miniatura|upright=1.3|La cocatedral de San Michele a Sarno. miniatura|upright=1.3|Entrada del palau episcopal de Nocera Inferiore. miniatura|upright=1.3|Façana del palau episcopal de Sarno. miniatura|upright=1.3|Façana de la cúria diocesana, antic seminari episcopal de Nocera.
El bisbat de Nocera Inferiore-Sarno (italià: diocesi di Nocera Inferiore-Sarno; llatí: Dioecesis Nucerina Paganorum-Sarnensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Salern-Campagna-Acerno, que pertany a la regió eclesiàstica Campània. El 2013 tenia 226.700 batejats d'un total 234.018 habitants. Actualment està regida pel bisbe Giuseppe Giudice.
Territori La diòcesi de Nocera Inferiore-Sarno comprèn les foranies de Nocera Inferiore, Sarno, Nocera Superiore-Roccapiemonte, Pagani, Angri (de la qual formen part els municipis de Sant'Egidio del Monte Albino, de Corbara i la parròquia de Santa Maria dei Bagnni al municipi de Scafati), i San Valentino Torio (del qual formen part també les parròquies de) a la província de Salerno i la parròquia de San Giovanni Battista a Striano i de Sant'Antonio da Padova a Poggiomarino a la ciutat metropolitana de Nàpols, amb un total de 54 parròquies, repartides en 13 municipis.
La seu episcopal és la ciutat de Nocera Inferiore, on es troba la basílica catedral de San Prisco. A Sarno es troba la cocatedral de San Michele.
Basíliques i santuaris Al territori hi ha presents diverses basíliques i santuaris: el santuari de Maria Santissima dei Miracoli a Montalbino a Nocera Inferiore; el santuari de Santa Maria della Foce a Foce di Sarno; el santuari de Maria Santissima delle Tre Corone a Sarno; el santuari de Santa Maria di Loreto a Roccapiemonte; el santuari de Santa Maria dei Bagni a Scafati; el santuari de Maria Santissima del Carmine detta delle Galline a Pagani; la basílica santuari de Maria Santissima Materdomini a Nocera Superiore, elevada el 1923; el santuari de Jesús Nen de Praga a Pagani; l'abadia di Santa Maria Maddalena in Armillis situada al comú de Sant'Egidio del Monte Albino; la basílica de Sant'Anna a Nocera Inferiore; la basílica de Sant'Antonio a Nocera Inferiore; la basílica Pontifícia de Sant'Alfonso a Pagani, elevada el 1908.
Història Nocera La primera diòcesi de Campània Inferior es remunta, segons alguns, al , quan Prisco (primer bisbe de Nuceria), va arribar a Itàlia amb Simó Pere i els 72 deixebles de Jesús. No obstant això, aquesta afirmació es perd en la llegenda, en els meandres de la història sobre el bisbe nocerí es barreja amb el sant homònim de Càpua.
No obstant això el cristianisme va haver de fer arrels molt d'hora per Nuceria, si Martyrologium Hieronymianum i el martirologi romà recordar els noms dels sants Prisco, Fèlix i Costança, martiritzats entre 60 i el 68.
És més probable que el primer bisbe (avui patró de la ciutat i de la diòcesi), va viure durant el . És citat per Paulí de Nola, que recorda com es practicava el seu culte, el 405, a la seva ciutat natal, així com a Nuceria. Entre els miracles que se li atribueixen està haver convençut les oques a seguir-com un regal al papa; d'haver portat una font donada pel papa de Roma a Nocera només amb l'ajuda de dos "vaccherelle". La font de la llegenda encara existeix i es troba a la plaça davant de la catedral de Nocera Inferiore, que porta el seu nom.
En 499 va ser triat bisbe de Nocera l'antipapa Llorenç. Elegit Papa Símmac, va perdre el càrrec després d'un clima de guerra civil.
Es desconeix on es trobava la primera càtedra nocerina cadira. El bisbe, segons la tradició, es va traslladar al baptisteri paleocristià que, al , va ser construït dins dels murs de Nuceria Alfaterna.Encara és plausible que el bisbe tingués a disposició una catedral que encara no ha estat identificada.
La història de la diòcesi nocerina va tenir un moment de crisi en 1260, quan, per raons que mai no es van aclarir del tot, els nocerins van assassinar el seu bisbe (el nom del qual és incert, probablement Matteo). El papa Alexandre IV va privar la ciutat de l'honor episcopal i es van dividir el territori entre les arxidiòcesis de Salern i Amalfi. No obstant això aquesta notícia, reportada pel bisbe Simone Lunadoro, autor de la primera història de l'Església Nocerina, no està confirmada pels historiadors posteriors: Orlando i Eubel, de fet, a les seves cronologies, enumeren els noms d'alguns bisbes (Placido, Filippo, Iametro) per al període la suposada supressió.
A partir de juny de 1384 el papa Urbà VI va instal·lar al castell del Parc de Nocera Inferiore la seva residència papal, per refugiar-se del setge de les tropes de Carles III de Nàpols. En aquesta ocasió, el 10 d'octubre 1384, el papa va restaurar la seu de la diòcesi de Nocera i nomenat com el nou bisbe, el germà Francesco, de l'orde de Frares Menors del convent de Sant'Antonio, on en una de les seves estances s'havia celebrat la conspiració Cardenals contra el pontífex.Gerardo Ruggiero, L'Abbazia di San Prisco di Nocera: ipotesi interpretative e prospettive di ricerca , in Rassegna storica salernitana, XXVII/1 (2009), p. 37-38. Sui motivi che indussero il papa a ripristinare la diocesi, vedi Ruggiero, p. 44-46.
La càtedra es va moure potser del baptisteri de l'actual Nocera Superiore a la nova catedral de Sant Prisco (construït a l'antic monestir benedictí de Sant Prisco) al barri que prendrà el nom de Vescovado a l'actual Nocera Inferiore. No obstant això, segons Teodorico de Niem, present a Nocera durant la residència del papa Urbà VI, «prop del Borgo, es pot veure als camps l'església de Sant Prisco, que una vegada va ser una catedral».De schismate libri III Així que l'església de Sant Prisco de l'antic monestir era ja la catedral abans de 1386, quan es va reconstituir com a tal.Viste le «frequenti inesattezze dell'opera teodericiana», Gerardo Ruggiero (op. cit., p. 42) invita a «una certa prudenza, se non diffidenza verso il testo sopra citato: piuttosto è possibile che sia stata fatta qualche confusione di ruoli fra la chiesa di S. Maria Maggiore e quella di San Prisco, nonché una sovrapposizione di ricordi circa le funzioni ricoperte dalle due chiese».
En aquest període, la diòcesi va prendre el nom de Nuceria Paganorum, que és com s'anomenava llavors la ciutat.
Entre els il·lustres bisbes de la seu nucerina es distingeix el comensos Giovio, que va governar la diòcesi durant el Renaixement. El primer va ser Paolo Giovio el vell, succeït pel seu germà Giulio Giovio i el seu nebot Paolo Giovio el jove. Va ser sobretot el tercer bisbe de la dinastia Comense qui va fer les obres més importants que donen prestigi a la seva diòcesi: Paolo Giovio el jove va donar a llum a la primera realització del seminari i del palau del bisbe, primer situat a l'antiga abadia benedictina que estava a la zona de la catedral.
Encara vacant des de 1806, es va mantenir diòcesi autònoma fins al 27 de juny de 1818, quan va ser abolida sota la butlla De utiliori del papa Pius VII i el seu territori va ser incorporat al de la diòcesi de Cava. La diòcesi va ser restaurada el 7 de desembre de 1833, sota la butlla In vinea Domini del papa Gregori XVI, de nou sufragània de l'arxidiòcesi de Salern.
Sarno Els historiadors creuen que la diòcesi de Sarno hauria estat erigida el 1066 per l'arquebisbe Alfano I de Salern, amb la butlla validada pel papa Alexandre II. Riso, de Salern, es convertiria en el primer bisbe i hauria establert la seva residència a la zona, llavors coneguda com a "Casamabile", i que després va prendre el nou nom de Episcopio, és a dir, "la casa del bisbe", que es va mantenir sense canvis fins a l'actualitat.
La butlla d'Alfano I, però, es refereix a una reorganització de la diòcesi, per la qual cosa l'església de Sarno és certament més antic: un Adeodatus sanctae Sarniensis Ecclesiae està present en un codi parisí a la llista dels bisbes del sínode de Roma de 679, en preparació per al Concili de Constantinoble del 680. En 1025 se li va concedir una terra a l'advocat del bisbe de Sarno ante betigia domni Iohanni gratia Dei sancte sedis episcopatus sarnense.S. Ruocco, Storia di Sarno, III, pp.67-69, la perg. è attualmente in Archivio della Badia di Cava, con segnatura VII, 18 bis. Una acta del Codex Diplomaticus CavensisVolum VII, pàgina 266. de l'any 1055 relatiu a la demarcació de la frontera entre el monestir de Santa Sofia de Salern i de les propietats d'un tal Alterio de Sant Valentino Torio, cita les possessions d'això fins ab oriente fine episcopio sarnense.
