miniatura|Esborrany de l'obertura de les Hèbrides de Felix Mendelssohn miniatura|Esborrany de l'escenografia per a la posada en escena de la mateixa obertura, any 1829Una obertura en la música és una peça per a orquestra que precedeix o prepara una òpera, oratori, ballet, o alguna altra obra de caràcter teatral. A part, però, durant bona part de la segona meitat del , en el classicisme, aquesta denominació va ser —en molts països— sinònim de simfonia.

En una representació operística, l'obertura és un fragment orquestral amb la que s'inicia. Antigament prenia el nom de tocata o simfonia. Hi ha dos models fonamentals que la defineixen segons la seva estructura: Obertura francesa (amb tres seccions: lenta, ràpida i lenta) Obertura italiana (ràpida, lenta, ràpida).

Al llarg de la història la relació entre obertura i representació s'ha anat fent cada vegada més estreta, fins a aconseguir que la música anticipi l'acció i el clima que es durà a terme en l'òpera.

També pot estar destinada a la seva execució en concerts de manera independent sigui perquè només s'ha escollit aquest moviment de la resta de l'obra o perquè tingui entitat pròpia com seria el cas de l'obertura de Beethoven Leonora.

Segle  La noció d'obertura apareixia durant el . La tocata al començament de l'Orfeo de Monteverdi és una exhibició de cada instrument de l'orquestra, alternant amb una secció melodiosa titulada ritornello. En la mesura que això constitueix el primer moviment instrumental previ a una òpera, es pot anomenar una obertura.

Com a forma musical l'obertura començava a existir en les obres de Jean-Baptiste Lully. Ideava un esquema que, tot i que ell mateix no s'hi adheria sempre, constitueix l'obertura francesa típica fins al temps de Bach i Händel (les obres dels quals la convertiren en clàssica). Aquesta obertura francesa està construïda en tres moviments en el format Lento-Vivo-Lento. Consta d'una introducció lenta, seguit per un moviment viu en estil de fugato. Després es repetia la introducció lenta, i a vegades el moviment ràpid acabava retornant al tempo lent, repetint-lo.

L'obertura francesa operística era sovint seguida per una sèrie de tonades de dansa abans que la cortina s'apugés. Era utilitzat com el preludi d'una suite; a tall d'exemple, l'obertura francesa Klavierübung de Bach la qual és la introducció a una suite de set danses. Per aquesta raó les quatre suites orquestrals de Bach s'anomenen obertures. Una d'aquestes obertures va ser la de La Magnifique d'André-Ernest-Modeste Grétry, en què es citen diverses de les àries.

Bach utilitzava la forma d'obertura francesa per a cors, i fins i tot per al tractament de chorales. Així l'obertura, pròpiament dita, de la seva quarta suite orquestral es convertia en el primer cor de la cantata Unser Mund so voll Lachens; els cors de les cantates Preise Jerusalem den Herrn i Erwünschtes Höchst Freudenfest també són en forma d'obertura; i, en la primera de les dues cantates titulades Nun komm der Heiden Heiland, Bach va adaptar ingeniosament la forma d'obertura al tractament d'un chorale.

L'obertura francesa coexistia amb l'obertura italiana, amb Scarlatti al capdavant, construïda també en tres moviments però en aquest cas en el format Vivo-Lento-Vivo.

Segle En l'òpera del , l'obertura, Vorspiel, Einleitung, Introduction o com es pugui anomenar, generalment no és res més definit que aquella part de la música que té lloc abans que s'aixequi el teló. El Vorspiel a Lohengrin de Richard Wagner és un moviment curt i independent basat en la música del Greal.

Tot i que a finals del les obertures d'òpera ja començaven a interpretar-se com a elements separats a la sala de concerts, lobertura de concert, pensada específicament com una peça de concert individual sense referència a la representació escènica i generalment basada en algun tema literari, va començar a aparèixer a principis de l'època romàntica. Carl Maria von Weber va escriure dues obertures de concert, Der Beherrscher der Geister ('El governant dels esperits', 1811, una revisió de l'obertura de la seva òpera inacabada Rübezahl de 1805), i Jubel-Ouvertüre ('Obertura del Jubileu', 1818, que incorpora God Save the King al seu clímax).

