El San Pedro de Cardeña és una abadia trapenca al terme municipal de Castrillo del Val, a 10 km del centre de Burgos (Espanya), declarat Monument Historicoartístic pertanyent al Tresor Artístic Nacional mitjançant decret de 3 de juny de 1931.Decreto del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes publicado en la Gaceta de Madrid núm. 155 de 4 de juny de 1931 Va esdevindre Bé d'Interés Cultural (BIC) el 1985 amb l'aprovació de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol.Disposició addicional primera de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol
El monestir probablement es fundà abans de l'any 902, quan el comte de Lantarón i de Cerezo de Río Tirón, Gonzalo Téllez, i la seva muller Flámula van fer la primera donació documentada al cenobi el 24 de setembre d'aquell any d'un bancal a Pedernales i unes eres de sal.
Scriptorium miniatura|esquerra|Beat de Liébana. Còdex de San Andrés de Arroyo (còpia del ). Il·luminat amb or i plata en el monestir de San Pedro de Cardeña. miniatura|Beat de Cardeña. Metropolitan Museum of Art La prosperitat del monestir en l'època altmedieval es reflecteix en la qualitat del seu scriptorium, en el qual el monjo Endura va fer obres extraordinàries.
El Beatus de San Pedro de Cardeña va ser elaborat entre els anys 1175 i 1180, compta amb 152 folis i 51 miniatures. 135 folis es troben en el Museu Arqueològic Nacional de Madrid, dos a la Biblioteca Francisco de Zabálburu y Basabe, també a Madrid (on també es troba el Cartulari de San Pedro de Cardeña), un en el Museu Diocesà de Girona i altres quinze en el Museu Metropolità d'Art de Nova York.Estudios: Beato de Cardeña (Beato de Liébana).
Edifici La seva edificació ha sofert nombroses restauracions, convivint així diversos estils. Són de destacar els següents elements:
Torre del Cid Robust campanar on s'alternen les diverses evolucions de l'estil romànic. miniatura|Claustre dels Màrtirs.
Claustre dels Màrtirs Des de la sala capitular, que data del , s'albira a través de grans vidrieres el claustre romànic, que data del . Compost per arcs de mig punt sobre columnes úniques que descansen sobre fusts robusts i coronades de capitells que imiten l'estil corinti. Els arcs recorden en la seva decoració als de la mesquita de Còrdova per la seva policromia, ja que alternen els colors blanc i vermell. A la paret esquerra es troben unes antiquíssimes pedres la inscripció de les quals recorda el tràgic succés.
Església Per construir aquesta església de tres naus es va destruir la romànica, encara que se'n va salvar la torre. Reedificada al , consta de tres naus amb una capella annexa denominada capella del Cid, ja que allí va ser enterrat i va romandre abans del seu trasllat a la catedral de Burgos. La façana de l'església és d'estil barroc.
Relació amb el Cid Segons el Cantar de mio Cid i les tradicions posteriors, abans de marxar al desterrament, Rodrigo Díaz de Vivar va deixar a San Pedro de Cardeña, a l'empara de l'abat Sancho (que s'ha identificat amb Sisebut de Cardeña atribuint una confusió a l'autor del Cantar), a la seva esposa Ximena i a les seves filles, encara que aquest fet no està testificat per proves històriques. En el primer desterrament de 1081, les propietats de Rodrigo Díaz no li van ser alienades, i la seua família va poder seguir residint a les seves cases. En el segon, de 1089, la família va ser presa per mandat d'Alfons VI de Lleó en un castell, potser Gormaz, per reunir-se amb el Cid poc després. centre|miniatura|800x800px|Façana principal del monestir.
Jurisdicció d'abadenc Sobre la vila de Resmondo, en el partit de Villadiego, i els llocs de Carcedo, Cardeñajimeno, Cardeñuela Riopico, Castrillo del Val, Orbaneja Riopico i Villafría, en el partit de Burgos, durant el període comprès entre 1785 i 1833, en el Cens de Floridablanca de 1787.
Desamortització Com a conseqüència de la desamortització, desapareix el culte. El 1936, durant la Guerra Civil espanyola, va esdevenir un camp de concentració.
Abadia cistercenca L'1 de maig de 1942, sent arquebisbe de Burgos Manuel de Castro Alonso, es restaurava la vida monàstica per monjos trapencs arribats del monestir de San Isidro de Dueñas, Palència. En 1945 s'eleva al rang de priorat; en 1948 aconsegueix el títol d'abadia sent el seu primer abat Jesús Álvarez Álvarez. El primer d'abril de 2008 va ser elegit abat per un sexenni Jesús Marrodán Ezquerro, sent beneït el 18 de maig de 2008 per Francisco Gil Hellín, arquebisbe de Burgos.
Celler romànic En el monestir es conserva el celler romànic d'ús comercial més antic d'Espanya, on s'elabora el vi negre Valdevegón amb raïm de La Rioja.Vino con aroma monacal.
Arqueologia i Història miniatura|esquerra|Sepulcre del Cid Els cronistes de l'Ordre de Sant Benet suposen que l'abadia es va fundar al , segons una llegenda en què apareix com a fundadora una senyora anomenada Sança, i que va ser allà soterrada, com també un fill seu que es va dir Teodorico, però que no era l'infant del mateix nom. Són igualment errònies les dates que suposen el sacrifici dels 200 monjos amb el seu abat Esteve de l'Era de 872 i la reedificació del monestir per Alfons III d'Astúries l'any 899, referint aquesta última a la repoblació del territori de Cardeña, tot i en aquells dies estava ja construït i habitat el monestir, ja que en 24 de setembre de 902 van fer una donació als monjos i al seu abat Damià el comte Gonzalo Télliz i la seva dona, Flámula, i en 931 confirmava Alfons IV un privilegi que Alfons III el Magne havia concedit al monestir, no se sap amb quina data, però és de suposar que seria al repoblar la comarca per donar suport a la casa monacal en la seva qualitat de nucli de població.
