Solimà I (Trebisonda, 6 de novembre de 1494 - Szigetvár, Hongria, 7 de setembre de 1566) fou el desè soldà de l'Imperi Otomà (1520-1566). A Occident és conegut com a Solimà el Magnífic, mentre que en el món islàmic ho és com a Solimà el Legislador (; ).

Fill de Selim I, de jove va governar diverses províncies de l'Imperi, i va accedir al sultanat a la mort del seu pare. Ben aviat va iniciar una sèrie d'exitoses campanyes militars a Belgrad, Rodes i Hongria i va assolir una clara hegemonia al Mediterrani Oriental. Després d'haver derrotat i mort Lluís II d'Hongria en la batalla de Mohács, saquejà i ocupà Buda, la capital hongaresa, i imposà vassallatge al principat de Transsilvània, on instal·là Joan Szapolya. Va arribar a assetjar Viena sense èxit en dues ocasions (1529 i 1532), i va exercir un important domini de la zona dels Balcans, establint les bases d'una forta rivalitat amb la Dinastia dels Habsburg que s'allargaria durant segles.

Signada la pau amb Àustria, va dirigir la seva atenció cap a la Guerra otomano-safàvida a l'est, obtenint importants victòries a l'Àsia i assegurant el control de Bagdad i de grans extensions de Mesopotàmia, l'Azerbaidjan i el Golf Pèrsic. Mentrestant a la Mediterrània, hi operaven eficaçment els seus almiralls corsaris Barba-rossa i Turgut Reis, que aprofitaren les rivalitats entre Francesc I de França i Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic per assolir una sèrie d'importants victòries contra la Monarquia d'Espanya i el Sacre Imperi a la península Itàlica i a les Illes Balears i asseguraven el control de Tunis i Algèria. No obstant això van ser derrotats al Setge de Malta per l'Orde de l'Hospital.

A l'interior, les rivalitats entre els seus fills i llurs intents de sedició, atiats per les intrigues de l'harem i, especialment, per la seva muller Roxelana, acabaren amb les execucions del primogènit Mustafà (1553) i de Baiazet (1561) i el triomf del futur Selim II.

La seva tasca administrativa és equiparable a les seves victòries militars. Com a estadista, reorganitzà l'administració promulgant un nou codi legislatiu amb un sistema impositiu més just i modern, reduint les penes d'alguns delictes menors i castigant alguns oficials corruptes. Va tenir també una especial atenció a les minories cristianes i jueves que vivien a l'Imperi i va incrementar notablement el nombre de centres educatius. Va ser reconegut per envoltar-se d'excel·lents col·laboradors, els quals solia elegir pels seus mèrits, sense tenir en compte el seu estatus o rang social. Entre aquests destaquen els polítics Pargali Ibrahim Paixà i Damat Rüstem Paixà, l'arquitecte i urbanista Sinan i o el poeta Baki.

Solimà I és reconegut com un dels líders més importants de l'Imperi Otomà que, sota el seu regnat, va arribar a la seva edat d'or i l'apogeu del seu poder i influència.

Noms alternatius i títols Solimà era conegut en turc otomà com a o i en turc modern com a (pronunciació tuca: [sylejˈmɑn]) o . A l'Orient se'l coneix com «el Legislador» per la seva completa reconstrucció del sistema legal de l'Imperi Otomà. A Occident se'l coneix amb el sobrenom «el Magnífic».

Família Solimà I tenia el següent arbre genealògic:

Solimà va tenir tres consorts conegudes: Gülfem Hatun, filla d'un bei albanès. Mahidevran, filla d'un governador circassià. Hurrem Sultan, també coneguda com a Roxelana, la seva parella legal amb qui va contraure matrimoni el 1531. Era filla d'un sacerdot de l'Església Ortodoxa Oriental. Amb aquestes consorts va tenir 10 fills i filles: Şehzade Murad – fill de Gülfem que morí infant. Şehzade Mustafà – fill de Mahidevran que va ser assassinat per ordre del sultà el 1553. Şehzade Ahmed – fill de Mahidevran. Raziye Sultan – filla de Mahidevran. Şehzade Mehmed – fill de Hurrem (assassinat el 1543). Mihrimah Sultan – filla de Hurrem (morta el 1578). Şehzade Abdullah – fill de Hurrem. Selim II – fill de Hurrem (mort el 1574) que va esdevenir sultà a la mort del seu pare. Şehzade Baiazet – fill de Hurrem que va ser assassinat per Seilm amb el suport del seu pare el 1561. Şehzade Jihangir – fill amb Hurrem (mort el 1553).

