La Guerra d'Eslovènia, també anomenada Guerra dels deu dies (en eslovè: Slovenska osamosvojitvena vojna, "Guerra d'Independència d'Eslovènia" o desetdnevna vojna "Guerra dels deu dies"), va ser un conflicte militar breu entre Eslovènia i Iugoslàvia en 1991 després de la declaració d'independència eslovena.
Antecedents Després de la mort del president iugoslau Josip Broz Tito, el 1980, varen aflorar les tensions ètniques, religioses i econòmiques existents.
El 1989 Slobodan Milošević, des de 1986 President del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes de Sèrbia es convertia en president de Sèrbia, la més gran i més poblada de les sis repúbliques iugoslaves. L'abril 1990, Eslovènia celebrava les seves primeres eleccions multipartit democràtiques, guanyades per la Coalició DEMOS.
Preparatius per la guerra El 23 de desembre de 1990, Eslovènia feia un referèndum sobre independència que obtingué amb un 95% del vot (amb el 93,2% de participació). El govern eslovè era ben conscient que el govern federal de Belgrad podria utilitzar la força militar contra els moviments independentistes eslovens. Immediatament després de les eleccions eslovenes, l'Exèrcit Popular Iugoslau (JNA) anuncià que una nova doctrina de defensa s'aplicaria a tot el país. La doctrina de l'era Tito de "Defensa general del poble", en la qual cada república mantenia una força de defensa territorial (teritorialna obramba o TO), seria d'ara endavant reemplaçada per un sistema de defensa dirigit centralment. Les repúbliques perdrien el seu paper en matèria de defensa i els seus TOs es desarmarien i se subordinarien a l'oficina central de la JNA a Belgrad.
El govern eslovè es resistia a aquests moviments, assegurant-se que la majoria dels equipaments de les TO eslovenes quedaven fora de les mans del JNA. També declarava en una esmena constitucional aprovada el 28 de setembre de 1990 que les TOs restaven sota el comandament únic del govern eslovè. Alhora, el govern eslovè posava creava una estructura de comandament alternatiu secret, conegut com les Estructures de Maniobra de Protecció Nacional (Manevrska struktura narodne zasite, o MSNZ). Aquesta era una institució existent però antiquada, que només existia a Eslovènia, i que estava pensada per permetre a la república formar una estructura de defensa ad hoc, semblant a una defensa civil. Era d'una importància insignificant abans de 1990, amb armes antiquades i pocs membres. Tanmateix, el govern encapçalat per la DEMOS s'adonà que el MSNZ es podria adaptar per proporcionar una organització paral·lela a les TOs i que estaria totalment en mans del govern eslovè.
Quan l'exèrcit iugoslau intentà prendre el control de les TOs eslovenes, les estructures de comandament varen ser, simplement, reemplaçades pel MSNZ. Entre maig i octubre de 1990, uns 21,000 membres de les TOs i de policia es mobilitzaven secretament cap a l'estructura de comandament de MSNZ, sent-ne el govern federal completament inconscient. El govern eslovè també emprenia una planificació detallada d'una campanya militar contra el JNA, amb la creació d'un pla operacional i tàctic abans de novembre de 1990 –més de set mesos abans que el conflicte comencés–.<ref>Gow, James & Carmichael, Cathie. Eslovènia i els eslovens, pàg. 174-178. C. Hurst, Londres, 1999.</ref> Els eslovens eren conscients que no podrien resistir el JNA per molt temps. Amb el ministre de defensa Janez Janša, adoptarn una estratègia basada en un enfocament de guerra asimètrica. Les unitats TOs portarien a terme una campanya de guerrilles, utilitzant armes antitanc i míssils antiaeris per parar una emboscada a les unitats del JNA. Les columnes de tancs es podrien atrapar destruint els vehicles de capçalera i cua de la columna en un terreny favorable –per exemple, en una carretera forestal estreta on és limitat l'espai per a la maniobra–, permetent que la resta fos neutralitzada més fàcilment. Per a la preparació d'aquestes accions, el govern eslovè comprava furtivament sistemes de míssils lleugers a proveïdors estrangers, especialment el míssil antiaeri SA-7 Greal (Strela) i el sistema antitanc de disseny alemany Armbrust. Les tàctiques d'atac llampec i de distracció eren les preferides, però calia evitar un enfrontament directe, ja que la potència superior del JNA hauria estat molt difícil de vèncer.
Al front diplomàtic, ni la Unió Europea ni els Estats Units estaven disposats a reconèixer la independència eslovena i defensaven durament la continuïtat d'una Iugoslàvia unificada. El govern eslovè buscava ajuda internacional negociant una desintegració pacífica de Iugoslàvia però era refusat pels països occidentals que deien que preferien tractar amb una federació única més que amb nombrosos estats petits. Tanmateix, els eslovens afirmaven que no tenien cap elecció pressionant per la independència, donada la manca percebuda de compromís amb els valors democràtics per part de les autoritats de Belgrad.
Conflicte miniatura|Mapa d'operacions del JNA a la Guerra dels deu diesVegeu També: Guerra dels BalcansEslovènia inesperadament declarà la independència el 25 de juny de 1991, encara que havia anunciat prèviament que ho faria el 26 de juny. Aquest "avenç" en la data d'independència era un element crític del pla eslovè per tenir un primer avantatge en el conflicte esperat. El govern eslovè en ple esperava que els militars iugoslaus responguessin amb força el dia de la declaració d'independència o en breu després. Avançant secretament la data en 24 hores, els eslovens desorientaren el govern iugoslau, que havia posat el 26 de juny com la data per als seus moviments.Camps de Batalla dels Balcans, pàg. 58 (Central Intelligence Agency, 2002)</ref>
Encara que per l'exèrcit iugoslau era inflexiblement oposat a la independència eslovena, estava dividit sobre què fer. El cap de personal del JNA, coronel-general Blagoje Adžić, defensava una operació militar a gran escala per treure el govern eslovè i per portar "forces sanes" per alimentar en la república. El seu superior polític, el Ministre de Defensa Iugoslau coronel-general Veljko Kadijević, insistia en una aproximació més cautelosa, essencialment una demostració de força que convenceria el govern eslovè de tirar enrere la seva declaració d'independència. Després d'un breu debat, Kadijević va convèncer amb la seva proposta.Allcock, John B.Conflicte en l'Anterior Iugoslàvia , pàg. 274. ABC-CLIO, Denver, 1998
És confús quants membres civils del govern iugoslau estaven implicats en la decisió de recórrer a la força a Eslovènia. Ante Marković, el President de la Junta de Govern Federal (equivalent a primer ministre) va declarar que el govern federal no havia estat informat de les accions de l'Exèrcit.Mesi, Stjepan. "La carretera a la guerra" a Les Guerres de Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, 1991-1995 ed. Branka Magaš i Ivo Žanić. Frank Cass, Londres, 2001
26 de juny de 1991 El matí de 26 de juny, les unitats del 13è. Cos de l'Exèrcit Iugoslau marxaven de les seves casernes a Rijeka, Croàcia, movent-se cap a la frontera eslovena amb Itàlia. El moviment immediatament conduí a una reacció dura dels eslovens locals, que organitzaren barricades espontànies i manifestacions en contra de les accions del JNA. No hi havia hagut, fins ara, cap lluita, i els dos costats semblaven tenir una política no oficial de no ser el primer per obrir foc.
En aquell moment, el govern eslovè ja havia posat en acció el seu pla d'agafar el control dels punts fronterers de la república i l'aeroport internacional a Brnik. El personal encarregat dels punts fronterers eren, en la majoria dels casos, eslovens, així, l'adquisició pels eslovens simplement equivalia a canviar d'uniformes i insígnies, sense cap enfrontament. Això s'emprenia, en paraules de Janez Jansa, per "establir la nostra sobirania en el triangle clau, el control de frontera-duana-aire".<ref>Citat en Camps de Batalla Balcànic, ibid. Els passos per la frontera eren una font essencial d'ingressos. Les taxes de duana des dels passos italians i austríacs representaven un 40% del pressupost federal de Iugoslàvia. A més a més, per tenir control de les fronteres, els eslovens establiren posicions defensives en contra d'un possible atac de JNA. Això significava que el JNA hauria de disparar els primers trets, que permetrien als eslovens retratar als militars iugoslaus com a agressors.
27 de juny de 1991 Els moviments de tropa de JNA tenien lloc en les primeres hores del 27 de juny. Una unitat del 306è. Regiment Antiaèri del JNA, amb base a Karlovac, Croàcia, creuava la frontera eslovena a Metlika. Unes quantes hores més tard, una columna de tancs i transport de personal blindat de la 1a. Brigada Blindada del JNA marxava de les seves casernes a Vrhnika, prop de la capital eslovena, Ljubljana, dirigint-se a l'aeroport de Brnik. Arribaven unes quantes hores més tard i prenien control de les instal·lacions. A l'est, les unitats de JNA marxaven de Maribor dirigint-se pel pas fronterer pròxim a Šentilj i la veïna ciutat de Dravograd. Les forces aèries iugoslaves deixaven caure propaganda dissuasiva sobre diverses parts d'Eslovènia que portaven missatges una mica contradictoris: "Us convidem a la pau i cooperació!" i "Tota la resistència s'aixafarà".Esmentat en Camps de Batalla Balcànic, pàg. 59 En les primeres hores del 27 de juny, el lideratge eslovè va estar al cas dels moviments del JNA. El lideratge militar del Cinquè Districte Militar, que incloïa Eslovènia, estava en contacte telefònic amb el president eslovè Milan Kučan, dient-li que la missió de les tropes es limitava a prendre els passos fronterers i l'aeroport. Es va convocar precipitadament una reunió de la presidència eslovena en la qual Kučan i la resta dels membres decideixen la resistència armada.Silber, Laura & Poc, Allan. Els mort de Iugoslàvia . Pingüí, Londres, 1995 El govern eslovè havia rebut avisos de què el JNA utilitzaria helicòpters per transportar forces especials a localitzacions estratègiques. El govern emet un avís als Militars del 5è. Comandament de la JNA del districte de Zagreb que si es continuaven utilitzant helicòpters, serien abatuts. L'avís era desatès pel lideratge de JNA, que encara creia que els eslovens es farien enrere abans que lluitar. Això fou, tanmateix, un mal càlcul desastrós. A la tarda de 27 de juny, els TOs eslovens dispararen contra dos helicòpters del JNA abatent-los sobre Ljubljana i matant-ne els ocupants (un dels quals, irònicament, era un pilot eslovè).
Els TOs també prenien posicions al voltant de casernes de JNA a diverses localitats, assetjant-los eficaçment, i llançant una sèrie d'atacs contra forces del JNA per tot Eslovènia. A Brnik, una unitat TO atacava les tropes de JNA que custodiaven l'aeroport, i a Trzin hi hagué un tiroteig amb quatre soldats de JNA i un soldat eslovè morts i la rendició de la unitat de JNA. Els atacs també eren llançats per unitats eslovenes a columnes de tancs de JNA a Pesnica, Ormož i Koseze, prop de Ilirska Bistrica. Una columna de tancs de la 32a. Brigada Mecanitzada del JNA, avançant des de Varaždin a Croàcia, era bloquejada a Ormož prop de la frontera eslovena i es va veure incapaç de travessar la barrera eslovena.
Malgrat la confusió i les lluites, el JNA acomplia els objectius de la seva missió militar. Abans de mitjanit del 27 de juny, havia capturat tot els passos al llarg de la frontera italiana, excepte tres passos a la frontera austríaca i uns quants dels punts de pas nous establerts al llarg de la frontera eslovena amb Croàcia. No obstant això, moltes de les seves unitats quedaven bloquejades en posicions vulnerables al llarg d'Eslovènia.
28 de juny de 1991 Durant la nit del 27-28 de juny les forces de la defensa territorial eslovena van rebre l'ordre de desencadenar una ofensiva general contra el JNA. Les ordres del ministre eslovè de defensa van ser les següents: