miniatura|La Conversió de l'emperador Constantí, oli sobre tela de Peter Paul Rubens.
La conversió religiosa és l'adopció d'un conjunt de creences que hom identifica amb una determinada confessió religiosa amb l'exclusió d'unes altres, és a dir, l'abandonament de l'adhesió a una confessió determinada per ingressar en una altra. Això pot ser entre variants d'una mateixa religió, com per exemple, sense abandonar el cristianisme, entre l'Església Baptista i el metodisme o fins i tot amb el catolicisme,Molts fonamentalistes protestants consideren que el retorn al catolicisme és, de fet, convertir-se a una nova religió. o entre el xiisme i el sunnisme dins de l'islam.Stark, Rodney, i Finke, Roger, Acts of Faith: Explaining the Human Side of Religion, University of California Press, 2000. En alguns casos, la conversió religiosa «marca una transformació de la identitat religiosa i se simbolitza amb uns rituals especials».
La gent es pot convertir per diverses raons, com per exemple: una conversió activa de lliure elecció perquè han canviat les creences,Falkenberg, Steve, Psychological Explanations of Religious Socialization, Religious Conversion, Eastern Kentucky University, 31/8/2009. o per acomodació a la fe d'altres persones amb les que hom es relaciona, o com l'expressió de les darreres voluntats amb l'afany d'afrontar la mort en millors condicions, o per conveniència, com per exemple per matrimoni amb una persona de diferent religió, i finalment la conversió forçosa mitjançant l'ús de la violència o bé del suborn de la caritat.
Les conversions de conveniència també poden ser fraudulentes, i de vegades per raons relativament trivials, com quan uns pares decideixen convertir-se perquè el fill pugui ser admès en una escola prestigiosa que, a més, té una determinada adscripció religiosa, o quan algú s'apropa a la religió que practica una classe social en la que es voldria integrar.The Independent newspaper : "... descobrir una religió: hi ha alguna cosa que uns pares de classe mitjana no farien per poder portar els seus fills a una "bona" escola?".
En els casos de conversió forçada, el convers pot conservar secretament la seva fe anterior i continuar practicant d'amagat la religió que considera veritable, mentre de portes enfora es mostra fidel seguidor de la religió nova. Tanmateix, al cap de diverses generacions, una família que hagi estat forçada a convertir-se acabarà acceptant de tot cor la nova religió, com s'esdevingué en el cas dels xuetes de Mallorca.
El proselitisme és la intenció de difondre la religió pròpia amb la intenció de convertir persones que practiquen una religió diferent. Els prosèlits, però, són les persones en principi no jueves que s'apropen al judaisme.
L'apostasia és l'acusació que els membres d'una determinada confessió religiosa formulen contra aquells que l'abandonen per atansar-se a una altra confessió o religió diferent.
Religió i proselitisme Les religions del món es divideixen en dos grups: les que busquen activament nous seguidors (religions missioneres) i les que no ho fan (religions no missioneres). Aquesta classificació data d'una conferència impartida per Max Müller el 1873, i es basa en si una religió busca o no guanyar nous conversos. Les tres religions principals classificades com a missioneres són el budisme, el cristianisme i l'islam, mentre que les religions no missioneres inclouen el judaisme, el zoroastrisme i l'hinduisme. Altres religions, com ara les religions primordials, el confucianisme i el taoisme, també es poden considerar religions no missioneres.
Religions abrahàmiques Fe bahaí En compartir la seva fe amb els altres, s'adverteix als bahá'ís que 'obtinguin una escolta, és a dir, que s'assegurin que la persona a qui es proposen ensenyar estigui oberta a escoltar el que han de dir. Els pioners bahaís, en lloc d'intentar suplantar els fonaments culturals de les persones de les seves comunitats d'adopció, són animats a integrar-se a la societat i aplicar els principis bahaís en la vida i el treball amb els seus veïns.
Els bahá'ís reconeixen els orígens divins de totes les religions revelades i creuen que aquestes religions van tenir lloc seqüencialment com a part d'un pla diví, amb cada nova revelació substituint i complint la de les seves predecessores. Els bahá'ís consideren la seva pròpia fe com la més recent (però no l'última) i creuen que els seus ensenyaments, que se centren en el principi de la unitat de la humanitat, són els més adequats per satisfer les necessitats d'una comunitat global.
A la majoria de països, la conversió és una simple qüestió d'omplir una targeta on es declara la creença. Això inclou el reconeixement de Bahà'u'llàh –el Fundador de la Fe– com a Missatger de Déu per a aquesta era, el coneixement i l'acceptació dels seus ensenyaments i la intenció de ser obedient a les institucions i lleis que va establir.
La conversió a la fe bahaí comporta una creença explícita en el fonament comú de tota religió revelada, un compromís amb la unitat de la humanitat i un servei actiu a la comunitat en general, especialment en àrees que fomentin la unitat i la concòrdia. Com que la fe bahaí no té clergat, s'anima els conversos a ser actius en tots els aspectes de la vida comunitària. Fins i tot un convers recent pot ser elegit per servir en una Assemblea Espiritual local, la institució baháʼí que guia la comunitat.
Cristianisme miniatura| La conversió de Sant Pau, una pintura del 1600 de l'artista italià Caravaggio (1571–1610) Dins del cristianisme, la conversió es refereix a tres fenòmens diferents: una persona que esdevé cristiana i que abans no ho era; un cristià que passa d'una denominació cristiana a una altra; un desenvolupament espiritual particular, de vegades anomenat segona conversió o la conversió dels batejats.
