, encunyat El Magnànim, va ser emperador del Brasil des de l'any 1831 fins al 1889. Sota el seu regnat, el país va viure un període d'estabilitat i creixement que es va allargar més de 30 anys. Entre les seves conquestes més destacades, es troben la victòria a la Guerra de la Triple Aliança (1870) i l'abolició de l'esclavitud al Brasil (1888).
Era fill de l'emperador Pere I del Brasil i l'emperadriu Maria Leopoldina d'Àustria. Era net, per via paterna, del rei Joan VI de Portugal i de la infanta Carlota Joaquima d'Espanya i, per via materna, de l'emperador Francesc I d'Àustria i de la princesa Maria Teresa de Borbó-Dues Sicílies.
L'any 1843 contragué matrimoni amb la princesa Teresa de Borbó-Dues Sicílies, filla del rei Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. La parella tingué els següents fills: SAI el príncep imperial Alfons del Brasil, nat a Rio de Janeiro el 1845 i mort el 1847 a Rio de Janeiro. SAI la princesa imperial Isabel del Brasil, nada a Rio de Janeiro el 1846 i morta al Castell d'Eu (França) el 1921. Es casà el 1864 a Rio de Janeiro amb el príncep Gastó d'Orleans. La princesa de Saxònia-Coburg i Gotha Leopoldina del Brasil, nada el 1847 a Rio de Janeiro i morta el 1871 a Viena. Es casà el 1864 a Rio de Janeiro amb el príncep August de Saxònia-Coburg Gotha i renuncià als seus títols brasilers. SAI el príncep imperial Pere del Brasil, nat el 1848 a Rio de Janeiro i mort el 1850 a Santa Cruz (Rio de Janeiro). esquerra|miniatura|275x275px|Monograma de Pere II. El dia 7 d'abril de l'any 1831, Pere I abdicà del tron imperial del Brasil i viatjà a Portugal per lluitar amb la seva filla Maria II per ajudar-la a recuperarla corona portuguesa, usurpada pel seu germà Joan. Llavors, va cedir el títol imperial al seu fill Pere, qui només tenia cinc anys. Durant el període que va des de l'abdicació de Pere I fins al 23 de juliol de 1840, any en què se'l declarà major d'edat, s'establí una regència que es mostrà enormement inestable.
D'esperit liberal, l'emperador contribuí decididament al procés d'industrialització del país promocionant la introducció del ferrocarril al Brasil mitjançant la concessió feta al vescomte de Mauá per la construcció de la primera línia ferroviària. Promotor cultural i científic, creà i reformà diverses escoles culturals i facultats universitàries arribant a fundar, el 1838, l'Institut Històric i Geogràfic Brasiler i l'Arxiu Nacional del Brasil.
A mesura que els anys del seu regnat avançaven, aparegué i es desenvolupà un corrent de pensament contrari al règim imperial. La monarquia havia tingut tradicionalment el suport de l'Església Catòlica, l'aristocràcia i la burgesia terratinent, a més de l'Exèrcit imperial. Però, les despeses generades per la Guerra de la Triple Aliança desenvolupada entre el Brasil, l'Uruguai i el Paraguai entre els anys 1865 - 1870, més les enemistats guanyades per la monarquia arran de l'abolició de l'esclavitud contribuïren a minar els suports en favor de la causa monàrquica. A més a més, l'exèrcit anhelava un canvi institucional que li concedís més llibertat de moviments i l'Església recel·lava d'un monarca que era masó i anhelava la instauració d'un ideari laic al país. esquerra|miniatura|Dempeus, la Princesa Imperial Isabel i el seu marit, Gastó d'Orléans, Compte d'Eu i la Princesa Leopoldina i el seu marit, Lluís August, Príncep de Saxònia-Coburg i Gotha. Asseguts, l'Emperador Pere II i la seva muller, l'Emperadriu Teresa Cristina (imatge presa entre 1864 i 1870). Tot plegat ocorregué en un moment en què les forces liberals que recolzaven la monarquia començaren una insistent campanya per desacreditar la figura del monarca qualificant-lo de poc capaç de dirigir la renovació institucional i generacional que el país necessitava. A més, no hi havia un successor clar, ja que Pere II només tenia una filla viva, Isabel. Malgrat que l'emperador gaudia d'un ampli suport popular, el dia 15 de novembre de l'any 1889 tingué lloc una revolta militar dirigida pel mariscal Deodoro da Fonseca que derrocà la monarquia de forma pacífica. La tranquil·litat amb què conclogué el cop d'estat fou també gràcies a la immediata acceptació de la nova situació per part del sobirà, que va expressar els seus desitjos de prosperitat al nou règim republicà.
