Una façana, frontera, fatxada o un frontis és, per extensió, qualsevol parament exterior d'un edifici; encara que per defecte, quan es parla de façana, es fa al·lusió a la davantera o principal, indicant-se més dades en cas contrari (façana posterior, façana nord, etc.) El mot deriva de faç, i es coneix en català des de 1294.
miniatura|center|580 px|Façana del palau de Versalles (França)
La façana és objecte d'especial cura en el disseny arquitectònic, ja que en ser l'única part de l'edifici percebut des de l'exterior, moltes vegades és pràcticament l'únic recurs disponible per expressar o caracteritzar la construcció. El factor expressiu està tan arrelat en el concepte de façana, que de vegades es fa referència a la coberta com la «cinquena façana» quan aquesta té una intenció estètica. Des del punt de vista de l'enginyeria, la façana també té una gran importància pel seu impacte en l'eficiència energètica.
Desenvolupament històric miniatura|La façana de Bletchley Park, en Buckinghamshire (Anglaterra), una curiosa barreja d'estils arquitectònics diferents La façana ha experimentat multitud de transformacions al llarg de la història per la seva condició de suport o llenç per als diferents estils arquitectònics. Tanmateix, els canvis més profunds han estat conseqüència de l'evolució de les tècniques constructives. Tradicionalment, la façana ha estat alhora l'estructura i el tancament de l'edifici i, per tant, la capacitat d'obrir buits per il·luminar, ventilar, o disposar de vistes a l'exterior ha estat limitada. El desenvolupament històric de la façana ha estat doncs una carrera tecnològica darrere ampliar aquests necessaris buits. La mida i disposició dels buits ha estat condicionada fonamentalment per dues limitacions: la capacitat per obrir-los (evolució del mur de càrrega), i la capacitat de protegir-los (evolució del vidre).
A l'arquitectura de l'antiga Grècia les façanes no tancaven un espai interior, sinó que exterioritzaven un conjunt escultòric seguint estrictes lleis de simetria i proporcionalitat, que començaren a tenir autonomia en els temples i basíliques romanes, i adquirí un valor determinant amb l'adveniment del cristianisme. L'arquitectura contemporània considera la façana dels edificis com un element autònom dominat per una intencionalitat formal més acusada que en la resta.
Històricament, els edificis eren construïts amb fusta, maçoneria o la combinació d'ambdós. Els seus murs exteriors eren de càrrega, suportant gran part o tota la càrrega de tota l'estructura. La naturalesa dels materials va marcar els límits a l'alçada d'un edifici i a la mida màxima de les obertures de les finestres. El desenvolupament i l'ús generalitzat de l'acer laminat i posteriorment del formigó armat va permetre que pilars relativament petits suportessin grans càrregues fent que les parets exteriors poguessin no ser portants i, per tant, molt més lleugeres i obertes que les parets de càrrega, donant lloc a un augment de l'ús del vidre com a façana exterior i el mur cortina actual.
La tecnologia del vidre miniatura|Vitralls a la catedral de Reims (França) Tot i que l'existència del vidre està documentada des de fa més de 5.000 anys a Mesopotàmia i Egipte, i malgrat que l'Imperi Romà el difongués per Europa ja en el 300 aC, no es pot parlar d'una utilització rellevant d'aquest material en la construcció fins al i amb les contribucions islàmiques a l'Europa medieval a partir de l'expansió de l'islam. A partir d'aquell moment, la possibilitat de realitzar obertures de buits en façana va començar a generar un interès creixent.
A l'antiga roma, abans de la popularització del vidre, s'emprava com a envidriament el lapis specularis; un tipus de roca translúcida de guix del tipus de la selenita. La incapacitat per fabricar vidres de grans dimensions es va resoldre subdividint els fulls de finestra en quadrats més petits, capaços de ser tapats amb una única peça de vidre més petita. El costum actual de subdividir els panys de finestra en quadrats més petits és una reminiscència estètica que ha perdurat des de llavors.
L'art dels vitralls es desenvolupà en les esglésies de l'Illa de França durant el romànic, que van saber convertir el problema de la mida de les peces en una virtut: "dibuixant" amb una carcassa de plom diferents figures sobre les obertures de façana, i omplint els buits resultants amb vidres fumats i colorits. El cor gòtic de la Catedral de Le Mans amb els seus vitralls del que contenen ja representacions dels arts i oficis, i en la vidriera de l'Ascensió del (la més antiga d'Europa en un edifici religiós), també en els vitralls de les catedrals de SensVitralls de la catedral de Sens o de Saint-Pierre de Poitiers, amb la vidriera de la CrucifixióVidriera de la Crucifixió i en la Basílica de Saint-Denis de París amb les vidrieres de La infància de Jesús, L'àrbre de Jesse, etc.., són els exemples més destacats d'aquest art durant la transició del romànic al gòtic.Universitat de Pittsburgh
La instal·lació de vidre baix emissiu en una façana és tèrmicament eficient però la transmissió lumínica baixa considerablement i és difícil aprofitar la llum natural i tenir un bon confort visual. Si no és regulable, el vidre no només impedeix l'entrada de l'energia solar a l'edifici a l'estiu i l'hivern, reduint l'aprofitament de la radiació solar, havent d'incrementar la calefacció
L'evolució del mur Un cop superat el problema de protegir el buit amb vidre, les limitacions es van deure al caràcter estructural de la façana. L'obertura d'un buit obligava a la seva peça superior, la llinda, a suportar la càrrega de l'edifici. Això impedia practicar buits massa amples, per la qual cosa les obertures van adoptar formes verticals per augmentar en la mesura possible la superfície d'il·luminació. També era necessari disposar els buits alineats uns a sobre de d'altres, de manera que es facilités la transmissió de la càrrega de l'edifici per la resta del mur. Igual com amb el vidre, i malgrat no ser ja necessària, aquesta composició de façana amb finestres verticals i regulars ha sobreviscut fins als nostres dies com una herència cultural.
miniatura|Arcbotants i contraforts a la catedral d'Amiens (França) Per a augmentar la mida de l'obertura, en edificis singulars es va emprar l'arc de mig punt i posteriorment l'arc ogival. Tanmateix, el primer gran avenç a la façana es va produir a les catedrals gòtiques, quan es va eliminar el problema dels buits en desposseir de funció estructural a la façana substituint el concepte tradicional de mur de càrrega pel de pilars puntuals, desviant la càrrega de la coberta mitjançant arcbotants a uns contraforts exteriors, i d'aquesta manera la façana, alliberada del pes, podia tancar-se ara amb grans vitralls.
Fins al racionalisme els components de les façanes tenen una experiència contrastada en el temps, i les solucions constructives responen a un tot formal i constructiu, però en aquell moment es transforma la concepció de l'envolupant i comença una certa heterogeneïtat en els elements constructius condicionada per les noves exigències formals i compositives que els materials tradicionals no poden donar, i l'arribada de l'acer laminat a finals del , i del formigó armat a començaments del , va acabar definitivament per alliberar a la façana de la seva dependència estructural. Els arquitectes del Moviment Modern van explorar les possibilitats d'una façana lliure, popularitzant la finestra correguda i els buits horitzontals en lloc dels tradicionals verticals, utilitzant-los tant per adequar-se millor a la visió de les persones, com per evidenciar la seva independència de l'estructura.
miniatura|Casa Farnsworth a Illinois (Estats Units) El darrer pas conceptual potser l'executés Mies van der Rohe el 1946, en dissenyar la Casa Farnsworth, on l'habitatge dissol definitivament la façana, culminant-se així el llarg procés evolutiu del buit.
La façana contemporània es distingeix per una composició irregular de buits que atén les necessitats d'il·luminació interiors, en lloc d'estar motivada per consideracions estructurals. També s'està explorant amb diferents formes i materials (plàstics, titani, tèxtils).
miniatura|Museu Guggenheim a Bilbao (País Basc) No menys importants són les conseqüències de l'aparició de la informàtica i els ordinadors, que amb les seves aplicacions de CAD i la seva capacitat de càlcul han possibilitat abandonar la clàssica concepció plana de la façana, permetent un tractament més volumètric d'aquesta. Edificis com el Guggenheim de Bilbao són un exemple ja clàssic d'aquesta nova revolució.
En un futur pròxim, és possible que la façana adopti una nova funcionalitat com a superfície de captació d'energies renovables.
Funcionament Les façanes, a més de la funció estètica, han de satisfer altres requisits: han de ser impermeables a l'aigua, i aïllar l'interior tèrmicament i acústicament. La secció tipus d'una façana convencional es compon de dos fulls: una exterior, que en arquitectura popular i arquitectura moderna generalment son de maó, i una altra interior, que pot ser de maó o d'altres materials com el cartró-guix. Entre aquests dos fulls es col·loca un aïllant tèrmic, per al qual usualment s'utilitzen materials com el poliuretà, la fibra de vidre o la llana de roca. Per evitar condensacions intersticials, a més, es col·loca en el costat calent de l'aïllant una barrera de vapor. Finalment, és necessària una petita separació d'un o dos centímetres de cambra d'aire per permetre que ventili el vapor d'aigua i no amari l'aïllament, inutilitzant-lo.
El gruix d'un mur de façana no obeeix tant a necessitats d'estabilitat o resistència com a la necessitat de massa per a l'aïllament acústic i d'espai per allotjar l'aïllant i la cambra d'aire.
Tipologies constructives Façana lleugera Les façanes lleugeres funcionen com una pell penjada de l'edifici. Com el seu propi nom indica, són lleugeres, i no contribueixen a l'estabilitat de l'estructura.
A causa de la seva poca massa, són mals aïllants del soroll, per la qual cosa no són aplicables per a edificis que requereixin ambients silenciosos, com per exemple l'ús residencial. Tampoc no solen funcionar bé com aïllants tèrmics, exigint generalment una despesa extra en calefacció o aire condicionat. Tanmateix, el seu reduït pes, la seva gran capacitat per permetre l'entrada de llum, i la seva rapidesa de muntatge les fan idònies per a gratacel i una gran varietat d'espais públics.
Es componen de muntants (elements de subjecció verticals que s'ancoren a l'estructura de l'edifici), travessers o perfils secundaris (elements horitzontals ancorats als muntants, i que acaben de conformar la carcassa) i tancament, que pot ser de vidre o plafons lleugers com fusta o alumini. Aquests poden ser fixos o practicables. En funció de si la «pell de façana» és contínua o s'interromp a cada forjat, les façanes lleugeres es poden classificar en «murs cortina» o «façana plafó», respectivament.
Façana pesada Aquesta categoria inclou totes les façanes tradicionals, ja siguin de maó vist, enfoscats, aplacats, de pedra, de fusta o d'altres, a més de les ventilades i les prefabricades.
Façana tradicional miniatura|Carrer Major de Vilanova i la Geltrú, fet amb façanes tradicionals