El territori original incloïa gran part de la vall de l'Agro Nocerino Sarnese, amb les àrees al voltant del Vesuvi, fins al mar.
Després de 1513, la diòcesi està confiada als administradors apostòlics fins a 1534, excepte per curts períodes d'episcopat de Ludovico Platamone i de Guglielmo Beltràn. Durant aquest període el territori de Sarno va perdre territoris de Palma Campania, Scafati, Ottaviano i els que l'envolten el Vesuvi, que van passar a la diòcesi de Nola.
En 1627 va ser consagrada la catedral de Sant Miquel.
El 27 de juny de 1818, sota la butlla De utiliori del papa Pius VII, es va unir aeque principaliter a la diòcesi de Cava.
Nocera Inferiore-Sarno El 25 de setembre de 1972 es va dissoldre la unió entre Cava i Sarno. La diòcesi de Sarno es va unir in persona episcopi a la diòcesi de Nocera de' Pagani. El 30 de setembre de 1986, de conformitat amb el decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, la unió esdevingué plena i la diòcesi resultant ha assumit el seu actual nom.
En 2008 es va inaugurar el museu diocesà de Nocera Inferiore, a les instal·lacions de la Cúria; fortament volgut pel bisbe Gioacchino Illiano i per don Natale Gentile, recollint el testimoni històric i artístic de la diòcesi des de la fundació fins avui en dia.
Cronologia episcopal Bisbes de Nocera Prisco † () Felice † (citat el 402) Celio Lorenzo † (499 - 501) Aprile † (citat el 502)Segons Gino Sigismondi (Nuceria in Umbria. Contributo per la sua storia dalle origini all'età feudale, Foligno 1979, p. 212-231), Aprile era bisbe de Nocera a Úmbria, essent contextualment bisbe de Nocera a Campania Laurenzio (recensione a Civiltà Cattolica, anno 130, volume IV, 1979, p. 97-98).Del mateix avís l'autor de l'article: Un antipapa e uno scisma al tempo del re Teodorico, in Civiltà Cattolica, anno 59, volume II, 1908, p. 68-78. Leone † (citat el 510) Aurelio Priscano † (530) Numerio † (593 - ?) Primerio † (citat el 598) Amanzio † (citat el 743) Liutardo † (citat all'826) Ramperto o Raniperto † (citat el 861) Lando † (1061 - 1073 deposat) Felice † (en temps del papa Innocenci III) Valerio Orsini † (citat el 1228) Matteo ? † (? - 1260 mort) Seu suprimida (1260-1386 ?) Francesco, O.F.M. † (1386 - 1402 mort)Segons Eubel, Francesco és precedit per tres bisbes, Placido, Filippo i Jametro, sense cap indicació cronològica. Angelo da Castellaneta, O.S.B. † (10 de febrer de 1402 - 1429 mort) miniatura|Retrat de Paolo Giovio Gabriele de' Garofalis, O.E.S.A. † (8 de juny de 1429 - 1433 mort) Giuliano de Angrisani † (1433 - 1436 mort) Giacomo Benedetti o d'Atri † (18 de juliol de 1436 - 6 de setembre de 1443 nomenat bisbe d'Orvieto) Bartolomeo de Micheli † (6 de setembre de 1443 - d'agost de 1455 mort) Pietro da Nocera, O.P. † (12 de setembre de 1455 - 1478) Giovanni de' Cerretanis † (13 d'octubre de 1478 - 1479 renuncià) Pietro Strambone, O.P. † (16 de juny de 1479 - 1503 mort) Bernardino Orsini † (7 de maig de 1503 - 1511 mort) Domenico Giacobazzi † (8 de novembre de 1511 - 14 d'agost de 1517 renuncià) Andrea Giacobazzi † (14 d'agost de 1517 - 1524 mort) Domenico Giacobazzi † (1524 - 1527 o 1528 mort) (per segon cop) Paolo Giovio el Vell † (13 de gener de 1528 - 11 de desembre de 1552 mort) Giulio Giovio † (11 de desembre de 1552 - 1560 renuncià) Paolo Giovio el Jove † (1560 - 1585 mort) Sulpizio Costantino † (21 d'octubre de 1585 - 1601 mort) Simone Lunadoro † (17 de juny de 1602 - 1610 mort)