La Segona Guerra del Nord (1655-1660, també Primera o Petita Guerra del Nord) es va lliurar entre l'Imperi Suec i els seus adversaris de la Confederació de Polònia i Lituània (1655-1660), Rússia (1656-58), Brandenburg-Prússia (1657-1660), la Monarquia dels Habsburg (1657-1660) i Regne de Dinamarca i Noruega (1657-58 i 1658-60). Les Províncies Unides sovint intervingueren contra Suècia.
En 1655, Carles X Gustau de Suècia va envair i va ocupar l'oest de Polònia-Lituània, la meitat oriental de la qual estava ja ocupada per Rússia. El ràpid avanç suec ràpid va arribar a ser conegut a Polònia com el “Diluvi suec”. El Gran Ducat de Lituània es va convertir en un feu suec, els exèrcits regulars polonesolituans es van rendir i el rei polonès Joan II Casimir Vasa va fugir cap als Habsburg. Frederic Guillem I de Brandenburg i el Duc de Prusia inicialment van donar suport al parlament de Prússia reial, però es van aliar amb Suècia a canvi de rebre el Ducat de Prússia com a feu suec. Amb l'explotació dels dolorosos sentiments religiosos de la població catòlica romana sota l'ocupació protestant i l'organització dels caps militars polonesolituans a la Confederació Tyszowce, Joan II Casimir Vasa va aconseguir recuperar terreny en 1656. Rússia va aprofitar el revés suec, va declarar la guerra a Suècia i empenyé envers Lituània i la Livònia Sueca.
Carles X Gustau va concedir llavors a Frederic Guillem la plena sobirania en el Ducat de Prússia a canvi d'ajuda militar, i en el Tractat de Radnot es va aliar amb el monarca transsilvà Jordi Rákóczi II que va envair Polònia-Lituània des del sud-est. Joan II Vasa va trobar un aliat en Leopold I d'Habsburg, els exèrcits del qual creuaren a Polònia-Lituània des del sud-oest. Això va desencadenar la invasió per part de Frederic III de Dinamarca de la part continental de Suècia a la primavera de 1657, en un intent de saldar vells comptes de la Guerra de Torstenson mentre Suècia estava ocupada en un altre lloc. Brandenburg va abandonar l'aliança amb Suècia quan se li va garantir la plena sobirania en el Ducat de Prússia, per part del rei de Polònia, en els tractat de Wehlau-Bromberg.
La guerra de Frederic III a Suècia va donar a Carles X Gustau una raó per abandonar el carreró sense sortida de Polònia-Lituània i lluitar, en lloc d'això, contra Dinamarca. Després de fer marxar el seu exèrcit cap a l'oest i realitzar una perillosa travessa dels estrets congelats en l'hivern de 1657-1658, va sorprendre als no preparat Frederic III a les illes daneses i el va obligar a rendir-se. Al Tractat de Roskilde, Dinamarca va haver d'abandonar totes les províncies daneses en el qual avui és el sud de Suècia. Els aliats anti-suecs mentrestant neutralitzaren l'exèrcit de Transsilvània i les forces poloneses devastaren la Pomerània sueca.
En 1658 Carles X Gustau va decidir que en comptes de tornar a les fortaleses sueques restants de Polònia-Lituània, preferia atacar Dinamarca de nou. Aquesta vegada, Dinamarca va resistir l'atac i els aliats antisuecs perseguiren Carles X Gustau a Jutlàndia i la Pomerània sueca. Al llarg de 1659, Suècia estava defensant els seus bastions a Dinamarca i a la riba sud del Bàltic, mentre els aliats guanyaven poc i es negociava la pau. Quan Carles X Gustau va morir al febrer de 1660, el seu successor es va conformar amb el Tractat d'Oliva amb Polònia-Lituània, els Habsburg i Brandenburg a l'abril i el Tractat de Copenhaguen amb Dinamarca al maig. Suècia va mantenir la major part dels seus guanys de Roskilde, el Ducat de Prússia va esdevenir un estat sobirà, i d'altra banda les parts tornaren en gran part al statu quo ante bellum. Suècia ja havia conclòs una treva amb Rússia en 1658, que va donar pas a una solució definitiva al Tractat de Cardis en 1661.
Terminologia A la historiografia alemanya, russa i escandinava, aquests conflictes foren anomenats tradicionalment com a Primera Guerra del NordFrost (2000), p.13 El terme "Segona Guerra del Nord", encunyat per la historiografia polonesa (Druga Wojna Północna), ha estat adoptat últimament, i cada cop més, per part de la historiografia en alemany i anglès. Un altre terme ambigu per fer referència a la Segona Guerra del Nord és "Petita Guerra del Nord",Lloyd (1970), p. 172,176 que no obstant això pot fer referència també a la guerra de 1741-1743. A Polònia, el terme "El Diluvi" és també ambigu, atès que de vegades es fa servir per a una sèrie més àmplia de guerres contra Suècia, Brandenburg-Prússia, Rússia, Transsilvània i els cosacs.
Preludi En 1648, la Pau de Westfàlia havia posat fi a la Guerra dels Trenta Anys, durant la qual l'Imperi suec va sorgir com la nova potència europea al costat de França. A la Guerra de Torstenson, un conflicte de la Guerra dels Trenta Anys, Suècia havia derrotat l'ex gran poder bàltic, Dinamarca. Suècia havia estat en pau amb Rússia des del Tractat de Stolbovo, que havia posat fi a la Guerra d'Íngria en 1617.Anisimov (1993), p.52 Suècia havia romàs en un estat de guerra amb la Confederació de Polònia i Lituània des del Guerra suecopolonesa (1626-1629), que es va concloure per treves repetidament renovades (Altmark, Stuhmsdorf).Press (1991), p.401
miniatura|Joan II Casimir Vasa de Polònia D'altra banda la Confederació, sota el rei Joan II Casimir Vasa des de 1648, va experimentar una crisi resultant tant de la Rebel·lió de Khmelnitski cosaca al sud-est com de la paràlisi de l'administració a causa de la les disputes internes de la noblesa, incloent baralles entre el rei i l'hetman lituà Janusz Radziwiłł i enemistats entre els discordants sejmiks, que havien estat capaços d'aturar les ambicions de cada un amb el liberum veto des 1652. A conseqüència d'això, la Confederació no tenia una defensa suficient.Frost (2000), p.163
El gener de 1654, es va concloure l'anti-polonesa aliança de Pereiàslav entre els rebels cosacs de l'hetman Bohdan Khmelnitski i Aleix de Rússia, que controlava un exèrcit ben equipat que a l'hora s'estava modernitzant.Frost (2000), p.164 En 1654, quan Carles X Gustau va succeir la seva cosina Cristina al tron de Suècia, les forces russes avançaren cap a la desprotegida Confederació i, centrant-se en el nord-est, aquests es van acostar a l'esfera sueca d'interès en la costa bàltica.Frost (2000), p.166 En veure el gran èxit per part de Rússia, Suècia també va decidir intervenir, entre altres raons, amb l'argument que es tractava de protegir la població protestant a Polònia. En tenir unes relacions estretes amb el Príncep de Transsilvània, Suècia tenia intencions de derrotar la catòlica Polònia. Suècia també va atraure al seu bàndol el puixant hetmanat cosac, el qual es trobava en forta oposició envers el govern polonès i va prometre suport militar si els cosacs trencaven amb els russos.Hruixevski (2003), p. 327 Bohdan Khmelnitski va enviar una expedició encapçalada pel coronel de Kíev a Halitxinà, que aviat li va girar l'esquena a causa d'un motí a les files. El líder de l'Hetmanat no va participar en accions de combat a causa del seu mal estat de salut.
