La regió de Síria (; en jeroglífic luvi: Sura/i; ), coneguda a la literatura moderna com a «Gran Síria» (), «Síria-Palestina», o «el Llevant», és una regió a l'est de la mar Mediterrània. Al llarg de la història, la regió fou controlada per nombrosos pobles diferents, inclosos els antics egipcis, els canaanites, els israelites, els assiris, els babilonis, els aquemènides, els antics macedonis, els romans, els romans d'Orient, els raixidun, els omeies, els abbàssides, els fatimites, els croats, els aiúbides, els mamelucs, els otomans, els britànics i els francesos.
Geografia
miniatura|Mapa que mostra Síria com la terra que va des de les muntanyes del Taure fins a la península del Sinaí i l'Eufrates, però sense incloure l'Alta Mesopotàmia En el sentit històric més comú, «Síria» fa referència a tot el Llevant del nord, incloent Alexandretta i l'antiga ciutat d'Antioquia o en un sentit més ampli tot el Llevant fins al sud de l'Egipte romà, però sense incloure la Mesopotàmia. La regió de «Gran Síria» (); també anomenada «Síria Natural» () o «Terra del Nord» (), s'estén aproximadament sobre la província medieval del Califat àrab de Bilad aix-Xam, que abasta la Mediterrània oriental o el Llevant i la Mesopotàmia occidental. La conquesta musulmana de Síria al va donar origen a aquesta província, que abastava la gran part de la regió de Síria, i es va superposar en gran manera amb aquest concepte. Altres fonts indiquen que el terme Gran Síria es va encunyar durant el domini otomà, després del 1516, per designar una regió aproximada que correspon avui dia a Líban, Síria, Jordània, Israel i Palestina.Thomas Collelo, ed. El Líban: un estudi de país Washington, Library of Congress, 1987.
La incertesa en la definició de l'extensió de «Síria» s'agreuja amb la confusió etimològica dels noms Síria i Assíria que sonen de manera similar. La qüestió de la identitat etimològica final dels dos noms continua sent oberta avui dia, però, independentment de l'etimologia, els dos noms sovint s'han pres com a intercanviables o sinònims des de l'època d'Heròdot. A l'Imperi Romà, «Síria» i «Assíria» ja feien referència a dues entitats separades, la província de Síria i la província d'Assíria.
Ann Killebrew i Margareet Steiner, tractant el Llevant com a regió siriana, van donar els següents límits de la regió: la mar Mediterrània a l'oest, el desert d'Aràbia i la Mesopotàmia a l'est i les muntanyes del Taure d'Anatòlia al nord. El geògraf musulmà Muhàmmad al-Idrissí va visitar la regió el 1150 i va definir les regions del nord de Bilad aix-Xam de la manera següent:Al mar llevantí hi ha dues illes: Rodes i Xipre; a les terres llevantines: Antarsus, Laodiquía, Antioquia, Mopsuèstia, Adana, Ain-Zarbah, Tarsus, Kirkesia, Ḥamrtaix, Antalya, al-Batira, al-Mira, Macri, Astroboli; i a les terres interiors: Apamea, Salamiyya, Qinnasrin, al-Castel, Alep, Rusafa, Raqqa, Rafeqa, al-Jisr, Manbij, Mar'aix, Saruj, Ḥarran, Edessa, Al-Ḥadath, Samsat, Malatiya, Ḥusn Mansur, Zabatra, Jersoon, al-Leen, al-Bedandour, Cirra i Touleb.
Per a Plini el Vell i Pomponi Mela, Síria englobava tot el Creixent Fèrtil. A l'antiguitat tardana "Síria" significava una regió situada a l'est del mar Mediterrani, a l'oest del riu Eufrates, al nord del desert d'Aràbia i al sud de les muntanyes del Taure, inclosa la Síria moderna, el Líban, la Jordània, l'Israel, l'estat de Palestina i parts del sud de Turquia, és a dir, la província de Hatay i la meitat occidental de la regió d'Anatòlia del Sud-est. Aquesta última definició equival a la regió coneguda en àrab clàssic amb el nom d'aix-Xam (, que significa ‘el [país del] nord’, de l'arrel , ‘esquerra’, ‘nord’). Després de la conquesta musulmana de la Síria romana d'Orient al , el nom de «Síria» va deixar d'utilitzar-se com a nom principal per a aquesta regió i fou substituït pel seu equivalent àrab Bilad aix-Xam (‘Terra del Nord’), però va sobreviure en el seu sentit original en l'ús romà d'Orient i europeu occidental, i en la literatura cristiana siríaca. Al , el nom de Síria es va recuperar amb la seva forma àrab moderna per denotar tot el territori de Bilad aix-Xam, ja sigui com Suriya o la forma moderna Suriyya, que finalment va substituir el nom àrab de Bilad aix-Xam. Després de la Primera Guerra Mundial, el nom de «Síria» es va aplicar al Mandat francès per Síria i el Líban, i el contemporani Regne de Síria, que va durar poc temps.
