miniatura|El rapte d'Europa, segons l'artista holandès Frank Waaldijk Segons la mitologia grega, Europa (; ) va ser una princesa fenícia, filla d'Agènor i Telefaassa, tot i que també podria haver estat filla de Fènix, un dels fills d'Agènor.
La referència literària més antiga a Europa es troba a la Ilíada d'Homer, on és la filla de Fènix, mare de Minos i de Radamantis. Altres narracions antigues del mite d'Europa es troben a l'epil·li Europa de Moscos i a Les Metamorfosis d'Ovidi. Hi ha molts relats diferents del rapte d'Europa.
Un dia, mentre collia flors amb les seves companyes, a la platja de Sidó o de Tir, on regnava el seu pare, Zeus veié Europa i se n'enamorà perdudament. Aleshores el déu, encès d'amor per la seva bellesa, es transformà en un brau blanc amb unes banyes que semblaven la lluna creixent, i s'hi acostà fins a ajaçar-se als seus peus. La princesa, encuriosida per aquell magnífic brau de pell extraordinàriament blanca, s'atansà per acariciar-lo i acabà asseient-se-li al llom. Aleshores, el brau s'alçà i es llançà en direcció al mar malgrat els crits d'Europa, que se li aferrà a les banyes. Es va endinsar entre les onades i s'allunyà de la platja. Finalment la retornà a la platja, però en comptes de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut a Creta. Un cop allà, a Gortina, el déu li revelà la seva identitat; feren l'amor prop d'una font i sota uns plàtans que, en memòria d'aquests amors, van obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. De la seva unió nasqueren Minos, Radamantis i Sarpedó. També se li atribueix la maternitat de Carnos, que va ser estimat per Apol·lo, i la de Dodó. Zeus li atorgà tres presents: Talos, el gegant de bronze que protegia les costes de Creta de qualsevol desembarcament estranger; un gos que no deixava mai escapar cap presa, Lèlaps; i una javelina de caça que mai errava el blanc. Després la va casar amb Asterió, rei de Creta, per la qual cosa obtingué la sobirania sobre l'illa. Els germans d'Europa, Cadme, Fènix i Cílix, van sortir a cercar la seva germana quan va ser raptada per Zeus, amb la prohibició feta pel seu pare de tornar a Fenícia sense ella.
El rapte d'Europa i la fugida cap a Creta inspirà el nom del continent europeu. Europa gaudia dels honors de deessa en el festival de les Hel·lòcies.
Etimologia miniatura|Una estàtua d'Europa que representa Europa al Palazzo Ferreria Grec (Eurṓpē) pot haver estat format a partir de (), ampleεὐρύς , Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus i ὤψ (): ull, cara, semblant.ὤψ , Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Euros ha estat un epítet de la Terra mateixa en la religió protoindoeuropea reconstruïda.. Compareu glaukōpis (γλαυκῶπις 'grey-eyed') Athena o boōpis (βοὠπις 'ox-eyed') Hera).
És comú en la mitologia i la geografia de l'antiga grega identificar terres o rius amb figures femenines. Així, Europa s'utilitza per primera vegada en un context geogràfic a l'Himne homèric a Apol·lo Delià, en referència a la riba occidental del mar Egeu."Telfusa, aquí tinc la intenció de construir un temple gloriós, un oracle per als homes, i aquí sempre portaran hecatombes perfectes, tant els que viuen al ric Peloponès com els d'Europa i totes les illes banyades per les onades, que vénen a buscar oracles.(Versos 247–251, trans. Hugh G. Evelyn-White). Com a nom per a una part del món conegut, es va utilitzar per primera vegada al segle VI aC per Anaximandre i Hecateu. Existeixen topònims relacionats amb el d'Europa al territori de l'antiga Grècia, com ara el d’Europos a l'antiga Macedònia, tal com ho va recollir Robert Beekes.
El 1966, una suggerència alternativa d’Ernest Klein i Giovanni Semerano va intentar connectar un terme semític per a oest, l'accadi erebu que significa pondre's (en referència al sol), el fenici vespre; oest, que seria paral·lel a occident. La semblança amb Èreb, de PIE h 1 regʷos, foscor, és accidental. El 1999, MA Barry va introduir la paraula Ereb en una estela assíria amb el significat de nit, [el país de la] posta de sol, en oposició a Asu, [el país de la] sortida del sol, és a dir, Àsia, Anatòlia prové igualment de , sortida del sol, est.M.A. Barry (1999) "L'Europe et son mythe: à la poursuite du couchant". Revue des deux Mondes. p. 110. Aquesta proposta es considera majoritàriament improbable o insostenible.
Família miniatura|El lloc de naixement d'Europa, Tir, Líban Les fonts difereixen en els detalls sobre la família d'Europa, però coincideixen que és fenícia i d'un llinatge argiu que finalment descendia de la princesa Io, la nimfa mítica estimada per Zeus, que va ser transformada en una vedella. Generalment es diu que és filla d'Agènor, el rei fenici de Tir. El poeta siracusà MoscosMoschus, Europa (on-line text at Theoi Project ). fa de la seva mare la reina Telefaassa (brillant). En altres llocs, la seva mare és Argiope (de cara platejada).
