La Bultaco Matador fou un model de motocicleta fabricat per Bultaco entre 1963 i 1979, dissenyat específicament per a la pràctica de l'enduro (modalitat anomenada a l'època "Tot Terreny"). Al llarg de la seva vida comercial se'n produïren diverses versions, totes elles amb les següents característiques generals: motor de dos temps monocilíndric refrigerat per aire, bastidor de simple bressol, frens de tambor i amortidors de forquilla convencional davant i telescòpics darrere. Pel que fa a la cilindrada del motor, tret de la versió inicial de 200 cc totes en duien un de 250 cc, fins que el 1975 -amb el llançament de la Mk9- passaren a dur-lo de 350 cc.
Durant les dècades de 1960 i 1970, la Matador fou un dels models més carismàtics de Bultaco i una de les motocicletes d'enduro més ben valorades pels experts, essent els seus punts forts un motor fiable i potent i un xassís robust i estable. La Matador s'adreçava tant a simples afeccionats a la motocicleta de muntanya com a pilots d'alt nivell que volien participar-hi en competicions amb garanties. Per a aquests darrers, Bultaco comercialitzava kits especials de potenciació i, d'ençà de 1971, una versió específica del model identificada amb el distintiu SD (de "Six Days"), gairebé idèntica als prototipus provats en competició pels pilots oficials de la marca.
En el vessant esportiu, malgrat que mai ningú no guanyà amb aquesta motocicleta cap de les dues principals competicions d'enduro d'aleshores (el Campionat d'Europa i els International Six Days Trial o ISDT, actualment anomenats ISDE), sí que s'hi aconseguiren nombrosos campionats estatals i medalles d'or als ISDT. Pilots com ara José Sánchez, Oriol Puig Bultó, Casimir Verdaguer i Narcís Casas en foren els usuaris més famosos, arribant a aconseguir-hi diversos campionats d'Espanya.
Història Antecedents: La Sherpa de 1962 L'interès de Bultaco per l'aleshores anomenat Tot Terreny es desfermà el 1962 arran de l'èxit obtingut per Oriol Puig Bultó i José Sánchez als Sis Dies Internacionals de Garmisch-Partenkirchen.Herreros 1998: «Todo Terreno/Enduro» p. 265-267 Malgrat participar-hi pel seu compte, amb sengles Sherpa S 175 gairebé de sèrie i sense cap mena d'assistència, tots dos hi guanyaren la medalla d'or (esdevenint així els dos primers catalans a aconseguir-ho).
D'ençà d'aquell èxit, Oriol Puig Bultó, nebot de l'amo de Bultaco Francesc Xavier Bultó i amb un càrrec de responsabilitat a l'empresa, sovintejà les seves participacions en els ISDT aconseguint-hi un total de nou medalles (de les quals, cinc d'or) en un total de deu participacions, nou d'elles consecutives entre 1962 i 1970. Oriol Puig fou, de fet, el principal instigador de la participació de la marca als Sis Dies i del desenvolupament de les futures Matador.
Les primeres Matador Partint de la base de la Sherpa S de 1962, l'empresa creà un nou prototipus -al qual anomenà Matador- amb el motor augmentat de cilindrada fins als 200 cc i l'anà evolucionant tot fent-lo participar en nombroses competicions, ISDT inclosos (un dels seus principals provadors era el tècnic i pilot de fàbrica Joan Soler Bultó, cosí d'Oriol Puig). D'aquella primera Matador se'n fabricà una curta sèrie que es vengué gairebé en exclusiva als EUA fins que, en vistes dels brillants resultats obtinguts a les curses pel prototipus (cada cop més competitiu), els distribuïdors de Bultaco en aquell país demanaren d'introduir-hi algunes modificacions i d'augmentar-ne la cilindrada fins als 250 cc. Un cop fet això, el nou model passà a fabricar-se en sèrie el 1965 amb el nom comercial de Matador MK2 USA, esdevenint un gran èxit de vendes, especialment als EUA.
Producte de l'evolució constant de la Matador (la qual assolí importants èxits en competició), el 1967 n'aparegué la nova versió MK3, una actualització del model anterior que es caracteritzava pel seu concepte senzill i absència de complicacions tècniques. Entre altres millores, incorporava una admissió i un tub d'escapament elevats i un nou manillar semblant als de trial, però més alt; tot això, unit a la considerable alçada sobre el terra del xassís, en millorava la conducció per trams delicats. A més, en disposar de cinquena velocitat, la MK3 permetia de combinar la seva facilitat d'ascensió per forts desnivells amb una alta velocitat per camins ràpids (les tres primeres velocitats eren curtes i les dues restants, més llargues, pensades per a la carretera).
