miniatura|Primera pàgina de la Constitució original dels Estats Units d'Amèrica, que inclou part de l'Article I. miniatura|Segona pàgina de la Constitució original dels Estats Units d'Amèrica, que inclou el final de l'Article I. LArticle I de la Constitució dels Estats Units, la data de la qual d'aprovació data de 1788, declara l'establiment del poder legislatiu del Govern Federal dels Estats Units, representat pel Congrés, que inclou una Càmera dels Representants i un Senat. El mateix article estableix el mètode d'elecció i els requisits dels membres de cada càmera. A més, exposa el procediment legislatiu i enumera les atribucions concedides al poder legislatiu. Finalment, estableix límits als poders federals i a cada estat membre.
Els tres primers articles de la Constitució tracten, respectivament, cadascun dels tres poders del Govern federal. El legislatiu ve establert en el primer article, l'executiu en el segon i el judicial en el tercer.
L'Article I és el més extens dels set articles que integren el text constitucional original. A diferència de la resta de l'articulat, les esmenes a l'Article I estan restringides de forma explícita per la Constitució. Per exemple, cap esmena anterior a 1808 podia afectar la primera o a la quarta clàusula de la secció novena. La primera clàusula impedia que el Congrés prohibís el comerç d'esclaus fins a 1808; la quarta impedia qualsevol tipus d'impost directe que no fos repartit entre els diferents Estats, d'acord amb la seva població. A més, la Constitució exclou la possibilitat que el Congrés privi a un Estat de comptar amb una representació equitativa en el Senat, sense el consentiment d'aquest Estat.
Secció u: El Congrés La primera secció de l'article u de la constitució diu així:
El nombre de representants per a cada Estat depèn del nombre de la seva població, però cada Estat té dret a tenir com a mínim un Representant.
El còmput de la població de cada Estat originàriament incloïa totes les "persones lliures", tres cinquenes parts de "altres persones" (esclaus) i s'excloïa els nadius americans que no paguessin impostos. Davant aquest tractament que es donava als esclaus, es van intentar limitar les normes dels Estats quant a la propietat que s'exercia sobre ells, reduint la seva participació en la Cambra de Representants. Això es coneix com "El Compromís dels Tres Cinquens".
La Catorzena Esmena va canviar aquesta mesura eliminant la clàusula dels tres cinquens, havent estat abolida l'esclavitud després de la Guerra Civil dels Estats Units. En l'actualitat no hi ha pobles de nadius americans que no paguin imposts, així que totes aquelles persones que resideixen en un Estat, siguin votants o no, entren dins del còmput de la població.
La Constitució estableix que es faci un Cens de població cada deu anys per determinar la població dels Estats. El text constitucional dicta que es reservi un nombre d'escons de forma temporal fins que el cens pugui ser dut a terme.
Segons la Segona Secció, la quantitat d'imposts directes que poden ser recollits en cada Estat estava lligada directament a la seva proporció de representants. Basant-se en aquest requisit, l'Impost sobre la Renda es va considerar inconstitucional en 1895, ja que no era repartit entre els Estats. Des del Tribunal Suprem dels Estats Units, es va rebutjar procedir al contrari. Per permetre la recaptació de l'Impost sobre la Renda, el Congrés va proposar, sent ratificada pels estats, la Setzena Esmena, la qual eliminava la necessitat que aquest impost fos repartit entre els Estats.
Secció dos, clàusula quatre: Vacants La clàusula quatre de la secció dos de l'article u de la constitució diu així:
Aquesta clàusula estableix que quan es deixessin llocs vacants en la Cambra de Representants dels Estats Units, no és aquesta càmera la que ha d'ocupar-se d'això, sinó que ha de ser el Senat el que s'encarregui que es tornin a ocupar aquests escons. Els requisits i procediments originals de cada Estat per participar en aquesta elecció són vàlids, la qual cosa significa que cada Estat tindrà un mètode particular per triar als substituts dels representants que deixin llocs vacants.
Secció dos, clàusula cinc: President, altres funcionaris i acusació formulada contra un alt càrrec (impeachment) La clàusula cinc de la secció dos de l'article u de la constitució diu així:
La secció dos estableix que la Cambra de Representants tria al seu president i a la resta del funcionariat. Encara que la Constitució no ho exigeix, tots els presidents han estat abans membres de la Cambra de Representants.
Finalment, aquesta secció concedeix a la Cambra de Representants el fet de poder realitzar el procés de impeachment, o també denominat acusació formulada contra un alt càrrec (encara que s'utilitza el terme anglosaxó en la doctrina jurídica). Aquest procediment, per tant, es duu a terme en aquesta càmera. El procediment de impeachment va ser modelat d'acord al mètode de la Cambra dels Comuns del Regne Unit.
Tan sols en dues ocasions al llarg de la història d'aquest país s'ha dut a terme aquest procediment contra un president dels Estats Units; aquest va ser el cas de Bill Clinton (1998-1999) i Andrew Johnson (1868), sent els dos absolts. Richard Nixon va interrompre el procés en dimitir del seu càrrec en 1974 després de l'aprovació de limpeachment.Para más información sobre estos casos, véase el especial sobre impeachment del diario El Mundo, a raíz del proceso contra Bill Clinton.
Secció tres: El Senat miniatura|Segell del Senat. miniatura|420x420px|La Sala del Senat, en l'ala Nord del Capitoli, en sessió el gener de 1874 (composició). La Secció Tres estableix el Senat. El Senat se solia denominar la "cambra alta" del Congrés, encara que ambdues càmeres, el Senat i la Cambra de Representants, són pràcticament iguals quant a les competències que els atorga la Constitució. No obstant això, en haver-hi menys senadors que representants, i en ser més longeu el càrrec de senador, normalment aquests solen tenir més influència. Malgrat que es produeixi el fet que els membres del Senat s'imposin —sobretot en la història més primigènia de la càmera– i se suposi que la seva càmera és superior, la veritat és que no té cap fonament explícit basat en la Constitució.
