miniatura|Una pintura on Déu observa la lluita entre un àngel i un dimoni per una ànima humana. En moltes religions i escoles filosòfiques, lànima és la part immaterial o espiritual d'un ésser viu, sovint considerada com a eterna. Es creu, en general, que està constituïda per la consciència i la personalitat de l'ésser, i pot ser sinònim d'esperit, de ment o d'un mateix. A la teologia, l'ànima sovint es creu que viu en la persona després de la mort, i algunes religions postulen que Déu crea ànimes. En algunes cultures són éssers vius no humans, objectes inanimats i, a vegades, es diu de les ànimes una creença coneguda com l'animisme.
L'ànima i l'esperit són termes que s'usen indistintament, encara que el primer es pot considerar com un aspecte de la persona més mundà i menys transcendent que l'últim. Les paraules ànima i psique poden ser tractades com a sinònimes, encara que psique té connotacions relativament més físiques, mentre que ànima està connectada més de prop a la metafísica i la religió.
L'ànima, segons algunes tradicions religioses i filosòfiques, és el principi espiritual i immaterial que forma part de l'ésser humà, separat del cos, i que el diferencia d'altres éssers, tot i que algunes escoles creuen que l'ànima és un principi vital i, per tant, pertany també als animals i les plantes. En general, l'ànima es concep com un principi intern, vital i espiritual, font de totes les funcions físiques i, en concret, de les activitats mentals.
A vegades s'ha usat com a sinònim de consciència o ment i sovint té connotacions religioses, afirmant que l'ànima va ser donada a l'home pels déus i, per tant, és immortal. Per això, l'ànima va lligada a un sentit de transcendència a totes les cultures conegudes, ja que tenen la creença que pot existir independentment del cos. A moltes cultures contemporànies de tradició oral, es diu que els éssers humans tenen diverses ànimes (de vegades, fins a set) localitzades a diferents parts del cos, cadascuna amb diferents funcions. Així, la malaltia és descrita sovint com la pèrdua de l'ànima, el que pot passar, per exemple, quan les bruixes roben l'ànima o els esperits del mal la segresten.
També hi ha filòsofs que consideren que l'ànima no existeix, i que, per tant, la ment formaria part del cos, i no d'una ànima immaterial.
En el transcurs de la història, el concepte "ànima" passa per diversos intents d'explicació. Des del dualisme de l'idealisme filosòfic i de la gnosi, a la interpretació existencialista d'un tot amb dos aspectes específics que són: el material i l'immaterial.
L'ànima a la Bíblia La seva visió antropològica usa termes traduïts per esperit (rúaħ ,רוּחַ), ànima (nèfeix ,נֶפֶשׁ), cos (bassar ,בָּשָׂר). Aquests conceptes, si reben una mateixa traducció d'ànima i cos, en realitat no corresponen als conceptes de la filosofia grega que ha heretat bona part del cristianisme actual. Mentre la filosofia grega se situa a nivell d'"essències", l'antropologia bíblica té totes les característiques d'"existencialisme".
La rúaħ (רוּחַ) que és "vent" "esperit" en hebreu, en relació amb l'antropologia és l'alè [de vida], l'alè de la divinitat mateixa: quan Jahvè va bufar sobre l'home el seu buf de Vida (Gènesi 2:7), aquest es va convertir en ésser vivent. L'home viu mentre Jahvè no li retira la seva rúaħ (רוּחַ). (Job 27,3). El terme marca fortament la relació entre criatura i creador, la dependència absoluta d'ella vers Ell. La Ruaħ (רוּחַ) rep altres sentits a la Bíblia segons els contextos. La nèfeix (נֶפֶשׁ) significa "coll", "goles" (2 Samuel 16:14), "el que respira" (Job 41:13, 20, 21). Nèfeix ve d'una arrel, נָפַשׁ, que significa "respirar", i en un sentit literal es podria traduir com "un respirador". Exactament la mateixa expressió hebrea que s'usa per a la creació animal, a saber nèfeix ħaiià (נֶפֶשׁ הַחַיָּה,נֶפֶשׁ חַיָּה, ànima vivent), s'aplica a Adam quan es diu que després que Déu va formar l'home de la pols del terra i va bufar als seus narius l'alè de vida, "l'home