Altres fonts, com la Ilíada, afirmen que és filla del fill d'Agènor, el Fènix vermell com el sol. Generalment s'acorda que tenia dos germans, Cadme, que va portar l'alfabet a la Grècia continental, i Cílix, que va donar el seu nom a Cilícia a l'Àsia Menor. L'autor de la Biblioteca d'Apol·lodor inclou Fènix com un tercer germà. Així doncs, alguns interpreten això com que el seu germà Fènix (quan se suposa que és fill d'Agènor) va donar el nom dels seus germans als seus tres fills i aquesta Europa (en aquest cas, neboda de l'anterior) també és estimada per Zeus, però a causa del mateix nom, va donar algunes confusions a altres.
Després d'arribar a Creta, Europa va tenir tres fills, engendrats per Zeus: Minos, Radamantis i Sarpèdon. Minos i Radamantis van esdevenir jutges de l'Inframón, juntament amb Èac d'Egina, quan van morir. A Creta es va casar amb Asterió, també anomenat Asteri, i es va convertir en mare o madrastra de la seva filla Creta. Pausànies va escriure que la poeta Praxil·la fa de Carnos fill d'Europa.
Mitologia miniatura|El rapte d'Europa, de Rembrandt, 1632 El Diccionari de mitologia clàssica explica que Zeus estava enamorat d'Europa i va decidir seduir-la o violar-la, sent les dues coses gairebé equivalents en el mite grec. Es va transformar en un toro blanc domesticat i es va barrejar amb els ramats del seu pare. Mentre Europa i els seus ajudants recollien flors, va veure el toro, li va acariciar els flancs i finalment va pujar a la seva esquena. Zeus va aprofitar l'oportunitat i va córrer cap al mar i va nedar, amb ella a l'esquena, fins a l'illa de Creta.
Zeus va revelar llavors la seva veritable identitat, i Europa es va convertir en la primera reina de Creta. Zeus li va donar un collaret fet per HefestHesiodic papyrus fragments 19 and 19A of the Catalog if women, dating from the third century AD. i tres regals addicionals: el guarda autòmat de bronze Talos, el gos Lèlaps que mai fallava a l'hora d'atrapar la seva presa, i una javelina que mai fallava. Zeus va recrear més tard la forma del toro blanc a les estrelles, que ara es coneix com la constel·lació de Taure. No s'ha de confondre amb el toro cretenc que va engendrar el Minotaure i va ser capturat per Hèracles. La mitologia romana va adoptar el relat del Raptus, també conegut com El segrest d'Europa i La seducció d'Europa, substituint el déu Júpiter per Zeus.
El mite d'Europa i Zeus pot tenir el seu origen en una unió sagrada entre les deïtats fenícies Attar i 'Aštart, en forma bovina. Després d'haver donat a llum tres fills amb Zeus, Europa es va casar amb el rei Asterió, sent aquest també el nom del Minotaure i un epítet de Zeus, probablement derivat del nom Aštar.
Segons l'enfocament racionalitzador d'Heròdot, Europa va ser segrestada per grecs, probablement cretencs, que intentaven venjar el segrest d'Io, una princesa d'Argos. La seva variant històrica podria haver estat un intent de racionalitzar el mite anterior. O bé, el mite actual podria ser una versió distorsionada dels fets —el segrest d'un aristòcrata fenici— enunciats posteriorment sense glossa per Heròdot. La racionalització de Palèfat deia que un cretenc anomenat Taur estava fent la guerra al voltant de Tir i es va endur moltes noies, inclosa Europa. Palefàs també va racionalitzar el Minotaure simplement com un home el pare del qual es deia Taur, utilitzant així la mateixa explicació dues vegades.
En art i literatura miniatura|Europa i toro en un gerro grec. Museu de Tarquinia, Itàlia, miniatura|Una escena de Zeus en forma de toro segrestant Europa d'uns dinosus apulis de figures vermelles, que data del 370 – 330 aC, ara conservada al Museu d'Art Eskenazi
Europa va proporcionar la substància d'una breu epopeia hel·lenística escrita a mitjans del segle II aC per Mosc, un poeta bucòlic i amic del gramàtic alexandrí Aristarc de Samotràcia, nascut a Siracusa.El poema es va publicar amb notes voluminoses i aparell crític: Winfried Bühler, Die Europa des Moschos (Wiesbaden: Steiner) 1960.
A Metamorfosis Llibre II, el poeta Ovidi va escriure la següent descripció de la seducció de Júpiter:
miniatura|Kylix, ceràmica de figures vermelles 370 aC representa el Rapte d'Europa (Ratto d'Europa), tomba 32 Necròpoli de Poggio Sommavilla, arxiu SBALazio Etruria Meridionale.
Els seus detalls pintorescos pertanyen a l'anècdota i la faula: en totes les representacions, tant si està a cavall del toro, com en les pintures de vasos arcaics o el fragment de mètopa en ruïnes de Sikyon, com si seu amb gràcia de costat com en un mosaic del nord d'Àfrica, no hi ha rastre de por. Sovint Europa s'estabilitza tocant una de les banyes del toro, consentint.
La seva història també s'esmenta als Contes de Tanglewood de Nathaniel Hawthorne. Tot i que la seva història titulada Dents de drac tracta principalment sobre Cadme, comença amb una versió elaborada, encara que atenuada, del segrest d'Europa pel bell toro.
La història també apareix com a tema d'un poema i una pel·lícula a la seqüència de novel·les Enderby d'Anthony Burgess. Se la recorda a De Mulieribus Claris, una col·lecció de biografies de dones històriques i mitològiques de l'autor florentí Giovanni Boccaccio, composta el 1361-62. És notable per ser la primera col·lecció dedicada exclusivament a biografies de dones en la literatura occidental.
Galeria
Referències
Bibliografia Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions, 62, 1997, p. 90. Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. .
Categoria:Personatges de la mitologia grega