Etimologia Síria L'atestació més antiga del nom «Síria» és del en una inscripció bilingüe en jeroglífic luvi i en fenici. En aquesta inscripció, la paraula luviana Sura/i fou traduïda al fenici com a ʔšr "Assíria". Segons Heròdot, al Síria s'estenia al nord fins al riu Halis (avui dia Kızılırmak) i al sud fins a Aràbia i Egipte.
El nom «Síria» deriva de l'antic nom grec de sirians, (Syrioi), que els grecs van aplicar sense distinció a diversos pobles del Pròxim Orient que vivien sota el domini d'Assíria. Avui dia els erudites confirmen que la paraula grega es remunta al cognat grec Ἀσσυρία, (Assíria), derivat finalment de l'accadi Aššur.First proposed by Theodor Nöldeke in 1881; cf.
La pronunciació de l'àrab clàssic del mot Síria és Sūriyā (a diferència de la pronunciació àrab estàndard modern Sūryā). Aquest nom no s'utilitzava àmpliament entre els musulmans abans del 1870, però fou utilitzat anteriorment pels cristians. Segons l'església ortodoxa siríaca, el «sirià» significava «cristià» en el primer cristianisme. En català, «sirià» significava tradicionalment un cristià sirià com per exemple Efraïm de Síria. Després de la proclamació de Síria el 1936, el terme «sirià» va arribar a designar ciutadans d'aquest estat, independentment de l'ètnia. L'adjectiu «siríac» () ha estat utilitzat des de llavors com a etnònim per evitar l'ambigüitat de «sirià».
Avui dia, el terme àrab Sūriyā es refereix generalment a l'estat modern de Síria, a diferència de la regió històrica de Síria.
Xam El terme etimològicament significa ‘el costat esquerre’ o ‘el nord’, ja que algú, des del Hijaz, orientat a l'est, orientat a la sortida del sol, trobarà el nord a l'esquerra. Això contrasta amb el nom del Iemen (), que significa corresponentment ‘el costat dret’ o ‘el sud’. La variació (x-ʾ-m), del més típic (x-m-l), també està testimoniada en el sud-aràbic antic, 𐩦𐩱𐩣 (s²ʾm), amb el mateix desenvolupament semàntic.
L'arrel de Xam, (x-ʾ-m), també té connotacions de desgràcia, que tradicionalment s'associa amb la mà esquerra i amb els vents del nord més freds. Això contrasta amb el Iemen, i els conceptes relacionats amb aquest país, com la felicitat i l'èxit, així com el vent càlid i humit del sud, que té una percepció positiva. És una teoria per a l'etimologia d'Aràbia Feliç que denota el Iemen, mitjançant la traducció d'aquest sentit.
La regió del Xam de vegades es defineix com l'àrea que fou dominada per Damasc, un important centre regional durant molt de temps. De fet, el mot aix-Xam, per si mateix, pot referir-se a la ciutat de Damasc. Seguint amb el tema de contrast similar, Damasc era el destí comercial i el representant de la regió al nord, de la mateixa manera que ho era la ciutat de Sanà al sud. L'Alcorà també fa al·lusió a aquesta pràctica de caravanes que viatgen a Síria a l'estiu, per evitar el clima més fred, així com per vendre productes bàsics al Iemen durant l'hivern:
No hi ha cap relació amb el nom de Sem, fill de Noè, el nom del qual sol aparèixer en àrab com , amb una consonant inicial diferent i sense cap oclusiva glotal sorda interna. Malgrat això, hi ha hagut una llarga associació popular entre els dos noms i fins i tot la regió, ja que la majoria dels descendents bíblics reivindicats de Sem han estat històricament situats als voltants.
