Henry Spencer Moore (Castleford, Yorkshire, 30 de juliol de 1898 – Much Hadham, 31 d'agost de 1986) fou un artista i escultor britànic.
Nascut a la població minera de Castleford, a prop de la ciutat de Leeds (Anglaterra), de pare miner, autodidacte i home de lectura, Henry Moore també va significar-se políticament. Membre de l'Associació Internacional d'Artistes, que aixoplugava intel·lectuals d'esquerres adversos al feixisme, va signar un manifest que reclamava la fi de la política de no-intervenció de la Gran Bretanya en la Guerra Civil espanyola. La litografia Spanish prisoner (1939), testimonia el compromís polític de l'autor; el propòsit, estroncat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial, era de vendre'n exemplars per recaptar recursos en benefici dels republicans reclosos als camps de concentració.
Interessat de jove per l'escultura, la trajectòria artística de Moore abasta una seixantena d'anys. Va rebre influències diverses, des de les talles dels pobles nadius de l'Àfrica i de l'Amèrica precolombina fins a moviments d'avantguarda com el cubisme i el surrealisme, que conegué a París durant els anys 1920 i 1930. Amb tot, Moore no s'abandonà totalment a cap corrent en concret, sinó que cercà un camí propi, basat en l'observació de la natura, el paisatge i la figura humana, que es traduí en obres vitals, de gran humanitat, que s'adiuen amb una de les seves màximes més cèlebres: «Ser artista és creure en la vida».
Biografia Infància i joventut Moore va néixer a Castleford, West Yorkshire, Anglaterra fill de Mary Baker i Raymond Spencer Moore. El pare, d'origen irlandès era encarregat i posteriorment sotsgerent de la mina de carbó Wheldale a Castleford. Era un autodidacte amb un interès per la música i la literatura i volia impedir que els seus fills treballessin en les mines, per la qual cosa intentà donar-los una educació formal. Henry va ser el setè de vuit fills d'una família amb certes dificultats econòmiques. Va assistir a l'escola primària de Castleford, on va començar a modelar en fang i talla en fusta infantil i on va decidir fer-se escultor quan tenia onze anys després d'haver escoltat una conferència sobre Michelangelo Buonarroti a l'escola dominical.
Al segon intent va ser acceptat a la Castleford Grammar School, escola on anaven diversos dels seus germans; el director ben aviat es va adonar del seu talent i interès per l'escultura medieval. El seu professor d'art va ampliar els seus coneixements d'art i el va animar a iniciar una carrera artística, en sol·licitar una beca per a l'escola d'art local.
Malgrat les seves aptituds, els pares de Moore estaven en contra d'una formació com a escultor, una vocació que consideraven un treball manual, amb poques perspectives de fer carrera. Moore aviat va esdevenir professor de l'escola on havia assistit. En complir els divuit anys, es va oferir com a voluntari per al servei militar en plena Primera Guerra Mundial. En aquell moment era l'home més jove del seu regiment, i va ser ferit el 1917 en un atac amb gas durant la Batalla de Cambrai. Després de recuperar-se a l'hospital, va passar la resta de la guerra com a instructor físic i només va tornar a França després de la firma de l'armistici. A diferència de molts dels seus contemporanis, l'experiència de Moore durant la guerra va ser relativament tranquil·la. Més tard recordaria, «per mi la guerra va passar mentre tenia la romàntica aspiració d'esdevenir un heroi».
Inicis com a escultor miniatura|Una estàtua de pedra de Chac Mool al Chichén Itzá, Península de Yucatán (Mèxic). Aquesta figura reclinada va tenir una gran influència en l'obra de Moore. Després de la guerra, Moore va rebre una concessió com a exmilitar per poder continuar la seva formació i el 1919 va matricular-se a l'Escola d'Art de Leeds, que va inaugurar un taller d'escultura especialment per a ell. A la universitat va conèixer Barbara Hepworth, una companya d'estudis que també es convertiria en una escultora molt reconeguda, i amb qui va començar una amistosa rivalitat professional que duraria molts anys. A Leeds, Moore també va tenir accés a les obres d'art modern de la col·lecció de Sir Michael Sadler, el vicecanceller de la universitat, que van tenir un gran efecte sobre el seu desenvolupament. El 1921, Moore va guanyar una beca per estudiar al Royal College of Art de Londres, juntament amb Hepworth i altres companys de Yorkshire. Mentre va ser a Londres, Moore va poder ampliar els seus coneixements de l'art primitiu i l'escultura a partir de l'estudi de les col·leccions etnogràfiques al Victoria and Albert Museum i el Museu Britànic.
