El feminisme socialista és una corrent teòrica i política del feminisme que critica tant el capitalisme com el patriarcat, enfatitzant les esferes tant pública com privada de la vida de les dones. Argumenta que l'alliberament de les dones només pot ser aconseguit treballant per acabar amb les fonts tant econòmiques com culturals de la opressió de les dones. Explica la subordinació de la dona pel model capitalista dominant i proposa l'alliberament dels oprimits tenint en compte la perspectiva de gènere, perquè les dones estan doblement discriminades: per qüestions de classe i per qüestions de gènere.
Sorgiment Neix a finals del , dins el feminisme de la primera onada, en el moment d'expansió de la industrialització i el sorgiment del moviment obrer, quan les dones de classe obrera exigeixen la creació d'una estructura de drets socials i laborals. En els inicis, és un moviment social caracteritzat per la reclamació de la incorporació al mercat de treball de totes les dones i amb unes condicions de treball dignes argumentant que és el que les dones necessiten per tal d'independitzar-se dels homes, ja que l'alliberament femení és impossible si no passa per trencar amb la dependència econòmica que les subordina als homes, dins el capitalisme, per l'equilibri desigual de la riquesa.
Les guerres mundials minven la flama de les reivindicacions de les feministes socialistes que s'han de centrar en la seva pròpia supervivència i la pau al món, fins als anys 60 als EUA, Europa i Amèrica Llatina, on es creen diversos grups de dones que plantegen un qüestionament a la forma en que l'esquerra tradicional i la nova esquerra aborda la ''qüestió de la dona'', com quelcom secundari. Aquest cop, el feminisme socialista, emmarcat dins el feminisme de la segona onada, posa més el focus en la interconnexió del patriarcat i el capitalisme i amplia, així, l'argument del feminisme marxista del paper que té la societat de classes en la opressió de les dones i la teoria del feminisme radical sobre el gènere que considera el patriarcat com la font única d'opressió de les dones.
A més del feminisme marxista i el radical, n'hi ha altres corrents que també s'assemblen en alguns aspectes al feminisme socialista; ho veiem a continuació.
Diferències i similituds amb altres corrents del feminisme El feminisme socialista pensa que un nou ordre social més just portarà inevitablement més igualtat de gènere, perquè s'hauran abolit les estructures que fomenten l'opressió i que són la base del patriarcat capitalista actualment dominant. En els següents apartats comprovem que en pensen sobre això altres corrents del feminisme, si veuen o no, l'alliberament de les dones, com a part necessària de les reclamacions socials, econòmiques i de justícia política i intenten integrar la lluita per l'alliberament de les dones a la lluita contra altres sistemes d'opressió basats, per exemple, en la classe social.
Feminisme marxista El feminisme marxista és un tipus de teoria feminista que se centra en les institucions socials del capitalisme i la propietat privada per explicar i criticar la desigualtat i la opressió de gènere. Segons les feministes marxistes, la propietat privada, com l'arrel de la opressió de les dones en el context social actual, provoca l'augment de les desigualtats de gènere tant en l'àmbit privat com en el públic.
El sorgiment del feminisme marxista comença amb l'anàlisi de la opressió de gènere que fa Friedrich Engels a L'origen de la família, la propietat privada, i l'estat (1884). Argumenta que la subordinació d'una dona no és resultat del seu tarannà biològic sinó de les relacions socials, i que els esforços dels homes per aconseguir les seves demandes de control del treball de les dones i les facultats sexuals s'han solidificat gradualment i han esdevingut institucionalitzades en la família nuclear.
A finals del i principis del , conegudes marxistes com Clara Zetkin, Alexandra Kollontai o Eleanor Marx donaven suport a una revolució del proletariat que venceria les desigualtats entre homes i dones i, d'aquesta manera, es contraposaven al feminisme considerant-lo, en aquella época, burgès. Les demandes del marxisme ortodox en materia d'igualtat eren realment radicals i el que pretenien era aconseguir l'alliberament de les dones mitjançant la revolució socialista, fent èmfasi en el treball de les dones i en canviar les seves condicions després de la revolució. Estaven en contra de les formes capitalistes del feminisme, ja que el veien com una ideologia burgesa contraposada al marxisme i a la classe treballadora en si mateixa. Critiquen l'intent de combinar el marxisme i el feminisme de les feministes socialistes per considerar que és una creació libertal d'acadèmics i reformistes per traçar aliances amb la burgesia.
El que tenen a veure el feminisme marxista i el feminisme socialista és en que ambdós es dibuixen des d'un punt de vista materialista històric, el qual significa que relacionen les seves idees a les condicions materials i històriques de les vides de les persones.
Així, les feministes socialistes consideren que el sexisme i la divisió sexual del treball de cada era històrica es determina pel sistema econòmic del moment, ja que històricament s'han dissenyat tasques diferents per a les dones, més lligades a l'esfera domèstica, que per als homes amb diverses justificacions, tant biològiques (força física), com religioses i culturals; i, per tant, consideren que la lluita de classes ha d'incorporar el pensament feminista, perquè si determinades feines alienen la persona, especialment entre el proletariat, també ho fan amb les dones, que pateixen, per tant, una doble discriminació. A més, les feines de les dones estan pitjor considerades socialment i poden incloure jornades més llargues per la càrrega excessiva de la cura de la llar i la família.
Totes aquestes condicions, segons les feministes socialistes, són en gran part expressades a través de les relacions del capitalisme i el patriarcat així que el que refusen del marxisme és que la classe i la lluita de classe són l'únic que defineix la història i el desenvolupament econòmic.
Karl Marx va afirmar que quan la opressió de classe sigui vençuda, la opressió de gènere també desapareixerà; segons les feministes socialistes, aquesta visió de la opressió de gènere com a sub-classe de la opressió de classe és naive i molta de la feina que han fet les feministes socialistes ha anat cap a especificar com el gènere i la classe van de la mà per a crear diferents formes d'opressió i privilegi per dones i homes de cada classe.
Feminisme anarquista L'anarco-feminisme combina l'anarquisme amb el feminisme veient el patriarcat com una manifestació de jerarquia coactiva involuntària que hauria de ser reemplaçada per l'associació lliure decentralitzada. Les anarco-feministes creuen que la lluita contra el patriarcat és una part essencial de la lluita de classes i la lluita anarquista contra l'estat. En essència, es veu la lluita anarquista com a component necessari de la lluita feminista i viceversa.
L. Susan Brown reclama que "com l'anarquisme és una filosofia política que s'oposa a totes les relacions de poder, és inherentment feminista".
Bakunin s'oposava al patriarcat i la manera en que la llei ''subordina a la dona sota la dominació absoluta de l'home'' apelant a la igualtat de drets entre homes i dones per tal que les dones puguin ''esdevenir independents i ser lliures de forjar el seu propi estil de vida''.
L'anarco-feminisme va començar tard, tant amb autores i teòriques del i principis del segle XX com amb feministes anarquistes com Emma Goldman, Voltairine de Cleyre i Lucy Parsons.
A la Guerra Civil espanyola, el grup anarco-feminista, Mujeres Libres (Dones Lliures), enllaçat a la Federación Anarquista Ibérica, organitzada per defensar idees tant anarquistes com feministes, del qual era líder Federica Montseny, donava suport a la idea que la emancipació de les dones portaria a la revolució social i que aquesta arribaria en mans de dones intel·lectuals i militants. Aquesta organització es va fundar al 1936 per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón amb l'objectiu d'empoderar les dones de classe treballadora. Va aconseguir tenir aproximadament unes 30,000 membres basant-se en la idea d'una "lluita doble", per una banda, l'alliberament de les dones i, per l'altra, la revolució social; argumentant que els dos objectius eren igualment importants i que havien de perseguir-se en paral·lel. Per tal d'obtenir suport mutu, van crear xarxes de dones anarquistes. A més, per tal d'implicar més dones en la lluita feminista i anarquista van impulsar grups no mixtes dedicats a la unió de les pròpies dones que hi participaven compartint les seves experiències personals i així creant una consciencia col·lectiva.
Feminisme autonomista Silvia Federici és un professora italiana, mestre, i activista del feminisme autonomista radical de tradició marxista. El llibre més conegut de Federici es El caliban i la bruixa: les dones, el cos i l'acumulació primitiva. En ell, argumenta en contra de la reclamació de Karl Marx de que l'acumulació primitiva és la precursora necessària del capitalisme. En comptes d'això, postula que l'acumulació primitiva és una característica fonamental del capitalisme en ell mateix - aquest capitalisme, per tal del perpetuar-se a si mateix, requereix una infusió constant de capital expropiat.
Federici connecta aquesta expropiació del treball no remunerat amb les dones, ambdós connectats a la reproducció, la qual emmarca com una precondició histórica per l'augment d'una economia capitalista basada en el treball assalariat. En relació amb això, perfila la lluita històrica pel comunalisme. En comptes de veure el capitalisme com a la derrota alliberadora del feudalisme, Federici interpreta l'ascens del capitalisme com un moviment reaccionari per subvertir l'augment del comunalisme i per retenir el contracte social bàsic.
Situa la institucionalització de la violació i la prostitució, com els judicis d'heretges i la caça de bruixes, els enterraments i les tortures, al centre d'una subjugació metòdica de les dones i l'apropiació del seu treball. Això està lligat a la expropiació colonial i proporciona un marc per entendre la feina del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, i altres institucions pròximes, que tornen a comprometre'ns en un cicle renovat d'acumulació primitiva.
Feminisme radical Neix als anys 60 i 70 als EUA i en comptes de criticar la tradició, el que fa és crear-ne una de nova. Critica el patriarcat i la família com la única font d'opressió de les dones, ja que considera que els àmbits privat i públic estan interrelacionats, ja que ''lo personal és polític'', tal com deia una de les feministes radicals més importants de la historia: KATE MILLET.
Considera la lluita socialista condició indispensable però no suficient per a l'alliberament de gènere i aquest és un dels trets que comparteix amb el feminisme socialista, a més de la seva crítica al paper del patriarcat però, alhora, refusa el seu plantejament de que el patriarcat és la única font d'opressió de les dones, ja que el feminisme radical oblida el paper del capitalisme en tota aquesta discriminació.
També se centra en la violència sexista, la explotació sexual, la maternitat i la sexualitat com moltes autores com Sulamith Firestone reivindicaven. Firestone considerava que la maternitat era l'opressió de les dones i que el primer objectiu que havia de tenir la revolució feminista era superar les diferències sexuals i suprimir la família.
Una altra autora designada com a feminista culturalista és Catherina MacKinnon, que concep la sexualitat com a eix de desigualtat entre gèneres i proposa canviar les relacions de poder.
Feminisme liberal