El bisbat de Locri-Gerace (diocesi di Locri-Gerace , Dioecesis Locrensis-Hieracensis -Sanctae Mariae de Pulsi) ) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Reggio Calàbria-Bova, que pertany a la regió eclesiàstica Calàbria. El 2013 tenia 122.000 batejats d'un total 133.000 habitants. Actualment està regida pel bisbe Francesco Oliva.
Territori La diòcesi comprèn els següents municipis: Africo, Agnana Calabra, Antonimina, Ardore, Benestare, Bianco, Bivongi, Bovalino, Bruzzano Zeffirio, Camini, Canolo, Caraffa del Bianco, Careri, Casignana, Caulonia, Ciminà, Ferruzzano, Gerace, Gioiosa Ionica, Grotteria, Locri, Mammola, Marina di Gioiosa Ionica, Martone, Monasterace, Pazzano, Placanica, Platì, Portigliola, Riace, Roccella Ionica, Samo, San Giovanni di Gerace, San Luca, Sant'Agata del Bianco, Sant'Ilario dello Ionio, Siderno, Stignano i Stilo.
La seu episcopal és la ciutat de Locri, on es troba la catedral de Santa Maria del Mastro. A es troba la cocatedral de Santa Maria Assunta.
El territori està dividit en 74 parròquies.
Història La història de la fe cristiana a la diòcesi de Locri-Gerace comença des dels primers segles del cristianisme. Els informes documentats de segles de l'antiguitat i de l'alta edat mitjana senyalen només la seu del bisbat, Locri, i no es refereix al seu territori. La presència documentada, per mitjà de per dos epígrafs, del cristianisme, és del . La seu episcopal es va establir, molt probablement abans del 343, i està documentada en l'últim quart del .
Els primers bisbes Locresi indicats per tradició són figures llegendàries, sense cap base històrica, com «Suera», indicat en el . Hi ha d'haver una església catedral, però encara no ha estat identificat pels arqueòlegs.
Els límits de la primitiva zona d'influència (podríem anomenar-la diòcesi) de Locri eren el torrent Allaro (poc més de Caulonia) cap al nord, i el de Melito (Tucci) al sud. Comprenia completament el que posteriorment es convertirà en la diòcesi de Bova.
És possible que hi hagués petits pobles, a més de Locri. Havien d'haver-hi edificis religiosos, com l'església anomenada de Sant Marc a la zona de Kaulon (avui el jaciment arqueològic prop de Monasterace Marina), recentment datats als segles –.
Entre els primers monestirs a Calàbria, documentats finals del , n'hi havia un a Locri. Eren monestirs de llengua, i probablement ritu, llatí. D'ells no tenim informació fins a mitjan , llavors no hi ha notícia de la vida monàstica a la regió fins a l'arribada dels monjos grecs. Alguns afirmen que en aquest moment (segles -) es practicava la vida d'ermità en coves.
Al el territori del sud de Calàbria va esdevenir domini de l'Imperi Romà d'Orient. No hi va haver canvis fins al , quan van arribar els normands. Hi havia hagut, a Calàbria, al , les invasions dels longobards, però és poc probable (manca documentació) que també van arribar a la diòcesi.
Entre els bisbes que la tradició i les antigues cronologies atribueixen a Locri, hi ha tres prelats que no tenen res a veure amb aquí: Basilio I, que va assistir al Concili de Calcedònia del 451, però que en realitat era bisbe de Nacolia a Frígia; Pietro va ser bisbe Lorensis ("Lorium" a Etrúria) i no Locrensis; i finalment, Basilio II apareix en el pseudo-sínode romà de 503 com a episcopus Nacoliae, evidentment derivat de les subscripcions del Sínode de Calcedònia.
En canvi, el primer bisbe de Locri, on es coneix el nom és Dulcino, nomenat en una carta del papa Gregori el Gran, i del qual només se sap que va morir en 594. El segon, Marciano, el va succeir en el 597 i es va asseure a la càtedra de nou en 599. Altres bisbes estan documentats abans de l'any mil: Crescenzo (649), Stefano (680), Gregorio (mort el 709), Cristoforo (787) i Giorgio (870).
