miniatura|Un tipus de comunicació simple, un emissor comunica un missatge a un receptor La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes o objectes. Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics, com la telecomunicació, i socials, com ara el periodisme, la publicitat, l'audiovisual i els mitjans de comunicació de masses. La competència comunicativa és la capacitat de transmetre amb èxit un missatge usant el mitjà adequat i d'entendre els que altres emeten. El terme comunicació també s'usa sovint en el sentit de transport com, per exemple, la comunicació entre dues ciutats mitjançant el tren.
Dins de les ciències socials, la comunicació és un camp d'estudi que tracta d'explicar com es realitzen els intercanvis comunicatius i com aquests intercanvis afecten la societat, és a dir, investiga el conjunt de principis, conceptes i regularitats que serveixen de base a l'estudi de la comunicació com a procés social.
L'estudi de la comunicació està en estreta relació amb diverses ciències, de les quals pren part dels seus continguts o els integra entre si.
En el camp acadèmic són moltes les discussions obertes sobre el que en realitat constitueix la comunicació i per això, existeixen nombroses definicions al respecte, moltes de les quals se circumscriuen a determinats camps o interessos de la ciència. Però en la seva definició més estricta, la comunicació consisteix en la transmissió d'informació d'un subjecte a un altre.
La comunicació es fonamenta essencialment en el comportament humà i en les estructures de la societat, cosa que fa que els estudiosos trobin difícil un estudi de la mateixa amb l'exclusió de l'àmbit social i els esdeveniments del comportament. Atès que la teoria de la comunicació és un camp relativament jove, en moltes ocasions està integrada a altres disciplines com ara la filosofia, la psicologia i la sociologia, i és possible que no es trobi un consens conceptual quan es parla de comunicació amb una visió realitzada des dels diferents camps del saber. En l'actualitat, no existeix un paradigma en el qual els estudiosos de la comunicació puguin treballar. Una de les respostes al respecte és que establir una metateoria sobre la comunicació negaria la recerca i ofegaria l'ampli cos del coneixement en el qual la comunicació existeix i es desenvolupa.
Teoria de la informació
miniatura|Model de Shannon i Weaver Un model simple de comunicació amb un emisor que transmet un missatge a un perceptor. Aquesta gràfica pertany al model de comunicació desenvolupat per Claude Elwood Shannon i Warren Weaver el 1949 i representa la font de la informació, el codificador que envia el missatge a través del mitjà de comunicació o canal de comunicació, el qual podria ser interromput o distorcionat pel soroll (representat en el llamp que cau) i que arriba a un descodificador i d'aquest al receptor, el qual podria emetre al seu torn una resposta. Un altre esquema simple del procés de comunicació o transmissió de la informació.
En molts casos la teoria de la comunicació es sol confondre amb la teoria de la informació, la qual correspon a la teoria matemàtica de Claude E. Shannon que estudia la informació (canals, comprensió de dades, criptografia i tot el que se li relaciona) com magnitud física. Aquesta fa servir una unitat de mesura de la informació a la qual anomena el "BIT", és a dir, la menor unitat que es pot aprendre. Aquesta unitat de mesura de la informació es basa en l'alternativa sí o no a cada determinació que pugui donar elements per al coneixement dels objectes. Així, per exemple, la sexualitat d'un subjecte pot donar-se per un BIT, simplement, mascle o femella. Per fixar la posició d'una peça d'escacs sobre un tauler de 64 caselles es necessitaran almenys 6 BITS o 6 preguntes binàries.
Si bé la teoria de la informació és útil a la teoria de la comunicació com aportant matemàtic i a la comprensió lògica dels processos, aquesta teoria no correspon en concret a la preocupació de la teoria de la comunicació, la qual analitza la vinculació dels processos comunicatius individuals a la problemàtica social, així com la relació universal existent al voltant de la comunicació mediàtica i el poder polític, i es recolza en l'ús de la semiologia, que és l'estudi dels signes, en la realitat social i es nodreix de la lingüística i altres ciències.
Punts de vista de la teoria de la comunicació Els següents són alguns punts de vista sobre la comunicació i de la teoria de la comunicació:
Mecanicista: Aquest punt de vista entén la comunicació com un perfecte transmissor d'un missatge des d'un emissor fins a un receptor tal com es veu en el diagrama anterior. Psicològic: Considera a la comunicació com l'acte d'enviar un missatge a un perceptor (anomenat així perquè considera el receptor com a subjecte de la comunicació) i en el qual les sensacions i les idees d'ambdues parts influeixen considerablement en el contingut del missatge. Construccionisme social: Aquest punt de vista, també anomenat "interaccionisme simbòlic", considera la comunicació com el producte de significats creatius i interrelacions compartides. Sistemàtica: Considera a la comunicació com un missatge que passa per un llarg i complex procés de transformacions i interpretacions des que passa fins que arriba als perceptors.
La revisió d'una teoria en particular a aquest nivell donarà un context sobre el tipus de comunicació tal com és vist dins dels confins d'aquesta teoria. Les teories poden ser estudiades i organitzades, a més, segons l'ontologia, l'epistemologia i l'axiologia que en general són imposades pel teòric.
Ontologia: Posa la pregunta sobre què, exactament, el teòric examina. S'ha de considerar la veritable naturalesa de la realitat. La resposta, en general, cau dins del camp d'un dels tres fenòmens ontològics depenent de la lent amb la qual el teòric miri el problema: realista, nominals o construccionisme. o La perspectiva realista mira el món de manera objectiva en la creença que hi ha un món per fora de les nostres pròpies experiències i cognicions. o La perspectiva nominal mira al món subjectivament en la idea que tot allò a l'exterior de les cognicions del subjecte són únicament noms i etiquetes. o La perspectiva construccionista munta la barrera entre l'objectiu i el subjectiu declarant que la realitat és allò que creem junts.