La família imperial arribà primer a Porto, on va finar l'emperadriu Teresa, qui havia emmalaltit durant la travessia transoceànica. Posteriorment es desplaçaren a França, on s'instal·laren definitivament. Des de l'exili, el monarca continuà contribuint al desenvolupament cultural del país a través de multitud de donacions de la seva extensa col·lecció privada.
Pere II morí a París el dia 5 de desembre de 1891. No fou fins a l'any 1922 que el seu cos fos traslladat al Brasil. El 1939 fou sepultat definitivament a Petròpolis, en un nou mausoleu construït per a l'ocasió, cerimònia a la qual assistí el president de la República, Getúlio Vargas.
Infantesa Naixement esquerra|miniatura|Pere amb 10 mesos de vida|222x222px Pere va néixer a les 02:30 de la matinada del dia 2 de desembre de 1825 al Paço de São Cristovão, la residència de la família imperial a Rio de Janeiro. El seu nom va ser triat en honor a Sant Pere d'Alcàntara i el seu nom de baptisme és Pedro de Alcântara João Carlos Leopoldo Salvador Bibiano Francisco Xavier de Paula Leocádio Miguel Gabriel Rafael Gonzaga.
Pel seu pare, l'emperador Pere I, el nen era membre de la branca brasilera de la Casa de Bragança i, des del seu naixement, el nom era precedit pel títol honorífic Dom (Senyor).. Era net del rei Joan VI de Portugal i de la infanta Carlota Joaquima d'Espanya i nebot de Miquel I de Portugal. La seva mare era l'arxiduquesa Maria Leopoldina d'Àustria, qui era filla de l'emperador Francesc I d'Àustria (últim monarca del Sacre Imperi Romanogermànic) i de la princesa Maria Teresa de Borbó-Dues Sicílies. Per via materna, era nebot de Napoleó Bonaparte i cosí dels emperadors Francesc Josep I d'Àustria i Maximilià I de Mèxic.
Va ser l'únic fill legítim de sexe masculí que va sobreviure la seva infantesa. Va ser oficialment reconegut com a hereu del tron imperial amb el títol de Príncep Imperial el 6 d'agost de 1826. La seva mare, l'emperadriu Leopoldina va morir l'11 de desembre de 1826, a causa de les complicacions esdevingudes després d'un part amb mort perinatal dies abans. Pere, doncs, no va guardar records de la mare, més enllà del que va sentir a dir o va llegir. La influència del seu pare, qui el va abandonar als cinc anys, es va anar esvaint amb el temps, tret d'alguns records puntuals.
Dos anys i mig després de la mort de Leopoldina, l'emperador es va casar amb Amàlia de Leuchtenberg. Malgrat que el príncep Pere va passar poc temps amb la madrastra, van poder establir una relació afectuosa, que mantingueren fins a la mort d'Amàlia, el 1873. El 7 d'abril de 1831, després d'un llarg conflicte a Portugal, Pere I va decidir abdicar en el seu fill i marxar immediatament a Lisboa, on lluitaria per prendre la corona al seu germà Miquel I i restablir en el tron a la seva filla Maria II de Portugal, l'hereva legítima de la corona. Des d'aquell moment, el tractament formal del nen va passar a ser Dom Pedro II, Imperador Constitucional e Defensor Perpétuo do Brasil.
Educació miniatura|L'emperador Pere II amb 12 anys, vestint l'uniforme de gala (1838).|276x276px Abans de deixar Rio, Pere I va seleccionar tres persones per cuidar de la seva descendència: José Bonifácio de Andrada, íntim amic, confident i líder durant l'etapa de la independència del Brasil, qui va ser nomenat tutor. Mariana Carlota de Verna Magalhães Coutinho, dama de la cort que havia fet de mainadera de Pere des que aquest va néixer. El nen li tenia gran afecte. Rafael, un empleat negre de la residència imperial, veterà de la Guerra Cisplatina. Era una persona de confiança de Pere I, qui va demanar-li que vetllés pel seu fill, cosa que va fer fins a la seva mort. L'any 1833, José Bonifácio va ser acusat de conspiració contra l'Imperi i va ser empresonat. Va ser substituït de les seves funcions de tutor per Manuel Inácio de Andrade, marquès d'Itanhaém.