Joventut miniatura|Retrat del jove Solimà al Palau de Topkapı a Istanbul Solimà va néixer a Trebisonda, a l'actual Turquia, segurament el 6 de novembre de 1494. El seu pare era el sultà Selim I i la seva mare Ayşe Hafsa Sultan. Als 7 anys se'l va enviar a estudiar ciències, literatura, teologia i tàctiques militars a les escoles del Palau de Topkapı a Constantinoble (actual Istanbul). De jove faria amistat amb Pargali Ibrahim Paixà, un esclau que més tard seria un dels seus consellers de confiança.

Als 17 anys va ser nomenat governador de Feodòssia (a Crimea), i més tard de Sarukhan (Manisa) amb un breu període a Adrianòpolis (actual Edirne) cosa que el va fer guanyar experiència en l'administració. Turmentat pels bandits, Solimà va restaurar la llei i l'orde a la província, procés durant el qual va adquirir l'experiència legislativa que més tard li donaria el nom de Kanuni o legislador. Després de la mort del seu pare Selim I (1465–1520) va entrar a Constantinoble per ser coronat com el desè sultà de l'Imperi Otomà a l'edat de 26 anys. El noble venecià Bartolomeo Contarini el descriu de la següent manera:

Alguns historiadors afirmen que de jove tenia admiració per Alexandre el Gran i que va ser influenciat per la seva visió de la construcció d'un imperi mundial que abastés l'Orient i l'Occident, cosa que es reflectiria en les seves campanyes militars posteriors a Àsia, Àfrica, i Europa.

Campanyes militars lang=ca|miniatura|Conquestes assolides pels diferents sultans de l'Imperi Otomà. En temps de Solimà (en verd fort) l'imperi s'estengué fins a ciutats com Belgrad, Rodes, Budapest, Bagdad o Trípoli

Europa

esquerra|miniatura|El rei Joan II d'Hongria amb Solimà en una il·lustració de 1556 Després de succeir al seu pare, Solimà va emprendre una sèrie de conquestes militars, començant per reprimir una revolta del governador de Damasc el 1521. Solimà va fer els preparatius per a la conquesta de Belgrad al Regne d'Hongria, campanya en la qual el seu besavi Mehmed II havia fracassat (Setge de Belgrad (1456)). La seva captura va ser molt important per a derrotar els hongaresos, que després de les victòries sobre serbis, búlgars i romans d'Orient, eren l'única força important que podia aturar l'expansió otomana per Europa. Solimà va envoltar Belgrad i va començar a bombardejar-la intensament des d'una illa del Danubi. Amb una guarnició només set-cents homes i sense rebre ajuda d'Hongria, Belgrad va caure l'agost de 1521.

Les notícies de la conquesta de grans places fortes de la cristiandat es van difondre ràpidament per Europa. Com va apuntar l'ambaixador del Sacre Imperi Romanogermànic:

El camí per a la conquesta d'Hongria i l'Arxiducat d'Àustria es trobava obert davant seu, però Solimà va dirigir la seva atenció cap a l'illa mediterrània de Rodes, la principal base de l'Orde Hospitaler, ja que la seva proximitat a l'Àsia Menor i a Orient li havia causat molts problemes a l'Imperi. L'estiu de 1522, aprofitant la flota que havia heretat del seu pare, va liderar personalment uns 400 vaixells i 100.000 homes des de l'Àsia Menor en direcció a l'illa. Després d'un setge de cinc mesos de setge en 1522, en els quals es van produir brutals enfrontaments, Rodes va capitular i Solimà va permetre als Cavallers de Rodes que marxessin cap a Malta, on van acabar establint la seva nova base.