Històricament, Baal Shamin (, lit. ‘Senyor del(s) cel(s)’), era un déu del cel semita a Canaan/Fenícia i a l'antiga Palmira. Per tant, Xam es refereix a cel o firmament. A més, en la llengua hebrea, xam () es deriva de l'accadi šamû que significa ‘cel’. Per exemple, la paraula hebrea per dir Sol és xemeix, on xem/xam de xamayim (accadi: šamû) significa ‘cel’ i eix (accadi: išātu) significa ‘foc’, és a dir, ‘cel-foc’.
Història
esquerra|miniatura|L'antiga ciutat d'Apamea, Síria, era un important centre de comerç i una ciutat pròspera a l'època hel·lenística i romana
Antiga Síria Heròdot feia servir el mot Συρία per referir-se al terreny que va des del riu Halis, inclosa la regió de Capadòcia (Les Històries, I.6) situada avui dia a Turquia, fins al Mont Casius (Les Històries II.158), que segons Heròdot es troba just al sud de Llac Serbonis (Les Històries III.5). Segons diverses observacions d'Heròdot en diferents llocs, la seva descripció de Síria inclou tot el tram de la línia costanera Fenícia, així com vàries ciutats, entre les quals esmenta Cadytis (actual Jerusalem) (The Histories III.159). Síria hel·lenística Durant el període hel·lenístic, Síria i Assíria s'utilitzaven gairebé indistintament, però a l'Imperi Romà, Síria i Assíria es van utilitzar com a termes geogràfics diferents. Durant l'Imperi Romà el terme "Síria" es referia a "les parts de l'Imperi situades entre Àsia Menor i Egipte", és a dir, el Llevant occidental, mentre que "Assíria" formava part de l'Imperi Part, i va passar a ser molt breument sota el control romà (116-118, marcant el pic històric de l'expansió romana).
Síria romana
esquerra|miniatura|Palmira, una de les ciutats més riques de l'antiga Síria
A l'època romana, el terme Síria s'utilitzava per comprendre tot el Llevant septentrional i tenia una frontera incerta al nord-est que segons Plini el Vell incloïa, d'oest a est, el Regne de Commagena, Sofene i Adiabene, "conegut anteriorment com a Assíria".
Diversos escriptors van utilitzar el terme per descriure tota la regió del Llevant durant aquest període; el Nou Testament va utilitzar el nom en aquest sentit en nombroses ocasions.Un comentari sobre la Bíblia, cita "En l'època del predomini grec va entrar en ús, tal com es fa servir avui dia, com a nom de tota la frontera occidental de la Mediterrània, i en el NT s'utilitza diverses vegades en aquest sentit (Mt. 4:24, Lk. 2:2, Ac. 15:23,41, 18:18, 21:3, Gal. 1:21)".
El 64 aC, Síria es va convertir en una província de l'Imperi Romà, després de la conquesta de Pompeu. La Síria romana limitava amb Judea al sud, els dominis grecs anatòlics al nord, Fenícia a l'oest i mantenia una lluita constant amb els parts a l'est.
El 135 dC, Síria-Palestina incorporà tot el Llevant i la Mesopotàmia occidental. El 193, la província es va dividir en Síria pròpiament dita (Cœlē Syria) i Syria Phoenice. En algun moment entre 330 i 350 (probablement cap al 341), la província d'Euphratensis fou creada fora del territori de Cœlē Syria i de l'antic regne de Commagena, amb la capital a Hieràpolis.
Després del 415, Syria Cœlē es va subdividir a més en Syria Prima, amb la capital a Antioquia, i Syria Secunda o Salutaris, amb capital a Apamea, sobre el riu Orontes. El 528, Justinià I va esculpir la petita província costanera de Teodoriada fora del territori de les dues províncies.
Bilad aix-Xam
La regió fou annexionada al Califat dels Raixidun després de la victòria musulmana sobre l'Imperi Romà d'Orient en la batalla del Yarmuk, i es va conèixer amb el nom de la província de Bilad aix-Xam. Durant el califat omeia, el Xam es va dividir en cinc ajnād o districtes militars. Aquests districtes eren el jund de Dimaixq (per a la zona de Damasc), el jund d'Hims (per a la zona d'Homs), el jund de Filastín (per a la zona de Palestina) i el jund d'al-Úrdunn (per a la zona de Jordània). Més tard es va crear el jund de Qinnasrín a partir d'una part del jund d'Hims. La ciutat de Damasc va ser la capital del califat islàmic, fins a l'ascens del Califat Abbàssida.
Síria otomana