La campanya del Sinaí i Palestina del teatre d'operacions de l'Orient Mitjà de la Primera Guerra Mundial va ser una lluita de la Revolta Àrab i l'Imperi Britànic, contra l'Imperi Otomà i els seus aliats alemanys imperials. Va començar amb un intent otomà d'atacar el canal de Suez el 1915 i va acabar amb l'armistici de Mudros el 1918, que va conduir a la cessió de la Síria otomana.
Els combats van començar el gener de 1915, quan una força otomana liderada per alemanys va envair la península del Sinaí, llavors part del protectorat britànic d'Egipte, per assaltar sense èxit el canal de Suez. Després de la campanya de Gal·lípoli, els veterans de l'Imperi Britànic van formar la Força Expedicionària Egípcia (Egyptian Expeditionary Force, EEF), i els veterans de l'Imperi Otomà van formar el Quart Exèrcit, per lluitar per la península del Sinaí el 1916. El gener de 1917, la recentment formada Columna del Desert va completar la reconquesta del Sinaí a la batalla de Rafah. Aquesta reconquesta d'un important territori egipci va ser seguida al març i a l'abril de dues derrotes de l'EEF en territori otomà, a la Primera i Segona Batalla de Gaza al sud de Palestina.
Després d'un període d'estancament al sud de Palestina d'abril a octubre de 1917, el general Edmund Allenby va capturar Beerxeba del III Cos. Les defenses otomanes van ser capturades el 8 de novembre i va començar la persecució. Les victòries de l'EEF van continuar a la batalla de Mughar Ridge (del 10 al 14 de novembre), i a la batalla de Jerusalem (del 17 al 30 de desembre). Les greus pèrdues al front occidental el març de 1918, durant l'ofensiva de primavera alemanya d'Erich Ludendorff, van obligar l'Imperi Britànic a enviar reforços amb tropes de l'EEF. L'avanç es va estancar fins que la força d'Allenby va reprendre l'ofensiva durant la guerra de maniobres de la batalla de Meguidó al setembre. Les reeixides batalles d'infanteria a Tulkarem i Tabsor van crear buits a la primera línia otomana, permetent que el Cos Muntat del Desert encerclant la infanteria que lluitava als turons de Judea i lluitar contra la batalla de Natzaret i la batalla de Samakh, capturant Afula, Bet-Xean, Jenin i Tiberiades. En el procés, l'EEF va destruir tres exèrcits otomans durant la batalla de Sharon, la batalla de Nablus i el tercer atac del Transjordà, capturant milers de presoners i grans quantitats d'equip. Damasc i Alep van ser capturats durant la persecució posterior, abans que l'Imperi Otomà acceptés l'armistici de Mudros el 30 d'octubre de 1918, posant fi a la campanya del Sinaí i Palestina. El Mandat britànic de Palestina i el Mandat francès per Síria i el Líban es van crear per administrar els territoris capturats.
La campanya generalment no va ser ben coneguda ni entesa durant la guerra. A Gran Bretanya, el públic la considerava una operació menor, un malbaratament de recursos preciosos que es gastarien millor al front occidental, mentre que els pobles de l'Índia estaven més interessats en la campanya de Mesopotàmia i l'ocupació de Bagdad. Austràlia no va tenir cap corresponsal de guerra a la zona fins que el capità Frank Hurley, el primer fotògraf oficial australià, va arribar l'agost de 1917 després de visitar el front occidental. Henry Gullett, el primer corresponsal oficial de guerra, va arribar el novembre de 1917.Hill 1983Pike 1983
L'efecte durador d'aquesta campanya va ser la partició de l'Imperi Otomà, quan França va guanyar el mandat per Síria i el Líban, mentre que l'Imperi Britànic va guanyar els mandats per a Mesopotàmia i Palestina. La República de Turquia va néixer l'any 1923 després que la Guerra d'Independència turca acabés amb l'Imperi Otomà. Els mandats europeus van acabar amb la formació del Regne de l'Iraq el 1932, la República del Líban el 1943, l'Estat d'Israel el 1948 i el Regne haxemita de Transjordània i la República Àrab Síria el 1946.