Després del deteriorament de les relacions entre Hongria i l'Imperi Otomà, Solimà va reprendre la seva campanya a l'Europa Oriental i el 29 d'agost de 1526 va derrotar Lluís II d'Hongria (1506-26) en la Batalla de Mohács. La resistència hongaresa es va desplomar i l'Imperi Otomà va passar a ser la potència més poderosa de l'Europa Oriental. Després de trobar el cos inert de Lluís II, Solimà lamentà la seva mort.

Mentre es trobava en plena campanya a Hongria, algunes tribus Yörük d'Anatòlia van intentar revoltar-se sense èxit sota el lideratge de Kalender Çelebi.

Després de l'enfonsament del Regne d'Hongria va aflorar una lluita de poder. Alguns nobles hongaresos van proposar que Ferran I d'Habsburg (1503-64), governador de la veïna Àustria i unit a la família de Lluís II per llaços de sang, fos el rei d'Hongria, citant acords previs que determinaven que els Habsburg ocuparien el tron hongarès si Lluís moria sense hereus. Tanmateix, altres nobles preferien al noble Joan Szapolya, que comptava amb el suport de Solimà, i que no va ser reconegut per les potències europees cristianes. Es va desencadenar un conflicte a tres bandes quan Ferran I va tractar d'imposar el seu domini sobre tot el territori d'Hongria que va poder ocupar, i els fets conduïren en la divisió del regne el 1541. Solimà reclamà la major part de la moderna Hongria, coneguda com la gran plana Hongaresa i després d'eliminar l'amenaça de Stephen Maylad, col·locà la família Szapolya en el govern de Transsilvània, que convertí en vassalla del seu imperi. Ferran va reclamar l'Hongria Reial, que incloïa les actuals Eslovàquia, Croàcia Occidental i els territoris adjacents, fixant temporalment la frontera entre els Habsburg i els otomans.

Sota el comandament de Carles V i el seu germà Ferran, l'arxiduc d'Àustria, els Habsburg van reocupar Buda. El 1529 Solimà marxà un cop més per la vall del Danubi, i a la tardor següent reocupà la ciutat i assetjà Viena. Va ser l'expedició més ambiciosa de l'Imperi Otomà i l'apogeu de la seva expansió occidental. Amb una guarnició reforçada d'uns 16.000 homes els austríacs van derrotar-lo per primer cop i van plantar així les llavors de la rivalitat entre els otomans i els Habsburg, que va perdurar fins al . Solimà intentà conquerir Viena per segona vegada el 1532, però fracassà de nou per culpa d'un setge massa llarg a Güns que els impedí continuar l'expedició. En ambdós casos, les expedicions otomanes van ser assotades pel mal temps, que els va forçar a deixar enrere equipament essencial per al setge, i les seves forces patiren el fet de tenir unes línies de subministraments molt febles.

El 1540, morí Joan Szapolya i el conflicte a Hongria es va reprendre amb un nou setge Habsburg a Buda el 1541. Després de ser rebutjats i de perdre diferents fortaleses a Hongria, Ferran i el seu germà Carles V es van veure obligats a firmar un tractat humiliant de cinc anys amb Solimà. Ferran va renunciar així a les seves aspiracions sobre el Regne d'Hongria i es va veure obligat a pagar una suma anual fixa al sultà per les terres hongareses que seguien sota el seu control. A un nivell més aviat simbòlic, el tractat es refereix a Carles V no com a «Emperador», sinó en termes bastant més senzills com a «Rei d'Espanya», cosa que porta a considerar Solimà el veritable «Cèsar».

Amb els seus principals rivals europeus sotmesos, Solimà assegurà que l'Imperi Otomà adquirís un paper fonamental en el panorama polític europeu.

Àsia

miniatura|Miniatura que mostra Solimà I marxant amb l'exèrcit a Nakhtxivan (a l'actual Azerbaidjan), l'estiu de 1554.