miniatura|Smith Premier, del 1889 miniatura|1870: "The Writing ball" de Rasmus Malling-Hansen La màquina d'escriure és un aparell mecànic, electromecànic o electrònic amb un conjunt de tecles que en ser pressionades imprimeixen caràcters en un paper. A finals del i durant el la persona que operava la màquina d'escriure era anomenada mecanògraf.
La màquina d'escriure té un teclat amb tecles per als diferents caràcters. El mètode pel qual s'imprimeix el paper consisteix que en estrènyer la tecla, una palanca de metall amb el tipus desitjat, colpeja el paper i s'hi interposa una cinta impregnada de tinta. El paper carbó permetia introduir diversos fulls de paper i, per tant, imprimir diverses còpies alhora. El canvi de línia es realitzava manualment, movent el carro de dreta a esquerra. En el mateix acte, es pressionava una palanca que el feia girar permetent escriure la següent línia.
Des de finals del i durant bona part del , les màquines d'escriure van ser eines indispensables en les oficines comercials, així com per a molts escriptors professionals. Mark Twain és considerat el primer escriptor que va utilitzar la màquina d'escriure. No obstant això, en la dècada de 1980 els processadors de text en ordinadors personals van reemplaçar gairebé totalment a les màquines d'escriure. El 2006, les companyies que manufacturaven màquines d'escriure i els seus accessoris eren Smith-Corona, Olivetti, Adler-Royal, Olympia, Brother i Nakajima. Olivetti és l'única companyia occidental que fabrica màquines d'escriure mecàniques, perquè tots els models actuals són electrònics.
Història No es pot dir que la màquina d'escriure tingui un únic inventor, doncs, com en altres casos (bombeta, automòbil, telèfon o telègraf), van ser diverses les persones que van contribuir amb les idees i invencions que van acabar duent a les primeres màquines comercialitzades amb èxit. De fet, els historiadors estimen que diverses formes de màquina d'escriure van ser inventades almenys 52 vegades per mecànics que intentaven aconseguir un disseny útil. Crítica de El 1714 Henry Mill va obtenir una patent de la reina Ana de Gran Bretanya per una màquina que, segons era descrita, se sembla a una màquina d'escriure, si bé no se sap més. Entre els primers desenvolupadors de màquines d'escriure es troba Pellegrino Turri, en 1808, que també va inventar el paper de calc. Moltes d'aquestes màquines primitives, incloent-hi la de Turri, van ser desenvolupades per a permetre escriure als cecs.
miniatura|La màquina d'escriure d'índex, amb un teclat circular, és un dels molts dissenys primitius que no van tenir acceptació.
El 1829 William Austin Burt va patentar una màquina anomenada «tipògraf». Com moltes de les altres màquines primitives, sovint se la cita com la «primera» màquina d'escriure. El Science Museum de Londres la descriu simplement com «el primer mecanisme d'escriptura la invenció de la qual va ser documentada», però fins i tot aquesta afirmació pot ser excessiva, ja que la màquina de Turri és bé coneguda. Fins i tot en mans del seu inventor, aquesta màquina era més lenta que l'escriptura manual. Burt i el seu promotor, John D. Sheldon, mai van trobar comprador per a la patent, i la màquina mai va ser comercialitzada. A causa del fet que usava un dial per a seleccionar el caràcter en comptes de comptar amb una tecla separada per a cadascun, va ser anomenada «màquina d'escriure d'índex», en oposició a les de tecla, si és que es pot considerar una màquina d'escriure autèntica. Entre 1829 i 1870 es van patentar a Europa i a Amèrica moltes màquines d'imprimir o d'escriure, però cap d'elles es va arribar a comercialitzar. Charles Thurber va desenvolupar múltiples patents; la primera, en 1843, va ser concebuda com una ajuda per als cecs (vegeu el quirògraf de 1845 com a exemple). El 1808, l'italià Pellegrino Turri va inventar una màquina d'escriure rudimentària. Va tenir poc èxit, però Turri va tenir el detall d'inventar també el paper carbó, que seria molt útil quan apareguessin millors màquines d'escriure.
Seixanta-dos anys després, el 1870, un pastor danès anomenat Rasmus Malling-Hansen va crear la bola d'escriure. Semblava una mena de coixinet de les agulles gegant, aquell estri que serveix per desar clavades les agulles de cosir o de cap. Però el que semblaven agulles eren, en realitat, cinquanta-dues barres de metall, i cadascuna corresponia a una lletra o símbol. Va ser un gran avenç i va tenir difusió, però aviat va haver de competir amb un altre invent.
Un periodista de Milwaukee que també era inventor
Aquest nou invent va ser obra de Christopher L. Sholes. Era periodista a Milwaukee, als Estats Units, i en hores lliures componia poemes i feia d'inventor. Juntament amb Carlos Glidden i Samuel Soule va crear una màquina d'escriure més pràctica. Ell i els seus socis en van vendre la patent, que va anar a parar a l'empresa E. Remington and Sons, famosa per fabricar pistoles i màquines de cosir.
Diversos redissenys van millorar el producte i eliminar defectes —com ara que les palanques de les lletres es movien cap enrere, i qui escrivia no veia què escrivia. Va tenir èxit el teclat que Sholes va dissenyar per graduar la velocitat i evitar que les palanques s'enredessin entre elles: el QWERTY. El problema tècnic es va solucionar, però l'ordre de les lletres del teclat es va mantenir i va ser adoptat per altres fabricants. Ha estat tan reeixit que avui seguim teclejant a l'ordinador sobre un QWERTY.