Antecedents Des de 1805, Egipte havia estat de facto un estat independent sota la dinastia de Muhàmmad Alí, tot i que continuava sent de iure part de l'Imperi Otomà. L'ocupació d'Egipte per part del Regne Unit a partir de 1882 va reduir severament la independència de facto d'Egipte, però no va alterar el seu estatus legal, amb el Kediv egipci continuant tècnicament com a vassall del sultà otomà. Buscant posar fi a l'ocupació britànica del país, el Kediv Abbàs Hilmí II d'Egipte es va posar del costat de l'Imperi Otomà a l'entrada d'aquest a la Primera Guerra Mundial al costat de les Potències Centrals. Això va impulsar el Regne Unit a deposar Abb'as, a posar fi a la ficció legal encara persistent de la sobirania otomana sobre Egipte i a declarar el restabliment del sultanat d'Egipte, amb Husayn Kamil, oncle del deposat kediv, com a sultà. El sultanat s'havia d'administrar com un protectorat britànic, amb tots els assumptes rellevants a l'esforç de guerra controlats exclusivament pel Regne Unit. El canal de Suez va tenir una importància estratègica vital per als britànics, ja que va reduir el temps de navegació des de l'Índia, Nova Zelanda i Austràlia fins a Europa. Com a resultat, Egipte es va convertir en una base important durant la guerra, especialment durant la campanya de Gal·lípoli. Per a Alemanya i l'Imperi Otomà, el canal era l'enllaç més proper i més feble de les comunicacions britàniques. La defensa del canal va plantejar una sèrie de problemes, ja que només la seva grandària dificultava el seu control. No hi havia cap carretera des del Caire, mentre que només una via de ferrocarril travessava els 30 km de desert des del Caire fins a Ismaïlia pel canal abans de bifurcar-se al nord fins a Port Saïd i al sud fins a Suez. El control de l'àrea central al voltant d'Ismaïlia va tenir una gran importància estratègica perquè aquestes tres ciutats del canal depenien de l'aigua dolça del Nil a través del canal d'Aigua Dolça fins a les portes principals i les comportes properes.
A l'inici de les hostilitats entre Gran Bretanya i l'Imperi Otomà el novembre de 1914, la força de defensa britànica de 30.000 homes va evacuar la part de la península del Sinaí que es trobava a l'est del canal, concentrant les seves defenses al costat occidental del canal. La força britànica comprenia la 10a i l'11a divisions índies, la Brigada de Cavalleria del Servei Imperial, el Bikaner Camel Corps, tres bateries d'artilleria de muntanya índia, i una bateria d'artilleria egípcia. Aquests van ser recolzats pels canons dels vaixells aliats al canal. S'hi enfrontaven uns 25.000 homes, inclosa la 25a Divisió. L'Imperi Otomà va demostrar el seu interès ocupar Egipte el 1915 quan les forces otomanes van atacar les forces britàniques a Egipte. Els alemanys també van ajudar a fomentar el malestar entre els senussi a l'actual Líbia, quan van atacar l'oest d'Egipte i van amenaçar el Sudan durant la campanya dels Senussi.
