El bisbat de Nardò-Gallipoli —diocesi di Nardò-Gallipoli ; Dioecesis Neritonensis-Gallipolitana — és un bisbat de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Lecce, que pertany a la regió eclesiàstica Pulla. El 2013 tenia 210.417 batejats d'un total 211.352 habitants. Actualment està regida pel bisbe Fernando Filograna.
Territori miniatura|esquerra|La Basílica cocatedral de Sant'Agata a Gallipoli La diòcesi comprèn la part occidental del Salento.
La seu episcopal és la ciutat de Nardò, on es troba la basílica catedral de Santa Maria Assunta. A Gallipoli es troba la basílica cocatedral de Sant'Agata.
El territori està dividit en 66 parròquies, agrupades en 6 zones pastorals: "Beata Vergine Maria della Coltura", comprèn les parròquies dels municipis de: Casarano, Matino, Parabita i Tuglie; "Sant'Agata", comprèn les parròquies dels municipis de: Alezio, Gallipoli i Sannicola amb la fracció de Chiesanuova, Lido Conchiglie i San Simone (aquesta jurisdicció respecta quasi exactament els límits de la vella diòcesi de Gallipoli; el territori del comú de Tuglie estava dividit, de fet, amb la diòcesi de Nardò); "Santa Maria, Madre della Chiesa", comprèn les parròquies dels municipis de: Alliste amb la part de Capilungo e Felline, Melissano, Racale i Taviano; "San Giuseppe da Copertino", comprèn les parròquies dels municipis de: Copertino i Porto Cesareo amb els llogarets de Boncore, Pittuini i Torre Lapillo; "San Gregorio Armeno", comprèn les parròquies dels municipis de: Nardò i parts; "Santissimo Crocifisso", comprèn les parròquies dels municipis de Aradeo, Galatone, Neviano i Seclì.
Santuaris A la diòcesi hi ha els següents santuaris:Relació a la pàgina oficial de la diòcesi. Santa Maria dell'Alizza, Alezio; San Giuseppe da copertino, Copertino; Santa Maria della Grottella, Copertino; Santa Maria della Grazia, Galatone; Santissimo Crocifisso, Galatone;El Santuari a www.japigia.com i a la pàgina del comú de Galatone Santuari de Santa Maria del Canneto, Gallipoli; Beata Vergine Maria Addolorata, Matino;Informació sobre el santuari: salentovirtuale.com , cresciamoinsieme.org i viaggispirituali.it. Madonna dell'Alto, Porto Selvaggio, Nardò; Basílica santuari de la Madonna della Coltura, Parabita; Beata Vergine Maria Addolorata, Taviano; Madonna del Montegrappa, Tuglie.
Estructures formatives i residencials miniatura|upright=1.3|Palau de l'antic Seminari, Nardò Palau episcopal (Episcopi) - Gallipoli; El Palau episcopal del Bisbe es troba al costat de la catedral de Gallipoli. El bisbe Massa en 1652 va fer demolir l'estructura existent que es trobava en estat ruïnós i, en 1700, el bisbe Oronzo Filomarini l'embelló amb mobles fins, pintures i frescos pintats per l'artista gal·lipolí Michele Lenti. L'edifici és gran, bonic i disposat en tres grans plantes amb un jardí i una capella privada pel bisbe. Amb els anys l'han visitat reis i personalitats de la vida política i religiosa. Cal esmentar la visita realitzada en 1844 per rei Ferran II i la seva esposa Maria Teresa d'Àustria. En el passat ha acollit diverses institucions educatives, incloent-hi l'actual Liceo Quinto Ennio. Seminari diocesà - Gallipoli; L'edifici, ara el Museu Diocesà de Gallipoli s'utilitza per a exposicions, conferències i reunions. Casa de vacances i campaments escolars "La Lizza" - Alezio; L'estructura, recentment reformada, al costat del santuari marià de Santa Maria della Lizza, està dissenyada per satisfer les vacances espirituals o culturals i campaments escolars. Complex formatiu residencial "Oasi Tabor" - Cenate; L'obra, es va fer sota l'episcopat de Corrado Ursi, contigu a l'antiga residència d'estiu dels bisbes de Nardò, es va fer per a la formació del clergat i dels fidels. En els últims anys, després de la reestructuració, l'estructura va ser també utilitzada com a casa de vacances o un lloc per a esdeveniments culturals. Seminari diocesà - Nardò; L'edifici s'utilitza, en alguns períodes de l'any, per als escolars campaments, recessos o conferències Llar de vacances "Elvira" - Santa Caterina (Nardò) Residència dissenyat per a grups parroquials per a reunions espirituals o de formació.
