La Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya (Christlich Demokratische Union Deutschlands, abreviat CDU) es va fundar el 1945 al final de la Segona Guerra Mundial com a aliança dels líders d'orientació cristiana.

Entre les seves personalitats més destacades figuren els cancellers Konrad Adenauer, Ludwig Erhard, Kurt Georg Kiesinger, Helmut Kohl i l'antiga líder del partit Angela Merkel.

Història A diferència dels altres partits alemanys de la postguerra, la CDU/CSU és un partit fonamentalment nou format per cristians catòlics i protestants de tots els estrats socials i grups d'ingressos que creien que les diferències confessionals no tenien relació amb els problemes polítics. Molts dels líders de la CDU van sortir dels camps de concentració del tercer Reich, on havien anat a parar igualment catòlics i protestants, jesuïtes i ministres, empresaris i líders obrers. Aquesta col·laboració política entre catòlics i protestants va ser una resposta a un profund anhel del poble alemany d'harmonia política entre aquests grups antagònics des de la Reforma.

Konrad Adenauer formà una coalició de CDU/CSU, Partit Democràtic Lliure (FDP), i el Partit Alemany (DP) després de guanyar les eleccions federals alemanyes de 1949, Adenauer va iniciar la reconstrucció de l'Alemanya Occidental i va ajudar a convertir la nació en una potència econòmica gràcies a l'ajuda del Pla Marshall, sense oblidar la reconciliació d'Alemanya amb França i les altres potències aliades. Tot i guanyar les eleccions federals alemanyes de 1953, que van tenir lloc poc després de la insurrecció del 17 de juny al Berlín Est, per majoria absoluta, amplià el seu govern amb la incorporació de la Lliga dels Expulsats. Les eleccions de 1953 van suposar la confirmació de la política d'Adenauer d'aconseguir la igualtat per a Alemanya i les altres nacions del món lliure i d'obviar una política de totalitarisme i radicalisme.

L'abril de 1972, Rainer Barzel va intentar desbancar el canceller socialdemòcrata Willy Brandt mitjançant una moció de censura, fracassant contra tot pronòstic, i com a conseqüència es van avançar les eleccions al novembre de 1972 en les que Barzel la CDU/CSU va patir una clara derrota davant Brandt. El maig de 1973 el govern de Brandt volia aprovar una llei per permetre l'ingrés de les dues Alemanyes a l'ONU i Barzel, intentant buscar una postura moderada, va demanar al seu grup parlamentari que hi votés a favor però els diputats de la CDU/CSU van rebutjar la seva proposta en una votació secreta, i en veure que el seu propi partit no el seguia ni respectava la seva autoritat, Barzel ho va interpretar com un vot de censura intern i va dimitir immediatament, deixant el camp lliure perquè Helmut Kohl assumís la presidència del partit un mes després, el juny de 1973.

Lideratge de Helmut Kohl miniatura|Viatge de Helmut Kohl a Polònia el 1989 Helmut Kohl va continuar exercint el lideratge de l'oposició fins que, el 1982, els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP) es van desmarcar de la majoria socialdemòcrata que donava suport al govern i una moció de censura de liberals i democristians va desplaçar Helmut Schmidt del poder i va convertir Kohl en canceller de la República Federal Alemanya, guanyant de manera consecutiva les eleccions al Bundestag el 1983 i 1987 a l'Alemanya occidental i les de 1990 i 1994 ja a l'Alemanya reunificada. Després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, Kohl va liderar l'entesa diplomàtica i econòmica que va culminar amb la unificació de les dues Alemanyes el 1990, va estrènyer llaços amb el president francès François Mitterrand per impulsar la política europea, va ser un dels artífexs del Tractat de Maastricht i de la creació de l'euro, a més d'avançar en l'Espai de Schengen de lliure circulació.

Lideratge de Wolfgang Schäuble Després de la derrota de la CDU/CSU a les eleccions federals alemanyes de 1998, Wolfgang Schäuble va succeir el seu mentor Helmut Kohl com a president de la CDU, però l'any 1999, el partit es va veure immers en una crisi institucional sense precedents quan es va destapar l'existència de comptes secrets i donacions financeres il·legalment ocultades durant l'era de Kohl. L'escàndol va ensorrar la reputació pública de Kohl i va forçar la dimissió de Schäuble com a president del partit a principis de 2000, obrint les portes a una renovació generacional absoluta, sent rellevat per Angela Merkel.

Lideratge d'Angela Merkel Angela Merkel seria escollida líder de la coalició quan Edmund Stoiber va perdre les eleccions federals alemanyes de 2002 davant Gerhard Schröder. Merkel fou una excepció dins el seu partit ja que la CDU, històricament, havia estat un partit d'homes, catòlics i del sud, a més d'un conservadorisme social molt marcat. A més de ser dona, Merkel és protestant (evangèlica), del nord (Hamburg), i més centrista en les seves posicions polítiques. Merkel fou la candidata a cancellera a les eleccions federals alemanyes de 2005 per la coalició CDU/CSU, que si bé guanyà les eleccions no disposà de prou escons com per formar govern sola. Després d'un període de negociació entre la CDU/CSU i el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) hom acordà un govern de coalició, del qual ella seria líder. El 22 de novembre del 2005 esdevingué la primera dona cancellera d'Alemanya. Quan esclatà la crisi de la zona euro, Alemanya era el major creditor del govern grec, i Merkel va imposar mesures d'austeritat als deutors com Grècia.

Merkel fou capaç de revalidar el seu mandat el 2009 en guanyar novament les eleccions federals per majoria simple. El 28 d'octubre de 2009 es constituí el nou govern de coalició entre la CDU, CSU i Partit Democràtic Lliure (FDP) encapçalat per Merkel basant les seves polítiques en l'austeritat econòmica.

En les eleccions del 22 de setembre de 2013 els liberals van perdre tots els seus diputats al Bundestag, obligant al partit de Merkel a buscar socis alternatius de govern i es repetí la gran coalició del seu primer govern amb l'SPD. El manteniment del bon ritme de l'economia apuntalà Alemanya com a peça bàsica de la Unió Europea, que des del 2015 es veié sacsejada per la crisi dels refugiats, davant la qual Merkel fou la principal valedora d'un sistema de quotes d'acollida que fou o bé ignorat o bé frontalment rebutjat per la majoria d'estats membres de l'organització, i obrí les portes a la immigració el 31 d'agost de 2015, acollint entre 2015 i 2016 1.164.000 persones que van demanar l'asil, provinents sobretot d'Afganistan, Síria i l'Iraq. Tot i que inicialment milions d'alemanys van acollir els migrants, la Willkommenskultur va acabar a principis del 2016, després que els migrants foren responsables d'una onada sense precedents d'agressions sexuals de masses a dones a Colònia durant les celebracions de Cap d'Any.

El 24 de setembre de 2017 es varen celebrar les eleccions Federals Alemanyes. Angela Merkel es presentava a la selva quarta reelecció i s'endugué una alta victòria. Va obtenir un 32,9% dels vots, mentre que el seu rival més fort, el socialista Martin Schulz, un 20,5%. El desembre de 2018 va anunciar que no repetiria com a candidata del partit a les eleccions federals alemanyes de 2021. A més, va abandonar el lideratge de la Unió i va ser substituïda per Annegret Kramp-Karrenbauer, de caràcter centrista.

Lideratge d'Annegret Kramp-Karrenbauer Annegret Kramp-Karrenbauer presidia el partit però Angela Merkel continuava sent la cancellera d'Alemanya i això va restar marge de maniobra i autoritat a Kramp-Karrenbauer. El maig de 2019, la CDU va obtenir uns resultats molt dèbils a les eleccions europees, fet que va augmentar les crítiques de l'ala més conservadora de la formació, que exigia un gir a la dreta per frenar l'ascens d'Alternativa per a Alemanya (AfD). El juliol de 2019, per intentar guanyar pes institucional, Kramp-Karrenbauer va assumir el càrrec de ministra de Defensa, però el seu lideratge orgànic va seguir qüestionat. El detonant del final del seu lideratge va ser la crisi política de Turíngia el febrer de 2020 quan els diputats regionals de la CDU van votar amb l'AfD per investir un president regional del Partit Democràtic Lliure (FDP) trencant el "cordó sanitari" que la direcció federal de la CDU defensava. Kramp-Karrenbauer va anar a Turíngia per intentar imposar la seva autoritat i exigir noves eleccions, però la delegació regional del seu propi partit va desobeir les directrius. Davant l'evidència que no controlava les estructures territorials de la formació i la pèrdua d'autoritat, el 10 de febrer de 2020, Annegret Kramp-Karrenbauer va anunciar la seva renúncia a la presidència de la CDU i va renunciar definitivament a ser la candidata a la cancelleria per a les eleccions federals alemanyes de 2021.