Pere II passava els dies estudiant, amb tan sols dues hores lliures d'esbarjo. Es va tenir molta cura en educar la seva personalitat i els seus valors, diferenciant-los de la impulsivitat demostrada pel seu pare. La seva passió per la lectura li permetia assimilar qualsevol informació. No era un geni, però sí intel·ligent i amb una gran capacitat per acumular i retenir coneixements amb facilitat.
L'emperador va tenir una infància solitària i infeliç. La pèrdua dels pares sent encara molt jove el marcaria de per vida. Va tenir pocs amics de la seva edat i el contacte amb les germanes era limitat. L'ambient en el que va ser criat el va tornar tímid i mancat d'estima, trobant en els llibres un refugi del món real.
Coronació anticipada L'elevació de Pere II al tron imperial el 1831 va dur a un període de crisi, el més turbulent de la història del territori. Va ser designat un comitè de regència, formada per tres senadors: Lima e Silva, Campos Vergueiro i Carneiro de Campos. Els regents, però, comptaven amb poders limitats, estaven sota el control de l'Assamblea General i mai van esdevenir un òrgan respectat per les diferents faccions formades al país.
Des de 1835 ja s'especulava amb la possibilitat de disminuir l'edat en que el jove emperador seria considerat major d'edat, sense haver d'esperar que arribés als 18 anys el desembre de 1843. La idea era recolzada pels dos principals partits polítics, que creien que podrien manipular a un rei jove i inexpert, traient-ne un profit partidista. Conforme el període regencial s'allargava, els propis polítics van ser conscients de la seva incapacitat per governar i veien l'emperador com una figura d'autoritat imprescindible per posar ordre en el país. El poble, per la seva banda, també era favorable a la reducció de la majoria i consideraven l'adolescent com un símbol de la unió de la Pàtria.miniatura|Coronació de Dom Pedro II (François-René Moreaux, 1842).|270x270pxEs va redactar una proposta al Parlament per reduir legalment la majoria d'edat de Pere II. Una delegació va dirigir-se al Paço de São Cristovão, la residència de l'Emperador, per consultar al monarca qui era el seu desig. Pere II va mostrar-se favorable a l'avançament de la data de la majoria. Quan va ser qüestionat si preferia esperar a la data del seu 15è aniversari, va oposar-s'hi, demanant que la resolució fos efectiva de manera immediata. D'aquesta manera, l'endemà, 23 de juliol de 1840, l'Assamblea General va declarar formalment la majoria d'edat de Pere, amb 14 anys i 234 dies. Aquella tarda, el jove va prestar jurament.
La cerimònia de coronació de Pere va tenir lloc el 18 de juliol de 1841 a la Capella imperial de l'Església de la Mare de Déu del Carme (Nossa Senhora do Carmo), l'antiga Catedral de Rio de Janeiro. En l'aclamació popular, l'alferes major cridà: «És consagrat el molt alt i molt poderós príncep, el Senyor Dom Pedro II per la Gràcia de Déu i la unànime aclamació dels pobles, Emperador constitucional i Defensor perpetu del Brasil. Visca l'Emperador!».
Consolidació Matrimoni miniatura|Els emperadors Pere II i Teresa Cristina (1843).|270x270px El final de la regència va estabilitzar el govern. Amb un legítim monarca assegut al tron, l'autoritat va ser revestida d'una única i clara veu. Pere II percebia el seu paper com el d'un jutge, mantenint els seus preconceptes personals de costat per a què no afectessin el seu deure d'arbitrar les disputes polítiques. L'adolescent era dedicat, efectuant en persona inspeccions diàries, realitzant visites oficials i assistint a diversos esdeveniments públics. La confiança en si mateix va impressionar els seus súbdits, tot i la seva timidesa i escassa desimboltura que arrossegava des de l'abandó del seu pare.