, nascuda Ielizaveta Petrovna, , anomenada la Climent, fou emperadriu de Rússia.
Biografia Quan va morir Pere el Gran sense descendència masculina, l'opinió sobre qui havia de pujar al tron va quedar dividida. Havia estat relegada del tron el 1725 en pujar la seva mare al tron, el 1727 quan Pere II (nebot seu). En morir Pere II, el gener de 1730, l'opinió va tornar a dividir-se entre els partidaris de les filles de Pere i els de Pere III, que encara era un nen. Finalment, va pujar al tron Anna Ivanovna, filla segona del tsar Ivan V de Rússia, qui a més era la qual menys probabilitats tenia. Es va iniciar una revolució entre els partidaris d'Elisabet i Ivan. Tot va acabar quan un dels seus propis aliats i amants (Lestocq) la va voler tancar en un convent; però Elisabet, durant una vetllada del 25 de novembre de 1741, havia fet cridar a alguns dels seus seguidors, suplicant-los que la salvessin. Va plorar i els va fer besar la creu, la qual cosa equivalia a un jurament.
Ella els va dir que era la seva mare, la mare del poble rus. Ells van cedir, fent-li cas, vetllant i guardant per ella. Abans, les seves paraules havien estat: "Juro morir per vosaltres, jureu vosaltres morir per mi!". Tenia 31 anys i era bella i elegant, a part de gran amazona. Va tenir una educació molt pobra que va compensar amb un caràcter fort i apassionat.
Regnat miniatura|Processó de la coronació de l'emperadriu Elisabet, Moscou 1742 Elisabet es va coronar emperadriu a la catedral de la Dormició el Elisabet d'abril de 1742 (OS), que esdevindria estàndard per a tots els emperadors de Rússia fins al 1896, després d'enderrocar l'Emperador nen Ivan VI de Rússia, que va fer tancar com un animal a la fortalesa de Schlüsselburg, aprofitant la debilitat i mandra de la regenta mare, Anna Leopóldovna, filla de Caterina de Meklemburg. Als trenta-tres anys, amb relativament poca experiència política, es va trobar al capdavant d'un gran Imperi en un dels períodes més crítics de la seva existència. La seva proclamació explicava que els regnats precedents havien portat Rússia a la ruïna: "El poble rus ha gemegat sota els enemics de la fe cristiana, però ella els ha alliberat de la degradant opressió estrangera". Rússia havia estat sota el domini dels consellers alemanys, de manera que la seva emperadriu va exiliar els més impopulars d'ells, com Heinrich Ostermann, Burkhard von Munnich i Carl Gustav Lowenwolde. Va aprovar diverses lleis que van desfer gran part de la feina que havia fet el seu pare per limitar el poder de l'església.
Amb totes les seves mancances (els documents sovint esperaven mesos per la seva signatura), Elisabet havia heretat el geni del seu pare per al govern. El seu criteri habitualment agut i el seu tacte diplomàtic van recordar una vegada i una altra Pere el Gran. El que de vegades semblava irresolució i procrastinació era la majoria de vegades una sàvia suspensió del judici en circumstàncies excepcionalment difícils. Des del punt de vista rus, la seva grandesa com a dona d'Estat consistia en la seva apreciació constant dels interessos nacionals i la seva determinació per promoure'ls contra tots els obstacles.
Reformes educatives miniatura|Elisabet visita el científic rus Mikhaïl Lomonóssov. Malgrat els canvis substancials fets per Pere el Gran, no havia exercit una influència realment formativa sobre les actituds intel·lectuals de les classes dominants en conjunt. Tot i que Elisabet no tenia l'educació bàsica necessària per prosperar com a intel·lectual (un cop va trobar que la lectura de la literatura secular era "perjudicial per a la salut"), va ser prou intel·ligent com per conèixer-ne els beneficis i va crear una base considerable per a la seva eventual successora, Caterina la gran. Va posar l'educació a l'abast de totes les classes socials (excepte els serfs), va encoratjar l'establiment de la primera universitat a Rússia fundada a Moscou per Mikhail Lomonosov i va ajudar a finançar l'establiment de l'Acadèmia Imperial de les Arts.