Mentre estudiaven, Moore i Hepworth seguiren l'estàndard victorià romàntic, basat en les formes naturals, els paisatges i el modelat figuratiu d'animals. Més tard Moore es va mostrar incòmode amb els ideals clàssics, la seva posterior familiaritat amb el primitivisme i la influència d'escultors com Constantin Brancusi, Jacob Epstein, Henri Gaudier-Brzeska i Frank Dobson el va portar a adoptar el mètode de la talla directa, en el qual les imperfeccions en el material i marques deixades per les eines es converteixen en part de l'escultura acabada. Després d'haver adoptat aquesta tècnica, Moore es trobava en conflicte amb els tutors acadèmics que no apreciaven aquest enfocament modern. Durant un exercici dirigit per Derwent Wood (professor d'escultura al Royal College), se li va demanar reproduir un relleu en marbre de Domenico Rosselli, La Mare de Déu amb l'Infant, modelant primer el relleu en guix, i després reproduint-lo en marbre utilitzant la tècnica mecànica de «treure punts». Ell, en canvi, va tallar el relleu directament, marcant la superfície per simular les marques de punció que hauria deixat la màquina de copiar.
El 1924, Moore va guanyar una beca de viatge de sis mesos que va passar al nord d'Itàlia estudiant les grans obres de Michelangelo Buonarroti, Giotto di Bondone, Giovanni Pisano i altres mestres clàssics. Durant aquest període també va visitar París, va aprofitar les classes de dibuix de l'Académie Colarossi, i va visitar, al Trocadéro, un motlle de guix d'una escultura tolteca-maia, el Chac Mool, que ja coneixia d'il·lustracions de llibres. La figura jacent tindria un efecte profund en l'obra de Moore que va esdevenir el principal referent de la seva escultura.
Hampstead miniatura|West wind, 1928–29 a 55 Broadway; la primera escultura pública de Moore està feta amb pedra de Portland i mostra la influència de les figures de la Capella funerària dels Mèdici de Michelangelo i de les figures de Chac Mool.
En la seva tornada a Londres, Moore va exercir de professor durant set anys al Royal College of Art. Se'l va reclamar per treballar només dos dies a la setmana, cosa que li va permetre tenir temps per dedicar-se a la seva pròpia obra. El seu primer encàrrec públic, West wind (Vent de l'Oest) (1928-1929), va ser una de les vuit figures dels «Quatre vents» situades a la part alta de les parets de les oficines centrals del Metro de Londres al 55 Broadway. Els altres «vents» van ser tallats per escultors contemporanis com Eric Gill i els de la part inferior van ser fetes per Jacob Epstein. El juliol de 1929, Moore es va casar amb Irina Radetsky, una estudiant de pintura al Royal College. Irina va néixer a Kíev el 1907 de família russo-polonesa. El seu pare no va tornar de la Revolució Russa i la seva mare va ser evacuada a París, on es va casar amb un oficial de l'exèrcit britànic. Van aconseguir enviar a Irina a París un any més tard i va anar a escola fins als setze anys, després dels quals va ser enviada a viure amb uns parents del seu padrastre a Buckinghamshire.