Per exemple, després de reunir-se en 1789, el Senat va intentar, encara que de forma insatisfactòria, establir un mecanisme per a la comunicació entre les dues cambres legislatives, la qual cosa indicaria una suposada superioritat del Senat. Aquest aspirava a enviar els seus missatges a l'altra càmera a través d'un secretari, pretenent que l'altra càmera comuniqués els seus missatges mitjançant dos representants, els quals haurien de "retre homenatge" (fent una reverència) en entrar i en sortir de la Sala del Senat. Naturalment, la Cambra de Representants no va acceptar aquesta proposta.
Secció tres, clàusula u: Composició i elecció La clàusula u de la secció tres de l'article u de la constitució diu així:
Aquesta secció estípula que cada Estat té dret a dos senadors triats per un període de sis anys.
Les Assemblees legislatives de cada Estat al principi triaven als membres del Senat; aquestes podien autoritzar al Governador per dur a terme nomenaments temporals amb tal de cobrir els llocs vacants si es presentés el cas, mentre s'estigués en període de vacances. La Dissetena Esmena, no obstant això, contempla l'elecció directa de senadors pels votants de cada Estat. Això va ser considerat un pas cap a una societat més democràtica, però va fer fallida l'equilibri polític de poder, en privar als Estats d'una representació directa enfront del Govern federal dels Estats Units. Gràcies a aquesta esmena, els Estats poden autoritzar als seus Governadors per dur a terme nomenaments de senadors i així cobrir llocs vacants, però només fins que unes eleccions especials triïn a un substitut de forma permanent.
Secció tres, clàusula dos: Classes de senadors i vacants
Amb aquesta clàusula s'assegura que mai hi hagi un període pel qual el Senat no es pugui reunir, permetent-se l'alteració gradual del Senat, seguint les línies polítiques que determini la Cambra de Representants.
Segons l'establert originàriament, els senadors són triats per l'Assemblea legislativa de l'Estat que representin en el Senat. Si un senador morís, o fos expulsat, l'Assemblea legislativa de l'Estat nomenaria a un substitut per servir durant la resta del període. Si l'Assemblea legislativa no estigués reunida, el governador podria nomenar un substitut per cobrir l'escó vacant fins que aquesta Assemblea pogués triar un substitut de forma permanent.
No obstant això, va ser modificat per les clàusules segona i tercera de la Dissetena Esmena:
Aquests canvis van portar a canviar el procediment de l'elecció popular de senadors, estenent-li-ho a les Assemblees legislatives dels Estats, tant si les vacants són ocupades gràcies a les eleccions com si no. Sovint, quan un senador mor exercint el seu càrrec i està casat, el cònjuge del difunt és nomenat per ocupar el seu lloc durant la resta del període. Això situa al cònjuge per davant en l'ordre a ocupar el càrrec per aconseguir l'escó en les pròximes eleccions al Senat, en qualssevol eleccions primàries o reunions del partit.
Secció tres, clàusula tres: Requisits
L'exposat en aquesta clàusula significa que els senadors no necessiten ser nord-americans d'origen, encara que en la major part dels casos sí que ho són. El president i el vicepresident del país necessàriament requereixen ser-ho. No obstant això, un senador ha de tenir almenys trenta anys, haver estat ciutadà dels Estats Units durant almenys els nou anys previs a les eleccions, i té a més que residir en l'Estat al com es presenti com a candidat.
Secció tre, clàusula quatre: El vicepresident miniatura|Segell del vicepresident dels Estats Units.
Aquí s'estableix que el vicepresident dels Estats Units és un funcionari que serveix com a president del Senat. El vicepresident no té vot excepte si el Senat es troba totalment empatat.
Secció tres, clàusula cinc: President pro tempore i altres funcionaris del Senat
El Senat té la possibilitat de triar a un president pro tempore en cas d'absència del vicepresident. És el segon càrrec més important del Senat, després del vicepresident, que és president exofficio, així com el càrrec més alt com a senador. El president pro tempore és, per convenció, un senador, encara que en el text constitucional no es troba aquest requisit.
Dins de l'expressió de "funcionaris", s'inclou als presidents, a membres de menor grau dels comitès, al capdavanter de la majoria, al capdavanter de la minoria (líder de l'oposició), al líder del grup minoritari, al portaveu de la majoria i al portaveu de la minoria.
Secció tres, clàusula sis: Processos d'acusació formulada contra un alt càrrec (impeachment)
En aquesta clàusula es concreta el que s'havia avançat en la Clàusula Cinquena de la Segona Secció, i és que se li garanteix al Senat el fet de poder procedir a realitzar impeachments (o acusacions formulades contra un alt càrrec) igual que la Càmera dels Lors a Regne Unit. Els senadors han de fer jurament, a diferència dels lords.
El president del Tribunal Suprem dels Estats Units presidirà l'acte quan es jutgi al president dels Estats Units, ja que el vicepresident tindria un conflicte d'interessos.El terme original anglès és Chief Justice , una mena de "jutge president" o "jutge en cap". Cal una majoria absoluta de dos terços per declarar-ho culpable.
Secció tres, clàusula set: Sentències després de les acusacions formulades contra alts càrrecs (impeachment)
Si un funcionari de l'executiu és declarat culpable després del procediment de impeachment, ell o ella és immediatament destituït del seu càrrec, però el Senat pot decidir no destituir a un funcionari judicial.