Un banc públic és un banc, una institució financera, en la qual un estat, un municipi o actors públics en són els propietaris. Es tracta d'una empresa sota control governamental.Banque publique : une entreprise bancaire qui dépend de l'État - ComprendreChoisir.com
Els bancs públics o de propietat estatal es van proliferar globalment a finals del segle XIX i principis del segle XX com a agents vitals de la industrialització, tant als països capitalistes com als socialistes. L'any 2012, els bancs estatals encara posseïen i controlaven fins al 25% del total dels actius bancaris mundials.
Els defensors de la banca pública argumenten que els responsables polítics poden crear bancs del sector públic per reduir els costos dels serveis governamentals i de les infraestructures; protegir i ajudar els bancs locals; oferir serveis bancaris a persones i entitats desateses per la banca del sector privat; i promoure tipus particulars de desenvolupament econòmic que reflecteixin les nocions compartides de bé social de les comunitats polítiques.
Definicions Segons el Public Banking Institute, "un banc públic és un banc de dipòsit autoritzat en el qual es dipositen fons públics. Un banc públic és propietat d'una unitat de govern —un estat, comtat, ciutat o grup— i té el mandat de servir una missió pública que reflecteixi els valors i les necessitats del públic que representa"."What's the Definition of a Public Bank?". Public Banking Institute. Consultat el 14 de juliol de 2018. Segons Ellen Brown, la propietat pública d'un banc és diferent del socialisme d'estat, ja que aquest últim implica la propietat governamental dels mitjans de producció, mentre que la banca pública implica la supervisió governamental del sistema de crèdit i dèbit que facilita l'intercanvi econòmic, inclòs el dels mercats lliures.Brown, Ellen (2013). The Public Bank Solution. Third Millennium Press. pàg. 3.
Els bancs públics són propietat dels governs i estan gestionats per aquests, mentre que les cooperatives de crèdit són entitats privades que pertanyen col·lectivament als seus membres. Als Estats Units, la llei federal prohibeix a les cooperatives de crèdit concedir préstecs comercials que superin el 12,25% dels seus actius totals. Això impedeix efectivament que les cooperatives de crèdit funcionin principalment com a institucions emissores de crèdit.
Funcionament Els bancs públics es presenten en una gran varietat de models. Un banc públic es pot capitalitzar mitjançant una inversió inicial de la ciutat o de l'estat, així com a través dels ingressos per impostos i taxes. Un banc públic, igual que un banc privat, pot rebre ingressos fiscals i altres ingressos governamentals en forma de dipòsits, crear diners en forma de crèdit bancari i prestar a tipus d'interès molt baixos. Allà on els bancs privats estan obligats pel seu model de negoci a aprofitar els tipus d'interès baixos cobrant tipus més alts als prestataris, un banc públic no té accionistes a qui pagar i, per tant, pot traslladar aquests tipus baixos als prestataris, com ara agències públiques, empreses locals, residents i estudiants. Al mateix temps, com que gran part del finançament d'un banc públic prové de dipòsits estatals que, d'una altra manera, obtindrien més rendiment en un banc privat, hi ha un subsidi ocult que actua com una transferència dels contribuents als prestataris.
Els bancs públics també poden associar-se amb bancs locals (avalant o garantint els seus préstecs) per finançar projectes que, d'una altra manera, es quedarien sense finançament. Aquesta col·laboració amb els bancs locals porta els defensors de la banca pública a afirmar, com el president del Banc de Dakota del Nord, Eric Hardmeyer, que els bancs públics són socis, i no competidors, de les institucions financeres privades locals.
Història Història antiga Al món antic, abans de l'aparició dels mercats reguladors de preus, els temples proporcionaven i supervisaven els pesos i les mesures crítics per a l'intercanvi. El règim legal ampliat de Mesopotàmia incloïa l'administració de preus i tipus d'interès fixos establerts pel costum públic, com un sicle per mina, una taxa que es va mantenir estable durant mil anys.
Europa medieval, renaixentista i moderna Molt destacats al segle XIV, els Mons Pietatis (Mont de Pietat) eren institucions benèfiques de crèdit que prestaven diners a un interès baix o nul, amb la garantia d'objectes deixats en penyora, amb l'objectiu declarat de protegir els clients de la usura. Els beneficis s'utilitzaven per pagar els empleats i ampliar l'abast de la seva tasca benèfica. Les institucions prenien la forma d'entitats autònomes o de corporacions municipals. Periòdicament, els beneficis nets dels interessos s'aplicaven a les reserves de capital de les entitats, i el superàvit s'utilitzava per abaixar els tipus d'interès en el cicle següent.
Molts tipus de bancs eclesiàstics van servir com a primers bancs públics. En el seu assaig sobre la història del crèdit, Elise Dermineur i Yane Svetiev afirmen que les estructures de l'església "(abadies, convents, Mons pietatis) podien concedir crèdits i registrar les transaccions en els seus propis llibres de comptes. Les demarcacions parroquials també concedien crèdits".
Els primers bancs públics catalans incloïen la Taula de Canvi (establerta el 1401 a Barcelona), dissenyada per desviar els dipòsits dels bancs privats i finançar el deute a curt termini; el primer i segon Banco di San Giorgio (1408 i 1530), amb missions que reflectien objectius d'extingir el deute públic i orientar les pràctiques bancàries cap al bé públic; el Banco della Piazza di Rialto a Venècia (1587) per pagar deutes públics; i el Banch de la Ciutat (1609), que permetia l'ús limitat de monedes inferiors per part del públic en general.