A l'òpera italiana després del 1800 aproximadament, l'obertura va passar a ser coneguda com a simfonia. Fisher també assenyala que el terme Sinfonia avanti l'opera (literalment, la simfonia abans de l'òpera) era un terme primerenc per a una simfonia utilitzada per començar una òpera, és a dir, com una obertura en lloc d'una que serveix per començar una secció posterior de l'obra.

Obertura de concert Principis del Tanmateix, l'obertura Somni d'una nit d'estiu (1826) de Felix Mendelssohn es considera generalment la primera obertura de concert. Altres contribucions de Mendelssohn a aquest gènere són l'obertura Mar en calma i Viatge pròsper (1828), l'obertura Les Hèbrides (1830; també coneguda com a Cova de Fingal) i les obertures Die schöne Melusine (La bella Melusine, 1834) i Ruy Blas (1839). Altres obertures de concert destacades van ser escrites per Héctor Berlioz (per exemple, Les Francs juges (1826) i Le corsaire (1828)).

Finals del A la dècada del 1850, l'obertura de concert va començar a ser substituïda pel poema simfònic, una forma ideada per Franz Liszt en diverses obres que van començar com a obertures dramàtiques. La distinció entre els dos gèneres era la llibertat de modelar la forma musical segons requisits programàtics externs. El poema simfònic es va convertir en la forma preferida pels compositors més progressistes, com ara César Franck, Camille Saint-Saëns, Richard Strauss, Alexander Scriabin i Arnold Schoenberg, mentre que compositors més conservadors com Anton Rubinstein, Piotr Ilitx Txaikovski, Johannes Brahms, Robert Schumann i Arthur Sullivan van romandre fidels a l'obertura.

miniatura|Obertura 1812 de Txaikovski En l'època en què el poema simfònic ja s'havia popularitzat, Brahms va escriure la seva Obertura Festiva Acadèmica, op. 80, així com la seva Obertura Tràgica, op. 81. Un exemple clarament influenciat pel poema simfònic és l'Obertura de 1812 de Txaikovski. El seu, igualment conegut , Romeu i Julieta també s'anomena una obertura de fantasia.

Segle XX En la música europea posterior al 1900, un exemple d'obertura que mostra una connexió amb la forma tradicional és l'Obertura Festiva de Dmitri Xostakóvitx, op. 96 (1954), que està dividida en dues seccions enllaçades, Allegretto i Presto (Temperley 2001). L'obra A Grand, Grand Overture, op. 57 (1956) de Malcolm Arnold, és una paròdia del segle XX de l'obertura de concert de finals del , composta per a una orquestra enorme amb orgue, instruments de metall addicionals i parts obligades per a quatre rifles, tres aspiradores Hoover (dues verticals en si , una horitzontal amb ventosa desmuntable en do) i una polidora de sòls elèctrica en mi ; està dedicada «al president Hoover”.; ;

Una cançó de l'òpera rock Tommy de The Who està designada com a Underture.

L'estil de sonata Amb el creixement de la música dramàtica i de l'estil de sonata, l'obertura francesa es tornà inapropiada per a l'òpera; i Gluck es comença a basar en models italians, de textura més lliure, que admeten una tècnica massivament contrastada. En l'època dels darrers treballs de Mozart, l'obertura en l'estil de sonata s'havia diferenciat clarament de la música estrictament simfònica.

Consta d'un moviment ràpid (amb una introducció lenta o sense), en forma de sonata, amb textura lliure, sense repeticions, sovint sense una secció de desenvolupament, però a vegades substituint-hi un episodi melodiós en temps lent. Els exemples d'aquesta substitució són la simfonia en sol de Mozart, que és una obertura a una òpera desconeguda, i les seves obertures a Die Entführung i a Lo Sposo deluso, en quins dos casos la cortina s'apuja en el punt en què llança un notable dramatisme. A les mans de Beethoven l'estil i la forma de l'obertura augmentava la seva distinció respecte de la simfonia, o almenys no en romania inferior; i la versió final de l'obertura a Leonora (també coneguda com Núm. 3) és el moviment orquestral únic més gegantí basat en l'estil de sonata.

