El Castell de Miramar (en italià: Castello di Miramare) és un edifici històric i museu situat a la punta del promontori càrstic de Grignano, a la costa del golf de Trieste (Itàlia), pocs quilòmetres al nord de la ciutat. Va ser construït entre 1856 i 1860 per voluntat de l'arxiduc Maximilià d'Habsburg, germà de l'emperador Francesc Josep, com a residència per a ell i la seva esposa, la princesa Carlota de Bèlgica.
Construcció Cap al 1855 Maximilià va decidir fer-se construir als afores de Trieste una residència d'acord amb el seu rang, encarada al mar i envoltada d'un jardí extens, i va adquirir diversos lots de terreny al promontori de Grignano, aleshores gairebé mancat de vegetació. L'edifici, projectat per l'enginyer austríac Carl Junker, es va aixecar en pedra d'Ístria i en estil eclèctic, seguint la moda arquitectònica de l'època. El parc que l'envolta ocupa vint-i-dues hectàrees.
Durant les obres el matrimoni va residir al Castelletto, un palauet que reprodueix a escala reduïda els exteriors eclèctics de la residència principal. Els apartaments de la planta baixa es van enllestir el 1860; la zona de representació no va quedar acabada fins una dècada més tard.
L'oferiment de la corona mexicana El 3 d'octubre de 1863 una diputació de monàrquics mexicans es va entrevistar amb Maximilià al castell per oferir-li formalment, en nom de la Junta de Notables, la corona de Mèxic. La delegació estava encapçalada per José María Gutiérrez de Estrada i la integraven José María Hidalgo, José Pablo Martínez del Río, Antonio Escandón, Tomás Murphy, Adrián Woll, Ignacio Aguilar y Marocho, Joaquín Velázquez de León, Francisco Javier Miranda i Ángel Iglesias com a secretari.
Maximilià i Carlota van salpar de Miramar cap a Mèxic el 14 d'abril de 1864.
Carlota al Castelletto Davant la situació crítica de l'imperi mexicà, Carlota va tornar a Europa el juliol de 1866 per demanar ajuda a Napoleó III i al papa Pius IX, sense obtenir-ne. Va arribar a Miramar el 9 d'octubre de 1866 i els doctors Riedel i Jilek li van diagnosticar un trastorn mental; va quedar reclosa i vigilada al Castelletto. Maximilià va ser afusellat a Querétaro el 19 de juny de 1867, notícia que se li va ocultar durant molt de temps. El 27 de juliol de 1867 va ser traslladada a Bèlgica i no va tornar mai més a Miramar; hi va morir el 1927.
El museu Entre 1930 i 1937 el castell va ser residència del duc Amadeu de Savoia-Aosta, que va fer condicionar el pis superior segons el gust racionalista de la seva època. Actualment és un museu estatal italià, dotat d'autonomia especial des del 2016 i un dels més visitats del país.
El conjunt conserva els mobles i els objectes originals de mitjan , cosa que en fa un testimoni excepcional d'una residència nobiliària de l'època. El recorregut, de més de vint sales, inclou els apartaments de Maximilià i Carlota, la sala de música, la Sala del Tron i una sèrie de pintures de Cesare Dell'Acqua que representen la història de Miramar. Al cap del moll d'entrada al port hi ha una esfinx de granit roig d'època ptolemaica, datable al , única peça supervivent de la col·lecció egípcia de l'arxiduc.
Entorn natural Les aigües que envolten el promontori formen l'Àrea Marina Protegida de Miramar, instituïda el 1986 i gestionada per WWF Itàlia. Des del 1979 l'àrea forma part de la xarxa mundial de reserves de la biosfera del programa MaB de la UNESCO, sota la denominació «Miramare i costa de Trieste».
Galeria
Referències
Enllaços externs
Miramare Categoria:Edificis de Trieste Categoria:Museus d'Itàlia