Pau interior miniatura|153x153px| Monograma Imperial, present sovint als tractats de pau. Diplomàtica dotada, Elisabet odiava el vessament de sang i els conflictes i va fer tot el possible per alterar el sistema de càstig rus, fins i tot prohibint la pena de mort. Segons l'historiador Robert Nisbet Bain, va ser una de les seves "principals glòries que, en la mesura que va poder, va posar fi a aquella lluita entremaliada d'ambicions rivals a la Cort, que havia deshonrat els regnats de Pere II. Anna i Ivan VI, i va permetre a les potències estrangeres interferir lliurement en els afers interns de Rússia".
El 1742, el govern Imperial de Sant Petersburg va ordenar una expedició militar russa per conquerir els koriaks i els txuktxis, però l'expedició va fracassar i el seu comandant, el major Dmitry Pavlutsky, va morir el 1747. El 12 de març de 1747, un grup de 500 guerrers txuktxis va assaltar la presó militar russa d'Anadyrsk. L'any 1750, ja havia quedat clar que els txuktxis serien difícil de vèncer. L'emperadriu va canviar llavors el seu enfocament tàctic i va establir una pau formal amb ells.
Projectes miniatura|Construït pel seu arquitecte de la cort Bartolomeo Rastrelli, el Palau d'Hivern és el monument més famós d'Elisabet i la residència dels seus successors. miniatura|Moneda d'Elisabet de Rússia, els beneficis però nombrosos edificis de la qual requerien uns forts impostos.
Elisabet va gaudir i va destacar en l'arquitectura, supervisant i finançant molts projectes de construcció durant el seu regnat. Un dels molts projectes de l'arquitecte italià Bartolomeo Rastrelli va ser la reconstrucció del Palau de Peterhof, afegint-hi diverses ales entre 1745 i 1755. Les seves creacions més famoses van ser el Palau d'Hivern, encara que va morir abans de la seva finalització, i el Convent Smolni. Es diu que el Palau conté 1.500 habitacions, 1.786 portes i 1.945 finestres, incloses les oficines burocràtiques i els habitatges de la Família Imperial disposats en dues enfilades, des de la part superior de l'Escala Jordà. Pel que fa a aquest darrer edifici, l'historiador Robert Nisbet Bain va afirmar que "Cap altre sobirà rus va aixecar mai tantes esglésies".
La finalització ràpida dels edificis es va convertir en una qüestió d'importància per a l'emperadriu i el treball va continuar durant tot l'any, fins i tot en els mesos més durs de l'hivern. Al projecte s'havien destinat 859.555 rubles, una suma recaptada per un impost sobre les tavernes de propietat estatal, però les obres van cessar temporalment per manca de recursos. Finalment, es van augmentar els impostos sobre la sal i l'alcohol per finançar completament els costos addicionals. No obstant això, l'increïble extravagància d'Elisabet va acabar beneficiant enormement la infraestructura del país. Necessitant mercaderies enviades d'arreu del món, nombroses carreteres de tota Rússia es van modernitzar a les seves ordres.
Selecció d'hereu miniatura|Donació d'Elisabeth al tinent general rus Balthasar Freiherr von Campenhausen, 27 de maig de 1756 Com a emperadriu soltera i sense fills, era imprescindible que Elisabet trobés un hereu legítim per assegurar la Dinastia Romànov. Va triar el seu nebot, Pere de Holstein-Gottorp. El jove Pere havia perdut la seva mare poc després de néixer, i el seu pare als onze anys. Elisabet va convidar el seu jove nebot a Sant Petersburg, on va ser rebut a l'Església Ortodoxa Russa i el va proclamar hereu al tron el 7 de novembre de 1742. Amb ganes de veure la dinastia assegurada, Elisabet immediatament va donar a Pere els millors tutors russos i es va establir la princesa Sofia d'Anhalt-Zerbst com a promesa del seu hereu. Per cert, la mare de Sophie, Joanna Elisabeth de Holstein-Gottorp, era germana del propi promès d'Elisabet, que havia mort abans del casament. En la seva conversió a l'Església Ortodoxa Russa, Sophie va rebre el nom de Caterina en record de la mare d'Elisabet. El matrimoni va tenir lloc el 21 d'agost de 1745. Nou anys més tard va néixer un fill, el futur Pau I, el 20 de setembre de 1754.
