Emma di Resburgo és la sisena òpera composta per Giacomo Meyerbeer, i la tercera per a un teatre italià. El llibret és una adaptació, realitzada per Gaetano Rossi, del que va fer Andrea Leone Tottola per a Simon Mayr (Elena e Costantino, Nàpols, 1814), que així mateix estava basat en el de Jacques-Antoine de Révéroni Saint-Cyr i Jean-Nicolas Bouilly per a una òpera de Méhul (Héléna, París, 1803). L'estrena va tenir lloc en el Teatro San Benedetto de Venècia el 26 de juny de 1819 i va ser el primer gran èxit operístic de Meyerbeer.

Origen i context Meyerbeer feia tres anys que havia arribat a Itàlia. El jove Meyerbeer no triomfava a Viena pel fet que la seva música era massa antiquada i germànica per a un públic que havia tastat la música italiana de Rossini. Llavors el compositor va anar a trobar Salieri, qui tenia una certa estima pel jove jueu. El consell de Salieri era el millor possible per a algú que desitjava tenir èxit. «Ja tens prou coneixements", va dir el conseller de Meyerbeer. "Ves a Itàlia i estudia com escriure melodies per a la veu. Posseeixes el do de la melodia, però no coneixes l'instrument a través del qual el tema troba expressió». I Meyerbeer ho va fer.

Meyerbeer no tenia presses per fer el seu debut italià i va esperar fins que es va veure segur de tenir possibilitats d'èxit. Així, la seva primera òpera italiana, Romilda e Costanza, no es va representar fins a 1818. Els paduans, en la seva ciutat, van rebre l'obra amb entusiasme, com assenyala el musicògraf belga Fétis, "«no només per la música i el talent de la prima donna (Pisaroni), sinó perquè Meyerbeer era considerat per ells com a membre de la seva pròpia escola, en qualitat de deixeble de Vogler, ell mateix deixeble de Valotti». Va seguir Semiramide riconosciuta, estrenada a Torí el 1819. Finalment, va arribar el 1820 a Venècia Emma di Resburgo, que immediatament va establir la reputació del mestre. Juntament amb la següent Margherita d'Anjou, van travessar els Alps i es van representar a Alemanya i altres llocs. A Alemanya, on va proclamar l'apostasia del compositor i va suscitar una tempesta de crítiques enfurismades. I és que l'òpera alemanya, gràcies a Weber, que amb la seva forta nacionalitat es mantenia intensament alemany, estava aixecant el cap i despertant expectatives.

L'òpera se situa a Escòcia, al castell de Tura i Glasgow, en el moment de la conquesta normanda del , típic del romanticisme que començava a despuntar i que utilitzaria també Rossini tres mesos després a La donna del lago, que s'ubica al Loch Katrine i als Highlands.

Representacions L’estrena de l’òpera va assolir un èxit rotund, malgrat que l'elenc havia afrontat alguns problemes durant els assajos. El llibret va ser, una vegada més, obra de Gaetano Rossi, i la producció de Meyerbeer adquirí ràpidament fama i reconeixement. L’obra rebé elogis unànimes i fins i tot es representà a Dresden el 1820 sota la direcció de Carl Maria von Weber. Weber, amic de Meyerbeer des de la infància i company d’estudis amb l’abat Georg Joseph Vogler, considerava que el compositor francogermànic s’equivocava en adoptar un estil pròxim al model popular italià. Segons ell, Meyerbeer hauria d’haver canalitzat el seu talent cap a la música alemanya i al desenvolupament d’un estil nacional propi. Alhora, Meyerbeer també fou objecte de crítiques per part dels italians, que trobaven la seva música massa “acadèmica” i marcada per influències germàniques. Malgrat aquestes tensions estètiques, l’òpera consolidà un èxit internacional que perdurà en diverses temporades i escenaris.

Emma di Resburgo es representà successivament a Venècia, Milà, Gènova, Florència i Pàdua. Traduïda a l’alemany, l’òpera també arribà a escenaris com Viena, Dresden, Frankfurt, Berlín i Stuttgart, i fou estrenada a Varsòvia el 1821.

L’obra suposà un punt d’inflexió en la trajectòria de Meyerbeer, conduint-lo al reconeixement més preuat per a un compositor a la Itàlia de l’època: la concessió d’una comissió de la Scala de Milà, que desembocaria en la creació del seu següent treball, Margherita d'Anjou (1820).

Anàlisi musical Meyerbeer mostra una assimilació magistral de l’idioma rossinià, amplificada per la seva destresa tècnica i la inventiva melòdica, especialment en el tractament dels temes romàntics. Els nous colors musicals, que apareixen aquí abans de desenvolupaments similars en La donna del lago de Rossini, no s’orienten a descriure la natura, sinó a reflectir i intensificar les situacions dramàtiques. Això és especialment perceptible en grans escenes com el Cor dels jutges, llavors àmpliament admirat, concebut com una extensió integral de l’acció, i en el final del primer acte, ple de contrastos expressius. L’ombra de la Marxa de la mort al final del segon acte, amb la seva orquestració destacant els fagots, anuncia elements que esdevindran característics de les òperes franceses de Meyerbeer. El lieto fine manté, alhora, la tradició del i els ideals de la Il·lustració, manifestats en la clemència del tirà al desenllaç. No obstant això, Meyerbeer aconsegueix fusionar aquest esperit utòpic amb una sensibilitat romàntica fresca i vigorosa, dotant l’obra d’una vitalitat i expressivitat noves.

Personatges PersonatgesTessituraRepartiment de l'estrena, 1819(Director: Giacomo Meyerbeer)EdemondocontraltCarolina CortesiEmmasopranoRosa MorandiNorcestotenorEliodoro BianchiOlfredobaixLuciano BianchiDonaldotenorVincenzo FracaliniEteliasopranoCecilia Gaddi

Referències

Bibliografia

Richard Arsenty i Robert Ignatius Letellier, The Meyerbeer Libretti: Italian Operes 2, Cambridge Scholars Publishing, 2a edició, 2008, 267 p. Piotr Kaminski, Mille et un opéras, París: Fayard, Collection Les Indispensables de la Musique, 2005, Robert Ignatius Letellier, The Operes of Giacomo Meyerbeer, Fairleigh Dickinson University Press, 2006, 363 p. Armin Schuster, Die italienischen Opern Giacomo Meyerbeers. Band 2: Von “Romilda e Costanza” bis “L'esule di Granata”, Paperback Tectum Verlag, 2003, 402 p.

Categoria:Òperes de Giacomo Meyerbeer Categoria:Òperes estrenades a Venècia Categoria:Òperes en italià Categoria:Òperes del 1819