Poc després, Bultaco llançà un kit, anomenat ISDT, destinat als afeccionats que volien competir amb la Matador amb plenes garanties. Aquell kit consistia en una culata que augmentava la relació de compressió i millorava així l'acceleració i la velocitat de la moto (amb l'inconvenient, però, que el motor esdevenia més sorollós i menys suau a poques revolucions).
Les versions SD (Six Days)
Amb motiu de la celebració dels Sis Dies de 1970 a El Escorial (Espanya), Bultaco presentà aquell any la MK4, una versió amb importants canvis i millores que afectaven el motor (totalment renovat i amb una nova caixa de canvis més robusta), l'equip de frens i el selló, més gros i còmode. La MK4 tornà a fer un gran paper als ISDT, aconseguint-hi diverses medalles. L'any següent, 1971, es presentà la versió SD (de "Six Days"), una rèplica de les motocicletes utilitzades pels oficials de la marca en competició destinada als afeccionats més puristes; les principals modificacions eren el dipòsit de combustible, amb el tap al costat esquerre per donar cabuda a una pràctica bossa d'eines (dotada d'una butxaca transparent a sobre que permetia de col·locar-hi el mapa de ruta), el tub d'escapament més llarg i voluminós i el xassís modificat al darrere per a poder-hi encabir el tub d'escapament i el silenciador. El motor de la SD, a més, guanyava en potència i ara lliurava 28 CV a 7.000 rpm -pels 23 CV a 6.200 rpm de la MK4 original-, quedant molt a prop en prestacions dels prototipus oficials de competició, que en lliuraven 30 a 8.000 rpm (val a dir que aquests darrers eren capaços d'obtenir millors acceleracions i eren uns 18 km/h més ràpids). La Matador MK4 SD fou considerada en el seu moment una de les millors motocicletes de Tot Terreny del mercat i es mantingué inalterada durant anys.
El relleu de la MK4 fou la MK5 SD de 1973, una versió derivada directament dels prototipus oficials que havien participat el 1972 als Sis Dies de Txecoslovàquia i que incloïa canvis importants, especialment la substitució del conjunt de motor i caixa de canvis pel de la Pursang de motocròs, per bé que suavitzat i amb modificacions a la relació de compressió i el carburador. També el xassís variava, amb canvis a les platines de la direcció que n'escurçaven la longitud i en milloraven la facilitat de gir. Els parafangs es canviaren per uns de plàstic irrompible, el dipòsit es va estrènyer i els nous frens eren cònics, de millor rendiment.
La MK5 SD fou la darrera Matador a ser emprada en competició, juntament amb un prototipus experimental que no arribà a la sèrie: l'anomenaren Biflecha i era molt semblant a la MK5 SD, però amb diversos canvis com ara el seu dipòsit de combustible partit en dues meitats, amb els seus respectius taps independents, per tal d'aconseguir una major autonomia a l'hora que es reduïa l'espai exterior (el color, a més, s'apartava del tradicional vermell i esdevenia groc). Amb la Biflecha, Narcís Casas guanyà el campionat d'Espanya de Tot Terreny de 1973 i fou segon al de 1974 (darrere l'OSSA de Ton Marsinyach), passant d'ençà de 1975 a pilotar el nou model d'enduro de la marca, la Frontera, una motocicleta que representà un canvi radical envers l'antiga Matador.
Cal dir que, tot i el llançament de la Frontera el 1975, Bultaco seguí produint la Matador encara fins al 1979, per bé que reconvertida en una mena d'híbrid entre la carretera i el trail. Aquelles noves Matador, amb motor de 350 cc, varen ser les versions MK9 i MK10.