Suècia, en aquest moment un imperi expansionista amb un exèrcit dissenyat per ser mantingut pels ingressos dels territoris ocupats, era conscient que un atac directe al seu principal adversari, Rússia, podria donar lloc a una aliança entre Dinamarca, Polònia i Rússia. A més, Suècia, impedida de formar una aliança suecopolonesa per la negativa de Joan II Casimir de deixar de banda les serves reclamacions envers la corona sueca, i la manca de voluntat de la noblesa polonesolituana per fer les concessions polítiques i territorials que finalment comportaria una aliança amb Suècia,Frost (2000), pp.166-167Oakley (1992), p.85 va veure com les negociacions finals de Lübeck durant el mes de febrer de 1655 acabaven sense resultat. Per tant, Suècia va optar per un atac preventiu contra la confederació lituanopolonesa, per tal d'ocupar els seus territoris encara disponibles abans que no ho fessin els russos.Frost (2000), p.167
Campanyes sueques a la Confederació de Polònia i Lituània
Forces sueques van entrar a Polònia-Lituània des la Pomerània Sueca a l'oest, i Livònia al nord. La divisió en el flanc occidental consistia en 13.650 homes i 72 peces d'artilleria, sota les ordres d'Arvid Wittenberg que va entrar a Polònia el 21 de juliol de 1655, i una altra de 12.700 a 15,000 comandada per Carles X Gustau que vingué a continuació durant l'agost, mentre que la divisió en el flanc nord consistia en 7.200 homes, sota les ordres de Magnus de la Gardie, que ja s'havia apoderat de Dünaburg amb ells el 12 de juliol.
Al front occidental, Wittenberg es va oposar mitjançant una lleva polonesa de 13.000 homes i una infanteria camperola addicional de. Conscient de la superioritat militar del ben entrenat exèrcit suec, els nobles de la Gran Polònia es rendiren a Wittenberg el 25 de juliol a la vila d'Ujście després de la batalla d'Ujście, i després va prometre lleialtat aL rei suec. Wittenberg va establir una guarnició a Poznań (Posen).
Al front nord, el príncep Janusz Radziwiłł va signar el Tractat de Kėdainiai amb Suècia el 17 d'agost de 1655, que col·locava el Gran Ducat de Lituània sota protecció sueca. Tot i que Radziwiłł havia estat negociant amb Suècia abans, durant la seva disputa amb el rei polonès, Kėdainiai proporcionà una clàusula que estipulava que les dues parts de la Confederació de Polònia i Lituània no havien de lluitar entre si. Part de l'exèrcit lituà es va oposar al tractat, però, amb la formació d'una confederació liderada pel magnat i hetman lituà Paweł Jan Sapieha a Wierzbołów.Frost (2000), p.170
El 24 d'agost, Carles X Gustau es va unir a les forces de Wittenberg. El rei polonès Joan II Casimir Vasa va abandonar Varsòvia el mateix mes per enfrontar-se a l'exèrcit suec a l'oest, però després d'algunes escaramusses amb l'avantguarda sueca es van retirar cap al sud fins a Cracòvia. El 8 de setembre Carles X Gustau va ocupar Varsòvia, i després va girar cap al sud per enfrontar-se al rei polonès en retirada. Els reis es van encontrar a la batalla de Żarnów el 16 de setembre, que igual que el següent encontre a la batalla de Wojnicz el 3 d'octubre es va decidir a favor de Suècia. Joan II Casimir es va exiliar a Silèsia, mentre Cracòvia es lliurava a Carles X Gustau el 19 d'octubre.Frost (2000), p.169
El 20 d'octubre, es va ratificar un segon tractat al nord, a Kėdainiai. La Unió de Kėdainiai unificava Lituània amb Suècia, i Radziwiłł reconeixia Carles X Gustau com a Gran Duc de Lituània. Durant els següents dies, la major part de l'exèrcit polonès es van rendir a Suècia : el 26 d'octubre Koniecpolski es rendí amb 5.385 homes prop de Cracòvia, el 28 d'octubre l'hetman Stanisław Lanckoroński i l'hetman Stanisław "Rewera" Potocki es rendiren amb 10.000 homes, i el 31 d'octubre la lleva de Masòvia es rendia després de la Batalla de Nowy Dwór.
Ocupació de Polònia-Lituània i intervenció de Brandenburg miniatura|Extensió aproximada de la Confederació de Polònia i Lituània ocupada per Suècia (blau clar) i per Rússia (verd clar) Mentrestant, les forces russes i cosaques havien ocupat l'est de la Mancomunitat de Polònia-Lituània fins a Lublin, i només Lwow (Lviv, Lemberg) restava sota control polonès-lituà. A finals d'octubre, Carles X Gustau es va dirigir cap al nord i va deixar Wittenberg a Cracòvia amb una força mòbil de 3000 suecs i 2.000 soldats polonesos, i un nombre addicional dispersos en les guarnicions, per controlar la part sud de la república ocupada pels suecs.Frost (2000), p.172