max Ernst va trobar l'espai ideal que estimulava la seva creativitat i va trobar el seu estil personal. Els tres anys que va passar amb Max Ernst van significar la culminació del seu desig de ser pintora, escultora i escriptora, cosa que l'enfrontava amb la seva família, que no estava d'acord amb el fet que fos artista.
Durant el temps a París, necessitava fer introspectiva per poder avaluar la seva pròpia feminitat i ser capaç de saber el que li interessava, i reavaluar certes imatges de dones. El vehicle que utilitza per a reflexionar són els relats onírics, combinant característiques dels contes de fades, investigant la manera amb què els somnis ens serveixen per a reavaluar la nostra concepció d'allò que és real, bussejant en l'inconscient. En les seves narracions, el lector imagina com un somni que se li explica, sense atendre a la seqüència, si és lògica o no, sense sorprendre's dels personatges, sense esperar un principi i final raonable. Les seves narracions contenen molts personatges, però sempre són protagonitzats per dones. La seva fantasia elabora una revolució contra l'absència d'imatges que retraten la dona com a artista creativa madura.
Saint-Martin d'Ardeche El 1937 va escriure El petit Francis, quan el seu món va començar a trontollar: la Guerra Civil espanyola escampa el sentiment de desgavell per Europa, la latent Segona Guerra Mundial, el repudi del seu pare, i les terribles escenes que tenien ella, Ernst i Maria-Bethe, l'exdona d'ell. Un any més tard, es van traslladar a Saint-Martin d'Ardeche, una granja abandonada on va començar a esculpir sirenes alades, minotaures i criatures fantàstiques als murs i rampes, i a la part exterior un gran baix relleu. El mateix any, va participar en la gran Exposició Internacional del Surrealisme a París i a Amsterdam, va publicar La Maison de la peur amb pròleg de Max Ernst i, també, va escriure i publicar La dama oval, il·lustrada per Max Ernst.
Leonora llegia molt, coneixia obres sobre els gnòstics, els celtes, el budisme tibetà, la càbala i les ciències, i El llibre dels morts, el I Ching i Alícia en terra de meravelles. Gaudeix dels contes de terror –sobretot del britànic Montague Rhodes James per les històries de fantasmes– i les novel·les policíaques.
La Segona Guerra mundial A l'esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939, van empresonar Max Ernst en un camp de concentració per ser alemany, un estranger del bàndol enemic. Leonora va aconseguir alliberar-lo. En aquestes dates és quan fa el quadre Retrat de Max Ernst, on el pinta amb mitjons de ratlles i abric de pèl roig, amb un paisatge gèlid de fons. Ernst, alhora, va pintar Leonora a la llum de l'alba, una figura fosca que emergeix d'un bosc salvatge surrealista. El govern francès va tornar a empresonar Max Ernst, però aquesta vegada Leonora no el va poder alliberar.
Els companys surrealistes fugien de França i Leonora, sola i traumatitzada, va fugir a Madrid, on poc de temps després la van ingressar en una clínica psiquiàtrica a Santander el 1940, per un col·lapse nerviós. Va aconseguir sortir del psiquiàtric, gràcies a la intervenció de Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya. Però la seva família, que no havia anat a visitar-la, pretenia enviar-la a una altra clínica a Sud-àfrica. Abans d'embarcar al vaixell a Lisboa, es va escapar de la seva cuidadora i va refugiar-se a l'ambaixada mexicana, on va esperar al diplomàtic Renato Leduc, al qual coneixia dels temps parisencs.
Mèxic Es va casar amb Renato Leduc a la mateixa ambaixada mexicana per poder anar a Amèrica, primer van anar a Nova York i després es van establir a la Ciutat de Mèxic, on el matrimoni es va divorciar al cap de poc de temps. Durant aquest període el que més la preocupava era tornar a pintar, tornar a crear.
Va conèixer el psicoanalista i escriptor Pierre Mabille, i la seva dona Jeanne Megnen, els quals la va animar a escriure sobre la seva expe miniatura|305x305px|Casa Estudi Leonora Carrington riència traumàtica al sanatori. Comença a escriure Memòries d'abaix, una crònica sobre la bogeria: “Començo, per tant, al moment en què es van emportar Max (Ernst) per segona vegada a un camp de concentració, escortat per un gendarme que portava un fusell (maig de 1940). Jo vivia a Saint-Martin d'Ardèche. Vaig estar plorant diverses hores en el poble, després vaig tornar a casa meva, on em vaig passar vint-i-quatre hores provocant-me vòmits amb aigua de tarongina, interromputs per una petita migdiada. Esperava desviar el meu patiment amb aquests espasmes que em sacsejaven l'estómac com terratrèmols. Ara sé que aquest no era sinó un dels aspectes d'aquests vòmits: havia vist la injustícia de la societat, volia netejar-me jo mateixa primerament, i després anar més lluny de la seva brutal ineptitud. El meu estómac era l'espai on s'assentava la societat, però també el punt per on m'unia a tots els elements de la terra. Era el mirall de la terra, el reflex del qual és tan real com la persona reflectida.” Aquesta referència recorda la seva facultat d'escriure amb les dues mans a la vegada, i al revés. “Sí, soc ambidextra com els bojos. Però alhora estic més boja que quan vaig entrar a la casa de bojos”, exagera ella, amb el seu habitual humor negre. En Memòries d'abaix, la frontera entre biografia i ficció és borrosa. Però, paradoxalment, és un document històric molt precís. Leonora mostra una gran memòria, i al text disfressa el seu col·lapse mental sota l'aparença d'un viatge d'autoconeixement, tant per raons poètiques com per la mateixa supervivència de Leonora. La seva experiència amb la teràpia amb el medicament Luminal la compara amb “la d'haver estat morta”; això va tenir una repercussió immensa en la seva obra literària, va inaugurar una segona fase en la seva producció, i el gran tema que domina la seva obra literària a partir d'aquest període és en les seves paraules: “Intento comprendre la mort, per tenir menys por” (1943).
Chiqui, Remedios... Per mitjà de la parella formada per Benjamin Péret i Remedios Varo va conèixer el fotògraf hongarès refugiat Emérico Chiki Weisz, amb qui es va casar el 1946 i van tenir dos fills: Gabriel (1946) i Pablo (1948).
Durant aquesta època de la seva vida a Mèxic, estava acompanyada per Remedios Varo, Benjamin Péret, Kati Horna, Emérico Weisz i Gunther Gerso; després s'aniria ampliant el grup amb Juan Rulfo, Octavio Paz i Carlos Fuentes. Leonora era una dels pocs europeus que tenia accés a l'estudi de Frida Kahlo durant els anys 40, fins va ser convidada al segon casament de Diego Rivera i Frida Kahlo. Frida moriria al poc temps, el 1954, i uns sis anys després, Leonora, juntament amb Remedios Varo i Alice Rahon, li van fer una exposició d'homenatge a Frida Kahlo.