ve a ser ànima vivent" (Gè 2:7.). En les instruccions que Déu va donar a l'home després de crear-lo, va utilitzar de nou el terme nèfeix (נֶפֶשׁ) per referir-se a la creació animal: "Tot el que es mou sobre la terra que hi ha vida com a ànima [literalment, en el qual hi ha ànima vivent (nèfeix)]" (Gènesi 1:30: נֶפֶשׁ חַיָּה). De vegades la paraula nèfeix (נֶפֶשׁ) s'utilitza per expressar el desig de l'individu, que l'omple i després l'empeny a aconseguir la seva meta. Proverbis 13:2 diu sobre els que tracten amb traïdoria que 'la seva pròpia ànima és violència ' és a dir, que són partidaris acèrrims de la violència, i arriben a ser en realitat la violència personificada de manera que ha de veure també amb la interacció entre la ment i personalitat activa d'un individu, a saber: "la vida" (1 Samuel 26:21). A més, segons el registre de Gènesi 9:4 diu que la sang és Ànima i Levític 17:11 diu que a la Sang es troba l'Ànima, a causa del fet que cada cèl·lula viva que compon la sang està capacitada per a moure's per si mateix, diferenciant els éssers animals dels vegetals que no tenen sang ni cèl·lules relacionables amb ella; la sang que el seu moviment cel·lular permet la circumvolució de la respiració mostra la seva característica distintiva de la vida animal. La paraula nèfeix (נֶפֶשׁ) apareix un total de 754 vegades en les Escriptures Hebrees (Gènesi a Malaquies) i el seu equivalent grec psykhḗ (ψυχή) 105 vegades en les Escriptures Gregues (Mateu a Revelació) i mai està associada a la immortalitat que li donen alguns corrents religiosos, filosòfics o d'una altra índole. Però molt notablement, hi ha centenars de textos bíblics que l'associen amb la mort, de fet, hi ha 13 textos on s'esmenta com a "nèfeix morta" (ànima morta).Bíblia-Levític 19:28; Nombres 19:11, 13 I no tenen a veure psykhḗ (ψυχή) i la paraula en llatí ănĭma (paraules que es relacionen amb el terme "animal",Bíblia-Biblia-1Co 15:42-49; Jud 19 fent lògica l'expressió " animal racional" per a l'ésser humà) amb la paraula esperit (g. pnéuma, τὸ πνεῦμα). Així que l'Ànima es defineix per la interacció inseparable de 3 moviments en la matèria viva que l'integren: La Ment/Cor (principi psicològic conscient-inconscient del Jo mateix [moviment pneumàtic]), la Sang (principi del cos animal o carnal [moviment limfàtic]) i la Vida (principi de l'activitat-hàbit [moviment dinàmic]). Sense aquests tres, l'ànima és morta.Bíblia-Ezequiel 18:4 D'aquesta interpretació neix la importància de valorar tant l'ànima humanaBíblia- Èxode 21:22, 23 com l'ànima d'una bèstia.Bíblia- Proverbis 12:10 Reforçant la valoració ètica des de la part més delicada de l'ànima (ment/cor)Bíblia- Deuteronomi 22:25, 26Bíblia-Mateu 10:28 fins a la part més resistent d'ella (la vida).Bíblia- Gènesi 9:5, 6; Colosenses 3:23. El bassar (בָּשָׂר, carn) és un concepte que no s'oposa a rúaħ (רוּחַ, bufada) però es juxtaposen. Una traducció acceptable seria la "meva persona", que es pot tocar, experimentar. Quan Pau diu: "Els vostres cossos són el temple de l'Esperit (en gr. pnéuma, τὸ πνεῦμα)...(1 Cor 6,19) " o bé "Vosaltres sou el temple... (1 Cor, 3-17) " ressalta l'aspecte experimentable del concepte.
L'ensenyament de l'ànima invisible i immortal que han adoptat les principals corrents del cristianisme té el seu origen en el pare de la teologia cristiana, Orígens, un filòsof platònic de l'escola d'Alexandria. Ell va convertir aquesta creença en dogma cristià, el qual va prendre de Plató."The Harvard Theological Review" per Werner Jaeger, 1959. Editors: Jon D. Levenson, Kevin J. Madigan. ISSN0017-8160Jewish Encyclopedia 1941, vol. VI, pp. 564, 566. El clergue anglicà Philip E. Hughes va admetre: "Sostenir que només l'ànima humana és immortal per naturalesa seria adoptar una postura que no compta amb cap suport en l'ensenyament de les Escriptures"."The True Image-The Origin and Destiny of Man in Christ." De Philip E. Hughes, Editorial Wm. B. Eerdmans Publishing Co. Data de publicació: 13 de febrer de 1989.