Llista de repertori estàndard Algunes obertures conegudes o interpretades habitualment:

Anton Arensky: Un somni al Volga Malcolm Arnold: Beckus el Dandipratt Una gran, gran obertura Peterloo Tam O'Shanter Overture Daniel Auber: Fra Diavolo Samuel Barber: Obertura de L'escola de l'escàndol Arnold Bax: Obertura d'una comèdia picaresca Ludwig van Beethoven: Leonora Núm. 1 Leonora Núm. 2 Leonora Núm. 3 Fidelio Obertura Coriolà Les criatures de Prometeu Egmont Les ruïnes d'Atenes La consagració de la casa Arthur Benjamin Obertura d'una comèdia italiana Hector Berlioz: Benvenuto Cellini El carnaval romà Le corsair Les Francs-Jutges Rei Lear Waverley Leonard Bernstein: Candide Georges Bizet: Carmen Alexander Borodin: El príncep Ígor Johannes Brahms: Obertura per a un festival acadèmic Obertura tràgica Anton Bruckner: Obertura en sol menor (WAB 98) Aaron Copland: Una obertura a l'aire lliure Antonín Dvořák: Obertura Carnaval Edward Elgar: Al sud (Alassio) Cucanya Froissart George Gershwin: Obertura cubana Obertura de Strike Up the Band Philip Glass: Obertura 2012 Obertura del Rei Lear Mikhail Glinka: Ruslan i Liudmila Christoph Willibald Gluck: Iphigénie en Tauride Orfeu i Eurídice Alceste Antônio Carlos Gomes: Il Guarany Edvard Grieg: A la tardor George Frideric Handel Obertura de la Music for the Royal Fireworks Obertura de la Música aquàtica Obertura del Messies i altres oratoris Joseph Haydn: Armida Ferdinand Hérold: Zampa John Ireland: Una obertura londinenca Obertura Satyricon Édouard Lalo: Le roi d'Ys Franz Lehár: La vídua alegre Andrew Lloyd Webber: "Obertura d'El fantasma de l'òpera" Hamish MacCunn: La terra de la muntanya i el diluvi Felix Mendelssohn: Les Hèbrides (o La cova de Fingal) Mar en calma i viatge pròsper Somni d'una nit d'estiu Ruy Blas Die schöne Melusine Wolfgang Amadeus Mozart: Les noces de Fígaro La clemenza di Tito Così fan tutte Don Giovanni Idomeneo Die Entführung aus dem Serail La flauta màgica Modest Mussorgsky: Khovanshchina Nikolai Miaskovski: Obertura patètica Obertura de salutació Otto Nicolai: Les alegres comares de Windsor Carl Nielsen: Maskarade Obertura Helios Jacques Offenbach: Orphée aux enfers Sergei Prokofiev: Obertura sobre temes hebreus Emil von Reznicek: Donna Diana Nikolai Rimsky-Korsakov: La gran Pasqua russa La donzella de Pskov Nit de maig Gioachino Rossini: La cambiale di matrimonio Tancredi Il signor Bruschino Il turco in Italia La Cenerentola Semiramide Il viaggio a Reims El barber de Sevilla La gazza ladra L'italiana in Algeri La scala di seta Guillaume Tell Franz Schubert: Obertura a l'estil italià, D590 Rosamunde Robert Schumann: Obertura, Scherzo i Final, Op 52 Manfred Genoveva Faust Juli Cèsar Hermann i Dorothea La núvia de Messina Dmitri Xostakovitx: Obertura festiva Bedřich Smetana: Prodaná nevěsta Johann Strauss: Die Fledermaus Jean Sibelius: Obertura de La tempesta Arthur Sullivan: El Mikado Els gondolers The Yeomen of the Guard Franz von Suppé Obertura de cavalleria lleugera La bella Galatea Poeta i pagès Piotr Ilitx Txaikovski: Obertura 1812 Hamlet (Obertura-fantasia) Romeu i Julieta (Obertura-fantasia) El Trencanous (Obertura en miniatura) Giuseppe Verdi: La forza del destino Nabucco I vespri siciliani Richard Wagner: Obertura de Faust L'holandès volador Lohengrin (tant l'acte com els preludis de l'acte III) Die Meistersinger von Nürnberg Rienzi Tannhäuser Ralph Vaughan Williams: Les vespes William Walton Obertura del Festival de Johannesburg Obertura Scapino Obertura Portsmouth Point Carl Maria von Weber: Euryanthe Der Freischütz Oberon James Barnes "Obertura d'Alvamar" "Obertura dels Apalatxes"

Referències

Bibliografia