La conversió al cristianisme és la conversió religiosa d'una persona anteriorment no cristiana a alguna forma de cristianisme. Algunes sectes cristianes exigeixen una conversió completa per als nous membres, independentment de qualsevol història en altres sectes cristianes o de certes altres sectes. Els requisits exactes varien entre les diferents esglésies i denominacions. El baptisme es considera tradicionalment com un sagrament d'admissió al cristianisme. El baptisme cristià té alguns paral·lelismes amb la immersió jueva per Micvé.
Al Nou Testament, Jesús va manar als seus deixebles en la Gran Comissió que aneu i feu deixebles de totes les nacions., Evangelització: compartir el missatge de l'Evangeli o la Bona Nova amb fets i paraules, és una expectativa dels cristians.
Les conversions al cristianisme han estat generalitzades. Fins i tot comunitats cristianes no conegudes pel proselitisme, com l'Església Apostòlica Armènia, són conegudes per haver acceptat conversos entre musulmans, yazidites i jueus al .
Comparació entre denominacions protestants Mentre que el calvinisme és monergista, com el luterisme, el seu monergisme es produeix a través de la crida interior de l'Esperit Sant, que és irresistible segons la tradició. El luterisme, en canvi, és monergístic a través de la gràcia i considera que la Paraula és resistible. La visió arminiana sobre la salvació, a diferència de les altres dues, és sinèrgica, i considera que la salvació és resistible a causa de la gràcia comuna del lliure albir.
Moviment dels Sants dels Darrers Dies Gran part de la teologia del baptisme dels Sants dels Darrers Dies es va establir durant el primer Moviment dels Sants dels Últims Dies fundat per Joseph Smith, Jr. Segons aquesta teologia, el baptisme ha de ser per immersió, per a la remissió dels pecats (és a dir, que mitjançant el baptisme, els pecats passats són perdonats), i es produeix després que s'hagi demostrat fe i penediment. El baptisme mormó no pretén remetre cap pecat que no sigui personal, ja que els seus adeptes no creuen en el pecat original. Els baptismes dels Sants dels Darrers Dies també es produeixen només després d'una edat de responsabilitat, que es defineix com l'edat de vuit anys. La teologia, per tant, rebutja el baptisme infantil.
A més, la teologia dels Sants dels Darrers Dies exigeix que el baptisme només es pugui dur a terme amb algú que hagi estat cridat i ordenat per Déu amb autoritat del sacerdoci. Com que les esglésies del moviment dels Sants dels Darrers Dies operen sota un sacerdoci laic, els nens criats en una família mormona solen ser batejats per un pare, un amic proper o un membre de la família que ha assolit el càrrec de sacerdot, que es confereix als membres masculins dignes de l'Església SUD d'almenys 16 anys. El baptisme es veu com a símbol tant de la mort, l'enterrament i la resurrecció de Jesús com també simbolitza que l'individu batejat es desprèn de l'home natural o pecador i renaix espiritualment com a deixeble de Jesús.
La pertinença a una església dels Sants dels Darrers Dies només s'atorga pel baptisme, tant si la persona s'ha criat a l'església com si no. Les esglésies dels Sants dels Darrers Dies no reconeixen els baptismes d'altres religions com a vàlids perquè creuen que els baptismes s'han de dur a terme sota l'autoritat única de l'església. Així, tots els que entren en una de les religions dels Sants dels Darrers Dies com a conversos són batejats, fins i tot si han rebut prèviament el baptisme en una altra fe.
Quan es realitza un baptisme, els Sants dels Darrers Dies diuen la següent pregària abans de realitzar l'ordenança:
Els baptismes dins i fora dels temples se solen fer en un baptisteri, tot i que es poden dur a terme en qualsevol massa d'aigua en què la persona pugui estar completament immersa. La persona que administra el baptisme ha de recitar l'oració exactament i submergir totes les parts, extremitats, cabells i roba de la persona que es bateja. Si hi ha algun error, o si alguna part de la persona que es bateja no està completament immersa, s'ha de repetir el baptisme. A més del baptista, dos membres de l'església són testimonis del baptisme per assegurar-se que es realitzi correctament.
Després del baptisme, els Sants dels Darrers Dies reben el Do del Sant Esperit mitjançant la imposició de mans d'un posseïdor del Sacerdoci de Melquisedec.
Els Sants dels Darrers Dies sostenen que algú pot ser batejat després de la mort mitjançant l'acte vicari d'un individu viu. Els membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies amb una recomanació vàlida per al temple (a partir de l'any que compleixen dotze anys i després de ser ordenats al Sacerdoci Aaronic per a homes i nens) tenen l'oportunitat de practicar el baptisme pels morts com a ritual missioner. Tanmateix, les persones per a les quals es realitzen aquests baptismes no es compten en les xifres relatives a les estadístiques de membres de l'església, com ara el total de membres de l'església o el nombre de baptismes de conversos en un any determinat. Altres esglésies del moviment dels Sants dels Darrers Dies també realitzen baptismes pels morts. Aquesta doctrina, en combinació amb altres sobre el temps entre la mort i la resurrecció d'un individu, també explica què passa amb els justos no creients i els no evangelitzats, proporcionant un mitjà de penediment i salvació post mortem.
Islam miniatura|La Xahada, o credo islàmic. Convertir-se a l'islam requereix declarar la Xahada, la professió de fe musulmana ("No hi ha cap deïtat digna d'adoració sinó Al·là (paraula àrab per a Déu); i Mahoma és el missatger d'Al·là"). Segons Clinton Bennett, estudiós britànic-americà d'estudis religiosos, la declaració de la professió de fe musulmana no implica la fe només en Déu, ja que la conversió a l'islam inclou altres creences islàmiques diferents, així com part del credo musulmà (ʿaqīdah):