Epistemologia: Posa la pregunta sobre el com els teòrics estudien el fenomen escollit. En els estudis epistemològics, el coneixement objectiu és aquell que és el resultat d'una mirada sistemàtica de les relacions casuals del fenomen. Aquest coneixement és en general deduït per mitjà de mètodes científics. Els estudiosos en general pensen que l'evidència empírica recollida de manera objectiva està més a prop de reflectir la veritat en les investigacions. Teories d'aquest tall són generalment creades per predir fenòmens. Teories subjectives sostenen que l'entesa està basat en coneixements localitzats, típicament establerts a través de la utilització de mètodes interpretatius tals com l'etnografia i l'entrevista. Les teories subjectives es desenvolupen en general per explicar o entendre fenòmens del món social.
Models de comunicació Esquema en un estudi de televisió, 180 graus, ens assenyala que la realitat és vista pels mitjans de comunicació des de diferents punts de vista, generalment escollits per l'emissor.
En una aproximació molt bàsica, segons el model de Shannon i Weaver, els elements que s'han de donar perquè es consideri l'acte de la comunicació són:
Emissor. És un ens (persona, organització...) que tria i selecciona els signes adequats per a transmetre el seu missatge; és a dir, els codifica per a poder trametre de manera entenedora al receptor. En l'emissor s'inicia el procés comunicatiu. És qui emet el missatge, i pot ser o no una persona. Receptor. És un ens (persona, organització...) al que es destina el missatge, realitza un procés invers al de l'emissor, ja que desxifra i interpreta el que l'emissor vol donar a conèixer. Existeixen dos tipus de receptor: el passiu que és el qui només rep el missatge, i el receptor actiu o perceptor que és la persona que no només rep el missatge, sinó que ho percep i ho emmagatzema. El missatge és rebut tal com l'emissor va voler dir; en aquest tipus de receptor es realitza el que comunament es denomina com feed-back o retroalimentació. És qui rep la informació. Dins d'una concepció primigènia de la comunicació és conegut com a receptor, però aquest terme pertany més a l'àmbit de la teoria de la informació. Canal. És el mitjà de comunicació (natural o artificial) que estableix una connexió entre l'emissor i el receptor. Suport material o espacial pel qual circula el missatge. Per exemple, l'aire, en el cas de la veu; el fil telefònic, en el cas d'una conversa telefònica. El canal de comunicació és el medi físic pel qual es transmet el missatge. En el cas de la Viquipèdia, Internet fa possible que arribi a algú (receptor) el missatge (article de la Viquipèdia). Codi. És el conjunt de signes i la seva organització. Ha de ser el mateix per l'emissor i el receptor. És necessari també que coincideixin els subcodis que formen part del codi general. L'argot del metge pot impossibilitar la comprensió del pacient. El codi és la forma que pren la informació que s'intercanvia entre la font (l'emissor) i la destinació (el receptor) d'un llaç informàtic. Implica la comprensió o descodificació del paquet d'informació que es transfereix. Missatge. Informació, considerada aquesta en un sentit molt ampli, tramesa entre emissor i receptor. És allò que es vol transmetre. Situació o context. És el conjunt de circumstàncies concretes on esdevé el procés comunicatiu. Dit d'una altra manera, és la situació o entorn extralingüístic en el qual es desenvolupa l'acte comunicatiu.
Elements d'un sistema de comunicació L'objectiu principal de tot sistema és adaptar-se a la comunicació, que és intercanviar informació entre dues entitats. Un exemple particular de comunicació entre una estació de treball i un servidor a través d'una xarxa telefònica pública. Un altre possible exemple consisteix en l'intercanvi de senyals de veu entre dos telèfons a través de la mateixa xarxa anterior. Els elements claus d'aquest model són:
Font (remitent): Aquest dispositiu genera les dades a transmetre, com per exemple telèfons o ordinadors personals. La font és el lloc d'on emana la informació, les dades, el contingut que s'enviarà; en conclusió: d'on neix el missatge primari.
Font Transmissor Sist. de Transmissió o canal Receptor Destinació Diagrama general a blocs Sistema font Sistema destinació Teoria de les telecomunicacions
Transmissor :Transforma i codifica la informació, generant senyals electromagnètics susceptibles de ser transmesos a través d'algun sistema de transmissió. Per exemple, un mòdem converteix les cadenes de bits generades per un ordinador personal i les transforma en senyals analògics que poden ser transmesos a través de la xarxa telefònica. Sistema de transmissió: Pot ser des d'una senzilla línia de transmissió fins a una complexa xarxa que connecti a la font amb el destí. Receptor:Accepta el senyal provinent del sistema de transmissió i el transforma de tal manera que pugui ser manejat pel dispositiu destí. Per exemple, un mòdem captés el senyal analògic de la xarxa o línia de transmissió i el convertirà en una cadena de bits. Destinació (Destinatari) ("Destination"): Pren les dades del receptor.
Encara que el model presentat pot semblar senzill, en realitat implica una gran complexitat. Per fer-se una idea de la magnitud d'ella a continuació una breu explicació d'algunes de les tasques claus que s'han de realitzar en un sistema de comunicacions.
Utilització del sistema de transmissió: Es refereix a la necessitat de fer un ús eficaç dels recursos utilitzats en la transmissió, els quals típicament se solen compartir entre una sèrie de dispositius de comunicació.