Guillaume Tell és una òpera en quatre actes de Gioachino Rossini segons un llibret francès d'Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller sobre el personatge de Guillem Tell. S'estrenava a l'Opéra de París el 3 d'agost de 1829.
També s'ha interpretat en italià amb el títol Guglielmo Tell. Tanmateix, avui l'òpera s'interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada de quatre hores i mitja de música (cal sumar-hi els entreactes, amb els que arribaria gairebé a les sis), però també per la seva dificultat. L'òpera requereix cantants de facultats molt poderoses, per exemple el paper de tenor conté 28 dos aguts. Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s'interpreta sovint.
És la història de Guillem Tell, patriota suís que el va guiar els seus conciutadans en contra dels seus dominadors austríacs. La trama argumental es vesteix de molts personatges que configuren una història llarga i complexa.
Origen i context Després d’una etapa molt exitosa a Londres, Gioachino Rossini es va establir a París, on Carles X li va oferir unes condicions especialment favorables. En aquest context, l'òpera francesa va començar a impregnar-se del seu estil, tal com es pot observar en obres de Auber, Boieldieu o Adam. Després de Le Comte Ory, es va generar una gran expectació per una nova obra que consolidés definitivament el seu prestigi a França: una gran òpera que estigués a l’altura de les expectatives creades i que justifiqués plenament els privilegis que li havien estat concedits.
miniatura|esquerra|Adolphe Crémieux, per Lecomte du Nouy, un dels dramaturgs que van intervenir en el llibret
Amb Guillaume Tell, Rossini —que aleshores tenia trenta-set anys— considerava haver assolit plenament el seu propòsit de transformar el gènere líric. L’any 1827 se li havia encarregat una nova òpera basada en el drama de Schiller sobre el llegendari heroi suís, i va començar a treballar a partir d’un llibret redactat per l’acadèmic francès De Jouy, amb la col·laboració del poeta Hippolyte Bis. Malgrat això, el compositor no estava satisfet amb el resultat: percebia un desajust entre la seva inspiració musical i la qualitat dels versos. Per aquest motiu, va recórrer a altres escriptors, com Armand Marrast i fins i tot Adolphe Crémieux, perquè hi introduïssin canvis substancials. Com a conseqüència, el drama original de Schiller va quedar reduït a unes poques escenes, i bona part de l’esperit que definia la figura del llibertador suís es va diluir.
Rossini es va dedicar amb discreció i constància a la composició d’una obra de gran envergadura. Hi va invertir cinc mesos de feina —un període excepcionalment llarg en la seva trajectòria— entre 1828 i 1829. Guillaume Tell destaca per una música que dona forma als sentiments més intensos i essencials: l’amor a la pàtria, a la persona estimada, a la terra natal i fins i tot a la natura. Amb aquesta obra, el Romanticisme s’imposa definitivament als escenaris operístics.
El resultat va ser una obra de gran ambició i complexitat: una grand opéra que ajudaria a consolidar un nou model operístic, determinant per a l’evolució de l’òpera francesa i italiana durant la generació següent. Ja des de l'obertura —amb ressons de Beethoven— es percep un canvi en el llenguatge de Rossini, que, tot i innovar, manté trets característics com el cèlebre crescendo. I, fidel al gust parisenc, no hi manca un ballet.
De manera sorprenent, aquesta seria la seva última òpera, malgrat l’enorme èxit assolit. A partir d’aleshores, el compositor viuria durant gairebé quaranta anys entre França i Itàlia, sense tornar a abordar el gènere operístic.
Representacions Després de tants avatars i de no poques contrarietats, Rossini va veure estrenat el seu Guillaume Tell a l'Òpera de París a la Salle Le Peletier el 3 d'agost de 1829. Va ser un gran triomf de l'obra i del tenor Duprez, famós pels seus dos de pit, aquells dos que precisament no satisfeien Rossini, perquè deia que eren propis "per trencar cristalleries". Però després de tres actuacions es van començar a fer retallades i després d'un any ja només es feia en tres actes.Kaminsky 2003, p. 1355-1358
Segons el musicòleg Georges Servières, en les onze primeres representacions, interrompudes al setembre per les vacances dels artistes, la recaptació va anar sempre en augment, la qual cosa prova no només l'expectació natural del primer dia, sinó també el continuat del favor del públic. Servières va escriure que "tots es van sentir en presència d'una obra elevada, forta, d'una concepció vasta i d'una sàvia realització. Le Globe tractà la partitura d'"obra colossal"; més tard, Alexis Jacob Azevedo, en la seva biografia, la qualificà d'"oratori de la naturalesa". La ressenya d'Imbert de Laphalèque va ocupar tres fulletons de la Revue de París. Les apreciacions dels diaris menors, tan sovint mordaços, van confirmar el judici dels diaris més importants." miniatura|Carles X, rei francès que va rebre Rossini quatre dies després de la representació de Guillaume Tell Guillaume Tell no era una òpera de tantes, escrita a la lleugera. Semblava assegurar el regnat de Rossini a l'Òpera de París, aquell regnat que tan bé es va apropiar després Meyerbeer. El moment de la seva aparició era oportuníssim, ja que en gairebé tots els teatres de la capital es produïen "Guillaumes" més o menys espuris; l'argument era a gust de tothom i requeria ser consagrat per la música.
La règia voluntat va voler que als quatre dies de l'estrena de l'òpera, Rossini fos nomenat cavaller de la Legió d'Honor; alguns dies després, el mateix Carles X va voler rebre'l en audiència particular. miniatura|esquerra|Caricatura de Guillaume Tell en una representació a Ginebra el setembre de 1849
L’òpera es va difondre posteriorment per diverses ciutats italianes, com Lucca, Florència i Nàpols. A La Scala de Milà es va representar el 26 de desembre de 1836 sota el títol de Guillermo Wallace, ja que la censura va imposar la substitució de l’heroi suís per un d’escocès, fet que va comportar també la modificació dels noms de la resta de personatges. El títol encara va experimentar altres canvis en diferents escenaris europeus, arribant a presentar-se com Carles el Temerari en teatres de Petrograd, Moscou i Varsòvia.
A Barcelona, Guillaume Tell es va representar per primera vegada el 23 de desembre de 1834, en el vell Teatre de la Santa Creu, protagonitzada i a benefici de la soprano italiana Amalia Brambilla Verger. Al Liceu va tenir entrada el 14 de març de 1857, amb disset representacions dins de la mateixa temporada, la qual cosa demostra el favor amb què va ser acollida.
El 7 de novembre de 1893, durant la inauguració de la temporada del Liceu i mentre s’hi representava Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes sobre la platea del teatre. Només una va arribar a esclatar, però va provocar una vintena de víctimes mortals. L’impacte sobre la ciutat de Barcelona va ser enorme, i la vida teatral en va quedar profundament alterada. El públic del Liceu —i, en general, el dels teatres barcelonins— va trigar molt a recuperar la normalitat. Durant anys, les localitats afectades per l’explosió van quedar buides en record de les víctimes. A més, aquest atemptat va contribuir a reforçar i, alhora, distorsionar la percepció del Liceu com un espai socialment elitista. Com a conseqüència, l’òpera va desaparèixer del repertori del Gran Teatre durant un llarg període, fins que es va recuperar el 19 de desembre de 1925, amb un repartiment encapçalat per la soprano Spani, el tenor Sullivan, el baríton Segura-Tallien i el baix Masini-Pieralli, sota la direcció del mestre Paolantonio.
Argument Lloc: Suïssa ocupada pels austríacs Temps: Acte I A la vora del llac de Lucerna, a Bürglen al cantó suís d'Uri
L'acció s'obre en una escena idíl·lica, amb els camperols locals ocupats preparant els xalets per a tres parelles recentment casades, canten alhora que treballen (Quel jour serein le ciel présage - Quin dia serè presagia el cel). Guillem Tell roman apartat de l'alegria general, ja està consumit amb ennui, per la contínua opressió de Suïssa (Il chante, et l'Helvétie pleure sa liberté - Ell canta, i Suïssa plora la seva llibertat).
Sonen els esquellots de les vaques, arriba Melchthal, un respectat ancià del cantó. El seu fill Arnold, encara que està en edat de casar-se, no hi participa, i és evident que està incòmode. Tell convida a Melchthal al seu xalet; abans d'anar-hi, Melchthal renya el seu fill per la seva incapacitat per casar-se.
El rebuig del seu pare provoca la desesperació d'Arnold: en el seu recitatiu es descobreix que prèviament ha prestat servei a les tropes austríaques, que ha rescatat Mathilde, una princesa austríaca, d'un allau, i el conflicte entre el seu amor per ella i la seva vergonya en haver servit al «pèrfid poder». Arriba Gesler, el governador austríac. Melchthal beneeix les parelles. Arriba ràpidament un pastor, pàl·lid, tremolant i ferit, Leuthold qui, havent matat un dels soldats de Gesler per defensar la seva filla, està fugint de les forces del governador. Tell porta Leuthold a un bot i remen per aconseguir l'altra riba del llac. Arriben els guàrdies de Gesler, guiats per Rodolphe, qui s'enfada encara més per les oracions dels camperols i la seva evident alegria perquè l'altre ha escapat. Melchthal demana als pagesos que no diguin a Rodolphe qui va ajudar a Leuthold, i els guàrdies el prenen presoner.
Acte II En les altures de Rütli, per sobre del llac i els cantons
Una partida de caça, amb dames i cavallers, acompanyats per soldats, senten el so dels pastors que tornen dels turons quan s'apropa la nit. Ells també marxen, però Mathilde es queda perquè ha vist Arnold. Ella, com Arnold, està angoixada per l'amor que sent per qui la va rescatar, i canta (Sombre forêt, désert triste et sauvage - Ombrívol bosc, trist i salvatge desert). Apareix Arnold i es confessen el seu amor mutu en el duo (Oui, vous l'arrachez à mon âme).
Walter diu a Arnold que Gesler ha executat el seu pare Melchthal, llavors Arnold jura venjança (Qu'entends-je? Ô crime! - Què sento? Oh, un crim!). A mesura que els tres homes, Walter, Guillem i Arnold, confirmen el seu objectiu —«la independència o la mort»— senten el so d'algú més que s'acosta. Són els homes del cantó d'Unterwalden, que venen a unir-se a la lluita, i aviat se'ls uneixen els homes del cantó de Schwyz. S'ha completat la reunió, i els homes dels tres cantons afirmen el seu desig de lluitar o morir per la llibertat de Suïssa (Jurons, jurons par nos Dangers - jurem, jurem pels nostres perills).
Acte III Escena 1: Una capella en ruïnes/abandonada en els terrenys del palau d'Altdorf
Arnold ha anat a dir a Mathilde que, en lloc d'anar-se'n a la batalla, es queda per venjar el seu pare, i així renuncia tant a la glòria com a Mathilde. Quan li diu que va ser Gesler qui va executar el seu pare, ella denuncia el seu crim, i reconeix la impossibilitat del seu amor (Pour notre amour, plus d'espérance - Se n'ha anat tota esperança per al nostre amor). En sentir els preparatius de la festa que se celebrarà al palau, s'acomiaden (Sur la rive étrangère - En una riba estrangera).
Escena 2: La plaça major d'Altdorf
A la plaça del mercat d'Altdorf, se celebra el 100è aniversari del govern austríac a Suïssa. Gesler ha col·locat el seu barret a la part alta d'un pal i ordena als suïssos que li retin homenatge. Els soldats veuen Tell i el seu fill Jemmy entre la multitud, que rebutgen homenatjar el barret i els arrosseguen al primer pla. Rodolphe el reconeix com l'home que va ajudar a escapar Leuthold, i Gesler ordena que l'arrestin.