La contribució d'Egipte a l'esforç bèl·lic Egipte no era ni un aliat independent ni membre de l'Imperi Britànic i, com a tal, tenia una posició única entre els bel·ligerants. El recentment nomenat Alt Comissionat Sir Reginald Wingate i Murray van acordar que les contribucions d'Egipte es restringirien a l'ús del ferrocarril del país i del personal egipci. No obstant això, Maxwell havia proclamat el 6 de novembre de 1914 que Egipte no hauria d'ajudar l'esforç de guerra de Gran Bretanya. La llei marcial va permetre a l'administració britànica controlar els residents europeus estrangers, vigilar agents estrangers i internar persones perilloses que eren súbdits de nacions hostils. També es va vigilar la prostitució i la venda d'alcohol. Però Les Capitulacions van proporcionar certa protecció als europeus que controlaven aquestes dues indústries. A la tardor de 1917, el Quarter General va ser traslladat del Caire al front deixant batallons de guarnició. Aquest moviment va fer que el comandant en cap de la Força Expedicionària Egípcia (Egyptian Expeditionary Force, EEF), responsable de la llei marcial, perdès el contacte amb les autoritats civils, i els disturbis a Egipte es van fer greus durant l'hivern de 1917-1918.
El 1917, 15.000 voluntaris egipcis estaven servint a l'exèrcit egipci, desplegats principalment al Sudan amb tres batallons a l'EEF, juntament amb 98.000 treballadors, 23.000 dels quals servien a l'estranger. El nombre d'allistaments egipcis no es va poder augmentar, ja que el reclutament podria amenaçar la producció d'aliments i cotó molt necessaris, i l'estabilitat d'Egipte. També en aquesta època, gran part de les línies de ferrocarril a Egipte que no eren crucials per a la producció de cotó, sucre, cereals i farratges, ja s'havien construït i utilitzat com a ferrocarril militar, excepte el ferrocarril kedivial d'Alexandria a El Dabaa, que estava disponible per a emergències. El Cos de Treball Egipci i el Cos de Transport de Camells Egipci havien realitzat un servei inestimable durant la campanya del Sinaí i realitzarien encara més serveis i dificultats durant la propera campanya de Palestina. A mesura que la guerra s'allargava i els combats es van traslladar més enllà de la frontera egípcia, molts egipcis van sentir que la guerra ja no els preocupava. Al mateix temps, la creixent necessitat de personal egipci va convertir els voluntaris en treballs forçats, encara que «ben pagats», en un sistema controlat pels mudirs locals.
La defensa del Canal de Suez (1915-1916) Del 26 de gener al 4 de febrer de 1915, el canal de Suez va ser atacat per una gran força de l'exèrcit otomà. A partir dels dies 26 i 27 de gener, dues columnes més petites de flanqueig de l'exèrcit otomà van fer atacs secundaris prop de El Qantara (al sector nord del Canal) i prop de Suez (al sud). Aquests van ser seguits pels atacs principals dels dies 3 i 4 de febrer al canal de Suez, des de l'est de Suez fins al ferrocarril d'El Qantara.Comitè de Nomenclatura de Batalles 1922, p. 31 La força expedicionària otomana de Suez de Kress von Kressenstein va avançar des del sud de Palestina per arribar al canal el 2 de febrer quan van assolir creuar el canal prop d'Ismaïlia el matí del 3 de febrer de 1915.
Només dues companyies otomanes van creuar amb èxit el canal, la resta de l'avançada va abandonar els intents de creuar com a resultat de la forta defensa britànica de 30.000 homes de la Brigada de Cavalleria del Servei Imperial i el Cos de Camells Bikaner amb el suport de l'exèrcit egipci i l'artilleria de muntanya índia. Aleshores, els britànics van reunir tropes al lloc dels fets, cosa que va fer impossible una altra travessia. Les companyies otomanes van mantenir les seves posicions fins al vespre del 3 de febrer de 1915, quan el comandant les va ordenar que es retiressin. La retirada va procedir «de manera ordenada, primer cap a un campament a 10 km a l'est d'Ismaïlia».
Posteriorment, es van mantenir les tropes i els llocs avançats otomans a la península del Sinaí en una línia entre Al-Arix i Nekhel, amb forces a Gaza i Beerxeba. Durant els mesos següents, Kress von Kressenstein va comandar unitats mòbils i va llançar una sèrie d'incursions i atacs per intentar interrompre el trànsit al Canal de Suez.