El locrianesos van moures gradualment fins al lloc de Gerace cap a finals del i principis del . El primer nom de la ciutat, "Santa Ciriaca" (una màrtir oriental), apareix per primera vegada en un document del 787. La primitiva catedral de Santa Ciriaca hauria estat intramurs, però no es documenten restes. Són els supervivents d'aquesta època, i per això preciossísimes, sempre a Gerace, les esglésies de Sant Giovannello i della Nunziatella (aquesta última es conserva, del període, només l'absis), que els estudiosos daten del .
El es va caracteritzar per la crisi iconoclasta, a conseqüència de la qual el basileus de Constantinoble va decidir el trasllat de la diòcesi de la Itàlia meridional a l'obediència del patriarcat de Constantinoble.
En el territori de la transacció en el període romà d'Orient no se sap gaire cosa. Probablement, Gerace no va ser l'única ciutat. La franja costanera estava probablement desolada. Cap a dins deurien sorgirs d'altres kastron o kastelion i nombroses choria i Pyrgoi. Emergeixen dels documents els noms d'Africo, Bovalino, Bruzzano, Bucito (antic nom de Martone), probablement ja existien Ardore, Grotteria, Mammola, Roccella, Castelvetere (Caulonia). En aquest moment, als turons, van viure eremites, i els monestirs es trobaven per gairebé tot el territori.
Al es va fundar la diòcesi de Bova, arrencant una gran part del territori al de Gerace. Després de 902 (any de la conquesta de Taormina, que va posar fi a la conquesta de tota la Sicília) els àrabs van dirigir-se a Calàbria: el 925 va prendre Bruzzano. Gerace va ser conquistada el 985 conjuntament a Bovalino. Els atacants van abandonar la zona amb poques pistes, inclòs el nom actual de Careri, que ve de l'àrab hareri ('teixidor').
Monaquisme A finals del i principis del , Calàbria va acollir els cristians expulsats de Sicília pels àrabs. Va ser el començament del desenvolupament de la regió de la vida monàstica, considerada, italo-grega. De Sicília va arribar a establir-se en Calàbria, sants com sant Elies el Jove o sant Leoluca de Corleone. Segons un estudiós francès de primer rang al «... Calàbria es converteix per excel·lència en la terra de monjos i ermitans...» la seva fama «... s'expandeix per tot el món romà, fins a Constantinoble i Jerusalem ...». La regió donarà sants com santa Elia Speleota, sant Nicodem de Ciro, sant Fantino el Jove, sant Nil de Rossano, sant Giovanni Therestis o sant Lleó l'Africà.
A la diòcesi, els monjos grecs són explícitament a les fonts no abans de finals del - principis del . La tradició diu que sant Hilarió romangués a Caulonia al , no té base històrica. Els grecs de Calàbria són tant agricultors com copistes; afluixaren el sòl, arrencaren arbres, van plantar la vinya. Així que en molts llocs al voltant dels monestirs, es formaren masos, que s'ompliren ràpidament d'agricultors.
A la diòcesi hi havia quatre àrees monàstiques prominents: la de Stilo - Bivongi; l'actual vall del Torbido, incloent Limina; el territori de Gerace; la vall de Buonamico.
A més de les formes ermitanes i laborioses, que estan ben testificades, no se sap molt dels monestirs que havien d'estar presents.
El monestir més important de la diòcesi era el de Sant Filippo d'Argiro Gerace. L'únic monestir femení, també a Gerace, era la de Santa Parasceve. Molt important, a la vall de Stilaro, San Giovanni Theristis a Bivongi, (que va tenir com a mas Sants Cosme i Damià a Riace), Santa Maria di Monte Stella a Stilo i Santa Maria della Cattolica a Stilo. Digne d'esment, al sud, Santa Maria di Polsi, que tindrà un gran destí llarg dels segles, i San Giorgio di Pietra Kappa, prop de San Luca, mentre que hi ha poques fonts històriques sobre el cenobi del basilians a la Muntanya Varraro nord de Careri .
Aquesta és la situació a la vall del Torbido:
A Limina, vivint sant Nicodem, va ser fundat el monestir de Sant Nicola de Kellarana, el més important de la zona. Entre els segles i la seva seu es va traslladar a Mammola, al mas de San Biagio.