Hi ha una considerable especulació sobre la paternitat real de Pau. Es suggereix que no era el fill de Pere en absolut, però que la seva mare s'havia involucrat en una aventura, a la qual Elisabet havia consentit, amb un jove oficial, Serguei Vasilievitx Sàltikov, que hauria estat el pare biològic de Paul. Pere mai va donar cap indicació que cregués que Pau havia estat pare de ningú més que ell mateix, però no es va interessar en la paternitat. Elisabet, sens dubte, es va interessar activament i va actuar com si fos la seva mare, en lloc de Caterina. Poc després del naixement de Pau, l'emperadriu va ordenar a la llevadora que prengués el nadó i la seguia, i Caterina no va veure el seu fill durant un mes, per a una breu cerimònia a l'església. Sis mesos després, Elisabet va deixar que Caterina tornés a veure el nen. El nen s'havia convertit, en efecte, en un tutelat de l'estat i, en un sentit més ampli, en propietat de l'estat.
Política exterior miniatura|Mapa de les fronteres polítiques europees el 1740 Bestuzhev Elisabet va abolir el sistema de consells de gabinet que s'havia utilitzat sota Anna i va reconstituir el Senat com ho havia estat sota Pere el Gran, amb els caps dels departaments d'estat (cap d'ells alemany) assistint. La seva primera tasca després d'això va ser abordar la guerra amb Suècia. El 23 de gener de 1743 es van obrir les negociacions directes entre les dues potències a Turku. En el Tractat d'Åbo, el 7 d'agost de 1743 (OS), Suècia va cedir a Rússia tot el sud de Finlàndia a l'est del riu Kymmene, que es va convertir en la frontera entre els dos estats. El tractat també va donar a Rússia les fortaleses de Lappeenranta i Hamina.
Aquest resultat triomfant es pot atribuir a la capacitat diplomàtica del nou vicecanciller, Aleksey Bestuzhev-Ryumin, la política del qual hauria estat impossible d'implementar sense el suport d'Elisabeth. Elisabet havia posat sàviament a Bestuzhev al capdavant dels afers exteriors immediatament després de la seva adhesió. Ell representava la part antifrancoprusiana del seu consell, i el seu objectiu era aconseguir una aliança anglo-austro-rusa que, en aquell moment, era sens dubte la més avantatjosa per a Rússia. Tant la Conspiració de Lopukhina com altres intents de Frederic el Gran i Lluís XV per desfer-se de Bestuzhev van fracassar, però en canvi van posar la cort russa al centre d'una intriga durant els primers anys del regnat d'Elisabet. miniatura|Passeig d'Elisabet Petrovna pels carrers de Sant Petersburg (1903), aquarel·la d'Aleksandr Benois
Finalment, es va imposar el fort suport de la ministra per part d'Elisabet. La seva impecable diplomàcia, i un cos auxiliar rus de 30.000 homes enviats al Rin, van accelerar molt les negociacions de pau que van conduir al Tractat d'Aquisgrà (18 d'octubre de 1748). Per pura tenacitat de propòsit, Bestuzhev havia extret el seu país de l'imbroglio suec; va reconciliar la seva mestressa Imperial amb les corts de Viena i Londres; va permetre a Rússia afirmar-se efectivament a Polònia, l'Imperi Otomà i Suècia; i va aïllar el rei de Prússia forçant-lo a fer aliances hostils. Tot això hauria estat impossible sense el suport constant d'Elisabet que confiava completament en ell malgrat els nombrosos enemics de la Cancellera, la majoria dels quals eren els seus amics personals.