Irina va trobar seguretat en el seu matrimoni amb Moore i aviat va fer de model i posava per a ell. Poc després de casar-se, la parella es va traslladar a un estudi a Hampstead a Parkhill Road NW3, unint-se a una petita colònia d'artistes d'avantguarda instal·lades allà. Poc després, Hepworth i el seu segon marit Ben Nicholson es van traslladar a un estudi a la cantonada de Moore, al mateix barri on també vivien Naum Gabo, Roland Penrose, Cecil Stephenson i el crític d'art Herbert Read, que es referia a la zona com «un niu d'amables artistes». Això va portar a un ràpid i fecund intercanvi d'idees que Read anava donant a conèixer, ajudant a elevar el perfil públic de Moore. L'àrea també va ser un punt de trànsit obligat per a molts artistes refugiats, arquitectes i dissenyadors de l'Europa continental en ruta cap a Amèrica, alguns dels quals encarregarien més tard obres a Moore.
El 1932, després de sis anys fent de professor al Royal College, Moore va acceptar una feina com a cap del Departament d'Escultura de l'Escola d'Art de Chelsea. Artísticament, Moore, Hepworth i altres membres de la Seven and Five Society acabarien desenvolupant un estil abstracte de forma més constant, en part influenciat pels seus freqüents viatges a París i el seu contacte amb els principals artistes progressistes, sobretot Pablo Picasso, Georges Braque, Jean Arp i Alberto Giacometti. Moore va coquetejar amb el surrealisme, unint-se al moviment artístic de Paul Nash Unit One el 1933. El 1934, Moore va viatjar a Espanya, on va visitar entre d'altres Barcelona i el Museu Episcopal de Vic, la cova d'Altamira, que va descriure com la «Reial Acadèmia de pintura rupestre», Madrid, Toledo i Pamplona.
Moore i Nash eren al comitè organitzador de l'Exposició Internacional del Surrealisme, que va tenir lloc a Londres el 1936. El 1937, Roland Penrose va comprar l'obra abstracta Mother and Child de Moore, en pedra, que exhibí al jardí davanter de casa seva a Hampstead. L'obra va provocar polèmica amb altres residents i la premsa local va fer una campanya contra la peça durant dos anys. En aquest moment Moore evolucionà gradualment des de la talla directa a la fosa en bronze, esculpint maquetes provisionals en argila o guix en lloc de fer-ne dibuixos preparatoris.
Segona Guerra Mundial miniatura|Women and Children in the Tube dibuixada durant el Blitz de 1940. miniatura|At the Coal Face. A Miner Pushing a Tub (1942) Aquest període fecund i innovador va veure's interromput per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. L'Escola d'Art de Chelsea va ser evacuada a Northampton i Moore va renunciar al seu lloc de professor. Durant el conflicte, Moore va ser contractat com un artista de guerra, en particular per la producció de dibuixos de gran repercussió pels londinencs que dormien al metro de Londres, a l'abric dels bombardejos. L'agost de 1941 també se li va encarregar dibuixar els miners que treballaven sota terra a la mina de carbó de Wheldale a Yorkshire, on el seu pare havia treballat a principi del segle. Mentre que Moore va dibuixar la gent als refugis esperant pacientment, als miners se'ls mostra treballant agressivament les vetes de carbó. Aquests dibuixos van ajudar a impulsar la reputació internacional de Moore, en particular als Estats Units on van estar de gira durant la guerra.
Després que una bomba impactés en una casa de Hampstead, el setembre de 1940, Moore i Irina van marxar de Londres per viure en una casa de camp anomenada Hoglands al llogaret de Perry Green prop de Much Hadham (Hertfordshire), que va ser la seva llar i taller per a la resta de la seva vida. Malgrat que s'enriquí de forma significativa durant els següents anys, Moore mai va sentir la necessitat de traslladar-se a un local més ampli i, a part de la construcció d'una sèrie de dependències i estudis, la casa va canviar poc en aquells anys. El 1943 va rebre un encàrrec de l'Església de Sant Mateu de Northampton per fer una Mare de Déu amb l'Infant, escultura que es convertiria en la primera d'una important sèrie d'obres.Henry Moore Guggenheim Collection.
Darrers anys esquerra|miniatura|Family Group (1950), a Stevenage, Hertfordshire el primer gran encàrrec de Moore després de la Segona Guerra Mundial