Història Diòcesi de Gallipoli Els orígens de la diòcesi de Gallipoli són incert. La ciutat de Gallipoli va ser decorat des dels primers temps del cristianisme, per la càtedra del bisbe i il·luminada amb la llum de l'Evangeli del "Príncep dels Apòstols": de fet, d'acord amb la tradició i a nombroses fonts històriques, la propagació del cristianisme a Gallipoli s'atribueix al mateix apòstol Sant Pere, que deixaria la jove església al seu deixeble sant Pancraç, qui més tard es va traslladar a Sicília, sofrint el martiri a Taormina. Segons l'abad Vincenzo D'Avino, Sant Pere hauria arribat a Itàlia desembarcant al port de Gallipoli amb els seus deixebles i fidels provinent d'Antioquia, cap a l'any 42 o 43, sota el regnat de Claudi. Com a testimoni del pas del Príncep dels Apòstols es va construir l'església de Sant Pere del Samari al territori diocesà, on es creu que Sant Pere va batejar els primers creients; un altre edifici religiós va ser San Pietro "cucurizzutu" (causa de la forma piramidal de la cúpula), registrada en la visita pastoral de Mons. Pellegro Cibo. Gallipoli, com moltes ciutats a la Pulla, com a primer bisbe va tenir un deixeble de Sant Pere. A la veïna Alezio existia al , una capella dedicada al primer bisbe, que estava flanquejat per un pou les aigües del qual eren venerades com a miraculoses i prodigioses, perquè Pancraç havia batejat conversos fidels a Crist.Cenni storici sulle chiese arcivescovili, vescovili, e prelatizie, Vincenzo D'Avino abate Als quatre costats del pou es podia llegir la següent inscripció: P.C.A.D. (Pancratio Callipolitano Antistiti Dicatum = Dedicat a Pancraç primer bisbe Gallipolità). El bisbe Capece va voler fer immortal la historicitat i l'autenticitat del bisbe Pancras comissionant una obra a Gian Domenico Catalano (avui a la sagristia del santuari de della Lizza a Gallipoli).
No es tenen les fonts històriques que mostren el nom del papa que va elevar Gallipoli a seu episcopal; Ferdinando Ughelli va escriure en el Volum IX de la seva principal obra "Italia Sacra" que vetustissimus Callipolitanus Episcopatus est.(trad. "l'episcopat gal·lipolí és molt antic") És cert, però, que la diòcesi de Gallipoli és anterior a l'època del papa Gregori I. El primer bisbe històricament testificat i àmpliament acceptat pels historiadors és Domenico, que va firmar un decret del papa Vigili al 551 contra Teodoro, arquebisbe monofisita de Cesarea. upright=0.7|miniatura|Francesco Armellini Pantalassi de' Medici, administrador apostòlic de Gallipoli (1513 - 1518) L'acadèmic i historiador Giorgio Otranto, a la seva obra "Italia meridionale e Puglia paleocristiane: saggi storici", va dir la diòcesi es remunta fins i tot a principis del o finals del IV; Gallipoli cert és que, cap al final del , era una seu episcopal llatina.
Fins al va ser una diòcesi immediatament subjecta a la Santa Seu.Memòria històrica de la Ciutat de Gallipoli, pg.430 Més tard del al la diòcesi salentina gravità en l'òrbita del Patriarcat de Constantinoble, fins a la conquesta normanda de la regió. En l'època romana d'Orient, Gallipoli era sufragània de l'arxidiòcesi de Santa Severina, com ho demostra la Notitia Episcopatuum atribuïda a l'emperador romà d'Orient Lleó VI (886-912), que data de principis del .
Durant un temps comprenia nombrosos territoris com Nardò, Copertino, Galatone, Seclì, Noha, Neviano, Tuglie, Parabita, Alliste, Felline, Taviano o Casarano.Memorie istoriche della Città di Gallipoli, pg.431 Per confirmar la hipòtesi que Nardò en va formar part, hi ha un breu document enviat per Climent VI a Avinyó en 1348.
El capítol dels canonges de la catedral de Gallipoli trià els bisbes fins al , però hi havia molts problemes que van néixer entre els electors i els elegits. Climent V va ser el primer pontífex romà que va proporcionar l'elecció de bisbes gal·lipolitans.Cenni Storici Sulle Chiese Arcivescovili, Vescovili, E Prelatizie (Nullius) del Regno Delle Due Sicilie, Abate Vincenzo D'Avino
Després dels canvis polítics al Salento, just després del sínode de Melfi del 1067, Gallipoli es va convertir en sufragània de l'arxidiòcesi d'Otranto. El ritu llatí va prevaldre a la diòcesi només gradualment: en data tan tardana com el , la catedral estava oficiada per sacerdots de ritu bizantí.
Es va mantenir el ritu bizantí fins a 1513 a causa de la presència de monjos basilians que es va refugiar a Gallipoli per escapar de les persecucions iconoclastes. En record d'aquesta antiga tradició de ritu grec observada a la diòcesi, durant la solemne pontifical de Santa Àgueda presidida pel bisbe, l'Evangeli es proclama en grec pel canonge del capítol de la catedral.
La Diòcesi de Gallipoli, amb l'arribada dels normands, com testimonia un document datat el 1172, va haver de cedir part del seu territori a la veïna Abadia de Sancta Maria de Nérito. upright=0.7|miniatura|El cardenal Andrea della Valle, administrador apostòlic de Gallipoli (1518 - 1524)
És cert que la diòcesi gal·lipolitana va generar figures religioses importants i ben conegudes: alguns bisbes van ser elevats a la dignitat cardenalícia com Conrado de Sabina, el Cardenal Camarlenc Francesco Armellini Pantalassi de' Medici i Andrea della Valle; el bisbe Alessio Zelodano va ser cridat pel papa Juli II com a secretari oficial, sent reconegut la seva gran preparació teològica i filosòfica; el cardenal Vincenzo Orsini, arquebisbe de Benevent i posteriorment triat com a Papa Benet XIII era un comendador de l'Abadia de Sant Mauro. Felip V d'Espanya reclamà a la seva cort l'arquebisbe gal·lipolità Antonio María Piscatori, sent nomenant Predicador de la Cort, Qualificador del Tribunal de la Santa Inquisició, Teòleg i examinador de la Nunciatura Apostòlica del Regne d'Espanya."Memorie istoriche della Città di Gallipoli" pg.490, Bartolomeo Ravenna
upright=0.7|miniatura|El papa Benet XIII (1650 - 1730)
La diòcesi genera molts bisbes incloent: Filippo Gorgoni (bisbe d'Ugento), Antonio Camaldari (bisbe de Montepeloso), Fra Ludovico Bevilacqua (bisbe de Catellammare), Fra Domenico Stradiotti (bisbe de Castro), Giovanni Carlo Coppola (abat i bisbe de Muro Lucano), l'Abat Ercole Coppola (bisbe de Nicotera), Guglielmo Camaldari (arquebisbe de Rossano) o Filippo D'Aprile (bisbe de Teano i després traslladat a la seu de Melfi i Rapolla).
El 47è bisbe de Gallipoli Consalvo de Roda, per la seva vida austera i digna d'elogi, es va proposar com a model per a tots els nous bisbes pel papa Urbà VIII, qui afirmava sovint: «Speculatevi en el Sant Prelat de Gallipoli».Don Onofrio Orlandino de Gallipoli a la "Tragedia di Sant'Agata" també afirmà "Aquest sant prelat, de beneïda memòria Don Gonzalo de Roda, la santedat del qual va donar vol tan sublim que es podria dir que assolí el zenit de la perfecció, per signar les seves cartes no només a Nàpols i Espanya pels senyors virrei, pel gran i de Felip IV, però de la mateixa manera en els famosos segells del Vaticà, que més que poden dir moltes catacumbes dels Cossos Sants, van ser venerats pels primers porprats com relíquies molt precioses i el mateix Urbà VIII miracle del món solia dir als bisbes de consagrar aviat aquest Regne: Especuleu en aquell Sant Prelat de Gallipoli."Memorie istoriche di Gallipoli, B. Ravenna, pg.472
Segons el professor Antonio Barbino, aquests bisbes han ajudat a fer de «l'antiga diòcesi gal·lipolina una de les més importants d'Itàlia», a més de ser una de les més antigues.
Diòcesi de Nardò upright=0.7|miniatura|Stefano Argercolo Pendinelli, bisbe de Nardò (1436 - 1451) upright=0.7|miniatura|Giovanni Domenico De Cupis, bisbe de Nardò (1532 - 1536) upright=0.7|miniatura|Papa Alexandre VII, nat Fabio Chigi, bisbe de Nardò (1635 - 1652) upright=0.7|miniatura|Francesco Minerva, bisbe de Nardò (1948 - 1950)