Cristianisme miniatura|Ànima portada al cel per dos àngels. Representació de la tradició cristiana. Segons l'escatologia cristiana, quan la gent mor, la seva ànima serà jutjada per Déu i decidida a anar al cel o a l'infern esperant la resurrecció. Les branques més antigues existents del cristianisme, l'església catòlica, l'església Ortodoxa i les orientals, s'adhereixen a aquesta visió, així com moltes denominacions protestants. Alguns cristians protestants entenen l'ànima com a "vida" i creuen que els morts no tenen existència conscient fins després de la resurrecció (condicionalisme cristià). Alguns cristians protestants creuen que les ànimes i els cossos dels injustos seran destruïts a l'infern en lloc de patir eternament. (anihilacionisme) Els creients heretaran la vida eterna ja sigui al Cel o en un Regne de Déu a la terra, i gaudiran de la comunió eterna amb Déu. Altres cristians rebutgen el càstig de l'ànima.
El magisteri catòlic Les definicions dogmàtiques del Magisteri de l'església Catòlica tracten principalment de les relacions entre ànima i cos:
Les principals: L'home té una sola ànima (ψυχή). L'ànima (ànima intel·lectiva) existeix en cada home com a individualment diferent i és immortal en aquesta diversitat individual. L'ànima (ànima intel·lectiva) és forma corporis per si mateixa. Del papa Joan XXII: L'ànima pot tenir la visió plena de Déu, només després de la mort. L'ànima és creada i infosa immediatament per Déu en el moment de la concepció. L'ànima no pertany a la substància divina. L'ànima no porta una existència precorporal. L'ànima no té un origen material. Ella constitueix el principi vital de l'home. És superior al cos. La seva espiritualitat pot ser demostrada.
El Concili Vaticà II supera l'esquema ànima-cos i parla de persona. "L'home és un en cos i ànima i transcendeix en la seva interioritat la totalitat de les coses... ".Constitució pastoral Núm. 14
El papa Joan Pau II en locució dominical, publicada a L'Osservatore Romano (14/01/1990), va dir que "els animals tenen un buf vital rebut de Déu", citant els Salms 103 i 104, sent-los reconeguda, per tant, lànima sensitiva' (grec 'pneuma', buf, aïri), sense oblidar que el vocable 'animal' prové del llatí 'anima' (ànima). "Els animals tenen una ànima i els éssers humans han d'estimar i sentir-se solidaris amb els nostres germans menors".
Iconografia Els primitius cristians van representar als seus monuments l'ànima humana lliure de les traves de la carn i dirigint-se a la pàtria celestial per mitjà de les següents figures simbòliques:
Un cavall corrent com per aconseguir el premi en els jocs del circ. Una nau vogant amb les veles desplegades cap a un far o arribant al port. Un be o una ovella sola o restituïda al ramat pel Bon Pastor. Una colom de vegades volant, de vegades al costat d'un vas buit imatge del cos abandonat per l'esperit i altres vegades posada en un florit jardí representació del Paradís. Una dona sortint d'un cos inanimat.
Cultura occidental Plató miniatura|Plató; detall de L'escola d'Atenes, per Rafael Plató creia que l'ànima era l'essència autèntica de l'ésser humà; considerava l'ànima com la dimensió més important de l'ésser humà. De vegades parla d'ella com si estigués empresonada en un cos, si bé tal idea la manlleva de l'orfisme. Va ser un dels pares del dualisme i de l'idealisme en filosofia. L'ànima pertanyia al món de les idees, intel·ligible, etern i perfecte i s'encarnava en diversos cossos, recordant només en part el món del qual provenia però enyorant-lo. Per això impulsa la persona al coneixement i a la virtut, per allunyar-se de la matèria corruptible i poder ser alliberada del cos (doctrina que influencià la concepció cristiana de l'ànima).
L'ànima es divideix en tres parts, que es corresponen amb les tres classes socials dominants: una racional, una concupiscible i una irascible, fet que explica que la persona no sempre obri bé.