Campionats d'Espanya guanyats Els Campionats d'Espanya de Tot Terreny guanyats amb una Bultaco Matador varen ser aquests:
Any Campió1966 Oriol Puig Bultó1967 José Sánchez1968 Casimir Verdaguer1969 Casimir Verdaguer1971 Narcís Casas1972 Narcís Casas1973 Narcís Casas
La Matador 400 d'AJR Cap a final de la dècada de 1990, els fundadors d'AJR Armand Molí i Javier Pérez decidiren de fer una rèplica de la Bultaco Matador que fos capaç de ressuscitar la històrica marca catalana. De cara al motor, arribaren a un acord amb el fabricant italià VOR, el qual disposava d'un motor de quatre temps de 400 cc per a motocròs que arribava als 70 CV. Amb una versió d'aquest motor retocada per ells, els d'AJR construïren un prototipus de Matador 400. Era una moto tipus trail de 113 kg, ràpida i equipada amb components de bon nivell -com ara la forquilla Marzocchi- i aspectes originals, com ara un espai per al casc sota el selló. El prototipus recuperava el nom i els colors de les primeres Bultaco Matador (MK1, MK2 i MK3) però la filosofia trail de les MK9 i MK10.
La idea d'AJR era de fabricar les Matador 400 en sèrie i distribuir-les a través de , empresa amb qui havien arribat a un acord i que aleshores era propietària dels drets de la marca Bultaco. El prototipus inicial arribà a ser exposat al Saló de l'Automòbil de Barcelona, però finalment el projecte no reeixí, a causa sobretot de la crisi que travessava Derbi en aquells moments. El 2001, amb l'absorció de Derbi per Piaggio, el projecte de la Bultaco-AJR-VOR Matador fou arxivat per a sempre més.
Versions Llista de versions produïdes
VersióCilindradaId.ModelNúm. SèriePeríode en produccióPintura dipòsitDeA 200 200 4-1 400.448-400.620400.641-401.200 1963 1964 Negre amb franja vermella anterior MK2 250 16 16.000.001 1965 1967 Negre amb marges vermells MK3 250 26 26.000.001 1967 1970 Negre amb doble franja vermella MK3 Kit ISDT ? 1970 MK4 250 75 75.000.001 1971 1972 Vermell amb franja argentada MK4 SD 250 82 82.000.001 1971 1973 MK5 SD 250 107 107.000.001 1973 1975 Vermell amb orla blanca Biflecha 250 96 Prototipus de sèrie Groc amb ratlla verda MK9 350 140 140.000.001 1975 1978 Blau cel amb franja argentada 350 201 201.000.001 1976 1977 MK10 350 210 210.000.001 1977 1979 Blau marí amb franja argentada MK10 Army 350 210ET Caqui
200 De la primera versió de la Matador, anomenada 200 i coneguda també com a MK1, se'n fabricaren 731 unitats que es vengueren exclusivament als EUA. Per bé que es documenta sovint com una evolució de la Sherpa S, segons alguna altra font derivava de la Sherpa N,Herreros 1998: «1945: Cataluña» p. 99-101 amb diversos canvis com ara una forquilla més prima (semblant a la del model Campera Agricultura) i un tub d'escapament com el de la Sherpa T Sammy Miller, tot i que amb el silenciador més gros i la corba d'escapament molt més pronunciada.
Fitxa tècnica Bultaco Matador 200 200 Id. Model 4-1 Núm. Sèrie 400.448-400.620400.641-401.200 Anys 1963 - 1964 CC 196,04 Diàmetre x Carrera 64,5 x 60 mm Compressió 10:1 CV 16,5 a 6.500 rpm Carburador 25 mm Canvi 4 velocitats Pneumàtic davant 3,00 x 21 Pneumàtic darrera 4,00 x 18 Pes en sec 93 kg Capacitat dipòsit 9,5 litres Dipòsit Negre amb franja vermella anterior
MK2 Fitxa tècnica Bultaco Matador MK2 250miniatura|center|Bultaco Matador MK2 de 1965 Id. Model 16 Núm. Sèrie 16.000.001 Anys 1965 - 1967 CC 244,290 Diàmetre x Carrera 72 x 60 mm Compressió 8:1 CV 17,8 a 5.300 rpm Carburador 24 mm Canvi 4 velocitats Suspensió davant Forquilla hidràulica telescòpica Suspensió darrera Amortidors hidràulics graduables Pneumàtic davant 3,00 x 19 Pneumàtic darrera 4,00 x 18 Frens davant Tambor 160 x 40 mm Frens darrera Tambor 140 x 45 mm Pes en sec 103 kg Capacitat dipòsit 9,35 litres Dipòsit Negre amb marges vermells
MK3 miniatura|Oriol Puig Bultó amb la Matador MK3 als ISDT de 1969, a Garmisch-Partenkirchen