Lideratge d'Armin Laschet El 16 de gener de 2021 Armin Laschet va esdevenir president de la CDU, en substitució d'Annegret Kramp-Karrenbauer, qui havia renunciat el febrer del 2020. El congrés on es farien les votacions, previst per a aquell abril, es va haver d'ajornar per la Pandèmia de COVID-19 i altre cop en les noves dates del desembre. En el congrés definitiu Laschet es va imposar per 521 a 466 vots a Friedrich Merz, el candidat més conservador, qui en la primera volta havia quedat cinc vots per davant, però va dimitir després de la derrota del partit a les eleccions federals alemanyes de 2021, el seu pitjor resultat des de 1949.

Lideratge de Friedrich Merz Friedrich Merz va ser elegit líder de la CDU el 22 de gener de 2022 i a les portes de les eleccions federals alemanyes de 2025 el partit va entrar en crisi entre Friedrich Merz i Angela Merkel i el sector centrista del partit, en fer una proposició de llei per restringir la immigració, que va rebre el suport d'Alternativa per Alemanya (AfD), tot i que finalment la proposta va ser derrotada en el parlament.

Després de guanyar les eleccions federals de 2025, el 9 d'abril, Friedrich Merz va anunciar que s'havia arribat a un acord entre la CDU i l'SPD per formar un govern de gran coalició i l'11 d'abril, es va acordar que Merz seria elegit canceller el 6 de maig, però va perdre la primera votació, havent d'esperar a una segona votació el mateix dia. El mateix dia a la tarda va ser elegit canceller per 325 diputats. El líder de la CDU al Bundestag Jens Spahn el 18 de juliol de 2026 va dimitir després de recórrer a la gestació subrogada per ser pare després d'haver criticat el mètode.

Ideologia La CDU es defineix com un partit demòcrata cristià i conservador.

Resultats electorals Parlament Federal (Bundestag) Any Líder Circum. Llista Escons +/– Govern Vots % Vots % 1949Konrad Adenauer 5,978,636 25.2 (#1) 1953 9,577,659 34.8 (#1) 10,016,594 36.4 (#1) 82 1957 11,975,400 39.7 (#1) 11,875,339 39.7 (#1) 25 1961 11,622,995 36.3 (#2) 11,283,901 35.8 (#2) 21 1965 12,631,319 38.9 (#2) 12,387,562 38.0 (#2) 1 1969 Kurt Georg Kiesinger 12,137,148 37.1 (#2) 12,079,535 36.6 (#2) 1 1972 Rainer Barzel 13,304,813 35.7 (#2) 13,190,837 35.2 (#2) 15 1976Helmut Kohl 14,423,157 38.3 (#2) 14,367,302 38.0 (#2) 15 1980 13,467,207 35.6 (#2) 12,989,200 34.2 (#2) 16 1983 15,943,460 41.0 (#1) 14,857,680 38.1 (#2) 17 1987 14,168,527 37.5 (#2) 13,045,745 34.4 (#2) 17 1990 17,707,574 38.3 (#1) 17,055,116 36.7 (#1) 83 1994 17,473,325 37.2 (#2) 16,089,960 34.2 (#2) 24 1998 15,854,215 32.2 (#2) 14,004,908 28.4 (#2) 46 2002Angela Merkel 15,336,512 32.1 (#2) 14,167,561 29.5 (#2) 8 2005 15,390,950 32.6 (#2) 13,136,740 27.8 (#2) 10 2009 13,856,674 32.0 (#1) 11,828,277 27.3 (#1) 14 2013 16,233,642 37.2 (#1) 14,921,877 34.1 (#1) 61 2017 14,027,804 30.2 (#1) 12,445,832 26.8 (#1) 54 2021Armin Laschet 10,445,571 22.6 (#2) 8,770,980 19.0 (#2) 49 2025Friedrich Merz 11,194,700 22.55 12,601,967 25.46 (#1) 12

Parlament Europeu