La invenció de la màquina d'escriure va permetre substituir els lents copistes i va donar un caràcter més oficial i impersonal als escrits comercials i polítics. El procediment mecànic d'escriptura va accelerar el ritme de les comunicacions, va marcar un punt important en el desenvolupament de les relacions socials i va permetre a la dona ingressar massivament al món laboral com a dactilògrafa, entre els segles XIX i XX. Podríem dir en certa manera que la màquina d'escriure va obrir el camí a les màquines elèctriques i, per què no?, a les computadores.
En 1855 l'italià Giuseppe Ravizza va crear un prototip de màquina d'escriure, anomenat Cembalo scrivano o macchina da scrivere a tasti. Era una màquina avançada que permetia a l'usuari veure el que escrivia a mesura que teclejava.
En 1861 el pare Francisco João de Azevedo, un sacerdot brasiler, va fabricar la seva pròpia màquina d'escriure amb materials bàsics, com fusta i ganivets. Aquest mateix any, Pedro I, l'emperador del Brasil, li va lliurar una medalla d'or per aquest invent. Molts brasilers, així com el govern federal d'aquest país, consideren Azevedo l'autèntic inventor de la màquina d'escriure, una reivindicació que ha estat objecte de certa controvèrsia.
El 1864 l'austríac Peter Mitterhofer va crear una màquina d'escriure que tampoc va arribar a comercialitzar-se. Mitterhofer va seguir millorant el seu model original i va crear cinc versions millorades diferents fins a 1868.
miniatura|La bola d'escriure de Hansen, inventada el 1865. El model de la fotografia és de 1870.
El 1865 el reverent danès Rasmus Malling-Hansen va inventar la «bola d'escriure», que es va comercialitzar el 1870. Va ser la primera màquina d'escriure de producció en sèrie. Va ser un èxit a Europa, i se sap que va estar en ús a oficines de Londres fins a 1909. Addicionalment, Malling-Hansen va usar un escapi solenoidal per a la tornada del carro d'alguns dels seus models, constituint un seriós candidat per a la primera màquina d'escriure elèctric». Al llibre Hvem er Skrivekuglens Opfinder?, la filla de Malling-Hansen, Johanne Agerskov, descriu com el 1865 Malling-Hansen va fer fabricar un teclat de porcellana per a la bola d'escriure, i va experimentar amb diferents ubicacions de les lletres per a assolir la major velocitat d'escriptura. Malling-Hansen va situar les lletres en pistones curts que es movien directament a través de la bola baixant fins al paper, el que juntament amb l'adequada ubicació de les lletres perquè els dits més ràpids premessin les usades amb major freqüència, va fer de la bola d'escriure de Hansen la primera màquina que permetia escriure substancialment més ràpid que escrivint manualment. Malling-Hansen va desenvolupar la seva màquina encara més als anys 1870 i 1880, assolint moltes millores, però mantenint el cap d'escriptura original. En el primer model de la bola d'escriure de 1870, el paper se subjectava a un cilindre dintre d'una caixa de fusta. El 1874 el cilindre va ser reemplaçat per un carro que es movia per sota el cap d'escriptura. Llavors, el 1875, el conegut model alt va ser patentat, era la primera de les boles d'escriure que funcionava sense electricitat. Malling-Hansen va assistir a les exposicions mundials de Viena del 1873 i París del 1878. En ambdues va guanyar les medalles del primer premi pel seu invent.
Primer èxit comercial, Christopher Sholes La primera màquina d'escriure amb èxit comercial la van inventar l'any 1867 Christopher Sholes, Carlos Glidden i Samuel W. Soule. Sholes va repudiar aviat la màquina, rebutjant usar-la i fins i tot recomanar-la. La patent (US 79.265) va ser venuda per 12.000$ a Densmore and Yost, que va arribar a un acord amb I. Remington and Sons (llavors famosos com fabricants de màquines de cosir) per a comercialitzar la qual va ser coneguda com a «Màquina d'escriure Sholes and Glidden». Remington va començar la producció de la seva primera màquina d'escriure l'1 de maig de 1873 a Ilion (Nova York).
El primer model industrial, fabricat el 1873 per Remington, estava muntat sobre una màquina de cosir estàndard. La reculada del carro s'aconseguia accionant un pedal. En aquest model van quedar pendents de solució dos defectes importants: l'escriptura es realitzava solament amb majúscules i romania oculta per a l'escriba. A més, la màquina resultava d'una grandària desmesurada i molest. Mai no va arribar a ser llançada al mercat perquè era d'un cost massa elevat.
Partint de la idea de Sholes, nombroses signatures, tals com Remington, amb els enginyers Byron, Brooks, Densmore, Fenne i Yost van crear, esmenant els diferents inconvenients, una màquina d'escriure mecànica similar a l'actual.
La característica de veure el que s'anava mecanografiant a mesura que s'escrivia es dona per suposada en l'actualitat. No obstant això, en la majoria de les primeres màquines d'escriure, els tipus copejaven pujant contra el fons del corró. Per això, el que s'escrivia no era visible fins que les següents línies escrites feien que el paper es llisqués, deixant-ho a la vista. La dificultat amb qualsevol altra disposició era assegurar que els tipus tornaven a caure adequadament al seu lloc quan es deixava anar la tecla. Això va ser finalment assolit amb diversos dissenys mecànics enginyosos. Les anomenades «màquines d'escriure visibles» van ser comercialitzades cap a 1895. Sorprenentment, els models antics van seguir fabricant-se fins a 1915.
Estandardització miniatura|Caràcters en una màquina d'escriure de la dècada de 1920. miniatura|La Underwood Universal Portable de William Faulkner, exposada en la seva oficina de Rowan Oak, actualment un museu gestionat per la Universitat de Mississipi. Cap a 1920, la màquina d'escriure «manual» o «mecànica» havia aconseguit un disseny més o menys estàndard. Hi havia petites variacions d'un fabricant a un altre, però la majoria de les màquines seguia el següent disseny: