L'anell del Nibelung (originalment en alemany; Der Ring des Nibelungen) és una sèrie de quatre drames musicals èpics basats lliurement en figures i elements de la mitologia germànica, particularment de les sagues islandeses, en particular la Saga dels volsungs, i només parcialment en el Nibelungenlied (només la primera part del poema, usada en Götterdämmerung). Sovint és denominat El Cicle de l'Anell, L'Anell wagnerià, la Tetralogia o simplement L'Anell. Richard Wagner és l'autor tant del llibret com de la música, els quals va escriure i compondre al llarg de vint-i-sis anys, des de 1849 a 1874.
Les quatre òperes del cicle de l'Anell són: Das Rheingold (L'or del Rin) Die Walküre (La valquíria) Siegfried (Sigfrid) Götterdämmerung (El crepuscle dels déus)
Tema LAnell és una obra d'extraordinària escala i abast. Potser la faceta més evident d'aquesta obra monumental siga la seua durada: una representació completa del cicle requereix quatre representacions, amb una durada total del voltant de 15 hores, depenent del ritme que marque el director. La primera i més curta de les quatre òperes, Das Rheingold, té una durada mitjana de dues hores i mitja, mentre que la darrera i més llarga de les quatre, Götterdämmerung, requereix més de cinc hores de representació.
L'estructura del cicle es basa en l'antic teatre grec, que solia presentar tres tragèdies i una sàtira. LAnell pròpiament dit comença amb Die Walküre i conclou amb Götterdämmerung, sent Rheingold un preludi. Wagner va qualificar Das Rheingold de "Vetlada Preliminar", i Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung van ser subtitulats Primera Jornada, Segona Jornada i Tercera Jornada, respectivament, de la trilogia pròpiament dita.
El tema de l'obra és èpic. Tracta sobre les baralles i enfrontaments dels déus, herois, i diverses criatures mítiques, al voltant de la possessió del màgic Anell que atorga el poder de dominar el món sencer. El drama i la intriga s'estén al llarg de tres generacions dels protagonistes, fins al cataclisme còsmic del final de Götterdämmerung.
La música de lAnell posseeix una densa i rica textura, creixent en profunditat amb l'avanç del cicle. Wagner va compondre per a una orquestra de proporcions gegantines, incloent-hi una secció de metalls ampliada amb nous instruments com la tuba wagneriana, trompeta baixa i trombó contrabaix. Wagner també va projectar la construcció d'un teatre destinat a acollir les representacions del cicle (el Festspielhaus de Bayreuth) que li havia costat més d'un quart de segle de la seua vida. El teatre té un escenari especial que permet acompassar el volum de l'enorme orquestra amb el de les veus dels cantants, permetent que aquests últims canten amb el seu volum natural. El resultat és que els cantants no han d'esgotar-se físicament durant les llargues representacions. L'acústica d'aquest teatre es troba entre les millors del món. En altres teatres, els cantants troben sovint dificultats per trobar un equilibri entre veu i orquestra.
Argument miniatura|esquerra|El nan Alberich i els nibelungs arrossegant el tresor L'argument gira al voltant d'un anell màgic que atorga el poder de dominar el món, forjat pel nan nibelung Alberich usant l'or robat del fons del riu Rin. Diversos personatges mítics lluiten per la possessió de l'anell, incloent-hi Wotan (Odin), el cap dels déus. Les intrigues de Wotan, a través de generacions, per a intentar vèncer les seues pròpies limitacions, proporcionen la línia argumental principal. L'heroi Sigfrid aconsegueix l'anell, tal com Wotan volia, però és finalment traït i assassinat. Finalment, la valquíria Brünnhilde, amant de Sigfrid i filla rebutjada per Wotan, torna l'anell al Rin. Els déus són destruïts.
Per a un argument detallat, consulteu cadascuna de les òperes del cicle.