S'esmenten en un document grec de 1106: Santissima Deipara dei Buceti, a Martone Sant'Anania, potser a prop de Martone San Giovanni Profeta Precursore e Battista, potser a San Giovanni di Gerace.
Al llarg del Pretoriate (actual Torbido), es trobava el monestir de Sant Fantino Vecchio. També al llarg del mateix riu, hi va haver Sant Fantino de Pretoriate.
En una carta grega de donació de data 1011-1012 un tal Nicodemo Kondos, per al perdó dels seus molts pecats, li dona al «nostre sant pare Nicodem» l'església (o monestir) de la Theotokos ton Orton, quatre mil cargols i dos grans barrils. No se sap si va ser un monestir o una església senzilla, i s'identifica comunament amb Santa Maria delle Grazie, a prop de Gioiosa. A Grotteria, proper a l'església de Santa Maria del Socors més recent, hi ha notícies d'un monestir de Sant Nicola; segons un document de 1232 i hauria estat destruïda per un terratrèmol el 1349. A més dels monestirs esmentats aquí, que estan documentats en altres diòcesis, gairebé trenta anys, cinc dels quals ni tan sols sabia la ubicació.
La forta fluctuació dels monjos d'un monestir a un altre, i la brevetat de la vida de molts monestirs, fan impossible qualsevol avaluació del nombre de monestirs individuals.
Pel que fa a la presència dels sants de la diòcesi, Nicodem és una sant històric, ja que no hi ha dubtes de cap tipus quant a la seva existència; va viure en el territori d'Africo, al , San Leo. A prop de Bivongi va viure al sant Giovanni Therestis, el segador.
El culte a aquests sants va ser espontàni i immediat, i sens dubte es va limitar - com encara avui - l'única àrea que havia estat l'escenari de la seva vida, i en què van morir i van ser enterrats. Això es deu al fet que els sants italogrecs eren venerats especialment en els monestirs. A més, cada monestir, a més de ser independent dels altres, podien presumir dels seus propis sants, als que dediquen la màxima atenció i adoració.
Període normand En el període de l'ocupació normanda es van construir el castell i la catedral; Gerace va esdevenir un gran pati. El nombre de bisbes geracesos de les èpoques romana d'Orient i normanda és incompleta. Rellevant va ser obra de Leonzio, creador i sustentador de la catedral. Els normands van portar amb ells el "monacat llatí", i es va situar en els punts estratègics de la regió. Els benedictins van fundar: Santa Maria della Matina prop de San Marco Argentano (1065 aprox.) Santa Maria di Corazzo prop de l'actual Carlopoli (1060 aprox.) La Santissima Trinità a Mileto (1080 aprox.) Santa Maria a Sant'Eufemia Lamezia (1162 aprox.) Santa Maria di Camigliano prop de Tarsia (1070 aprox.) Santa Maria de Valle Josaphat prop de Paola (1100 aprox.) Sant Bru fundà la cartoixa de Serra San Bruno el 1091. El Canonges Regulars de Sant Agustí van fundar Santa Maria Catòlica i dels XII Apòstols a Bagnara en 1085. Més tard, Santa Maria della Matina, Santa Maria di Corazzo i la Cartoixa van passar als cistercencs, que van fundar directament Santa Maria della Sambucina a Luzzi. Dels cistercencs provenia l'abat Gioacchino da Fiore, que va fundar en 1191 l'orde dels Florians. Aquests monjos eren l'instrument a través del qual la cultura llatina va començar a estendres sense parar a Calàbria.
En època normanda, a més de la ciutat, hi havia castra, castellia, casalia, motte. Només Bruzzano s'esmenta en un document, com a casal.
Cal assenyalar que l'època normanda va ser el moment més feliç dels monestirs italogrecs. Això pot passar perquè les àrees en què els normands no podia imposar immediatament el seu projecte - la diòcesi de Bova, Gerace i Oppido - van ser envoltats i gairebé assetjats per grans abadies llatines que van fundar (com la Cartoixa de Serra i de la Santíssima Trinitat de Mileto), que es va infiltrar lentament per les diòcesis gregues només a través de donacions i beneficis.
El monestir de San Fantino del Pretoriate, per exemple, va ser assignat primer a la Cartoixa de Serra, a continuació, al voltant de 1139, a la Santa Trinitat de Venosa (ciutat de la Pulla).
Període sueu