A la resta d'Europa, el Banc d'Amsterdam (1609) es va proposar simplificar i estandarditzar les monedes i altres intercanvis, i aviat s'hi van unir altres bancs de canvi holandesos, molts dels quals van sobreviure fins ben entrat el segle XIX. A Alemanya i Suïssa, molts municipis van formar bancs entre els segles XV i XVII. L'estatut del consell municipal de Basilea declarava que "el nostre banc municipal es funda per beneficiar el bé públic". El Banc d'Hamburg (1619) era un banc públic basat en el model d'Amsterdam, però amb un paper de crèdit ampliat i un magatzem de gra per a la ciutat. Més tard van aparèixer bancs públics emissors de moneda a Suècia, Anglaterra, França, Viena i Prússia.
Alemanya contemporània Segons estudis de l'OCDE, el sistema bancari públic alemany controla el 40% del total dels actius bancaris d'Alemanya. Segons l'Associació de Bancs Públics Alemanys (VOB), els actius totals dels bancs públics a Alemanya a finals de 2016 ascendien a 2.900 milers de milions d'euros, i els bancs públics alemanys tenen 75.000 empleats.
Els Landesbanken a Alemanya són un grup de bancs de propietat estatal que es dediquen principalment a la banca de llibre o a l'engròs. Els bancs de la Sparkassen-Finanzgruppe són caixes d'estalvis públiques que funcionen amb un mandat de servei públic i desenvolupament local. Qualsevol persona pot obrir un compte personal en un banc Sparkassen, i aquests ofereixen préstecs per a petites empreses i compradors d'habitatges.
L'escriptora financera Frances Coppola sosté que els Landesbanken d'Alemanya es troben en diverses etapes de "zombificació", sent ineficients i poc rendibles després de la crisi econòmica global de 2008. Coppola també argumenta que els bancs Sparkassen pateixen de baixos rendiments per als estalviadors, baixos beneficis i una competència creixent dels prestadors en línia. Escrivint per al Public Policy Institute for Wales, Craig Johnson argumenta de manera similar que els bancs Sparkassen han tingut problemes per generar beneficis a causa de la seva incapacitat de donar rendiments sòlids als estalviadors. No obstant això, Ellen Brown escriu que els Landesbanken i les Sparkassen han subministrat liquiditat a les economies locals d'Alemanya quan els bancs privats van deixar de prestar i, en canvi, es van dedicar a comportaments de risc, comportaments que van ajudar a provocar la crisi econòmica mundial del 2008.
Austràlia El Commonwealth Bank d'Austràlia es va establir mitjançant la Llei del Banc de la Mancomunitat i va obrir el 1911. Abans de la seva privatització (el banc es va privatitzar completament el 1996), el banc podia emetre el crèdit d'Austràlia als ciutadans en forma de préstecs. A més, els sis estats australians havien establert bancs de propietat governamental, entre els quals destaquen el Queensland Government Savings Bank, el State Bank of Victoria, el State Bank of South Australia, el State Bank of New South Wales, Bankwest (Austràlia Occidental) i el Trust Bank of Tasmania.
Canadà Establert com a banc privat el 1934, el Banc del Canadà va ser nacionalitzat el 1938 amb el mandat de prestar al govern federal i a les províncies. Aquests préstecs feien que el deute públic fos lliure d'interessos. Durant la Segona Guerra Mundial, el Banc del Canadà va finançar un gran esforç bèl·lic, ajudant a crear la tercera marina més gran del món. Després de la guerra, el banc va subvencionar les terres de cultiu i l'educació dels veterans, va finançar infraestructures, aeroports i tecnologia, i va ajudar el govern a establir les pensions i l'atenció mèdica (Medicare). A principis de la dècada de 1960, el Banc del Canadà va començar a restringir l'oferta monetària de la nació per frenar la inflació, i cap al 1974 el banc ja no prestava diners al govern.
Estats Units Als segles XVII i XVIII, les assemblees colonials governants de les tretze colònies van començar a assumir les funcions de préstec dels bancs per generar ingressos i finançar l'agricultura i el desenvolupament. Els governs establien oficines anomenades "bancs de terres" (land banks) i emetien i prestaven paper moneda. Els préstecs es retornaven segons un calendari de pagaments regulars per evitar la inflació i garantir la correspondència amb la lliura esterlina anglesa. Els baixos impostos derivats d'aquests mecanismes de finançament públic van ser en part responsables de la ràpida expansió econòmica de les colònies. El Bank of Pennsylvania, autoritzat el 1793, va permetre a l'estat utilitzar els seus dividends per finançar les despeses del govern sense cap impost directe durant els següents 40 anys.
A la primera part de l'Amèrica del segle XIX, abans que es tanqués el Segon Banc dels Estats Units, els estats es van afanyar a establir bancs totalment públics o parcialment públics. Hi havia una variació considerable sobre quina part pública i quina part privada hi havia en el seu disseny. En gairebé tots els casos, les legislatures estatals van crear bancs centrals per proporcionar diners i regular els altres bancs dels seus estats. Cap al 1831, més de 400 bancs havien estat autoritzats mitjançant lleis específiques en els 24 estats existents. En molts casos, les legislatures prenien decisions polítiques sobre els tipus de préstecs i crèdits que havien de proporcionar aquests bancs. Algunes d'aquestes institucions gestionades pels estats van duplicar l'èxit dels bancs de terres de les assemblees colonials a l'hora de cobrir les despeses del govern. Per exemple, el Banc Central de Geòrgia va cobrir totes les despeses de l'estat des del 1828 fins al 1842.
Almenys dos bancs estatals eren totalment de propietat pública: el Vermont State Bank i el Bank of Kentucky (que més tard va ser substituït per l'igualment públic Bank of the Commonwealth of Kentucky). Aquests bancs, igual que el Banc de Dakota del Nord més endavant, eren propietat exclusiva de l'estat, estaven governats per funcionaris nomenats per la legislatura i es basaven en el crèdit de l'estat.