Fonts Wagner va crear la història de lAnell fusionant elements dels mites germànics i escandinaus, així com de les llegendes populars. Les Edda de la mitologia nòrdica van proporcionar la major part del material per a Das Rheingold, que també compta amb elements argumentals del conte El gat amb botes, mentre que Die Walküre està basada fonamentalment en la Volsunga saga (Saga dels volsungs). Siegfried conté elements de les Edda, les Volsunga Saga, Thidreksaga, i fins i tot en dos contes de fades dels Germans Grimm: El conte del noi que va aprendre el que era la por i La bella dorment del bosc. La darrera òpera de la tetralogia, Götterdämmerung, segueix les Volsunga saga i la primera part del poema alt-alemany del Segle XII conegut com a Nibelungenlied, que sembla haver estat la inspiració original de lAnell, i del qual va prendre el nom el cicle complet, tot i que al final, la principal font del cicle sigui la Volsunga saga.
Per a combinar totes aquestes fonts diferents en una narració coherent, Wagner va afegir-hi molts conceptes contemporanis. Un dels temes principals de lAnell és la lluita per l'Amor, que també està associat amb la Natura i la Llibertat, contra el Poder, que està associat amb la Civilització i la Llei. En la primera escena de lAnell, el deforme nan Alberich desencadena la trama en renunciar a l'Amor, fent-se palès que aquesta renúncia li permet adquirir el poder de dominar el món a través de la forja d'un anell màgic. En la darrera escena de Das Rheinglod l'anell li és robat, però Alberich pronuncia una maledicció contra els seus futurs posseïdors: "Tot aquell que posseïsca l'Anell, per l'Anell serà esclavitzat."
Des de la seua concepció, lAnell ha estat objecte d'una plètora d'interpretacions. George Bernard Shaw, a The Perfect Wagnerite, argüeix que lAnell és essencialment una crítica socialista a la societat industrial i els seus abusos. Robert Donington a Wagner's Ring and its Symbols l'interpreta, en termes de la psicologia Jungiana, com una concepció del desenvolupament d'arquetips inconscients en la ment, conduents a la individualització. Peter Kjærulff, a The Ringbearer's Diary, interpreta lAnell com un intent d'exposar una estructura d'idees que ell qualifica com "L'anell maleït", que també relaciona amb l'anell d'''El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien i amb l'Anell de Giges de Plató.
L'Anell ha estat objecte de lectures molt variades. Roger Donington en va fer una lectura en clau jungiana. Una altra visió és l'aportada per Deryck Cooke, qui no va arribar a acabar la seva anàlisi de tot l'Anell. Algunes de les interpretacions del sentit del cicle de l'Anell més recents i novedoses són les de Philip Kitcher i Richard Schacht, així com les de Roger Scruton i Paul Brian Heise. Aquest darrer ha plantejat una lectura al·legòrica de l'obra a partir del pensament de Ludwig Feuerbach, qui va ser molt influent en el jove Wagner.
Música miniatura|Richard Wagner a Lucerna l'any 1868 Wagner no estava satisfet amb l'estructura tradicional d'una òpera com una sèrie de diferents números o àries desconnectats. En les seues òperes prèvies havia intentat difuminar les àries dins dels discurs musical. Per a lAnell va decidir adoptar un estil de melodia contínua, amb el qual cadascuna de les quatre òperes seria una peça musical sencera. En el seu assaig Opera und Drama (Òpera i Drama) (1852) descriu la manera en què la poesia, la música i les arts plàstiques han de combinar-se per a formar el que ell va anomenar L'obra d'art del futur. Va anomenar aquestes obres d'art drames musicals, i amb posterioritat rarament va referir-se a elles com a "òperes".
Con un nou fonament per als seus drames musicals, Wagner va adoptar l'ús del que va anomenar Grundthemen, o "temes base", tot i que habitualment i generalment s'utilitza el terme de leitmotiv. Es tracta de melodies o progressions harmòniques recurrents, de vegades en una tonalitat particular i sovint amb una orquestració característica. Els leitmotifs denoten una acció, objecte, emoció, personatge o altre subjecte mencionat en el text o presentat en escena. Wagner els va qualificar a Opera und Drama com "guies dels sentiments", i hi va descriure com havien de ser utilitzats per a informar l'oient d'una obra musical o dramàtica de l'acció, d'igual manera que els Cors grecs ho feien en els drames de l'antiguitat grega. Tot i que altres compositors havien usat el leitmotiv abans que Wagner, lAnell és únic en l'extensa manera en què aquests són utilitzats, i en l'enginy de la seua combinació i desenvolupament.
Qualsevol subjecte important en L'Anell està acompanyat pel seu leitmotiv; i hi ha llargs fragments musicals construïts exclusivament sobre aquells. Un dels exemples pot trobar-se a Gotterdammerung: el viatge de Sigfrid pel Rin es descriu inicialment mitjançant una rapsòdia sobre el tema de Sigfrid que s'entremescla amb el tema del Rin, i finalment amb els motius relacionals amb el palau dels Gibichungs. Hi ha dotzenes de motius individuals disseminats al llarg de L'Anell. Sovint apareixen com a introducció a l'aparició en escena del personatge a què al·ludeixen, o com a referència directa en el text, o perquè subtilment són referits pel text. Molts d'ells apareixen en diverses de les quatre òperes del cicle, i alguns fins i tot en les quatre. De vegades, com en el cas de l'ocell del bosc, un conjunt de motius està associat amb un únic personatge.
A mesura que el cicle progressa, i especialment des del tercer acte de Siegfried, els leitmotifs es presenten en combinacions cada vegada més sofisticades. Wagner també va utilitzar la tècnica del seu sogre Franz Liszt de "metamorfosi de temes" per a efectuar un desenvolupament dinàmic d'alguns dels leitmotifs vers formes molt diferents de l'original. Un clar exemple té lloc en la transició entre la primera i segona escena de Das Rheingold, en la qual el tema musical associat amb l'anell, acabat de forjar, es transforma en el tema del Valhalla, el nou palau de Wotan, el lloc des del qual ell, com a cap dels déus, pot imposar la seua llei en el món, escrita sobre la seua llança. Així es fa una relació, no explícita en el llibret però evident per a l'oient, entre l'anell i el Valhalla (que serà destruït al mateix temps que l'anell), i així la càrrega argumental en aquest punt és completament musical. El resultat més important d'aquesta mena de tècniques és l'establiment d'una xarxa infinitament complexa d'associacions músico-conceptuals, que avui dia encara continua proporcionant material per a la discussió.
Alguns aspectes del sistema de leitmotiv han atret la crítica per la seua excessiva obvietat, sent una queixa general que Wagner componia musica no-musical. Diversos crítics, com Theodor Adorno en el seu assaig A la recerca de Wagner, han especulat que el mateix Wagner no sabia com acabar el cicle, i simplement va ficar junts uns pocs motius obvis. Adorno reivindicà que els compassos finals de lAnell (l'anomenat motiu de la Redempció a través de l'Amor) van ser usats només perquè eren els que millor sonaven. George Bernard Shaw va rebutjar aquest motiu dient "l'efusiu efecte, que és la seua única qualitat, s'ateny de manera tan vulgar que ben bé pot ser qualificat com la frase més trompetera de la tetralogia sencera".
Els avanços en l'orquestració i tonalitat que Wagner va aconseguir amb aquesta obra són de cabdal importància en la història de la música occidental. Va compondre per a una orquestra molt gran, amb una paleta de disset famílies instrumentals usades individualment o en combinacions per a expressar el gran ventall d'emocions i esdeveniments del drama. Fins i tot Wagner va anar més lluny, encarregant la producció de nous instruments, incloent-hi la tuba wagneriana, inventada per a omplir un interval trobat entre les qualitats tonals de la trompa i el trombó, així com variacions d'instruments existents, com la trompeta baix i el trombó contrabaix amb doble projecció.