La fida ninfa (RV 714) és una òpera en tres actes d'Antonio Vivaldi, amb llibret en italià de Scipione Maffei. Es va estrenar el 6 de gener de 1732 al Teatro Filarmonico de Verona, en la funció inaugural del teatre.

Història La gènesi de La fida ninfa està estretament relacionada amb la construcció del nou Teatro Filarmonico de Verona. L'Accademia Filarmonica di Verona havia encarregat el projecte de l'edifici a l'arquitecte i escenògraf Francesco Galli Bibiena, i les obres, iniciades el 1715, es van completar el 1729. Per a la inauguració, Scipione Maffei, membre de l'Acadèmia, va recuperar una obra pastoral que havia escrit anys abans i inicialment va encarregar-ne la música a Giuseppe Maria Orlandini.

La inauguració estava prevista per al 1730, però les autoritats de la República de Venècia van prohibir la representació. La presència de tropes imperials a territoris propers havia despertat el temor que oficials estrangers que acudissin a Verona poguessin observar la feblesa de les defenses venecianes. Quan el projecte es va reprendre dos anys després, Orlandini ja havia assumit altres compromisos i l'Acadèmia va encarregar la nova partitura a Vivaldi.

L'òpera es va estrenar finalment el 6 de gener de 1732 i va inaugurar oficialment el Teatro Filarmonico. El llibret de Maffei es va publicar aquell mateix any a Verona per Jacopo Vallarsi.

La partitura autògrafa es conserva a la Biblioteca Nacional Universitària de Torí. L'obra va ser publicada en edició moderna el 1964, preparada per Raffaello Monterosso a partir del manuscrit de Torí, i el 2012 Ricordi en va publicar una edició crítica preparada per Marco Bizzarini i Alessandro Borin.

Personatges Personatge Tessitura Repartiment de l'estrena Licori, nimfa de Sciros soprano Giovanna Gasperini Elpina, germana de Licori contralt Gerolama Madonis Oralto, corsari i senyor de Naxos baix Francesco Venturini Morasto soprano Giuseppa Valentini Osmino contralt Stefano Pasi Narete, pare de Licori i Elpina tenor Ottavio Sinco Giunone contralt desconegut Èol baix desconegut

Argument L'acció transcorre a l'illa de Naxos. Anys abans, el pastor Narete havia abandonat Sciros amb les seves filles, Licori i Elpina, per buscar Osmino, el promès de Licori, que havia estat segrestat per pirates. Narete i les seves filles també acaben capturats i es converteixen en presoners d'Oralto, senyor de Naxos.

Acte I Licori continua fidel al record d'Osmino, malgrat que creu haver-lo perdut per sempre. Oralto, però, s'ha enamorat d'ella i intenta obtenir-ne l'amor. Entre els homes d'Oralto hi ha dos joves, Morasto i Osmino, les veritables identitats dels quals són inicialment desconegudes.

Morasto se sent fortament atret per Licori, mentre que Osmino festeja Elpina. La situació es complica perquè Licori reconeix en Morasto trets que li recorden el seu antic promès. Morasto també sent una inexplicable familiaritat envers ella.

Acte II Morasto descobreix progressivament que Licori és la noia a qui havia estimat abans de ser capturat. En realitat, ell és el veritable Osmino, que després del seu segrest havia adoptat el nom de Morasto. El jove que ara es fa dir Osmino és el seu germà.

Mentrestant, Oralto continua perseguint Licori, però ella rebutja totes les seves pretensions i reafirma la fidelitat al seu primer amor. El conjunt d'identitats falses i sentiments creuats provoca nous malentesos entre els protagonistes.

Acte III Quan finalment es revela la identitat de Morasto, Licori descobreix que és el seu antic promès i els dos poden reunir-se. Osmino queda unit a Elpina. Oralto, enfurismat per haver perdut Licori, intenta impedir la fugida dels enamorats.

Una tempesta posa en perill els protagonistes, però la intervenció de Giunone i Èol condueix al desenllaç feliç. Les parelles queden reunides i l'obra conclou amb la celebració de la fidelitat amorosa.

Música La fida ninfa correspon a la maduresa operística de Vivaldi. La partitura manté l'estructura característica de l'òpera seria del primer terç del segle XVIII, basada principalment en l'alternança de recitatius i àries da capo, però presenta una presència considerable de números de conjunt.

Entre les àries més conegudes hi ha «Alma oppressa da sorte crudele», cantada per Licori, que posteriorment ha aparegut sovint en recitals i enregistraments dedicats a la música vocal de Vivaldi.

L'obra conté també diversos duets i conjunts de més grans dimensions, que trenquen la successió habitual d'àries solistes. El final incorpora personatges mitològics i efectes escènics vinculats a la tempesta i a la intervenció d'Èol i Giunone.

Enregistraments 2008 – Jean-Christophe Spinosi (director), Ensemble Matheus; Sandrine Piau (Licori), Verónica Cangemi (Morasto), Marie-Nicole Lemieux (Elpina), Lorenzo Regazzo (Oralto), Philippe Jaroussky (Osmino), Topi Lehtipuu (Narete), Sara Mingardo (Giunone), Christian Senn (Eolo). Naïve, 3 CD.

Aquest enregistrament, realitzat a París l'abril i el maig de 2008, va constituir el primer enregistrament integral de l'obra i forma part de la Vivaldi Edition, el projecte dedicat a enregistrar les partitures de Vivaldi conservades a la Biblioteca Nacional Universitària de Torí.

Referències

Categoria:Òperes d'Antonio Vivaldi Categoria:Òperes de la dècada del 1730 Categoria:Òperes estrenades al Teatro Filarmonico Categoria:Òperes en italià Categoria:Composicions musicals del 1732