L'històric monestir, saquejat i destruït a mitjan pels musulmans, el va reedificar el comte Garcia I de Castella, que va ser allà enterrat, al costat de l'altar major, com la seva dona Ava; d'aquell cenobi va sortir el famós Cid Campeador (Rodrigo Díaz de Vivar), per al seu desterrament, deixant encomanat a l'abat la seva esposa i filles, i des de València van ser traslladats les restes del gran castellà per donar-los sepultura cristiana a la capella dita dels Reis i Comtes, el sepulcre encara subsisteix després del trasllat de les cendres a Burgos en 1842. Allà foren també enterrats l'esposa del Cid, Ximena; les seves filles, Maria, comtessa consort de Barcelona (1098-1105) pel seu matrimoni amb Ramon Berenguer III, «Doña Sol» en el Cantar del Mío Cid, i Cristina Rodríguez (cap al 1075 - ?), casada en segones núpcies amb Ramir Sanxes, «Donya Elvira» en el Cantar del Mío Cid; el seu fill, Diego Rodríguez (c. 1075 - 15 d'agost de 1097),«Terminada la Cuaresma (5 de abril de 1075, domingo de Pascua), la corte se volvió de Oviedo a Castilla. El 1 de mayo Alfonso estaba en Burgos. Por entonces debió nacer el primer hijo del Cid, Diego [...]» en Ramón Menéndez Pidal, La España del Cid, vol. 1, Madrid, Espasa-Calpe, 1969 (7a ed. revisada), pàg. 219. mort el 15 d'agost de 1097 a la batalla de Consuegra lluitant contra els almoràvits;Ian Michael (ed. lit.), Poema de Mío Cid, Madrid, Castalia, 1988, pàg. 215-216, n. al v. 2075. Ramir Sanxes, rei de Navarra; Ramir de Lleó, fill d'Alfons III d'Astúries, dit el Gran; Sanç Ramires, rei d'Aragó; Laín Calvo, primer jutge de Castella; Pere i Fronilda, fills del comte Ferran González, a més d'altres personatges emparentats amb el Cid i els comtes de Castella.
El primitiu monestir Aquest primitiu monestir va patir grans transformacions; l'església, que era molt antiga, va ser enderrocada en 1447 per construir-ne una altra en el mateix emplaçament per ordre de l'abat Pere del Burgo. El claustre principal, adossat a l'església, és aquell que la tradició designa des del com el lloc d'enterrament dels monjos degollats pels musulmans, segons es desprèn de la Crònica general de Alfons X de Castella dit el Savi, en dir;fet que recorda Enric IV en cèdula del 10 de gener de 1473; Aquest prodigi va durar fins a l'expulsió dels àrabs pels Reis Catòlics.
La veneració per aquest claustre dels màrtirs va ser tan gran que alguns reis, entre ells Isabel la Catòlica i Felip II, van fer de propòsit el viatge per visitar-lo. L'acció del temps va fer necessària la construcció de dos parts de claustre al , sent abat Joan III de Mecerreyes, i al segle següent va voler construir-los tots de maçoneria l'abat Fernando de Belorado, posant sostres de bigues llaurades i pintades, a estil de l'època i fent sobreclaustre en els menjadors, excepte en el del sud per no profanar la santedat del lloc. El fet d'atribuir l'enterrament dels màrtirs solament a aquesta part del claustre, és perquè estan encastades en aquest costat de la galeria les dues pedres que constitueixen la làpida commemorativa del sacrifici dels monjos i perquè allí es va col·locar també una taula en la qual havia pintats «molts moros que amb el seu ganivet anaven degollant als sants monjos» i una llegenda il·legible ja en alguns punts al , que deia: El 1603, al renovar el culte tradicional als màrtirs, per breu de Climent VIII, l'abat Gaspar de Medina va fer construir una capella sobre el lloc en què la tradició fixava l'enterrament. Per a aquesta obra es va afegir un braç a l'església, i per donar suport al paviment de la nova capella, donat el desnivell amb el claustre, es va construir una volta de maó que el divideix en dues seccions. Aquestes van quedar completament tancades al tapiar les obertures de les arqueries amb una paret exterior, el mateix que altres arcs ogivals de la sala capitular que en l'actualitat formen el costat de la galeria per la part est, havent de baixar des de llavors a aquell recinte per dues portes obertes als envans laterals, i quedant encegada una porteta d'arc conopial que encara existeix a la paret mitgera.
Al es van aixecar des dels seus fonaments dels murs i corredors de les altres tres ales del claustre, i per completar el pati l'abat Valcázar va començar un corredor contigu i paral·lel al dels Màrtirs, en què l'obra va quedar i va continuar sense acabar, obrint una nova porta per a donar sortida de l'església a les processons. En construir la capella van ser destruïts tres arcs les columnes encara existeixen y als costats de l'altar treuen el cap, gairebé arran de terra, quatre capitells, tres d'ells d'estil clàssic. Tal com es conserva el Claustre dels Màrtirs té 23 m, de llarg per 3'33 d'ample, corrent la arqueria sobre un sòcol de poca alçada, amb obertures de 2'34 X 1'26 metres. Els arcs en nombre de 11, són de mig punt, amb capitells de diverses formes, columnes de fust cilíndric, amb bases de forma de piràmide truncada, quadrangular, de costats còncaus i arestes aixamfranades: en els carcanyols apareixen florons de diferents classes i un medalló amb dos coloms.